Unitat? Reagrupament!. Carles Bonaventura. El Punt, 18-VIII-2010



Després de la manifestació del 10-J, alguns deien que els partits havien entès el missatge i que res no tornaria a ser igual. Doncs ja ho vau veure; van entendre tan bé el missatge que gairebé l’endemà mateix van posar punt final, des de la mesa del Parlament, a tota possibilitat de sotmetre a referèndum la IP sobre la independència de Catalunya. Un cop més, els nostres polítics tornaven a posar de manifest que, quan han de triar, sempre es posen al costat de la legalitat espanyola. Fets com aquest evidencien que Reagrupament l’encertava de ple quan, en el moment del seu naixement, insistia a dir que en aquest país la mancança no era al carrer, en la societat civil, que ja fa temps que respon bé, la mancança era, i és, a les institucions, al Parlament. Reagrupament també tenia i té raó en una altra cosa: la manera més ràpida per accedir a la sobirania és la declaració unilateral d’independència, un procés que ara ha avalat la Cort Internacional de Justícia en el cas de Kosova. I Rcat també l’encerta en un tercer punt: la millor política social que es pot fer des de Catalunya és independitzar-nos d’Espanya. I ho ha tornat a deixar clar el ministre de Foment, José Blanco, quan ha deixat empantanegades obres de vital importància per al desenvolupament econòmic del nostre país.

Els encerts de Reagrupament fan que cada cop més sectors assumeixin el nostre discurs, i això és molt positiu però també ens planteja nous reptes. Alguns que fins fa poc encara buscaven l’encaix de Catalunya a Espanya i d’altres que ens menyspreaven quan defensàvem la via de la proclamació unilateral d’independència des del Parlament, ara assumeixen el nostre discurs com si hagués estat el seu de tota la vida. M’explicaré. Ara es parla molt d’unitat, de la necessitat que a la tardor hi hagi una sola candidatura independentista. Hi estic d’acord. Ara bé, cal recordar que Reagrupament ja és l’expressió d’un procés d’unitat independentista, ja que més de dues terceres parts dels seus associats (3.500) no havien militat mai enlloc i la tercera part restant té múltiples procedències.

Tampoc no es pot bastir la unitat a través de l’aparició sobtada a tres mesos de les eleccions d’una nova força, basada en tres cares conegudes, que tot el que tenen en el seu actiu, a part del seu mediatisme, és la fotocòpia del programa de Reagrupament, una foto d’una setantena de persones en unes escales, uns pocs actes de presentació i uns quants milers de suposats simpatitzants fets via internet a l’estil dels amics del Facebook. Amb aquest bagatge tan escàs i dins de la improvisació més absoluta, algú es pot creure que es puguin atorgar el dret a exigir als altres que es dissolguin i s’hi apuntin individualment? I a més quan aquests altres, com en el nostre cas, han realitzat tres assemblees multitudinàries, han redactat un programa en què van participar més de 600 associats, han fet una proposta de Constitució de Catalunya, han aprovat unes llistes per participar en les properes eleccions, han elaborat un full de ruta al qual el temps dóna la raó i han muntat multitud d’actes arreu del territori, en els quals l’assistència sempre ha superat la d’aquells que ara prediuen que ens haurem de dissoldre a conseqüència de la seva opa hostil? No fem riure.

Joan Carretero va proposar el 31 de juliol una oferta de gran coalició independentista perquè, en uns comicis en què ens hi jugarem molt, tots els que volem trencar amb Espanya ens puguem presentar en una sola candidatura, en la qual hi hagi un full de ruta clar del que s’haurà de fer l’endemà de les eleccions: no participar en el sistema, formar una majoria parlamentària que faci possible la declaració unilateral d’independència i convertir l’ara comunitat autònoma de Catalunya en un nou estat d’Europa. Aquest és el camí.

Els Comentaris estan tancats