Arxiu etiqueta Independència

Ja està tot provat. Tingues seny: fes-te independentista.

Fa un parell de dies ha sortit als diaris la filtració d’una votació prèvia del Tribunal Constitucional en la qual l’Estatut que fa 3 anys que es miren i remiren perdria aquells aspectes més diferencials: llengua, Catalunya com a nació i drets històrics.

A més sembla que faran servir l’hàbil estratagema (legal si, però legítima?) de canviar el ponent, la qual cosa els donarà uns mesos més de coll per allargar el procés fins després de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010.

Dues lliçons que caldria aprendre:

  1. El que diu el títol de l’entrada: ja està tot provat; Espanya no vol que marxem ni un mil·límetre de la resta d’autonomies. Ni autonomisme, ni fet diferencial, ni federalisme, ni res. Aleshores…què esperem a agafar-nos la independència?
  2. Saben l’efecte que aquesta sentència tindrà a Catalunya i no volen que això afecti a les possibilitats electorals de les opcions unionistes. Una retallada de l’Estatut portaria a milers de catalans a recuperar el seny i a declarar-se independentistes.

Aquesta sentència podria ser, si la sabem aprofitar, l’esquerda que faci trontollar el mur que empresona la consciència de molts catalans. L’oportunitat que Espanya ens donarà per fer arribar el missatge de Reagrupament més enllà dels independentistes convençuts.

,

No hi ha Comentaris

Dies convulsos.

 En aquests dies convulsos, els mitjans de comunicació van plens dels tripijocs i corrupcions de més o menys intensitat que s’han destapat. Aquest cop, són els dos grans partits tradicionals que n’estan sortint esquitxats donant ales a aquells que s’exclamen dient “tots els polítics són iguals”. Això no és cert i caldria dir que “tots els corruptes són iguals quan tenen la oportunitat de fotre ma al calaix”.

Respectant la presumpció d’innocència dels imputats,per primer cop s’està posant damunt la taula uns fets que semblaria que estan estesos arreu del territori. Fets que són reconeguts més o menys com a certs i habituals pels partits polítics. Fets que un cop més, porten a la gens banal diferència entre allò que és legal i el que és ètic.

Ara que tothom en va ple, tots parlen de regeneració política i que s’ha exhaurit el cicle de vida del sistema polític actual. Però això és dir ben poca cosa. Són aquests mateixos partits els que ho canviaran? Algú s’imagina fent com les corts (les minúscules són intencionades) franquistes votant a favor de lleis que liquiden el seu sistema de finançament, les seves prebendes? Fins avui no s’han entès per fer una llei electoral; no han complert els acords de despesa en campanyes electorals… Algú pensa que els mediocres parlamentaris actuals (vegeu sinó el llibre de Xavier Roig, “La dictadura de la incompetència”; editorial La campana) serien capaços de votar afirmativament  a una limitació de temps per ocupar seient al Parlament?

Quan a Reagrupament parlem de Regeneració política i posem com a exemple de situacions a corregir i evitar el que avui està passant, no ho fem perquè siguem millors, ni més purs, ni perquè donem una garantia més elevada d’honestedat que la resta. O almenys, no ho diem només per això.

Hi ha una gran diferència entre el que diu Reagrupament i el que diuen els partits polítics que  fins ara encara no estan esquitxats (algun dels quals sembla patir amnèsia sobre els informes). Aquests darrers assenyalen amb el dit als implicats; en canvi,  Reagrupament fa propostes i dóna exemple: amb la limitació temporal d’ocupació de càrrecs, proposant la necessitat de mecanismes de control independents que dificulti aquestes pràctiques, demanant transparència en les contractacions i en l’aplicació dels pressupostos.

Els nostres parlamentaris, els que proclamaran la independència des del Parlament, hi aniran sabent dues coses: que no s’hi faran rics i que no s’hi eternitzaran.

Això no és populisme, és voluntat real de regeneració política i radicalitat democràtica.

Mai com avui s’entén amb tanta claredat el missatge de Reagrupament: Patriotisme i Dignitat.

, ,

No hi ha Comentaris

L’espoli fiscal català: una faula?

Quan sento alguns polítics catalans lamentar-se que Catalunya ha deixat de ser el “motor d’Espanya” i se’n lamenten i atien una mica més el s3145162135_9a9492b1b5entiment de culpabilitat de la nació català, sempre em ve al cap la imatge d’en Boxer, el cavall de la Granja Animal d’Orwell. En Boxer es culpabilitza a sí mateix de la manca de progressos d’un sistema corrupte i creu fermament que si treballa més i més fort es podran assolir els objectius, per folls que fossin ,que els corruptes dirigents posen a la micro-societat de la Granja Animal. És per això que decideix treballar més i més fort en la construcció d’un molí que ha de servir per al desenvolupament de la Granja Animal. Es posa a fer de motor i treballa nit i dia, sentint-se responsable de la lentitud dels avenços fins que en un moment de dissort un llamp cau damunt el molí que està construint i mor aixafat per la runa

És obvi l’interès de posar a Catalunya com una colla de ploramiques, pessimistes, victimistes que hem deixat de ser motor d’una Espanya que està a la cua del progrés europeu per ser un autèntic “gra al cul” del govern espanyol de torn.

Aquest dissabte al vespre a la presentació a Olot del Centre Català de Negocis i davant del reguitzell de greuges i de proves evidents de l’espoli que sofreix Catalunya per part dels governs espanyols, tampoc he entès les rialles que se sentien. Algunes de les notes que vaig prendre (la presentació sencera es pot consultar al web del CCN):

-          L’eix ferroviari entre Lleida i Girona es pagaria amb 117 dies d’espoli.

-          El desdoblament de l’eix transversal es pagaria amb 12 dies d’espoli.

-          La nova terminal de l’aeroport, amb 21 dies.

-          Podríem fer un hospital nou cada dia. I 15 escoles també cada dia.

Cada any ens prenen 22.000 milions d’euros. Poso tots els zeros: 22.000.000.000 d’euros.

Cada any.

Cada any.

Cada any.

Cada any…fins quan?

Fins que diguem prou i amb fermesa els diem “Ja no volem ser el vostre motor; ara volem aplicar la nostra energia al nostre país: l’estat lliure de Catalunya”.

 Poc podia imaginar George Orwell que el seu Animal Farm, 66 anys després, seria un retrat prou fidedigne de Catalunya, tan allunyada de la que ell va conèixer i que va retratar a Hommage to Catalonia.

P.S.: i dins de Catalunya…qui seria el porc Napoleó?

,

No hi ha Comentaris

Suport a Garrotxa decideix

A hores d’ara ningú a Catalunya ignora el que va passar a Arenys de Munt el 13 de setembre passat.

A hores d’ara és difícil negar que l’èxit de la consulta popular que hi va tenir lloc va ser un detonant per la política catalana.

A hores d’ara és conegut l’efecte multiplicador que la consulta d’Arenys ha tingut arreu de Catalunya. La Garrotxa no és cap excepció i amb la creació de la iniciativa “Garrotxa decideix” s’ha bastit una base per a l’organització de consultes populars d’autodeterminació a tots els municipis de la comarca. Garrotxa decideix està constituïda per una sèrie d’entitats que hi estan adherides i alguns partits polítics i associacions que hi donen suport, entre elles Reagrupament.

Malgrat que en els darrers dies hi ha hagut certa polèmica i enrenou a l’entorn de les consultes populars focalitzada en dos fets bàsics: l’intent dels partits polítics tradicionals de prendre el timó i liderar el procés; i les declaracions d’Alfons López-Tena (que pel que fa a les acusacions contra Reagrupament va rectificar ahir a l’AVUI).

A Reagrupament Garrotxa tenim dues coses clares. El primer és que la nostra estratègia per assolir la independència de Catalunya no passa per la convocatòria d’un referèndum que hagi de ser vinculant per al govern espanyol sinó per la proclamació unilateral de la independència per part del Parlament de Catalunya com a acte suprem de sobirania nacional, referendat després (un cop abolida la legalitat espanyola i adoptada la internacional) pel poble de Catalunya. El matís no és banal, precisament.

En segon lloc també tenim molt clar, i així ho diuen els nostres estatuts, que donarem suport a totes les accions que puguin suposar un avenç de l’independentisme català

En aquest context és innegable que l’organització de consultes populars per la independència a La Garrotxa suposarà un aparador fantàstic per a la presa de consciència dels garrotxins a favor de la independència.

Malauradament dins l’independentisme hi ha masses divisions donades per les ànsies de protagonisme. Reagrupament Garrotxa fuig d’aquest protagonisme i dóna suport a les consultes populars a la comarca, s’adhereix sense cap condició a Garrotxa decideix i posa a disposició de la iniciativa el nostre suport, capacitat de treball i esperit de col·laboració per aconseguir que s’assoleixi amb èxit l’objectiu.

,

No hi ha Comentaris

Qüestions que quedarien resoltes si Catalunya fos independent.

Aquest 11 de setembre, mentre esperàvem que comencés l’homenatge al general Moragues parlàvem amb en Balta sobre com fer arribar el missatge independentista als no convençuts, com podríem trencar “la segona corona” formada per catalanistes/nacionalistes que encara no han fet el pas de ser desacomplexadament independentistes.

Coincidíem en que cal canviar la forma del missatge i passar dels llargs escrits plens de fets històrics i de greuges comparatius, a les idees curtes i conceptuals; flaixos que facin rumiar i decantar el raonament cap a l’independentisme modern, basat en la voluntat majoritària d’una nació que vol ser lliure.

Quins problemes desapareixerien de cop si Catalunya fos independent? Us proposo que fem una llista entre tots plegats. La començo jo i en podeu anar afegint fent comentaris a aquesta entrada. Creativitat i imaginació companys i companyes.

 Qüestions que quedarien resoltes si Catalunya fos independent:

- Reconeixement de les seleccions esportives catalanes.

- Etiquetatge en català.

- Ambaixades “ de veritat” a l’estranger.

- El català a la UE.

- Finançament.

- Els Borbons (es quedarien a Espanya).

- L’idioma de la tele i la ràdio públiques.

- La conyeta de tenir el 11 de setembre com a Diada Nacional (la canviaríem per la data de la proclamació de la independència i fariem festa grossa, com ha de ser).

No hi ha Comentaris

11 de setembre de 2009

Segons els mitjans informatius Reagrupament no hi era.

, ,

No hi ha Comentaris

Declaració de Reagrupament amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya

La Diada Nacional d’enguany està marcada per tres esdeveniments polCartell_homenatge_a_Moraguesítics.Dos d’aquests esdeveniments ja s’han produït. El primer: l’acceptació per part del govern català d’un acord de finançament de la Generalitat que suposa la perpetuació de l’espoli econòmic de Catalunya per part de l’estat espanyol. El segon: el rebuig de totes (totes) les forces parlamentàries a tramitar la iniciativa legislativa popular en favor de l’exercici del dret d’autodeterminació.
El tercer esdeveniment és la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut català, una sentència que encara no s’ha materialitzat però l’objectiu de la qual és explícitament reconegut: posar el punt i final, per part del poder de l’estat, al desenvolupament autonòmic de Catalunya.
Amb poques i no gens substancials diferències, el conjunt de partits polítics catalans no només han assumit sinó que han arribat a liderar l’acceptació de la derrota. El missatge que tots (tots) ells pretenen fer-nos arribar és que no hi ha res més a fer, i que cal interioritzar una vegada més el vell missatge del peix al cove, de la submissió resignada. Cal acceptar, afirmen, la dominació política i econòmica a la qual els catalans estem sotmesos. Un finançament insultant, un Estatut retallat mil vegades, cap possibilitat de resposta.
Contra la claudicació permanent de la classe política, les entitats cíviques sobiranistes han mantingut oberta la reivindicació del dret de l’autodeterminació com a via per assolir un estat propi. Reagrupament ha nascut com a associació cívica justament per diferenciar-se amb nitidesa dels partits tradicionals. Però amb la voluntat manifesta de bastir un projecte polític capaç de presentar una alternativa electoral creïble, a l’alçada del moment històric que viu el país.
Catalunya viu immersa en un procés lent i esgotador de submissió política, i els partits catalanistes no tenen el coratge de plantar cara i d’encapçalar una resposta vigorosa, conjunta i clara; no són capaços de lluitar perquè el poble, la gent, les persones, puguem decidir quin és el futur que volem per a nosaltres mateixos i per a les generacions futures.
Reagrupament vol revisar els conceptes ideològics que encara avui encotillen les actituds culturals i socials dels catalans. Reagrupament vol anar més enllà del conservadorisme tou i subornable, i vol anar més enllà del progressisme nacionalment inhibit i trampós. Reagrupament vol encapçalar una estratègia d’aglutinació d’una majoria social i electoral de catalans que ha de fer possible la proclamació de la independència des del Parlament de Catalunya, comptant amb totes les persones i tots els col·lectius que vulguin assumir aquest compromís a través de la regeneració de la vida pública. I fer-ho amb noves fórmules d’organització i de participació, obertes i pròpies d’una societat avançada.
 Amb aquests ingredients, Reagrupament confia en l’energia i el desig de llibertat dels catalans per tornar a posar el destí del país a les nostres mans, en comptes de deixar-lo a les mans d’un estat que pretén convertir una realitat nacional, la nostra realitat, en un paisatge folklòric. Sense un estat propi, Catalunya es veurà incapacitada per afrontar els reptes econòmics, socials i culturals que es presenten no pas en el futur, sinó en el present més immediat. És ara que cal definir-se; és ara que cal avançar.
Les dones i els homes de Reagrupament fem una crida a tots els catalans a reagrupar forces i actuar amb responsabilitat i generositat per un país més lliure, més democràtic, més pròsper.
 Països catalans a 8 de setembre de 2009

No hi ha Comentaris

On és la fermesa?

Tot aquest debat al voltant de la manifestació que prepara Òmnium Cultural en resposta a la més que previsible decisió del TC que laminarà l’Estatut ja ribotat al Congreso de los Diputados fa una mica de vergonya aliena.

Fa vergonya veure com s’intenta buscar arguments que desmobilitzin als catalans, apel·lant al seny, a la paciència per esperar que surti públicament una sentència que els diaris madrilenys ja avancen que passarà el xerrac pel concepte de nació i per la obligatorietat de conèixer el català per als ciutadans de Catalunya.

És lamentable com alguns polítics encara expressen sense rubor una falsa esperança que això no serà així i que uns jutges deslegitimitats per parcials, acabaran entenent a Catalunya i no rebutjaran cap dels punts clau de l’Estatut.

És trist veure com aquests polítics mediocres, s’espanten d’haver-se de plantar davant d’una sentència que els deixarà sense arguments  i amb la  por de no ser capaços de treure la dignitat i dir que ja n’hi ha prou.

És al·lucinant que tot i veient que el darrer cartutx que tenien per buscar un encaix dins Espanya els esclata a la cara no reaccionen amb fermesa. Totes les excuses que vestien el seu discurs regionalista, autonomista o  gradualista van caient com les fulles a la tardor; les randes del discurs federalista, de l’educar  una Espanya moderna, de buscar la comprensió i la complicitat dels “governs amics” són avui només rampoines que amb prou feines cobreixen la nuesa dels seus plantejaments.

Cap de les propostes que fan serà mai acceptada per Espanya: ni una resposta institucional encapçalada per un President captiu d’un PSOE fagocitador que li diu que s’estigui quiet i calladet; ni la modificació de la Constitución Española; ni l’atzagaiada hilarant d’un govern de coalició PSOE-PSC a Madrid; ni la increïble i inútil proposta de modificar el pacte entre Catalunya i Espanya, perquè només es pacta entre iguals.

Desventurats, encara no s’han adonat que Espanya no és neutral sinó que ens va en contra. Decididament i desacomplexadament en contra. Amb el seu sentit d’Estat uninacional a qualsevol preu, utilitzen la legalitat (que no la Justicia) i el pes d’unes cambres legislatives que només estan d’acord en protegir la unitat espanyola, per prendre decisions estratègiques que tenen l’objectiu que a mig termini Catalunya es vegi minoritzada econòmicament, sotmesa culturalment i anorreada nacionalment. Immersa dins la mediocritat espanyola.

Cal que hi plantem cara amb fermesa i dignitat. Fem créixer Reagrupament!

,

No hi ha Comentaris

La manifestació a Barcelona ha de ser un clam per a la Independència.

Aquests darrers dies els diaris van plens de la proposta d’Òmnium Cultural de fer una gran manifestació unitària per deixar palesa la indignació dels catalans per la sentència, que es preveu vergonyant, del Tribunal Constitucional espanyol sobre el darrer Estatut. Ràpidament, es comencen a prendre posicions: a favor CiU, ERC, ICV (amb alguna reticència) i els sindicats. En contra PP, Ciutadans i,  el sector oficialista del PSC-PSOE (cada cop més PSOE i menys PSC).

Aquesta manifestació estaria (estarà) encapçalada pels expresidents del Govern i del Parlament.

En primer lloc, el plantejament que es proposa sembla que és protestar per la retallada d’un Estatut, que no deixa de ser un marc pobre pels que aspirem que Catalunya tingui una Constitució, com tots els Estats lliures i democràtics del món.

En segon lloc, aquesta és la resposta previsible i ja està descomptada pel govern espanyol perquè respon a les línies mestres del guió tants cops replicat: cop a l’autogovern-manifestació-oblit al cap de quatre dies.

En tercer lloc, és poc útil que els polítics professionals creguin que tot s’acaba aquí, deixant la iniciativa a la societat civil, mantenint-se ells en una còmoda segona fila, deixant-se retratar vestits d’esport a la manifestació i tornant el dilluns següent a la seva rutina previsible i contribuint a l’oblit previst. Caldria que els polítics professionals, sobretot els que diuen que busquen la independència, mostressin que els queda encara alguna engruna de dignitat i fessin caure els governs: primer el del tripartit i després el de Madrid; o a l’inrevés, l’ordre dels factors no alterarà el producte. Ells tan legalistes i reglamentaristes sabran com fer-ho, si volen.

Si Reagrupament ha de ser en aquesta manifestació, ha de ser deixant clar el missatge que la Independència és la única solució a tots els mals de Catalunya.

Mirem-nos la manifestació com una oportunitat de transmetre el nostre missatge ben clar. De la mateixa forma que a la manifestació dels desembre del 2007,  plantejada formalment sobre el dèficit de les infraestructures, el crit unànime va ser el d’Independència, aquest mateix crit ha de ser el que Reagrupament entoni en aquesta manifestació. Com diu Joan Carretero “s’ha acabat la tonteria” (AVUI, 14-08-2009).

,

1 Comentari