Arxiu febrer, 2010

Joan Carretero al Gironès

Per més informació envieu un correu a girones@reagrupament.cat

No hi ha Comentaris

Criatures contra Carretero

Agraeixo els moments difícils, perquè és aleshores quan es veu de veritat qui és cadascun. Per això en aquest sentit agraeixo la dimissió de fa uns dies de Joan Carretero. Ha permès destapar les misèries d’aquells que el defensaven a ultrança i ara li han girat de cop l’esquena. És lamentable, però alhora és una sort saber que ara, tot d’una, aquells que no perdien l’oportunitat dia rere dia durant mesos de cantar-me’n les excel·lències, de voler compartir el seu entusiasme fent-la petar sobre la lucidesa, l’honestedat i el caràcter del doctor, a la primera ventada l’acusen a ell de la pròpia decepció, i tot per no haver-se d’acusar a si mateixos pel seu infantilisme, per la seva immaduresa d’haver cregut que en l’oceànic viatge no hi hauria motins a bord ni tempestes.

Aquestes persones són tan poqueta cosa, són tan febles que han de recórrer la mesquinesa d’assenyalar el capità de vaixell com a culpable d’haver malmès el seu pueril conte de fades. Són persones tan cegues que no s’adonen de la idiotesa que suposa blasmar Carretero per les mateixes virtuts per les quals abans l’admiraven, però que recentment no van saber veure en la seva decisió de dimitir. Independentistes que se suposava de pedra picada però que han demostrat ser de pissarrí, caient en el mateix lamentable parany de fer exactament els mateixos escarafalls interessats del botiflerisme i l’espanyolisme en general, davant el que en realitat ha estat una acció admirable més del seu líder. Independentistes que fins ara treien pit però que han acabat demostrant ser de vol gallinaci, i que amb un autoodi fins ara latent repeteixen les desqualificacions espanyolistes parlant de “número de circ” de Carretero o de “reduccionistes” els seus arguments. Com diu un amic meu, “Som un país de cretins. En comptes d’estar pendents dels errors dels nostres polítics, estem pendents dels errors que els altres diuen que han comès els nostres polítics”. Independentistes que, no havent superat el període de lactància, creien tenir per líder un papà que els donava tots els caramels que volien i que, quan ara, per circumstàncies obligades el papà no els n’ha pogut donar, en recelen i volen canviar de pare, com si aquesta fos la qüestió; com si realment el que hagués fallat fos l’eina que els proporcionava satisfacció i no fos aquesta eina —Joan Carretero— la que davant d’un escull hagués mirat de maniobrar tan bé com podia per tal de poder continuar satisfent justament l’objectiu d’aquests mateixos independentistes, que naturalment continua sent el mateix que el seu. Independentistes impacients, i precisament per aquesta impaciència fàcilment influïts per altres impacients amb pa a l’ull, els quals decideixen deixar o desinflar-se amb Reagrupament esgrimint per escrit fets objectius on hi encabeixen interpretacions lliures i, per tant, qüestionables, que, atesa l’objectivitat dels fets, fan passar també per incontrovertibles. Independentistes, doncs, que canvien a l’acte d’equip així que els ha semblat que rebien el primer gol. Criatures.

No discuteixo que l’estètica, la manera de procedir de Carretero en la seva dimissió pot ser qüestionable en tant que probablement evitable. Potser hauria pogut apagar el foc intern sense que transcendís. Hi puc estar d’acord. És veritat que era intolerable que hi hagués dirigents que tallessin els canals de comunicació amb els associats de Reagrupament. Aquest fet és contrastable i, per cert, a casa meva se’n diu “cop d’Estat” i no “reduccionisme”, però també és veritat que hi havia una majoria de dirigents que hauria pogut fer força per obtenir els mateixos resultats sense necessitat de dimissió de Carretero. Calia tenir en compte que hi havia en joc l’admirable esforç i la il·lusió de molta gent en el projecte Reagrupament. Amb tot, però, val a dir i recordo al lector que van ser els quatre dissidents els qui van afanyar-se a filtrar la notícia a la premsa. En qualsevol cas, el que discuteixo és l’actitud d’aquells que tot d’una han posat en dubte l’honradesa de Joan Carretero qüestionant d’entrada les raons de la seva dimissió. I l’han posada en dubte per poder alleujar a l’acte la pròpia frustració, en definitiva per no haver de fer autocrítica sobre la pròpia immaduresa. De fet, és lògic que sigui així atès que, essencialment, la persona immadura ho és justament perquè té pànic d’enfrontar-se a si mateixa. Ho rebutja per sistema sortint amb ciris trencats. Si en fos capaç, parlaríem d’una persona madura. D’altra banda, cal reconèixer que la persona immadura no té la culpa de ser-ho. El problema, però, és que aquesta veritat no ens serveix de res a l’hora de pretendre aconseguir la independència. Com pot un fruit immadur alliberar-se de la branca? Bé, doncs això és el que tenim.

Seguint la premissa de Carretero, i que s’aplica a si mateix no pretenent liderar res ni ser el pare de ningú tret, suposo, de les seves filles, els partits —l’associació en aquest cas— només són una eina per aconseguir l’objectiu, i cal comptar amb l’eina més vàlida. De moment, aquesta eina és Reagrupament, per sort amb Joan Carretero de nou al capdavant. Quan Joan Laporta es pronunciï, ho serà ell. Perfecte. Tindrem, però, dues eines útils i compatibles. Com una forquilla i un ganivet. L’una subjectarà perquè l’altre pugui tallar. Malgrat les misèries descrites, aquest pot ser un gran any. I ho serà a pesar de la nostra llar d’infants.

Ricard Biel
Escriptor i filòleg

No hi ha Comentaris

Una candidatura d’ample espectre per la Independència. Joan Carretero, filosofia pràctica.

Els seus fets i passos parlen sols. Llegeix la vida i els fets i actua amb coherència. Es un home madur i no vol perdre el temps. Catalunya es el primer ! sense vergonya ni submissió. Ell es qui planteja un via del mig de Catalunya, unió i democràcia.

He pensat sobre la plantada d’ahir. No podia ser un caprici o un acte de poderisme. Havia de ser una qüestió grossa, un pas necessari per….? Varen ser la majoria de la Directiva qui ho va fer.

La qüestió clau al meu entendre podria ser al voltant del propòsit fundacional de l’associació Reagrupament : construir, promoure …” una candidatura d’ample espectre per la Independència, per fer una majoria del Parlament que es compromet a acordar la declaració unilateral d’ Independència de Catalunya ”

Ample espectre. Aquest es el problema. L’ample espectre per la Independència de Catalunya es possible però no sobre posicions d’ERC, de la Cup o gent atrapada en el prejudicis ideologistes d’esquerres. Ha de ser sobre posicions centrals catalanes. No hi seran els partits de la Transició ni de la classe política de la Crisi, però si que hi haurà persones que n’han sortit i de grups nous.

Catalunya, Vida, Unió i Democràcia i per tant separació i independència. Que Catalunya siga un estat d’Europa i del món. I Natura, i Drets Humans, i Economia. Una Catalunya que actui com a amo i sobirà. El Dret ja existeix. Fem-lo efectiu democràticament.

El paper de Reagrupament no serà elegir el propis candidats sinó promoure i fer possible la candidatura d’ample espectre. I es clar que hi tindrà els seus líders i militants mes capacitats i presentables, el milloret que puguem oferir a Catalunya. Però per a Catalunya i la nacionalitat volem el millor i els millor diputats.

Suposo que la candidatura sortirà al carrer, en terreny comú i compartit. Entre tots i en aquestes posicions centrals, cal presentar com a candidats a diputats de Catalunya persones que ho vulguin ser i que s’ho valguin, amb convenciment però amb saviesa, coneixements, preparació en Dret, saber parlar per explicar al món que sentim i que volem i perquè, per representar-nos, saber parlar llengües estrangeres, ben vistes pels independentistes i per la majoria de la nostra societat i de la nostra nacionalitat catalana aragonesa.

Jordi Carrera

No hi ha Comentaris

Ricard Biel: Un cop més, chapeau, Carretero

Tot el meu suport a la decisió de Joan Carretero, que per sort sembla que tornarà a liderar Reagrupament. Una vegada més ha donat una lliçó de lucidesa, d’honestedat i de fortalesa de caràcter, totes tres qualitats malauradament tan absents en un país en paraules seves “de moltes misèries, el regne de la mediocritat i on costa acceptar gent amb caràcter fort”. Clavat.

Naturalment, la seva decisió d’abandonar la direcció de Reagrupament em va agafar per sorpresa, com a gairebé a tothom. No m’ho esperava i em va trasbalsar. Això, però, lluny de contrariar-me perquè d’entrada no encaixava en els meus esquemes, em va fer intentar comprendre les seves raons i estalviar-me fer el més senzill —i estúpid—, que és culpar Carretero per la decisió presa.

He repetit manta vegades que un partit polític, o associació en aquest cas, no són una finalitat en si mateixos, sinó una eina necessària per assolir un objectiu, com ara la independència. No s’hi val lamentar-se amb el sentimentalisme per l’amor a unes sigles, o la nostàlgia per l’enorme feina ben feta i amb excel·lent companyonia, quan descobreixes que portes massa plom a les ales, quan t’adones que t’has preparat a consciència per pujar l’Everest però resulta que et trobes al peu del Puigmal. I encara menys et pots permetre lamentar-te quan et queden a tot estirar vuit mesos per poder canviar el rumb de la història del teu país cap a l’anhelada llibertat. També Esquerra comptava en el seu moment amb una bona base social i feina ben feta fins al punt d’aconseguir 23 diputats, però justament es va haver de crear Reagrupament perquè va resultar podrida. S’ha de mirar com estàs avui, i a partir d’aquí tirar endavant. No s’hi valen els sentimentalismes ni la sensació d’haver estat traït pel líder de l’associació on pertanys. No et podia trair el teu líder quan va prendre la decisió de deixar de ser-ho perquè creia que d’aquesta manera s’assoliria amb més eficàcia el mateix objectiu pel qual se l’havia escollit líder. Acusar-lo de traïdor era pensar-te, cretí com ets, que de cop i volta Carretero s’havia tornat espanyolista, o bé que ja ho era i el seu objectiu a Reagrupament havia estat dinamitar l’independentisme. No podies ser tan imbècil d’argumentar que el líder deixava penjades milers de persones, quan justament ha estat ell qui havia treballat més que ningú recorrent el país pel país, o sigui sense treure’n res personal a canvi, tret de la satisfacció de treballar per la llibertat de la nació. No podies acusar un home pel fet de respectar milers de persones, evitant enganyar-les continuant en un projecte en què ja no creia perquè honestament considerava que l’organització estava podrida per dintre. No podies argumentar a pocs mesos de les eleccions en què es decideix el teu futur com a poble, que l’obligació de Joan Carretero com a líder era aguantar i batallar per extirpar un càncer per poder arribar a les eleccions en condicions. Hauria estat molt lloable, sí, però també molt inútil, tal com precisament li va demostrar la seva experiència a Esquerra. No, no és moment d’estar per orgues i perdre ni un minut de temps. D’altra banda, no podies acusar Carretero de no haver intentat extirpar el mal; o se n’anava el càncer o se n’anava ell. És lamentable que se n’hagués hagut d’anar ell. Va ser escollit capità d’un vaixell i va dimitir perquè el vaixell perdia aigua a la sala de màquines. S’havia d’entretenir a reparar-lo en plena travessia i quan faltava poc per arribar a port, i tot en nom del meravellós camí ja recorregut? Jo penso que no, i que el que havia de fer era procurar-se un vaixell millor a l’acte, ja fos com a capità o com a mariner, però en qualsevol cas sense dilacions letals. Això, llevat que desapareguessin d’immediat els forats per on entrava l’aigua a Reagrupament i el canvi facilités el seu retorn tal com, efectivament,  s’ha produït.

La lucidesa té aquestes coses. Mentre coincideix amb les necessitats dels altres, aquests adulen la persona lúcida, però quan aquesta s’adona del que la majoria són incapaços de copsar, el prenen per boig o per traïdor, i aquells que l’adoraven tot d’una es converteixen en els seus enemics més ferotges precisament perquè l’adoraven i ara se senten traïts. I quan a sobre algú com Carretero no només copsa sinó que executa en conseqüència amb allò que li mana la lucidesa, la ceguesa de la majoria se suma a la covardia que suposa la incapacitat de trencar la baralla que creia guanyadora. Com deia al principi: absència total de lucidesa, d’honradesa en forma aquí d’autoengany amb allò que es creu defensar, i de coratge. És la trista història de la humanitat.

El problema inevitable de l’expeditiva, poc elegant, però tanmateix encertada decisió de Joan Carretero en el seu moment de plegar, deriva del que acabo d’esgrimir. Ara que ha tornat, fent hipòtesis plausibles hi haurà tot de gent que, sentint-se traïda malgrat el retorn del líder, interpretant com un guirigall la desunió de l’independentisme o creient desmentida la idea de regeneració democràtica, votarà CiU o Esquerra —com tothom sap, un prodigi de demòcrates—, i només perdonarà Carretero perquè ha decidit reincorporar-se a Reagrupament. Ara sí, el veuran com el retorn del fill pròdig i on abans hi havia desqualificacions per la seva renúncia, ara li cantaran les excel·lències. D’altres optaran per Laporta, sigui on sigui on vagi o el que endegui, i amb independència del paper que hi jugui Carretero. Per tant, l’aspecte negatiu per a l’independentisme que haurà suposat la marxa efímera de Joan Carretero com a directiu de Reagrupament és l’erosió de la seva imatge, i això significa menys vots, atès que la majoria no té en absolut les virtuts que el van portar justament a prendre la decisió de dimitir sabent que, tanmateix, la seva imatge quedaria perjudicada sense ell guanyar personalment res a canvi. Chapeau.  A Carretero l’importa un rave que el blasmin i em trec el barret mil vegades per això, però no ho oblidem: el que mana són els vots de la massa.

Davant els ulls cecs de molts, Carretero ja forma part del costat del mal malgrat el seu retorn i l’excel·lent feina que segur que farà. És el preu de l’honradesa i és inevitable que passi; l’estupidesa és tan inevitable com l’aire que respirem. Però més enllà d’aquesta contrarietat, el que no podia fer el doctor era actuar traint les pròpies conviccions per acontentar la gent de Reagrupament, sotmetent-se a les seves possibles mancances o al seu desconeixement sobre la podridura interna que es coïa per part d’alguns dels dirigents. D’haver-ho fet, participant de la poma podrida, el fracàs estava garantit, i a sobre ell n’hauria estat el cap visible. Un cop posada a la balança la seva decisió d’anar-se’n, sens dubte es pot afirmar que en aquelles lamentables circumstàncies hauria estat bona per al país i per a la seva persona. Bona o dolenta per a Reagrupament? No té cap importància. Cap ni una. Així també ho considerava el doctor de Puigcerdà, que com a persona íntegra sap millor que ningú -i perquè ho és l’importa ben poc saber-ho- que la persona lúcida tard o d’hora acaba malament quan s’exposa al judici de la massa. Aquesta persona que és qui més s’ha deixat la pell per aquesta noble associació, Reagrupament, i que amb el seu retorn demostra voler-se-la continuar deixant.

Ricard Biel
Filòleg i escriptor

1 Comentari

COMUNICAT DE LA COMISSIÓ EXECUTIVA DE REAGRUPAMENT DEL GIRONÈS

La Comissió Executiva de Reagrupament del Gironès, reunida a Girona en Junta Extraordinària el dia 1 de febrer de 2010, ha acordat per unanimitat els punt següents:

1)Refermar la nostra confiança i suport a Joan Carretero, pel que fa al seu lideratge a Reagrupament.

2)Demanar que, en un acte de generositat pel bé del projecte i del país, els components actuals de la Junta, senyors Valdero, Renyer, Pereira i Abad, presentin la dimissió de forma immediata i per escrit, tot agraint-los les tasques portades a terme fins ara.

3)Demanar que no es faci efectiva la dimissió presentada per Joan Carretero i els restants membres de la Junta que es troben en idèntica situació, ja que només ha estat presentada de forma verbal, i no per escrit tal com es determina en l’article 16.2 a) dels Estatuts de Reagrupament.

4)Demanar que la Junta Directiva reprengui les seves funcions d’immediat, independentment que es vagi procedint a l’ocupació de les places vacants que quedin a la Junta, en funció del que els Estatuts de l’associació tinguin previst per a aquesta situació.

Qualsevol esforç que tots plegats estiguem disposats a dur a terme, serà en benefici de Catalunya i les seves llibertats.

Girona, 1 de febrer de 2010

LA COMISSIÓ EXECUTIVA DEL GIRONÈS

1 Comentari