Ens presentarem a les eleccions, i no és cap “amenaça”



En l’edició de “Presència” del diumenge 2 de maig, a l’article d’Emili Teixidor es feia referència als partits nous que “amenacen de presentar-se” a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Com que em va semblar observar per part de l’autor un deix de menyspreu o d’incomoditat envers aquestes noves formacions polítiques, em permeto fer un seguit d’observacions al que manifesta en aquell text el senyor Teixidor.

En primer lloc, no acabo d’entendre, tenint en compte el panorama polític actual de Catalunya, que tants opinadors públics considerin un destorb o una molèstia el fet que apareguin noves alternatives a les quals els ciutadans de Catalunya puguin fer confiança. És a dir, si estiguéssim en un moment polític en què tot anés bé, en el qual la classe política actual pogués presentar davant la gent un full de serveis brillant i fantàstic, en què la participació electoral fos superior al 80%, jo entendria que la majoria d’articulistes i tertulians poguessin dir des de les seves tribunes: “I ara aquests, què volen, per què es volen presentar si tot va tan i tan bé?”. Però no és aquest el cas: el dèficit fiscal de Catalunya augmenta cada dia més, l’operació del nou Estatut està a punt d’acabar en un nou fracàs, el nou sistema de finançament ens torna a condemnar a ser escanyats per Espanya uns quants anys més, els casos de corrupció proliferen, la desafecció política dels ciutadans envers els seus representants públics arriba a límits estratosfèrics… amb aquest panorama, com pot ser que algú encara no entengui que des de la ciutadania s’intentin proposar alternatives a una classe política que ens porta cap al desastre?

Diu el senyor Teixidor que algunes de les formacions que “amenacen de presentar-se” són escissions d’altres partits polítics i que els ciutadans es “mereixerien” una explicació “raonada i detallada” de per què volen presentar-se. Si pensa en el cas de “Reagrupament”, organització a la qual pertanyo, el primer que li he de dir és que no ens considerem de cap manera una “escissió” de ningú; en primer lloc, perquè dels 3.500 associats que tenim a dia d’avui, més del 70% no havien militat abans en cap organització política, i el 30% restant procedeix de diverses formacions, no només d’una. Per tant, considerar una “escissió” un moviment com aquest, que és extremadament plural, transversal i construït des de la base, no té en absolut res a veure amb la realitat.

Estic d’acord, però, amb el senyor Teixidor quan diu que els ciutadans es mereixen una explicació i això és el que estem fent arreu de Catalunya a través de centenars d’actes, la majoria amb un gran èxit d’assistència i participació i, malauradament, si no ho podem fer millor i a més gran abast és perquè la majoria de grans mitjans de comunicació de masses, controlats precisament pels partits polítics parlamentaris que al senyor Teixidor ja li estan bé o per grups de pressió pròxims a ells, ho fan impossible i ens condemnen al silenci mediàtic.

Senyor Teixidor, si Reagrupament vol presentar-se a les properes eleccions al Parlament de Catalunya és perquè avui en aquesta cambra no hi ha cap partit polític ni cap diputat que tingui com a prioritat la independència de la nostra nació i la regeneració democràtica. Cap ni un. I nosaltres volem posar fi a aquesta mancança. Centenars de milers de catalanes i catalans estan demanant que el país faci un pas endavant, ho estem veient en les consultes locals sobre la independència, en recents mobilitzacions a favor del dret a decidir, en nombroses enquestes i baròmetres d’opinió. En canvi, l’actual classe política parlamentària manté pràcticament el mateix discurs d’ençà de la transició i es dedica a col·lecionar càrrecs ben retribuïts i a viure de l’administració pública. Ja n’hi ha prou. Cal girar full. Cal fer foc nou.

Cal que Catalunya esdevingui el proper nou estat de la Unió Europea i això no ho aconseguirem amb uns representants polítics que encara aposten per l’autonomisme, per reformes de l’Estatut, per respectar el Tribunal Constitucional espanyol, per homenatjar un jutge com Baltasar Garzón, per enterrar amb honors un exfalangista no penedit com Juan Antonio Samaranch, per votar els pressupostos espanyols que ens condemnen a la misèria, per donar suport a una Lofca que perpetua a Catalunya un robatori anual de 22.000 milions d’euros, que són producte de l’esforç de les catalanes i els catalans, per votar des de la mesa del Parlament contra una ILP en defensa del dret a decidir o per fer president de la Generalitat un senyor que prioritza els interessos del PSOE i del govern de Rodríguez Zapatero per damunt de la defensa dels drets i dels interessos dels ciutadans de Catalunya i que està en contra de l’autodeterminació del nostre poble.

Per tot això cal que un moviment com Reagrupament es presenti a les pròximes eleccions, per jubilar tota una classe política que ha portat Catalunya a la frustració, al desencant i a la manca de dignitat. Independència, democràcia i treball, aquests són els principis que defensa Reagrupament i si a algú li fem nosa, doncs mala sort, no li quedarà més remei que aguantar-se.

Carles Bonaventura i Cabanes.
Membre de la Junta Directiva Nacional
de Reagrupament Independentista.

Els Comentaris estan tancats