Arxiu agost, 2012

Més de 15.000 persones al festival “Catalunya vol viure en llibertat” organitzat pel diari El Punt Avui en commemoració de les detencions del 1992

El macroconcert, de més de sis hores, es va fer a la Devesa de Girona i hi van participar 35 grups musicals i cantants. També hi van ser presents 37 entitats, entre les quals hi havia Reagrupament, que van muntar les seves parades a la Fira de la Llibertat

Els organitzadors van homenatjar els encausats per l’operació Garzón del 92 que eren presents a l’acte, que van pujar a l’escenari i van rebre un gran aplaudiment del públic assistent

Trenta-cinc grups i cantants van omplir de música la Devesa de Girona el passat 29 de juliol en el concert “Catalunya vol viure en llibertat”, organitzat pel diari El Punt Avui, i que va aplegar més de 15.000 persones que es van unir en una sola veu per cridar ben fort “independència!”. També hi van ser presents 37 entitats, entre les quals hi havia Reagrupament Independentista, que van voler demostrar amb la seva presència que donaven suport a la iniciativa d’aquest mitjà de comunicació. Tot plegat van ser més de sis hores d’espectacle ininterromput, que van començar amb l’audició prèvia de sardanes i que va continuar amb actuacions per als més petits i que va culminar puntualment a les dues de la nit amb l’actuació del grup banyolí Kitsch, que, igual que fa vint anys, va cloure el concert.

(A continuació reproduïm la crònica que la periodista Maria Palau va escriure a El Punt Avui sobre el macroconcert de la Devesa de Girona del passat 29 de juliol)

“Tenim un somni. El volem?”, va exclamar, enèrgic, Santi Arisa. La resposta, rotunda: “Sí!” Si una cosa va quedar clara ahir durant les sis llargues hores del macroconcert a la Devesa és que una part molt important de la cultura del país està compromesa fins al moll de l’os amb les inquietuds de la societat catalana. “No defalliu. La independència és a les vostres mans”, bramava Núria Feliu. No hi ha dubte: tothom va compartir ahir els mateixos neguits. I tothom vol dir més de 15.000 persones.

L’escenari per on van desfilar els 35 músics i grups va ser, de facto, un altar fictici. Artistes i públic van exhibir les seves causes, profundes i transparents, en plena sintonia i a peu pla. Sense complexos ni prejudicis. Furgant el mínim en la sensibleria. No deixant cap marge, o poc, al victimisme, i molt, tot, a les noves perspectives d’una Catalunya lliure.

Potser no hi eren tots, però potser sí els més valents. I, això segur, els més entusiastes per rebre amb forts aplaudiments i eufòria desbocada alguns dels independentistes catalans detinguts en l’Operació Garzón de fa vint anys, que quan encara era clar van pujar a l’escenari en un dels moments més emocionants i inoblidables de la llarga nit a la Devesa. A tots ells, protagonistes absents del festival del 1992, el públic els va omplir de tributs.

La convivència intergeneracional a l’escenari va trobar la seva correspondència en el públic, jove i madur, solitari i familiar, agrupat en colles, en tribus o en parelles. El mar de gent es movia en forma d’onades esbravades segons l’atenció que els mereixien els grups musicals, que s’anaven rellevant a un ritme trepidant mentre es projectaven en pantalla els somnis de llibertat de diverses personalitats del món cultural i social.

Alguns músics ja van participar el 1992 en l’històric festival Catalunya vol viure en llibertat: Santi Arisa –fa vint anys va exercir de mestre de cerimònies; ahir, de revulsiu de sentiments de masses–, Josep Tero, Joan Reig com a bateria d’Els Pets, Kitsch i la Companyia Elèctrica Dharma, que ahir va aparèixer de sorpresa amb una salutació musical dharmàtica teixida de fragments de La muixeranga d’Algemesí, La presó del rei de França i No volem ser. No va ser un concert estàtic, ni rígid, ni previsible, va ser un anar i venir constant de músics –que van actuar d’una manera totalment desinteressada– i de gent vinguda d’arreu, fent allò que se’n diu un concert viu, viu del tot.

Les actuacions no van anar de menys a més, ni de més a menys; de principi a fi va ser una vetllada impetuosa que es van ben encarregar de mantenir calenta i àlgida els exponents de l’escena musical catalana, emergents i consagrats, plurals en veus i actituds creatives.

El macroconcert es va obrir amb injeccions de fantasies infantils, totalment aptes per als adults, d’Àngel Daban i Jordi Tonietti per, tot seguit, lliurar-se en cos i ànima a l’aventura percussionista de Santi Arisa amb els Xirois. Les fortes ràfegues de música pop van tenir abduïts una bona estona els joves adolescents, magnetitzats primer amb les seves formacions preferides que cotitzen a l’alça, Marge d’Error, Amelie, Macedònia (que van estrenar formació i dues cançons del disc que preparen, Vacances i Primer pas), Els Catarres (van provocar un moment de catarsi amb el seu Jenifer) i Electrotoylets; es van acoblar bé al gir pop que han fet Els Cremats a l’univers de les havaneres, i finalment van ser còmplices de les emotives destreses dels Gospelians, que van centellejar una adaptació al català
de Let freedom ring.

El bloc central del festival el va capitanejar el cartell dels cantautors, que van fer valer la paraula. Hi va haver espai per a l’humor, del que fa riure i també pensar i malpensar, amb un Pere Tàpias sorneguer però tendre que va cantar La moto i Txa, txa, txa. Espai, molt espai, per recordar els focs de l’Empordà que fa just una setmana cremaven amb virulència (De Calaix en va fer una sentida referència abans d’arrencar l’Empordà dels Sopa de Cabra).

I també espai per a la poesia, amb una Núria Feliu entranyable recitant, amb variació inclosa al final, Josep Miquel Servià (“Nosaltres solament exigim ser… qui som / i podem / i ho volem / i ho serem / d’independents”) i Joan Sales (“Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”).

Quico Pi de la Serra, el més bregat de tots, s’ho va fer amb dos clàssics del seu repertori, La cultura (“La cultura és usada pels dos bàndols, / els que la van desfent sense manies / perquè fa raonar i no és rentable, / els campanuts tibats que se la guarden”) i Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, la tornada del qual van cantar com una sola veu i amb intensitat dramàtica alguns dels músics participants al concert, instigant una lògica pujada d’adrenalina de l’audiència.

Títols radicals i francs com el que va cantar Miquel Gil, Lladres, del disc més emblemàtic d’Al Tall, Quan el mal ve d’Almansa. Jaume Arnella i Carles Belda compenetrats en tàndem, Josep Tero, Biel Majoral (que es va imposar amb Jo sóc català) i Joan Reig (aquest cop dins del seu Refugi particular), van ser altres gurus de la cançó d’autor, gats vells de la música que sap protestar, que no van faltar a la multitudinària cita de la Devesa, alternant-se l’escenari amb molt més material incombustible: Joan Dausà i Els Tipus d’Interès, Eduard Canimas, Els Trobadors d’Alfons Encinas i Poble que Canta, que va corprendre el públic sencer amb Els segadors. Una tremolor d’emoció va recórrer tot el recinte.

La rumba refrigerant dels Terratombats, amb el seu rabiós Els jocs de la vergonya tan impregnat de l’esperit de la jornada reivindicativa del 1992, va descollar la contundència rockera de l’última part del concert, traca final que van encendre amb pop ocurrent i insubordinat els PulpoPop i amb sensibilitat i delicadesa Miquel Abras. Uns Brams tonificats, l’ska festiu de sempre dels Deskarats, l’agudesa arrauxada dels Dekrèpits, els delirants The Gruixut’s i, en els darrers sospirs de la nit, uns veterans, Kitsch, els mateixos que van cloure el concert de fa vint anys, van acabar de sobreexcitar, qui sap si per sempre més, uns seguidors incondicionals al seu talent. Al crit, és clar, d’Independència.

No hi ha Comentaris

Un miler de persones assisteixen a la projecció d’“Operació Garzón contra l’independentisme català” a l’Auditori de Girona

L’acte, organitzat pel Casal Independentista El Forn i el diari El Punt Avui, va tenir la presència d’alguns dels encausats, de representants d’Alerta Solidària i Llibertat.cat i també s’hi van poder veure actuacions musicals

Pep Musté i Carles Bonaventura, detinguts el 1992, encoratgen els assistents a continuar treballant per la independència de la nació catalana i deixen clar que Espanya mai no ens podrà vèncer

La projecció del documental Operació Garzón contra l’independentisme català, organitzada pel Casal Independentista El Forn i el diari El Punt Avui, va omplir el 29 de juliol l’Auditori de Girona, en el qual es van aplegar un miler de persones.

Abans de la projecció hi va haver l’actuació de Bloc Quilombo i de Titot i David Rosell (del grup Brams). També hi van intervenir Martí Majoral, del col·lectiu antirepressiu Alerta Solidària, que va recordar que el documental es feia no pas per retre homenatge als encausats en l’operació Garzón, sinó per recordar que la maquinària de la repressió de l’Estat, la legislació antiterrorista, continua vigent i que els encausats “continuen lluitant per la llibertat del nostre poble”. Majoral hi va afegir que “l’Estat espanyol va intentar frenar un procés que encara avui està en marxa. Ho va fer servint-se d’una eina brutal, la tortura, i no l’han descartada mai. En aquesta lluita per la independència l’Estat no es quedarà de braços plegats; tots hi hem d’aportar el nostre granet de sorra”, va concloure Majoral.

També hi va parlar Sandra Pazos, que va explicar els motius pels quals el digital Llibertat.cat va decidir impulsar un documental que donés veu als independentistes perseguits el 1992 i va exposar la tasca d’aquest mitjà informatiu “contra l’analfabetisme històric” i per “recuperar la memòria històrica de l’independentisme català, que ha estat tants cops ocultada”.

Els encausats en l’operació Garzón van pujar a l’escenari de l’Auditori abans de la projecció del documental. Pep Musté va agrair als organitzadors de l’acte que aquest serveixi per fer memòria. “Hem de recordar la història per no oblidar i no caure en els mateixos errors”, va afirmar. També va voler deixar constància que l’independentisme, en lloc de desaparèixer, ha crescut des de l’any 1992, i va acabar dient que els independentistes “som gent normal que lluita per la llibertat i per la justícia social”.

Per la seva banda, el regidor de Reagrupament en el grup de la CUP+RCat a l’Ajuntament de Girona i també encausat per Baltasar Garzón l’any 1992, Carles Bonaventura, va recordar especialment dues persones que van ser al costat dels encausats i que ara no hi són: l’advocat Sebastià Salellas i el polític Francesc Ferrer i Gironès. Bonaventura va afirmar que la projecció del documental i el concert organitzat per El Punt Avui “Catalunya vol viure en llibertat” són “una manera de dir que la lluita continua, que l’Estat ni ens va poder derrotar el 1992 ni ens podrà derrotar ara”. També va recordar que la repressió estatal continua viva, com s’ha pogut comprovar arreu dels Països Catalans en les manifestacions recents al carrer contra l’espoli i les retallades, en la lluita contra els atacs a la llengua catalana que porta a terme el PP allà on governa, etc., les quals han estat durament reprimides per la policia i en què hi ha hagut detencions, pallisses i sancions econòmiques molt importants”. Bonaventura va acabar dient que “malgrat els desesperats intents dels nostres enemics, aquests han de saber que el poble català no es rendirà mai i que ara tenim la victòria a l’abast. Els hem de dir ben alt que guanyarem”, va concloure el regidor reagrupat.

No hi ha Comentaris