La simbiosi Reagrupament-Laporta


Més enllà de la saludable i urgent definició entre unionistes o independentistes a què obliga la irrupció de Reagrupament al panorama polític català, confirmo amb aquest nou fenomen, mai més benvingut i oportú, la confirmació d’una teoria pròpia que fa temps que em balla pel cap però mai no m’havia atrevit a exposar –ni de fet a exposar-me jo mateix– per considerar-la jo mateix atrevida, no demostrada o, com a mínim, agafada amb pinces. Parlo del lligam que sempre he sospitat entre l’honestedat i la intel·ligència, tal com s’està veient a les clares amb l’eficient organització d’aquesta associació amb perspectives de partit polític. En la deshonestedat no hi ha intel·ligència, ni com a postura ni casualment en els postulats a què el deshonest s’esforça per justificar els seus actes. En canvi, en l’individu honest –el col·lectiu en aquest cas– la intel·ligència queda palesa abans de desenvolupar-se, atès que ja s’evidencia en l’actitud mateixa, abans i tot que aquesta posi fil a l’agulla amb l’execució de cap acte que hagi de demostrar aquesta honestedat. Si l’home té dues cames, en principi no li cal posar-se a caminar per demostrar la bondat d’aquesta qualitat.

Deia que la presència de Reagrupament neteja el panorama de les nocives i eternes ambigüitats dels partits polítics tradicionals. Però això no és tot. La neteja és molt més profunda, perquè profund és el pou de merda dins el qual ara es fa evident que els catalans hem estat colgats durant dècades. Fent de pàbul de les ambigüitats dels partits, el panorama mediàtic que continua alimentant la seva ambigüitat també està quedant ben retratat amb el silenci que dedica a Reagrupament en un cas, o en l’altre en el descrèdit que li dedica quan no té més remei que parlar-ne, ja sigui distorsionant el seu missatge o associant-lo a altres qüestions o col·lectius que res tenen a veure amb els plantejaments ni amb la raó de ser de Reagrupament. Precisament, aquesta associació apareix, entre altres raons, per eliminar d’una vegada la dictatorial connivència no tant entre mitjans comprats pels partits, cosa universal i justificable, sinó en el denominador comú que suposa l’acord tàcit entre tots i cadascun dels mitjans per preservar l’statu quo, és a dir, per fer veure que són diferents gossos però amagant sota el pelatge l’idèntic dogal, al capdavall ben autonòmic, o sigui ben espanyol. D’aquest pensament de fons únic que silencia la dissidència, se’n diu totalitarisme. I totalitarisme és exactament el que estem vivint. El problema, però, és el peix que es mossega la cua. L’aclariment del panorama només és vist per uns quants a causa precisament de la gruixuda capa d’ocultació informativa esmentada. La majoria de ciutadans, perquè estan despolititzats i mentre continuen dient allò tant de moda que tots els polítics són iguals, fiquen en el mateix sac Reagrupament, quan no n’ignoren la seva existència directament, i tot plegat irònicament per a gran satisfacció dels polítics de la moma, que no veuen perillar l’estat de les coses; i l’altra minoria de gent, perquè no els interessa veure-hi més enllà vivint com viuen del sistema present i, doncs, imbuïts d’un sectarisme interessat.

Per això crec que per aconseguir el crucial aspecte mediàtic que manca a Reagrupament per arribar a la massa, farà bé de mirar d’incloure Joan Laporta a les seves files. És cert que el personalisme de Laporta pot ser una arma de doble tall per a Reagrupament, però encara ho és més que el remei no podrà ser pitjor que la malaltia que suposarà el suïcidi de presentar-se la formació a pèl a les eleccions atenent l’esmentat silenci mediàtic a què se’l sotmet, i que quedaria radicalment avortat amb la inclusió de Laporta. Per altra banda, aquest hauria d’entendre que si el que busca és protagonisme l’últim partit on hauria d’anar és a Reagrupament, un col·lectiu al servei del país i no de ningú en particular, i que per tant suma pencaires i on les vedets són benvingudes per exercir també de peons. I tanmateix, precisament per això, l’intel·ligent Laporta hauria de veure que, paradoxalment, allà on malgrat o precisament per les característiques de Reagrupament tindrà sens dubte més protagonisme, allà on podrà revolucionar el panorama i, doncs, tenir autèntic pes específic, serà a Reagrupament. D’aquí a uns mesos ja només serà un expresident del Barça, el millor de la història, però fet i fet aigua passada. Els diaris ja no parlaran d’ell, tant aquí com a l’estranger, sinó de qui sigui el nou president del club. I fos com fos, algú dubta que en aquest context Laporta no quedaria diluït en una formació potent però regionalista com CiU, que només apunta a més del mateix i ja plena de personalismes? O en un partit propi, on només farà que afeblir-se a mesura que s’afebleixi el seu nom com a president del Barça i, alhora, afeblir el vot independentista? O a la perdedora i patètica Esquerra on només un foll s’avindria a involucrar-s’hi?

Joan Carretero és un home contrastadament honest i intel·ligent. A Laporta l’honestedat se li suposa fins que no demostri el contrari, i la seva astúcia ja l’ha demostrada dirigint magistralment un club com el Barça. Per això s’entendran. Per això encara que no ho vulguin tots dos seran protagonistes, i ho seran perquè només depèn de la seva voluntat. Està a les seves mans revolucionar, fer història en aquest país ara mateix agònic. I el més engrescador de tot és que, per sobre d’aquestes personalitats, el canvi el pot propiciar Reagrupament, és a dir, tots els catalans que ho desitgin. Però per desitjar, primer s’ha de conèixer el mitjà que mena a l’objecte del desig. I això ara mateix depèn de Joan Laporta, el factor mediàtic que quantitativament més pot donar a conèixer Reagrupament. I això és com dir que Laporta depèn de Reagrupament per fer història; que Reagrupament depèn en bona mesura de Laporta per alliberar la nació, i que la independència catalana passa per Reagrupament per assolir-se. Però per sobre d’això significa que, amb Reagrupament o sense ell, amb Laporta o sense ell, decidirà la voluntat dels catalans i no cap personalisme. La independència catalana només depèn de Catalunya. I quan la vulgui. Per què no a partir d’aquest 2010?

Ricard Biel

Els Comentaris estan tancats