Arxiu maig, 2010

Conferència: Consultes locals i alliberament nacional

El proper divendres 21 de maig a les 8 del vespre tindrà lloc la conferència: “Consultes locals i alliberament nacional”, a la Sala Farinera Teixidor de Girona (carrer Santa Eugènia, 42).

La conferència anirà a càrrec de Carles Móra -Alcalde d’Arenys de Munt-, que parlarà de: “Les consultes i el procés independentista” i de l’Anna Arqué -Responsable de Relacions Internacionals de la Coordinadora Nacional de la Consulta- que parlarà de: “Les consultes vistes des del món”.

Enllaç entrevista a l’Anna Arqué al diari El Punt

A continuació, a 2/4 de 10, tindrà lloc un sopar-col·loqui a la seu de Reagrupament de Girona (Pl. Marquès de Camps, 19 – 2n-2a), cal apuntar-se prèviament a girones@reagrupament.org.

No hi ha Comentaris

Per un Partit Nacional Català

Sempre he cregut i així ho vinc dient en els meus escrits, que només aconseguirem avançar cap a la Independència de Catalunya, si unim l’independentisme en una sola veu. Estic convençut de la noblesa de sentiments dels múltiples grups i associacions que treballen per aquest fi, però les individualitats i les postures partidistes que es tradueixen en una multiplicitat d’organitzacions i postures inconnexes, no fan cap be a la lluita per a obtenir la nostra sobirania, ans al contrari, la imatge de desunió i baixa consistència de les organitzacions defensores d’aquesta opció, provoquen desànim i temor als ciutadans que senten la necessitat de fer un gir en les relacions entre Catalunya i Espanya i que són, en definitiva, els que amb el seu recolzament i vist-i-plau democràtic, han de permetre o desautoritzar el nostre futur lliure.

Em considero un ciutadà normal, que sento la necessitat de canvi profund en la nostra estructura nacional i que estic convençut que l’únic camí que ens queda és la proclamació de la nostra independència, inclús perquè les relacions amb Espanya, amb el temps, acabin essent millors. Com a tal, cerco un referent i un lideratge, capaç de dur a terme aquesta complexa tasca. Pel seu plantejament i contingut, penso que la opció de Reagrupament és la que defineix millor el camí a seguir, però tot pot quedar en un no res si no hi ha un front comú, a nivell global, que es presenti com a opció única davant la opinió pública.

Si no ens unim, acabarem convertits en simples grups folklòrics, que ens sentirem molt be a les trobades, però que no atraurem , ni engrescarem, ni motivarem a ningú. Podem sortir a treure els gegants al carrer, però acabarem ballant sols a la plaça.
Només podem avançar en la bona direcció si creem un partit polític, nou i únic, que no provingui de cap organització actual, i que estigui constituït per totes les persones, grups i organitzacions que treballen, des de diferents postures, pel mateix fi. Que agrupi a tothom, encara que haguem de renunciar als plantejaments inicials, amb lideratges que sumin una sola veu, que defensi per damunt de tot allò que ens uneix i que, a ulls dels ciutadans, representi una opció sense fissures, sòlida i ferma. El seu nom ha de ser potent en si mateix, que expressi la opció que representa i que es presenti com a una opció política, a l’estil de l’ “Scottish National Party”. A mi, com a ciutadà i en aquesta línia, m’agradaria poder votar en les properes eleccions a un “Partit Nacional Català (PNC)”, que defensés de forma unitària, realista i ferma, l’assoliment de la nostra plena sobirania des de plantejaments justos i democràtics.

En la meva opinió, en aquests moments, no hem de treballar per res més que no sigui assolir aquest objectiu, assumint els sacrificis personals o col·lectius que siguin necessaris i renunciant, si cal, a les opcions polítiques de l’esfera actual en que estiguem implicats o haguem escollit. El temps corre i no val a badar.

Només la unió de tots els catalans ens farà lliures.

Jesús Bohigas

No hi ha Comentaris

La saviesa del poble

La saviesa no rau en els intel•lectuals, ni en els filòsofs, ni en els polítics, ni en les persones intel•ligents. La saviesa és patrimoni del pagès que sap com ha de treballar la terra, del fuster que sap com ha de fer un galze a la fusta, del metge que sap com ha de guarir un malalt, del mestre que sap com ha d’ensenyar els alumnes, del botiguer que sap com ha de servir un producte, del treballador de fàbrica que sap com ha de fer la feina, del pobre de solemnitat que sap com ha de sobreviure a la misèria o del discapacitat que sap com ha d’enfrontar-se a un món preparat per les persones normals. Els intel•lectuals, els filòsofs o els polítics, no fan res més que interpretar i usar aquesta saviesa pel profit de les seves creacions personals.

Quan som mainada, anem als espectacles de titelles i gaudim del ninots com si aquests tinguessin vida, però aviat descobrim que hi ha algú que els fa moure i aixequem la cortina per veure els titellaires, llavors ens entra la curiositat de posar la ma a dintre d’aquell objecte inert i amagar-nos darrera el guinyol per donar-li vida amb els nostres moviments, si be arriba un moment en que hem de decidir si volem ser titellaires o espectadors, però som conscients que la vida real es troba a la part de davant del guinyol, llavors escollim entre ser titellaires i passar-nos la vida representant el mateix guió, o poder decidir a quin espectacle de titelles volem anar o si hi volem anar-hi.

A vegades els titellaires, emulant el mite de Plató, volen fer creure que la realitat es troba a l’escenari del guinyol, però la gent sap prou be que dintre del titella hi ha la mà que el mou i, a diferència dels habitants de la caverna, seguiran als que mostren la realitat i al final els honraran. El poble és savi, només necessita els que, amb la veritat, desemmascaren els titelles mostrant-li la realitat tal com és.
Per aquest motiu, la força de la raó és la única arma a les nostres mans per mostrar el camí cap a l’alliberament nacional i, a partir de la veritat, serà la saviesa del poble que ens conduirà a la Independència.

Jesús Bohigas

No hi ha Comentaris

Ens presentarem a les eleccions, i no és cap “amenaça”


En l’edició de “Presència” del diumenge 2 de maig, a l’article d’Emili Teixidor es feia referència als partits nous que “amenacen de presentar-se” a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Com que em va semblar observar per part de l’autor un deix de menyspreu o d’incomoditat envers aquestes noves formacions polítiques, em permeto fer un seguit d’observacions al que manifesta en aquell text el senyor Teixidor.

En primer lloc, no acabo d’entendre, tenint en compte el panorama polític actual de Catalunya, que tants opinadors públics considerin un destorb o una molèstia el fet que apareguin noves alternatives a les quals els ciutadans de Catalunya puguin fer confiança. És a dir, si estiguéssim en un moment polític en què tot anés bé, en el qual la classe política actual pogués presentar davant la gent un full de serveis brillant i fantàstic, en què la participació electoral fos superior al 80%, jo entendria que la majoria d’articulistes i tertulians poguessin dir des de les seves tribunes: “I ara aquests, què volen, per què es volen presentar si tot va tan i tan bé?”. Però no és aquest el cas: el dèficit fiscal de Catalunya augmenta cada dia més, l’operació del nou Estatut està a punt d’acabar en un nou fracàs, el nou sistema de finançament ens torna a condemnar a ser escanyats per Espanya uns quants anys més, els casos de corrupció proliferen, la desafecció política dels ciutadans envers els seus representants públics arriba a límits estratosfèrics… amb aquest panorama, com pot ser que algú encara no entengui que des de la ciutadania s’intentin proposar alternatives a una classe política que ens porta cap al desastre?

Diu el senyor Teixidor que algunes de les formacions que “amenacen de presentar-se” són escissions d’altres partits polítics i que els ciutadans es “mereixerien” una explicació “raonada i detallada” de per què volen presentar-se. Si pensa en el cas de “Reagrupament”, organització a la qual pertanyo, el primer que li he de dir és que no ens considerem de cap manera una “escissió” de ningú; en primer lloc, perquè dels 3.500 associats que tenim a dia d’avui, més del 70% no havien militat abans en cap organització política, i el 30% restant procedeix de diverses formacions, no només d’una. Per tant, considerar una “escissió” un moviment com aquest, que és extremadament plural, transversal i construït des de la base, no té en absolut res a veure amb la realitat.

Estic d’acord, però, amb el senyor Teixidor quan diu que els ciutadans es mereixen una explicació i això és el que estem fent arreu de Catalunya a través de centenars d’actes, la majoria amb un gran èxit d’assistència i participació i, malauradament, si no ho podem fer millor i a més gran abast és perquè la majoria de grans mitjans de comunicació de masses, controlats precisament pels partits polítics parlamentaris que al senyor Teixidor ja li estan bé o per grups de pressió pròxims a ells, ho fan impossible i ens condemnen al silenci mediàtic.

Senyor Teixidor, si Reagrupament vol presentar-se a les properes eleccions al Parlament de Catalunya és perquè avui en aquesta cambra no hi ha cap partit polític ni cap diputat que tingui com a prioritat la independència de la nostra nació i la regeneració democràtica. Cap ni un. I nosaltres volem posar fi a aquesta mancança. Centenars de milers de catalanes i catalans estan demanant que el país faci un pas endavant, ho estem veient en les consultes locals sobre la independència, en recents mobilitzacions a favor del dret a decidir, en nombroses enquestes i baròmetres d’opinió. En canvi, l’actual classe política parlamentària manté pràcticament el mateix discurs d’ençà de la transició i es dedica a col·lecionar càrrecs ben retribuïts i a viure de l’administració pública. Ja n’hi ha prou. Cal girar full. Cal fer foc nou.

Cal que Catalunya esdevingui el proper nou estat de la Unió Europea i això no ho aconseguirem amb uns representants polítics que encara aposten per l’autonomisme, per reformes de l’Estatut, per respectar el Tribunal Constitucional espanyol, per homenatjar un jutge com Baltasar Garzón, per enterrar amb honors un exfalangista no penedit com Juan Antonio Samaranch, per votar els pressupostos espanyols que ens condemnen a la misèria, per donar suport a una Lofca que perpetua a Catalunya un robatori anual de 22.000 milions d’euros, que són producte de l’esforç de les catalanes i els catalans, per votar des de la mesa del Parlament contra una ILP en defensa del dret a decidir o per fer president de la Generalitat un senyor que prioritza els interessos del PSOE i del govern de Rodríguez Zapatero per damunt de la defensa dels drets i dels interessos dels ciutadans de Catalunya i que està en contra de l’autodeterminació del nostre poble.

Per tot això cal que un moviment com Reagrupament es presenti a les pròximes eleccions, per jubilar tota una classe política que ha portat Catalunya a la frustració, al desencant i a la manca de dignitat. Independència, democràcia i treball, aquests són els principis que defensa Reagrupament i si a algú li fem nosa, doncs mala sort, no li quedarà més remei que aguantar-se.

Carles Bonaventura i Cabanes.
Membre de la Junta Directiva Nacional
de Reagrupament Independentista.

1 Comentari