La marca “España” i l’ofensiva espanyolista


Fa pocs dies, alguns mitjans de comunicació donaven la notícia que Marcelino Oreja, José Pedro Pérez-Llorca, Fernando Morán, Javier Solana, Carlos Westendorp, Abel Matutes, Josep Piqué, Ana Palacio, Miguel Ángel Moratinos y Trinidad Jiménez, tots els quals havien estat ministres d’Afers Estrangers del govern espanyol, juntament amb l’actual, José Manuel García-Margallo, havien signat un article al diari “El Mundo” que de fet significava una veritable declaració d’intencions (o de guerra) contra la pluralitat de l’Estat espanyol. Aquests ministres tenen militàncies diverses: UCD, PSOE i PP, però tots estan d’acord en una cosa: Espanya és una sola “nación” i no ha de tenir absolutament res de “plural”.

El primer que quedava clar d’aquell article és que la llengua espanyola era l’única que calia potenciar, tant internament com arreu del món, i sobretot als Estats Units. És a dir, segons aquests exministres (i l’actual ministre), Espanya ha de fer cultura a tot arreu en espanyol. Sostenen, a més, que cal aprofitar els “millor valors d’Espanya”, fins i tot la monarquia, que és la principal “imatge” de l’Estat (té pebrots la cosa, justament ara…). En el text esmenten també el paper de l’exèrcit espanyol i la seva presència en diversos països en tasques humanitàries i de pacificació. Hi assenyalen que cal aprofitar la feina que fan les ONG espanyoles arreu del món, rendibilitzar els èxits esportius (encara que molts siguin assolits per catalans, cosa que evidentment no diuen), el món de la cuina (també protagonitzat majoritàriament per cuiners catalans i bascos, i evidentment tampoc ho esmenten) i els seus productes.

I al final, la rúbrica definitiva: per fer possible tot això, per aconseguir que Espanya sigui forta al món, cal que abans hi hagi una fortalesa interna a dins de les fronteres de l’Estat i, evidentment, tenint en compte aquests objectius de tan altra volada, tota manca d’unitat, d’homogeneïtat, d’uniformitat… és enemiga de la fortalesa d’aquesta Espanya que recorda la del No-Do.

O sigui, segons aquests il·lustres personatges, el paper d’Espanya al món depèn de com es resolguin “els desafiaments interns” i hi afegeixen que per ser “influents fora de les fronteres espanyoles cal que abans els espanyols siguin forts internament”. I, de portes enfora, aquests salvadors de la pàtria hispana hi afegeixen que la política exterior espanyola ha de tenir una clara visió de “los intereses nacionales”, saber aprofitar el millor que hagin fet els successius governs de l’Estat i mobilitzar i donar suport al dinamisme del conjunt des espanyols.

I tot això ho signen polítics suposadament de dretes, d’esquerres i de centre, però que, com sempre fan els espanyols a diferència dels catalans, es posen d’acord a l’hora de defensar la seva “nación” i fer desaparèixer totes les altres que resten presoneres dins les seves fronteres i que cada vegada tenen menys drets nacionals i més deures constitucionals.

A això hi hem d’afegir també, tal com reproduïen així mateix alguns mitjans de comunicació, que darrerament diversos ministres espanyols s’han reunit amb algunes de les empreses més importants de l’Estat, algunes d’aquestes catalanes, a les quals han demanat la seva col·laboració per potenciar la marca “España”, que ha de ser l’eina perquè l’Estat espanyol faci aquesta ofensiva en l’àmbit internacional. Aquesta operació aniria acompanyada de mitjans i diners, i també de pressions a determinades forces polítiques perquè se centrin en tot allò que és important políticament i econòmica per a l’Estat i deixin de banda tota temptació sobiranista. És a dir, es tracta de bombardejar a tort i a dret amb la marca “España” i de fer invisible tota la resta, tota pluralitat, tota diversitat cultural i lingüística.

En conclusió, potser que tinguem en compte tot això abans de sorprendre’ns per determinats pactes, per determinades declaracions, per determinades incoherències que tot sovint solen caracteritzar la política catalana. Espanya juga a l’atac i no farà presoners. Els catalans, en canvi, encara no sabem a què juguem. Potser que hi posem remei.

  1. No hi ha Comentaris
(No serà publicat)

Powered by WP Hashcash


  1. No hi ha trackbacks