Arxiu febrer, 2013

Presentació d’”El Quixote va esborrar el Quixot” de Lluís Maria Mandado a Girona.

La història l’escriuen els vencedors. Però als catalans, encara no ens han vençut. Lluís Maria Mandado és una bona mostra de què encara quedem molts catalans als quals no només no ens han vençut, sinó que encara estem disposats a plantar cara i a denunciar les falsedats i la manipulació històrica amb la que ens han minat la consciència i orgull nacionals. Si, venim d’un silenci que no és resignat, i estem disposats a cridar en veu alta que ens han amagat la nostra història i que la nostra no és la d’ells. No ens podem permetre acabar com els pobres occitans a França.

Si les teories desenvolupades i presentades per en Mandado a la Casa de Cultura de Girona el passat tretze de febre s’arriben a confirmar, el Quixot es podria convertir en el paradigma de la infàmia i el genocidi cultural comès contra la nació catalana i l’estocada definitiva al decadent imperi en que es va convertir Espanya en el moment en que Castella va passar a formar-ne part i el rei en va decidir traslladar el centre polític en detriment de Catalunya. Segons Mandado, en el moment en que es va produir aquest fet (amb Felip I de Barcelona i Espanya i II de Castella), es va començar a fer servir la censura com a instrument per a fer desaparèixer tota petja de la importància econòmica i cultural que tenia Catalunya i es va començar a inventar un fals gloriós segle d’or de Castella, aleshores un dels regnes més pobres d’Europa. Recordem que la descoberta d’Amèrica va ser una empresa totalment catalana, i no castellana com se’ns ha fet creure.

Les edicions originals dels llibres en català es van fer desaparèixer. Es va obligar a fer tota la nova producció editorial en castellà i a traduir els llibres vells a la llengua de Castella sota el control implacable del Rei i de la Inquisició. En una època en que la immensa majoria de la població era analfabeta i la producció de llibres era escassa, els censors van poder exercir fàcilment la seva tasca. Mandado ens va destacar que ja es va intentar fer passar el “Tirant lo blanc” com a llibre editat originalment en castellà i d’autor anònim en l’edició que es va imprimir a Valladolid el 1511. Afortunadament s’han conservat exemplars de l’edició en català que se’n va fer a València el 1490. Al principat de Catalunya i a la resta de territoris de la confederació catalano-aragonesa, va sorgir un moviment literari de burla i escarni d’aquesta decisió reial on es feia mofa de la pretensió del rei de traslladar-se a Castella i on es feia mofa de la tasca dels censors. I el Quixot seria un d’aquests llibres: es fa escarni d’un cavaller castellà i es fa apologia dels catalans i dels seus llibres.

Una de les teories més importants que Mandado ens presenta en el seu llibre és la de l’acadèmia d’Argamasilla o Amagasilla, nom amb el que l’autor del Quixot (probablement un noble de Xixona anomenat Sirvent) vol ridiculitzar i desemmascarar tota la colla de censors i falsos historiadors al servei del rei Felip I de Barcelona anomenat “Lo Castellà”. El nom d’Amagasilla vindria donat per la teoria d’en Mandado que s’ha falsejat i amagat el fet que la cort reial s’hagués traslladat a València i que la malanomenada Joana la Boja de Castella no estigués tancada a Tordesillas, sinó ben a prop de València, a Silla, a la Horta. A Silla, encara s’hi troba la Torre, una fortificació del segle XII on s’hi guardaven joies i objectes de valor. I al segle setze, per a Carles I, la seva mare Joana I de Castella en tenia molt de valor, ja que ella era la vertadera reina de Castella i ell només n’era el regent, tal com havia passat amb el seu pare Ferran II de Barcelona (dit el Catòlic). Si Joana hagués tingut més fills, aquests podrien haver heredat el regne de Castella i Carles I n’hagués perdut la regència. Declarant-la boja, incapacitada i tancada en una torre, el problema es resolia. Fins que Joana I no va morir el 1555 (no a Tordesillas, sinó a Silla!), Carles I no va ser rei de Castella. És molt fort que l’anomenat rei d’Espanya no fos rei de Castella, un detall que els historiadors castellans eviten esmentar. Abans de morir al monestir de Sant Jeroni de la Murtra a Badalona (i no al de Yuste, com diu la història “oficial” http://www.inh.cat/blog/Carles-V-va-morir-a-Yuste-o-a-Sant-Jeroni-de-la-Murtra-), primer va cedir els seus drets al tron de Castella al seu fill, convertint-se així en Felip II de Castella. No va ser fins més tard que li va cedir els seus drets sobre Espanya, és a dir sobre la Corona d’Aragó, sota el nom de Felip I. Es fa ben palès que Carles I va voler mantenir més temps els títols als quals donava més valor, cedint primer el menys valuós de Castella.

En la primera part del llibre, Mandado ens explica perfectament tot aquest falsejament de la història i el que feia l’”Acadèmia d’Argamasilla”. És paradigmàtic el que ens va comentar a la Casa de Cultura de que els censors, s’atribuïen a ells mateixos moltes de les obres que censuraven i traduïen. Vet a aquí que un d’ells, Lope de Vega, fos “capaç” d’escriure més de dues mil obres.

A la segona part del llibre, Mandado es dedica a examinar minuciosament i a analitzar els noms dels personatges del Quixot, el seu més que probable origen català i el significat ocult amb que Sirvent mirava d’esquivar subversivament l’efecte de la censura per a mantenir el to àcid i crític del llibre contra el rei i contra Castella. Tal i com ens va avançar a Girona, Mandado està actualment treballant en un nou llibre sobre l’”Orland furiós” d’Ariost. Un nou treball que també promet estar ple de troballes sorprenents.

No hi ha Comentaris

INDEPENDENTISME I REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA. Carles Bonaventura.

Des del principi de la seva fundació, Reagrupament ha defensat la necessitat que la lluita independentista vagi lligada a la regeneració política i democràtica al nostre país. És a dir, de la mateixa manera que sempre hem dit que no es podrà superar la crisi que afecta cada vegada més sectors de la nostra societat sense l’assoliment d’un estat propi que posi fi al sagnant espoli fiscal que any rere any ofega la nostra economia i ens deixa sense instruments per afrontar les seves conseqüències devastadores: treballadors a l’atur, empreses tancades, baixada dramàtica del nombre d’autònoms, projectes empresarials sense finançament, desnonaments, desballestament dels serveis socials i de l’estat del benestar… hem afirmat també amb rotunditat que calia que hi hagués un canvi radical en la manera d’entendre la política i que aquesta no s’havia de considerar mai un modus vivendi en què uns quants neden en l’abundància sense aturador durant anys i anys, sinó com un servei al país amb data de caducitat. Com podem comprovar aquests dies, la vam encertat de ple.

Estem assistint a un intent desesperat del govern espanyol del PP i dels mitjans de comunicació que té al seu servei per associar independentisme amb corrupció. I això ho fan, per una banda, pressionant el poder judicial a través dels mecanismes que tenen al seu abast i, per un altre costat, a través de la intoxicació mediàtica. En aquest sentit, mentre duri el procés de transició cap a l’estat propi, l’aflorament de carpetes amb presumptes casos de corrupció que afectin membres, destacats o no, de les formacions polítiques que encapçalin aquesta transició –o que no hi estiguin obertament en contra– ompliran jutjats i tribunals –el CNI segur que ja hi està treballant–, i, el que és més greu: encara que fins i tot no hi hagi ni casos ni imputats, els noms d’alguns dirigents d’aquests partits polítics apareixeran en reportatges “periodístics” –de “fonts desconegudes”, majoritàriament d’origen policial–, en els quals seran acusats de formar part de trames corruptes i de cometre suposats delictes sense que ni tan sols hi hagi cap causa judicial oberta, la qual cosa deixarà aquestes persones en una situació d’absoluta indefensió, siguin presumptament culpables o no.

Sigui com sigui, és paradoxal que un estat com l’espanyol, que deu ser un dels països d’Europa amb més casos de corrupció oberts, i un partit com el PP –just quan escric aquest article esclata amb tota virulència el cas Bárcenas–, que gairebé a tot arreu on ha governat i governa ha estat notícia per corrupteles i martingales diverses, ara tingui la barra de vincular l’independentisme català a la corrupció. No obstant això, tampoc cal negar l’evidència, a Catalunya hi ha hagut i hi ha corrupció. Això vol dir que aquesta està lligada a la defensa de l’estat propi? No, en absolut. No té res a veure una cosa amb l’altra. Al contrari, a les xarxes de corrupció presents a Catalunya ja els va bé l’actual statu quo. Són els primers interessats que res no canviï. Ja els va bé la Catalunya espanyola actual, amb una legalitat totalment laxa pel que fa a la persecució d’aquesta mena de delictes.

A l’hora d’actuar contra la corrupció s’ha de partir de la base que tothom pot ser susceptible de convertir-se en corrupte. Aquí no hi ha ni polítics bons ni polítics dolents, ni partits bons ni partits dolents, ni països bons ni països dolents; l’única cosa que compta són les lleis, les normatives que cal elaborar per impedir que sigui tan fàcil com és ara traspassar aquesta línia.

I estem parlant de dues coses: de perseguir el delicte i d’evitar que s’arribi a produir. I també de posar les bases perquè la política sigui el màxim de transparent, austera i propera al ciutadà. Cal que aquells que s’hi dediquin des d’una responsabilitat pública hagin de plegar obligatòriament al cap de com a molt vuit anys i tornar a la seva professió anterior. És a dir, estem parlant de limitació de mandats i de sous, de la no acumulació de càrrecs públics, de la transparència en el finançament dels partits polítics i de posar límit a la màniga ampla que ha caracteritzat la política catalana tots aquests anys mentre el país s’empobria…

El futur Estat català ha de ser també un model en aquesta matèria. I, mentrestant, l’independentisme no pot callar quan al seu voltant sorgeixen casos de corrupció, cal denunciar-los i exigir que aquells que s’hi han vist implicats siguin inhabilitats per a l’exercici d’un càrrec públic. Només així aquells que volem l’Estat propi i una Catalunya lliure i sobirana recuperarem la confiança de la gent, d’una ciutadania que té la temptació, en molts casos totalment fonamentada, de posar tots els polítics en el mateix sac. Raons no els en falten, malauradament…

Carles Bonaventura.

Publicat originalment a http://diarigran.cat/2013/02/independentisme-i-regeneracio-democratica/

No hi ha Comentaris