O independentistes o falangistes


Els més de 257.000 vots del 10-A a Barcelona, els gairebé 900.000 que hi ha hagut des del 13 de setembre del 2009, a Arenys de Munt, fins al 10 d’abril del 2011, al Cap i Casal i a d’altres municipis, les desenes de milers de voluntaris d’arreu de Catalunya… han evidenciat que la causa de la independència, la causa de l’estat propi per a Catalunya, és avui, sens dubte, la que té més capacitat de mobilització al nostre país, i tots els que des de fa molts anys estem enquadrats en la lluita independentista ens hem de felicitar de la fita que hem assolit.

Si ens ho haguessin dit vint anys enrere, potser no ens ho hauríem cregut, però la realitat és que avui el procés independentista, el procés d’alliberament nacional del nostre poble, ha arribat a un punt de no retorn i no només per la quantitat, les xifres són per si soles impressionants, sinó també i sobretot per la qualitat. Avui, a les files dels partidaris de la independència hi ha la part més dinàmica, més preparada, més culta, més il·lustrada, més emprenedora de la societat catalana, la més capacitada per crear opinió, per marcar la línia a seguir i, quan això passa, la victòria és a tocar. La banda unionista, l’espanyolista, s’ha quedat sense arguments, sense raons, sense capacitat de convèncer i tan sols pot apel·lar a la por i a una legalitat vigent que ens encotilla, la qual no és producte de la democràcia ni de la llibertat sinó fruit de la dictadura franquista. Un discurs ben curt de mires, ben escàs, ben mediocre. Els independentistes hem guanyat, per tant, la batalla de les idees.

Després del 10-A, com he dit abans, els independentistes ens hem de felicitar, malgrat tots els errors comesos, per la feina feta, però jo voldria felicitar sobretot aquells que han donat la cara per la independència malgrat militar en opcions polítiques no independentistes o declaradament antiindependentistes. Vull felicitar la gent d’Unió, d’Iniciativa o del PSC que han votat en les consultes i que han votat “sí” a la llibertat, “sí” a la democràcia, “sí” a la independència. Perquè cada cop queda més clar que es tracta d’això: o llibertat o esclavatge, o sobirania o submissió, o democràcia o legalitat espanyola, o independència o Espanya, o una Catalunya plena o tancar plantes d’hospital per culpa de l’espoli fiscal espanyol.

Fa un temps, en una conferència que va fer a Barcelona, l’expresident dels Estats Units Bill Clinton va dir amb tota solemnitat que el futur seria “català o talibà”. Era la seva manera de dir que depèn de tots nosaltres, de la nostra capacitat de convicció, de la nostra força, de la solidesa dels nostres arguments… que el dia de demà visquem en un espai de llibertat que garanteixi els nostres drets individuals i col·lectius o sota un règim totalitari que no respecti els més mínims drets fonamentals. Doncs bé, a tots aquells que aquests dies han practicat el discurs de la por, que han minimitzat i menyspreat les consultes, que han mirat cap a un altre costat, que han intentat desmobilitzar els catalans, que han fet tot el possible per ridiculitzar i treure valor a l’exercici de la democràcia participativa els diria que ja no queda gaire temps perquè hagin de triar i que quan arribi aquest moment no quedarà espai per a terceres vies.

O independentistes o falangistes, aquesta serà la disjuntiva. Ni federalistes, ni confederalistes, ni autonomistes… totes aquestes alternatives estan mortes i enterrades, i fins i tot aquells que encara les defensen ho saben, però és la seva excusa per no fer el pas, per quedar-se a Espanya, per quedar-se en el passat.

El 10-A, un quart de milió de barcelonins van apostar per un futur en llibertat, per una Catalunya que trobi el seu lloc a Europa i al món, perquè els catalans puguem decidir sobre la nostra cultura, la nostra economia, les nostres infraestructures, la nostra política exterior, les nostres seleccions esportives, la nostra llengua… D’altres van fer front comú amb la Falange: el senyor Duran i Lleida, la senyora Núria de Gispert, el senyor Herrera, la senyora Sánchez-Camacho, el senyor Rivera, el senyor Nadal i el senyor Iceta, entre alguns altres il·lustres representants de la política catalanoespanyola, cada cop menys, per sort. El futur o el passat, els independentistes o els falangistes, Catalunya o Espanya, democràcia o totalitarisme, Estat propi o comunitat autònoma, llibertat nacional o Constitució espanyola… l’elecció és clara i cada vegada ho serà més. Visca la llibertat, visca Catalunya lliure!

Carles Bonaventura i Cabanes

Reagrupament Independentista


Els Comentaris estan tancats