Arxiu gener, 2011

L’orgull reagrupat o al mort se l’enterra. Per Ricard Biel.

Dimarts 25 de gener vaig assistir a la reunió a Girona dels associats de Reagrupament, que va comptar amb la presència de Joan Carretero. M’hi vaig arribar per mera curiositat, atesa la intenció de l’associació de continuar. I dic que em sentia encuriosit perquè com que si més no en aquesta vida no té sentit pretendre continuar allò que s’ha demostrat acabat, el lector comprendrà que no em volgués perdre la grotesca trobada dos mesos després de la desfeta de l’esforçat i noble partit o, per ser exactes, la desfeta d’aquest miserable poble, que avui es troba immers en un període de calma aparent, en el silenci violent, estrident —per a qui el vulgui sentir, és clar— que caracteritza la caiguda lliure just abans d’una mort anunciada, en aquest cas nacional. Tal com va quedar clar a la reunió, però, aquesta evidència inexorable no la contemplen la majoria de reagrupats, que confirmen la màxima que d’il·lusions també es pot anar vivint. Ja s’ho faran.

La reunió no em va decebre, va respondre perfectament a la meva expectativa del que per força havia de ser; és a dir, un festival d’immaduresa, d’obnubilació, de confusió i d’autoengany. I no em refereixo al que va exposar el Doctor, a qui la seva continuïtat en el lideratge està motivada per dues raons: d’una banda la decisió dels tossuts reagrupats a tirar endavant amb l’associació confiant en el seu excel·lent líder malgré soi, i de l’altra l’humà i comprensible orgull d’aquest de no plegar, rabiós en el seu amor propi veient que electoralment va ser injustament humiliat per quatre grimpaires impresentables que, per cert, com a tals ara es dediquen a muntar cada setmana un numeret de circ diferent adreçat a la seva particular galeria, cosa que comença a provocar que alguns Solidaris neuronalment recuperables per fi vegin el llautó dels quatre mosqueters. Aleluia.

Reagrupament avui s’ho hauria de fer mirar. En primer lloc, argumentar la continuïtat de l’associació esgrimint com a raó de pes que és una llàstima llançar per la borda tota la feina feta i el capital humà reagrupat, és d’una immaduresa esfereïdora, equivalent per exemple a concloure que les persones no podem morir tenint en compte tots els esforços, totes les angoixes que hem patit al llarg de la nostra vida. En fi. A la vida, tant per a bé com per a mal, les coses són el que són, no el que voldríem que fossin. Admetre, quan és el cas, que ens trobem davant d’un cadàver no és ser ni derrotista ni negatiu, al contrari: t’estalvia esmerçar esforços inútils que pots dedicar a afers que sí tenen sentit. Per tant, no se m’acut res més negatiu —i estúpid— que insistir puerilment a no admetre les coses com són i, a sobre, en nom del rebuig al derrotisme i no sé quin negativisme.

En segon lloc, després de la sonada desfeta no entendre que la “marca” Reagrupament està totalment cremada tant electoralment pensant en futures eleccions, com en qualsevol altre àmbit de possible influència, és no haver entès res de la trista naturalesa humana, i concretament de la innombrable naturalesa d’aquest poble demostrada el passat 28-N. A Reagrupament no hi ha qui el reviscoli perquè ni tan sols va aconseguir res quan encara no s’havia confirmat com a cavall perdedor. I és que la massa no es regeix ni per la raó ni per l’honestedat, sinó pel cavall amb més possibilitats de guanyar, obviant l’evidència que serà el seu vot qui el farà guanyar. Però és clar, pretendre que la gent faci aquesta elemental reflexió és com creure’t que saben on tenen la mà dreta.

En tercer lloc, com que trobo molt sospitós que alguns reagrupats parlin d’autocrítica, més que res perquè encara és hora que, més enllà de deixar-me anar com lloros l’aparentment assenyada frase que cal fer autocrítica, la senti concretar a algú amb arguments de pes —o sense—, però sobretot perquè la meva sospita es basa en què aquesta virtut comprovo que brilla per la seva absència en l’espècie homínida en general, es confirmen les meves sospites quan m’adono que, per a Reagrupament, parlar d’autocrítica no és més que el pretext perfecte on agafar-se per justificar la seva continuïtat. De fet, l’únic. “Si fem les coses ben fetes ens en sortirem” és l’argument per no haver de llançar la tovallola, és a dir, per no haver d’admetre que aquesta no és la qüestió i que en qualsevol cas no tenen res a pelar.

I per acabar, creure avui que la successió dels fets ja està fent que la gent comenci a donar la raó a Reagrupament, aquesta associació que, segons es va dir a la reunió, “conserva intacte el seu prestigi”, és d’una ingenuïtat que ni t’ho explico. Perquè quin nombre de gent li atorga aquest prestigi? Jo diria que, efectivament, n’hi ha que entenen la pel·lícula, però només els partits polítics i la gent polititzada, és a dir: una ínfima minoria del poble que, per a més inri, són els que ara reconeixen els valors de Reagrupament però que malgrat tot no el votaran mai perquè els interessos i el sectarisme empenyen i perquè, en qualsevol cas, tampoc no apostaran per aquest cavall perdedor, per virtuts que tingui. Reagrupament té prestigi, sí, però és el mateix prestigi que tinc jo entre els veïns de la meva escala, i res no fa pensar que l’associació pugui ampliar la seva força ara, ferida de mort i amb els mitjans, per variar, silenciant la seva feble empremta. I encara més: fins i tot si en el millor dels somnis Reagrupament comptés amb l’altaveu dels mitjans, òbviament aspiraria a aconseguir algun regidor o diputat, sí, però seria només això, misèria i companyia perquè el poble català continuaria girant-li l’esquena, i a sobre en un punt crític de la situació nacional, com de fet ja ho és ara mateix.

Perquè el moll de l’os de la qüestió és que hem d’admetre que el problema és que el poble català demostra elecció rere elecció que no vol la independència. Vol ser espanyol i alhora ser respectat per les seves “peculiaridades regionales”. Per fer-s’ho mirar, certament, però és el que hi ha. Els catalans voten massivament CiU perquè ofereix bolquers, xumets i taca-taques, que per alguna cosa Catalunya és avui una llar d’infants, un pati d’escola corrupte que, amb tota lògica i conseqüència dóna suport als partits corruptes per sentir-se representada i justificada, talment com tampoc no és gratuït que passi a Itàlia amb Berlusconi, posem per cas. Per a l’actual Catalunya, la dignitat, l’esforç, l’honestedat i la raó són qüestions del tot alienes, pertorbadores: una amenaça. Per tant, cal ser positiu i admetre que l’amenaça Reagrupament faria bé de plegar veles. Aquí molesta. I l’orgull mai no ha servit de res. Aquí i arreu.

,

No hi ha Comentaris

Joan Carretero a la reunió informativa del 25 de gener a Girona.

El passat dia 25 de gener va tenir lloc a la seu de la biblioteca Ernest Lluch de Girona una reunió informativa, que va comptar amb la presència del President de Reagrupament, Joan Carreterro.

Davant de més d’una seixantena d’associats de tota la comarca, en Joan Carretero va iniciar l’ acte traslladant el resultat de la trobada de la Junta Nacional i de Coordinadors Territorials celebrada a Vic el passat dia 4 de desembre. El líder de Reagrupament també va exposar, en síntesi, quina és la situació actual de l’associació, les propostes de futur que han anat sorgint, sempre a l’espera del que pugui resultar de la propera assemblea nacional, que és previst que es celebri a inicis de la primavera, i la posició de l’associació respecte d’ hipotètiques coalicions amb altres formacions, properes als nostres plantejaments, en ares a concórrer a les eleccions municipals del mes de maig.

Com és habitual en tots els actes de Reagrupament, els associats varen intervenir i s’ inicià un torn de preguntes, de debat; els assistents manifestaren el seu parer, donaren opinions, s’escoltaren propostes, en definitiva , un acte que va servir per conèixer valoracions, totes elles valuoses, relatives als esdeveniments passats i als de futur de l’ associació.

No hi ha Comentaris

I encara burxen la difunta Catalunya. Per en Ricard Biel.

Un Solidari em retreu que els meus últims articles “no generen plusvàlua” (per a l’independentisme, s’entén). Hi estic totalment d’acord. I tanmateix, si n’escric més, continuaran mancats de plusvàlua. Per desgràcia. Perquè m’agradaria que em digués de quina manera els articles en podrien generar atès el panorama nacional. Per a ell, naturalment, generar plusvàlua significa cantar les excel•lències de Solidaritat, que per alguna cosa n’és un hooligan, i per cert que, com tots els hooligans, ho serà fins al dia que maduri i deixi de ser-ho, o més aviat, com que intueixo que ja no té edat per sentir aquesta mena d’efervescències adolescents, substitueixi l’objecte de la seva adulació per un altre, que per alguna cosa n’hi ha que viuen d’il•lusions.

Quan no hi ha ni possibilitat de crear plusvàlua, l’únic que queda és analitzar, mirar de posar llum sobre la situació que provoca aquesta impossibilitat per tal de capgirar-la, vet aquí. Altra cosa és que un servidor cregui que cal capgirar res, atès que a un mort no se’l ressuscita, i ja he dit en alguna ocasió que Catalunya va morir el 28-N. Però en fi. Per a mostra d’aquest túnel negre on ens trobem només cal veure com ara mateix, tan sols unes setmanes després de les eleccions, el president Mas ja malda per tallar les ales a Solidaritat. Això que per a alguns —l’esmentat hooligan el primer— és una evidència de la força i les bondats de SI per a l’independentisme, per a mi és de fet la cruel radiografia del drama nacional. Que al president català, amb seixanta-dos diputats, li preocupin les accions de quatre diputats al grup mixt, i per tant amb ben poca capacitat d’incidència al Parlament, dóna la justa mesura del futur que espera als catalans amb un president i un partit, CiU, que ja ha deixat clar a la massa de border lines que el van votar, que no pensa exercir la seva força en favor del país, sinó per a si mateix, i això equival a dir en favor d’Espanya. Un futur negre sobretot perquè els quatre diputats de SI que tant tem Mas resulta que en teoria representen l’independentisme, i sabem que la independència és l’única via per sortir de la profunda crisi a tots nivells que pateix i patirà fins a extenuació aquest país si no s’allibera en un futur immediat del veí. I per acabar-ho d’adobar, encara més preocupant resulta que tot un President català encara no s’hagi assabentat que, més enllà de la poca força en representació de SI, que aboca aquest partit a convertir les seves declaracions i accions en focs artificials, el que presencia Mas de SI no són més que actors que encenen els focs sabent que només són això: llums de colors per entretenir babaus mentre Catalunya continua sotmesa, ara sota la botiflera tutela de CiU, i gràcies a la saviesa del poble que l’ha elegit fent ús de la meravellosa democràcia de què gaudim. Ehem.

Fa dos estius vaig tenir una conversa a Prada amb Uriel Bertran. Ell pertanyia a Esquerra i em deia que pensava que el millor per a l’independentisme era transformar el partit des de dintre, i que per això hi continuava. Naturalment, li vaig dir que mentia, que si no abandonava Esquerra era per la cadira i el sou, i punt final. Com es veu, el temps m’ha donat la raó. Bertran va trigar tot just un any a “canviar d’opinió”, abandonant Esquerra així que va veure la perspectiva d’una millor menjadora quan el vaixell s’enfonsava. Encara espero que ho reconegui. Però ja se sap que l’orgull, que no és més que una mostra d’ inseguretat i feblesa humana, es revela en aquests moments, sobretot quan les raons del canvi de parer són tan incofessables que no cal confessar-les perquè tothom les reconeix. Tothom menys ell i ara els Solidaris, és clar. Perquè encara espero que aquells que fins fa uns mesos eren detractors de Bertran ara badin boca sobre què opinen de la seva presència destacada a SI. Si s’ha de jutjar pel seu curiós silenci, potser ara tot d’una els sembla encantador, el xicot.

Continuem amb el dèficit de plusvàlua? Parlem d’Esquerra i el seu actual paperàs, que ningú no troba perquè el partit ha desaparegut? Esquerra s’ha fet fonedissa amb deu diputats, o sigui sis més que l’omnipresent SI. Però es veu que no els cau la cara de vergonya. Gens, tenint en compte que quan apareixen és per continuar provocant llàstima, ara amb l’estúpida proposta que al Senado español es parli català, com si per a qualsevol independentista de veritat no fos evident que un partit que es fa dir així té l’obligació de treballar perquè el català es parli a Catalunya en el seu Senat com a país independent, no pas al senat d’Espanya, el país de qui t’has d’alliberar; i per si fos poc, com si no clamés al cel que parlar català al Senado español consolidaria, si pot, Catalunya encara més dins l’Estat veí, i a sobre el dotaria d’una pàtina de democràcia que Espanya desconeix. Quina trepa de tòtiles ineptes, aquests d’Esquerra. Com es veu, el pitjor no és que hagin perdut més de la meitat dels diputats, que és per fer-s’ho mirar, sinó la seva actual escandalosa incapacitat de resposta.

Crec que l’actitud d’Esquerra de no cedir cap diputat a SI perquè conformi grup propi és incomprensible. Esquerra i SI no diuen tenir el mateix objectiu d’aconseguir la independència? Aleshores, quin dels dos partits menteix en rebutjar la suma de forces? Esquerra ja ha demostrat de sobres que Pinotxo al seu costat té el nas camús, però a SI li convé com sigui un diputat més. D’acord, però això no treu que puguin mentir els dos partits, oi? Com que és evident, insisteixo que precisament per això haurien de sumar forces. Ho haurien de fer perquè sintonitzen, ni que sigui en la sintonia de la poltrona. Ai… la plusvàlua!

Ricard Biel.

No hi ha Comentaris