La desobediència civil.


Darrerament, tinc la sensació que molts dels que, abans de les eleccions, mostraven unes actituds i opinions desinhibides sobre la necessitat que Catalunya assolís la seva plena sobirania, encetant de forma ràpida el procés cap a la independència, ara dubten i s’han tornat prudents i temorosos. L’estratègia de la por i una influència massa gran dels mitjans d’informació contraris, poden estar fent forat en la opinió pública, sense que s’apreciïn accions de resposta contundents, per part dels partits que han pres el testimoni en aquest procés, com si de cop i volta s’haguessin tornat excessivament prudents o no tinguessin les coses clares.

Els dirigents i comunicadors espanyols, parlen insistentment del compliment de la llei i la legalitat vigent, com si això fos el sancta sanctorum de l’estat de dret i poques veus dels que hem escollit perquè ens representessin al Parlament , gosen contradir-los obertament i parlar d’incompliment de la llei o desobediència civil, expressions que sembla que només es puguin dir amb la boca petita i amb la veu baixa.

Això està començant a provocar desencís als ciutadans, que poden tornar a posicions d’aquelles de – Si, ja m’agradaria la independència, però és un impossible, no ens la donaran mai -, i au, tornem a començar.

Crec que ha arribat l’hora que tots els independentistes que tenen accés als mitjans de comunicació, proclamin als quatre vents i sense embuts que la desobediència civil, és un element tant important com la pròpia llei, en la configuració d’un estat de dret.

La desobediència civil no és de cap manera un tema menor, suposa el pas més transcendental  que hauran de fer els nostres dirigents per portar el país a la seva formació de veritat. Però no només ells, sinó tot el poble i per això cal que la seva majoria estigui convençuda i preparada.

Dies passats, l’il·lustre notari Juan José López Burniol,publicava l’article “L’incompliment de llei” al diari“PuntAvui”, utilitzant els raonaments de la pensadora alemanya Hannah Arendt, que arriba a la conclusió que la desobediència civil, en cap cas pot infringir la llei, cosa que considero un contrasentit total i el mateix LópezBurniol, també.  Al final, ell s’avança i deixa clar la incompatibilitat entre la desobediència civil i l’estat de dret, doncs o hi ets a dintre o el trenques, però les dues coses alhora no són possibles. Però ell mateix acaba posant la temor al cos del lector, quan diu que cal saber molt be el que es fa i amb quines forces es compten, per no acabar fent el major dels ridículs. López Burniol ens acaba, doncs, fent caure en un doble parany, primer citant a Hanna Arendt, una pensadora avui superada per altres filòsofs de raonaments més ajustats a la realitat de la nostra època i menys influenciats pels impactes vivencials que hagué de suportar Arendt sota els totalitarismes de l’època.

Personalment, per orientar-me en les qüestions que tracten del que és just o injust, prefereixo aixoplugar-me en les teories del filòsof i pensador nord-americà John Rawls, de generació posterior a Hannah Arendt,  molt més influent en el pensament jurídic internacional, ja que l’obra deRawls és la més utilitzada pels jutges nord-americans per fonamentar les seves sentències.

Per defensar la validesa d’una més que probable desobediència civil de la societat i les institucions catalanes, apart d’estar convençuts que el que farem és just i defensable, hem de ser coneixedors del que pensaran els que ens hauran de jutjar políticament i jurídicament, des de les institucions que al final ens hauran de reconèixer com a país. Actuant així, el que segur que no farem, serà el ridícul. En canvi, els que faran el ridícul seran els que no tolerin les nostres actituds de maduresa democràtica.

Si cerquem dintre la principal obra de Rawls - “Una teoria de la justícia” – hi trobem escrit el següent: “..si hom concep la llei bàsica com a reflex de l’ordre natural i si el sobirà creu que governa per dret diví, aleshores els seus subjectes només tenen el dret dels suplicants…. Una vegada que la societat s’interpreta com un esquema de cooperació entre iguals, les persones afectades per greus injustícies no cal que se sotmetin. De fet, la desobediència civil (i també la objecció de consciència) és uns dels mecanismes estabilitzadors dels sistema constitucional, encara que sigui per definició un mecanisme il·legal”. Fixeu-vos la diferència evolutiva del pensament sobre el que és just o no en el món internacional. Inclús m’atreviria a posar en dubte que algú de l’alt Tribunal Constitucional espanyol hagi llegit mai l’obra de Rawls o ni tant sols sàpiga qui és.

Evidentment, l’obra de Rawls teoritza en base a l’existència d’una societat ordenada que ell anomena “quasi justa”, que disposa d’una constitució justa i, en aquest marc, el seu pensament no difereix massa del queexplica López Burniol en el seu article, però segur queaquest columnista, l’hagués acabat amb un altre aire més esperançador si s’hagués expressat amb la contundènciade Rawls: “… Amb tot, si la desobediència civil justificada sembla amenaçar la concòrdia civil, la responsabilitat no recau pas en els que protesten sinó en els que, abusant de la seva autoritat i poder, justifiquen aquesta mena d’oposició. I és que el fet d’emprar l’aparell coactiu de l’estat per tal de mantenir institucions manifestament injustes és en si mateix una forma de força il·legítima a la qual els homes, quan cal, tenen dret a resistir.”.

Cal fer front als que pretenen confondre al ciutadanspresentant la llei com la justícia, cal que tothom sàpiga que el que realment no s’entendrà a nivell internacional,són els conceptes democràtics envellits i deformats de l’Espanya rància,. Cal omplir el poble d’autoestima i convèncer a tothom, que els principis democràtics en que es basa el nostre camí a la independència, són els que la resta del món comprèn i entén com a justos i que, si alguna cosa no farem, serà el ridícul.

Si el poble s’arronsa, els nostres líders s’arronsaran, però si el poble està convençut , els líders polítics no tindran més remei que tirar endavant. Per això no podem permetre, de cap manera, que es manipuli la opinió ciutadana amb missatges enganyosos, sobre la realitatdemocràtica de la comunitat mundial a la que pretenem integrar-nos. Hem de carregar de raons i esperonar al poble, perquè aquest faci el mateix amb els polítics que el representen.

A partir d¡aquí, només caldrà confiar que els que s’han posat al capdavant a liderar el nostre procés d’alliberament, tinguin capacitat d’instruir-se en els coneixements necessaris, per carregar-se de totes les raons jurídiques adequades, que han conduir el projecte de creació del nou Estat Català a l’èxit.

Jesús Bohigas, 6 de gener de 2013

  1. No hi ha Comentaris
(No serà publicat)

Powered by WP Hashcash


  1. No hi ha trackbacks