Arxiu categoria Opinió

La desobediència civil.

Darrerament, tinc la sensació que molts dels que, abans de les eleccions, mostraven unes actituds i opinions desinhibides sobre la necessitat que Catalunya assolís la seva plena sobirania, encetant de forma ràpida el procés cap a la independència, ara dubten i s’han tornat prudents i temorosos. L’estratègia de la por i una influència massa gran dels mitjans d’informació contraris, poden estar fent forat en la opinió pública, sense que s’apreciïn accions de resposta contundents, per part dels partits que han pres el testimoni en aquest procés, com si de cop i volta s’haguessin tornat excessivament prudents o no tinguessin les coses clares.

Els dirigents i comunicadors espanyols, parlen insistentment del compliment de la llei i la legalitat vigent, com si això fos el sancta sanctorum de l’estat de dret i poques veus dels que hem escollit perquè ens representessin al Parlament , gosen contradir-los obertament i parlar d’incompliment de la llei o desobediència civil, expressions que sembla que només es puguin dir amb la boca petita i amb la veu baixa.

Això està començant a provocar desencís als ciutadans, que poden tornar a posicions d’aquelles de – Si, ja m’agradaria la independència, però és un impossible, no ens la donaran mai -, i au, tornem a començar.

Crec que ha arribat l’hora que tots els independentistes que tenen accés als mitjans de comunicació, proclamin als quatre vents i sense embuts que la desobediència civil, és un element tant important com la pròpia llei, en la configuració d’un estat de dret.

La desobediència civil no és de cap manera un tema menor, suposa el pas més transcendental  que hauran de fer els nostres dirigents per portar el país a la seva formació de veritat. Però no només ells, sinó tot el poble i per això cal que la seva majoria estigui convençuda i preparada.

Dies passats, l’il·lustre notari Juan José López Burniol,publicava l’article “L’incompliment de llei” al diari“PuntAvui”, utilitzant els raonaments de la pensadora alemanya Hannah Arendt, que arriba a la conclusió que la desobediència civil, en cap cas pot infringir la llei, cosa que considero un contrasentit total i el mateix LópezBurniol, també.  Al final, ell s’avança i deixa clar la incompatibilitat entre la desobediència civil i l’estat de dret, doncs o hi ets a dintre o el trenques, però les dues coses alhora no són possibles. Però ell mateix acaba posant la temor al cos del lector, quan diu que cal saber molt be el que es fa i amb quines forces es compten, per no acabar fent el major dels ridículs. López Burniol ens acaba, doncs, fent caure en un doble parany, primer citant a Hanna Arendt, una pensadora avui superada per altres filòsofs de raonaments més ajustats a la realitat de la nostra època i menys influenciats pels impactes vivencials que hagué de suportar Arendt sota els totalitarismes de l’època.

Personalment, per orientar-me en les qüestions que tracten del que és just o injust, prefereixo aixoplugar-me en les teories del filòsof i pensador nord-americà John Rawls, de generació posterior a Hannah Arendt,  molt més influent en el pensament jurídic internacional, ja que l’obra deRawls és la més utilitzada pels jutges nord-americans per fonamentar les seves sentències.

Per defensar la validesa d’una més que probable desobediència civil de la societat i les institucions catalanes, apart d’estar convençuts que el que farem és just i defensable, hem de ser coneixedors del que pensaran els que ens hauran de jutjar políticament i jurídicament, des de les institucions que al final ens hauran de reconèixer com a país. Actuant així, el que segur que no farem, serà el ridícul. En canvi, els que faran el ridícul seran els que no tolerin les nostres actituds de maduresa democràtica.

Si cerquem dintre la principal obra de Rawls - “Una teoria de la justícia” – hi trobem escrit el següent: “..si hom concep la llei bàsica com a reflex de l’ordre natural i si el sobirà creu que governa per dret diví, aleshores els seus subjectes només tenen el dret dels suplicants…. Una vegada que la societat s’interpreta com un esquema de cooperació entre iguals, les persones afectades per greus injustícies no cal que se sotmetin. De fet, la desobediència civil (i també la objecció de consciència) és uns dels mecanismes estabilitzadors dels sistema constitucional, encara que sigui per definició un mecanisme il·legal”. Fixeu-vos la diferència evolutiva del pensament sobre el que és just o no en el món internacional. Inclús m’atreviria a posar en dubte que algú de l’alt Tribunal Constitucional espanyol hagi llegit mai l’obra de Rawls o ni tant sols sàpiga qui és.

Evidentment, l’obra de Rawls teoritza en base a l’existència d’una societat ordenada que ell anomena “quasi justa”, que disposa d’una constitució justa i, en aquest marc, el seu pensament no difereix massa del queexplica López Burniol en el seu article, però segur queaquest columnista, l’hagués acabat amb un altre aire més esperançador si s’hagués expressat amb la contundènciade Rawls: “… Amb tot, si la desobediència civil justificada sembla amenaçar la concòrdia civil, la responsabilitat no recau pas en els que protesten sinó en els que, abusant de la seva autoritat i poder, justifiquen aquesta mena d’oposició. I és que el fet d’emprar l’aparell coactiu de l’estat per tal de mantenir institucions manifestament injustes és en si mateix una forma de força il·legítima a la qual els homes, quan cal, tenen dret a resistir.”.

Cal fer front als que pretenen confondre al ciutadanspresentant la llei com la justícia, cal que tothom sàpiga que el que realment no s’entendrà a nivell internacional,són els conceptes democràtics envellits i deformats de l’Espanya rància,. Cal omplir el poble d’autoestima i convèncer a tothom, que els principis democràtics en que es basa el nostre camí a la independència, són els que la resta del món comprèn i entén com a justos i que, si alguna cosa no farem, serà el ridícul.

Si el poble s’arronsa, els nostres líders s’arronsaran, però si el poble està convençut , els líders polítics no tindran més remei que tirar endavant. Per això no podem permetre, de cap manera, que es manipuli la opinió ciutadana amb missatges enganyosos, sobre la realitatdemocràtica de la comunitat mundial a la que pretenem integrar-nos. Hem de carregar de raons i esperonar al poble, perquè aquest faci el mateix amb els polítics que el representen.

A partir d¡aquí, només caldrà confiar que els que s’han posat al capdavant a liderar el nostre procés d’alliberament, tinguin capacitat d’instruir-se en els coneixements necessaris, per carregar-se de totes les raons jurídiques adequades, que han conduir el projecte de creació del nou Estat Català a l’èxit.

Jesús Bohigas, 6 de gener de 2013

No hi ha Comentaris

Entrevista a Rosa Cruz, número 2 de la candidatura d’ERC-Reagrupament per Girona

“Ha arribat un punt en què és pràcticament una obligació ser independentista si volem que el nostre país se’n surti”

Reagrupament ha fet el correcte arribant a un acord amb Esquerra per les eleccions espanyoles del 20 de novembre?

Sí, al meu entendre no tan sols ha fet el correcte sinó que calia fer-ho: arribar a una entesa, sumar; entenc que els ciutadans, els que voten independentisme, desitjaven de valent aquesta unitat i Reagrupament ha estat capaç de fer-la, situant els interessos del país per damunt dels partidistes.

Veu que aquesta coalició pot tenir un llarg recorregut?

Espero i desitjo que sí, que sigui l’inici d’un llarg recorregut. Penso fermament que és l’inici d’un camí, el camí de la unitat de les forces independentistes d’aquest país.

Es pot ampliar amb més grups polítics?

De fet, no és que es pugui ampliar a més grups o formacions polítiques, sinó que és el que caldria; ja s’ha intentat per aquestes eleccions, però no ha estat possible; entenc que per assolir allò que tots desitgem, la plena sobirania, caldria que totes les forces independentistes d’aquest país anéssim juntes; de moment, per factors diversos, no ha estat possible, però cal unitat, que és el que ara ja escenifiquem Reagrupament i ERC. Una vegada assolida la independència ja decidirem com governem el país, si serem més de dretes, d’esquerres, socialdemòcrates… la gent ja votarà i decidirà, però per assolir la independència cal la unitat de tots els independentistes del país.

Creu que la coalició entre ERC, RCat i Catalunya Sí pot evitar que els independentistes es quedin sense representació al Congrés dels Diputats per la circumscripció de Girona com vaticinaven totes les enquestes fa poques setmanes?

Doncs així ho desitjo i ho espero. Les enquestes només són això, enquestes, i a vegades s’equivoquen. Cal que tots els gironins votin massivament a favor de la independència el 20-N, per demostrar que continuem essent una demarcació clarament independentista, i alhora per impedir quelcom importantíssim, que el PP obtingui un diputat per Girona. Hem d’assolir aquesta fita, i penso que anem per bon camí. La feina que fem tots els membres de la llista, de la coalició, a la demarcació és important i penso que l’esforç i implicació amb els gironins es veurà recompensat traduint- se en vots a les urnes. De moment, l’enquesta del CIS ja donava representació a ERC-RCat-Catalunya Sí a Girona, contràriament al que indicaven enquestes anteriors. Això vol dir que anem bé.

Quins han de ser els eixos centrals del discurs independentista a la demarcació de Girona?

Per mi, els eixos centrals del discurs independentista; és a dir, del discurs dels que ens estimem el nostre país i que, en conseqüència, no ens agrada que el maltractin, i que alhora ens estimem profundament Girona i les seves comarques és ben clar: amb l’estat propi tots viuríem molt millor; els beneficis serien elevadíssims per als gironins: infraestructures (desdoblar l’N-II, nou Trueta, potenciar el port de Palamós, línies de ferrocarrils convencionals, el TAV, etc.); un nivell de vida més elevat, els gironins som molt treballadors, molt pencaires, però avui dia aquest esforç no es veu per enlloc; Girona ja és la demarcació amb més atur de Catalunya, i això no pot passar, no ens ho mereixem els gironins això. Una comarca amb tant potencial turístic, empresarial i econòmic com la nostra no pot liderar les xifres d’atur. I que Girona i alhora Catalunya se’n surtin només depèn de nosaltres, ho tenim a l’abast: votar l’única opció independentista el pròxim 20-N, la que defensarà a Madrid els interessos dels catalans i dels gironins, ERC-Reagrupament-Catalunya Sí.

Vostè és advocada, en què beneficiaria la independència de la nació catalana aquest sector professional?

M’agrada aquesta pregunta perquè realment és un àmbit que conec; com vostè diu, sóc jurista, i les mancances que avui dia patim tots els professionals de l’àmbit del dret que ens relacionem amb l’administració de justícia són devastadores. Amb la independència, automàticament hi hauria més recursos; en justícia això es traduiria en més jutges, i més de carrera i no tant jutge substitut, un greu inconvenient pel dia a dia dels jutjats, personal al servei de l’administració on realment calguin i siguin necessaris; més recursos per fer una administració de justícia més moderna i actual. El canvi de poder per gestionar els nostres propis recursos seria abismal en una administració com la de justícia, la més abandonada de l’administració espanyola, i val a dir que també de la catalana. Pensi que avui dia als advocats adscrits al servei de torn d’ofici se’ls deu part de la retribució pels serveis prestats durant el mes de juny, i els mesos de juliol a octubre, tots dos inclosos. Estic plenament convençuda que situacions tan summament injustes com aquesta no es produirien. Podríem fer moltes coses amb 22.000 milions d’euros més a l’any.

Si totes les enquestes indiquen que l’independentisme creix, per què electoralment la seva representació a les institucions disminueix?

Sí, és cert, totes les enquestes i estudis recents ens diuen que l’independentisme creix. Penso que hi ha dos tipus d’independentisme: el cívic i potser més passiu, i el polític; també amb les actuals circumstàncies i conjuntura econòmica apareix l’independentista “enfadat”. Hi ha una part de l’independentisme que també reflecteixen aquests estudis que ho és per la conjuntura actual, forçat, que està molt tip de patir i de passar-ho malament. Davant una enquesta es pot mostrar partidari de la independència del país, però arribat el moment de dipositar un vot en una urna, potser no seria així, no hi votaria a favor. La gent té por als canvis tot sovint, i aquest independentisme és passiu, però malgrat això és segur que creix arreu del territori, i ho continuarà fent perquè ha arribat un punt en què és pràcticament una obligació ser-ho si volem que el nostre país se’n surti.

Algunes persones, lendemà del 28 de novembre del 2010, ja veien Reagrupament mort i enterrat. Com veu ara aquest moviment i el seu líder, Joan Carretero?

Sí, te raó, la veritat és que es vaticinava la fi de Reagrupament, però miri, aquí estem i demostrem que estem més vius que mai, que el projecte continua viu i que seguim treballant per assolir la independència de Catalunya, per això va néixer Reagrupament. Jo, a Joan Carretero el veig molt bé, de fet sempre li he vist, de bé, però amb aquesta suma de l’independentisme i amb el parer favorable de tants i tants independentistes que agraeixen a Reagrupament haver fet aquest pas endavant i saber sumar, la veritat és que té motius per estar satisfet.

Què diria als independentistes que dubten entre votar CiU o votar la coalició independentista?

Els diria que si són sobiranistes, independentistes, només tenen una opció: votar l’única candidatura vertaderament independentista, la que formen ERC-RCat-Catalunya Sí. El senyor Duran, malgrat que sembla que aquests dies de campanya pretén capgirar les seves pròpies paraules, fins i tot ho fa tocant la bateria en un escenari, ha manifestat en no poques ocasions ser contrari a la independència de Catalunya. Això no m’ho invento jo, es pot consultar a les hemeroteques, les paraules les ha dites i sonen així: “No, a la independència.” Aleshores, tots els independentistes han d’optar entre una opció independentista o una que té un cap de files que no ho és, la qual cosa deixa clar que el paper que pugui jugar a Madrid no estarà precisament encaminat a assolir la independència ni a parlar al món del que Catalunya vol i necessita: l’Estat propi.

Faci la seva aposta sobre el resultat electoral a la circumscripció de Girona. I ja posats a fer prediccions, quants diputats creu que obtindrà la coalició independentista en el conjunt de Catalunya?

Bé, com que copso que les percepcions són molt positives pel que fa a la coalició i als seus integrants, a la plataforma Catalunya Sí, amb totes aquestes personalitats tan destacades que hi donen suport, penso que podem fer un bon resultat, perquè Catalunya s’ho mereix, jo diria que podem assolir els 4 diputats, i que veurem la Ramona Vergés, de RCat, gran metgessa i patriota, a Madrid.

No hi ha Comentaris

Per la transparència, la participació i per un Ajuntament que estigui al costat de la gent

Una cosa en què sempre he cregut és en la transparència. Una transparència que he defensat i que he portat a terme sempre tant a nivell personal com professional.
Sóc un dels grans afectats per les obres de construcció del tren d’alta velocitat que “passarà” per Girona. Estic a favor del tren d’alta velocitat, estic d’acord que Girona ha de tenir una parada del TAV (hi hauria altres alternatives a més de l’actual), però em vull centrar concretament en les obres. El túnel passa per sota de casa nostra; he viscut de primera mà el comportament del nostre Ajuntament en aquest tema. Aquesta gran infraestructura és gestió de l’Estat espanyol, concretament de la seva filial Adif. És veritat que l’Ajuntament poca cosa hi té a dir, encara que en al seu dia hi va donar suport. Concretament, tots els partit polítics representats al consistori ho van fer, menys Iniciativa per Catalunya, que hi va estar en contra.

Davant del que Adif ha fet i està fent (el que vol) amb Girona, l’Ajuntament mai ha estat transparent ni ha defensat els ciutadans de Girona. Els actuals administradors del consistori sempre han amagat la veritat. Quan hi hem anat a preguntar, sempre ens han respost amb evasives. Quan hem anat a reunions informatives (no explicatives), hem tingut la sensació que ens prenien per ximplets. Això ho pot confirmar qualsevol persona que hagi tingut el privilegi d’assistir-hi. Senyors: estem parlant de drets que hem perdut del nostre subsòl. Pocs ciutadans saben que, per on passa el TAV, aquest sota-terreny ja no ens pertany, i no ens n’havíem assabentat. Tampoc saben que ara mateix, mentre estic escrivint, sento un soroll com si fos una vagoneta que passa per sota de casa meva, que hi passeja amunt i avall. I només estan fent obres. Què passarà quan arribi el tren? Qui em defensarà davant aquesta empresa d’un possible problema futur d’esquerdes o tremolors a casa, si ja en la fase inicial el meu Ajuntament ha passat de mi? Per què fa gairebé un any que no puc aparcar davant de casa per descarregar res, i els molt estimats treballadors del tren hi aparquen al davant envaint la vorera i deixant-la malmesa?

Senyors del meu Ajuntament: no m’heu donat suport.

Fa pocs dies que he iniciat una petita empresa, invertint-hi tots els diners que tinc (i els que no tinc), i també he topat amb les normatives municipals. Actualment tenim unes ordenances que, en lloc de donar suport a la persona i agilitzar els tràmits, fan que tot sigui molt lent, que tot sigui més costós i que tot, en definitiva, sigui molt complicat. Si feu una ullada a aquestes normatives, podeu estar més de tres mesos esperant que us entreguin el permís per a tot, això sí, pagareu lloguer, pagareu préstec, pagareu impostos i, mentrestant, us anireu ofegant i ofegant. No vull dir que no hagin d’existir lleis i normatives, però sí que cal que siguin transparents, lògiques i àgils. Tenim la sensació que sempre tenim la culpa, tant si ho hem fet malament nosaltres, com si ho han fet ells.

Senyors de l’Ajuntament: no m’heu posat les coses fàcils.

Avui dia, amb la que ens està caient, o fem que l’Ajuntament sigui un lloc al qual no tinguem por d’anar, un lloc on ens busquin la millor solució o, simplement, un lloc on quan els proposem una nova idea per millorar les coses ens escoltin, o, en lloc d’anar endavant, farem que a Girona ningú porti a terme les seves idees ni les seves inversions.

Jo sempre he estat independentista. No m’agradava estar dintre de cap partit polític perquè cap defensava les meves idees de transparència, de regeneració política, de voler canviar les coses de veritat. Això sí, els escoltava a tots o a quasi a tots i llegia les seves propostes, fins que un dia, quan va néixer Reagrupament, els vaig escoltar i vaig llegir les seves idees i, de veritat, tot el que diuen és el mateix que jo pensava i el que creia que era millor per a la nostra ciutat, per al nostre país. Regeneració política, transparència en tot (no hi ha res a amagar, no?), la veu del ciutadans i ciutadanes de Girona ha d’estar dintre de l’Ajuntament. En definitiva, no s’hi val que, per un vot cada quatre anys, després els nostres representants ho facin tot sense consultar els ciutadans. Exigim i defensem que tots hem de participar en les decisions de la ciutat. Primer ha de ser l’Ajuntament el que informi de manera transparent, tant dels pros com dels contres; del que es vol decidir; i que sigui la ciutadania la que participi i decideixi en les gran decisions de la ciutat. Participació de tothom i per a tothom.

Visca Girona i visca la Terra…

Narcís Avellí Candidat de Reagrupament a l’Ajuntament de Girona.
Número 15 a la llista de la CUP+RCat.

No hi ha Comentaris

L’autonomisme, en fallida

Això ja no ho arregla ningú. Ni el Mas que acaba d’arribar amb les tisores, ni el tripartit que ha marxat deixant deutes pertot arreu, ni el Zapatero que ja ens ha dit adéu, ni el Rajoy, que aquests dies hem tingut per aquí visitant les colònies del nord-est d’Espanya i probable nou inquilí de La Moncloa si Rubalcaba, l’etern home de confiança de González (àlies senyor X), o l’antiindependentista Chacón (“Viva España y viva el rey!”) no ho eviten.

La cosa no depèn de qui mani a Catalunya o de si el que hi ha a Espanya és amic nostre, que mai no ho serà. La destrossa es pot mirar per la dreta o per l’esquerra, per dalt o per baix, però ara, com a la central de Fukushima, les parets ja han caigut i tothom pot veure la magnitud de la tragèdia. Estem en fallida; en fallida política, ja que les receptes autonomistes no posen remei a la malaltia sinó que empitjoren la salut del malalt; en fallida econòmica, perquè qualsevol entès en economia ens dirà que, si ja en època de vaques grasses un país al qual elspirates que té de veïns li roben cada any 22.000 milions ja ho té difícil per sortir-se’n, quan arriben les vaques magres, les estretors es converteixen en misèria absoluta. I així estem ara a Catalunya, retallant com bojos peces bàsiques dels nostres serveis públics i ajornant fins a l’eternitat infraestructures cabdals per a una societat emprenedora com la catalana. El govern espanyol ens exigeix que reduïm el dèficit fins a límits inassumibles, però en cap moment els inquisidors espanyols no han fet esment de retallar la sagnia que per a Catalunya suposa l’espoli fiscal, del qual l’Estat es beneficia a costa que els catalans paguem més impostos, tanquem plantes d’hospitals, retallem escoles i deixem de subvencionar elements bàsics de la nostra cultura.

A veure, no és només que el govern català, el d’ara i el d’abans, no ho faci prou bé, és que l’autonomisme està en fallida, és insostenible. Tot governant català que vulgui sortir de la crisi dins el marc juridicopolític espanyol està condemnat al fracàs. Com a alternativa tenim l’estat propi, una Catalunya independent que, segons Kenneth Rogoff, execonomista en cap de l’FMI, seria un dels països més rics del món.

Carles Bonaventura.

No hi ha Comentaris

O independentistes o falangistes

Els més de 257.000 vots del 10-A a Barcelona, els gairebé 900.000 que hi ha hagut des del 13 de setembre del 2009, a Arenys de Munt, fins al 10 d’abril del 2011, al Cap i Casal i a d’altres municipis, les desenes de milers de voluntaris d’arreu de Catalunya… han evidenciat que la causa de la independència, la causa de l’estat propi per a Catalunya, és avui, sens dubte, la que té més capacitat de mobilització al nostre país, i tots els que des de fa molts anys estem enquadrats en la lluita independentista ens hem de felicitar de la fita que hem assolit.

Si ens ho haguessin dit vint anys enrere, potser no ens ho hauríem cregut, però la realitat és que avui el procés independentista, el procés d’alliberament nacional del nostre poble, ha arribat a un punt de no retorn i no només per la quantitat, les xifres són per si soles impressionants, sinó també i sobretot per la qualitat. Avui, a les files dels partidaris de la independència hi ha la part més dinàmica, més preparada, més culta, més il·lustrada, més emprenedora de la societat catalana, la més capacitada per crear opinió, per marcar la línia a seguir i, quan això passa, la victòria és a tocar. La banda unionista, l’espanyolista, s’ha quedat sense arguments, sense raons, sense capacitat de convèncer i tan sols pot apel·lar a la por i a una legalitat vigent que ens encotilla, la qual no és producte de la democràcia ni de la llibertat sinó fruit de la dictadura franquista. Un discurs ben curt de mires, ben escàs, ben mediocre. Els independentistes hem guanyat, per tant, la batalla de les idees.

Després del 10-A, com he dit abans, els independentistes ens hem de felicitar, malgrat tots els errors comesos, per la feina feta, però jo voldria felicitar sobretot aquells que han donat la cara per la independència malgrat militar en opcions polítiques no independentistes o declaradament antiindependentistes. Vull felicitar la gent d’Unió, d’Iniciativa o del PSC que han votat en les consultes i que han votat “sí” a la llibertat, “sí” a la democràcia, “sí” a la independència. Perquè cada cop queda més clar que es tracta d’això: o llibertat o esclavatge, o sobirania o submissió, o democràcia o legalitat espanyola, o independència o Espanya, o una Catalunya plena o tancar plantes d’hospital per culpa de l’espoli fiscal espanyol.

Fa un temps, en una conferència que va fer a Barcelona, l’expresident dels Estats Units Bill Clinton va dir amb tota solemnitat que el futur seria “català o talibà”. Era la seva manera de dir que depèn de tots nosaltres, de la nostra capacitat de convicció, de la nostra força, de la solidesa dels nostres arguments… que el dia de demà visquem en un espai de llibertat que garanteixi els nostres drets individuals i col·lectius o sota un règim totalitari que no respecti els més mínims drets fonamentals. Doncs bé, a tots aquells que aquests dies han practicat el discurs de la por, que han minimitzat i menyspreat les consultes, que han mirat cap a un altre costat, que han intentat desmobilitzar els catalans, que han fet tot el possible per ridiculitzar i treure valor a l’exercici de la democràcia participativa els diria que ja no queda gaire temps perquè hagin de triar i que quan arribi aquest moment no quedarà espai per a terceres vies.

O independentistes o falangistes, aquesta serà la disjuntiva. Ni federalistes, ni confederalistes, ni autonomistes… totes aquestes alternatives estan mortes i enterrades, i fins i tot aquells que encara les defensen ho saben, però és la seva excusa per no fer el pas, per quedar-se a Espanya, per quedar-se en el passat.

El 10-A, un quart de milió de barcelonins van apostar per un futur en llibertat, per una Catalunya que trobi el seu lloc a Europa i al món, perquè els catalans puguem decidir sobre la nostra cultura, la nostra economia, les nostres infraestructures, la nostra política exterior, les nostres seleccions esportives, la nostra llengua… D’altres van fer front comú amb la Falange: el senyor Duran i Lleida, la senyora Núria de Gispert, el senyor Herrera, la senyora Sánchez-Camacho, el senyor Rivera, el senyor Nadal i el senyor Iceta, entre alguns altres il·lustres representants de la política catalanoespanyola, cada cop menys, per sort. El futur o el passat, els independentistes o els falangistes, Catalunya o Espanya, democràcia o totalitarisme, Estat propi o comunitat autònoma, llibertat nacional o Constitució espanyola… l’elecció és clara i cada vegada ho serà més. Visca la llibertat, visca Catalunya lliure!

Carles Bonaventura i Cabanes

Reagrupament Independentista


No hi ha Comentaris

Entre Esquerra i ERC. Per Carles Bonaventura i Cabanes.

El futur d’Esquerra és complicat i complex. La direcció d’aquest històric partit ha dilapidat el capital que fa uns anys havia atresorat, la confiança que la gent havia dipositat en aquesta formació que temps enrere estava cridada a ser el pal de paller de l’independentisme. Ara, després de passar en vuit anys de 23 diputats a 10 al Parlament de Catalunya i de perdre centenars de milers de votants pel camí, crec que encara no està tot perdut i en aquestes eleccions municipals s’ha observat en alguns sectors d’Esquerra la voluntat d’esmenar errors passats, la voluntat d’obrir el partit a persones i formacions que, tot i compartir l’objectiu final de la independència, discrepen de les maneres de fer d’alguns dels actuals líders d’aquesta formació. I això és bo, és enormement positiu que l’independentisme, amb tots els seus matisos, sàpiga plantejar als electors opcions que sumin i que evitin una fragmentació més gran del panorama independentista. Però amb això no n’hi ha prou. No és suficient que les ganes d’aturar la davallada, de no repetir una ensulsiada electoral en les pròximes municipals facin que aquest partit s’obri ara a d’altres sectors però que això no vagi acompanyat d’un reconeixement de totes les coses que s’han fet malament. Perquè si Esquerra no fa els deures, no fa neteja interna, no admet quina és la causa principal de la seva clatellada electoral i s’empara en subterfugis que ja ningú no es creu, no tornarà a aixecar el cap. I seria una llàstima, perquè jo encara crec que ERC pot tenir i ha de tenir un paper fonamenal en el futur de l’independentisme d’aquest país.
Sincerament, veure ara com el senyor Carod atribueix els mals resultats d’Esquerra a l’actual direcció com si ell aquests últims anys simplement hagués passat per allà d’espectador i no fos un dels directes responsables de l’estratègia política i de pactes que ha portat aquest partit al pedregar fa sentir vegonya aliena. Escoltar com el senyor Ridao va fent declaracions en què fonamenta la davallada d’Esquerra en ximpleries que ningú no es creu i que fan caure la cara de vergona fins i tot als que no som d’ERC és del tot impresentable. I a sobre aquest il·lustre diputat a Madrid és un dels que no s’amaga i que es promociona com a possible “relleu” de Joan Puigcercós en el pròxim congrés d’aquest partit. N’hi ha per marxar corrents, francament.
Qualsevol ciutadà normal d’aquest país, qualsevol persona sobiranista o independentista, qualsevol exvotant d’ERC, no cal que es tracti de cap analista polític, sap que la pèrdua de suport d’Esquerra no és deguda ni al fet que no s’hagin sabut explicar bé, ni a la crisi econòmica (a Ridao només li ha faltat parlar de raons climàtiques…), ni a unes certes convulsions internes, etc. La causa principal és més senzilla i tothom la sap i suposo que fins i tot els actuals dirigents d’aquesta formació, encara que no la diguin públicament, també: Esquerra va començar a perdre vots quan va deixar de ser vista com una organització independentista, com una organització rupturista i va començar a actuar com un partit més del sistema, com un partit de l’esquerra autonomista, quan va regalar les institucions i fins i tot la Generalitat a un partit que ni tan sols està a favor del dret a decidir dels catalans i quan tot això va comportar que Esquerra prioritzés els seus càrrecs, els seus sous, els beneficis que aquest festeig amb els socialistes li suposava abans que la lluita per la sobirania i per la llibertat d’aquest país.
Com poden confiar els independentistes amb un partit que comparteix grup parlamentari al Congrés dels Diputats amb Iniciativa i Izquierda Unida (i al Senat amb el PSC i ICV) i que hi actua com un simple partit espanyol d’esquerres i que encara fa quatre dies, com un partit espanyol més, va votar si l’exèrcit espanyol havia d’intervenir a Líbia o no? Què ens importa als independentistes catalans si l’exèrcit espanyol és a Líbia o a l’Afganistan? L’únic que ens interessa és que aquest exèrcit se’n vagi de Catalunya i sobre aquest tema encara no hem sentit dir res al senyor Ridao, que s’entreté a Madrid com un nen jugant a soldadets que no són seus.
Per tant, vull dir amb això que als companys d’Esquerra encara els queda molta feina a fer perquè aquesta col·laboració que han iniciat amb Reagrupament i altres forces polítiques independentistes en aquestes eleccions locals en alguns municipis, i en alguns d’especialment significatius com el de la ciutat de Barcelona, tingui continuïtat. Tant de bo, perquè voldria dir que les coses van per bon camí. En el congrés nacional que tenen a la cantonada hauran de decidir si volen continuar sent aquesta Esquerra a la qual ja li va bé el marc constitucional espanyol, aquesta Esquerra respectuosa amb les regles del joc que es deriven de l’actament d’aquest marc juridicopolític i deixar això de l’independentisme com un referent testimonial, com aquell que guarda una estelada al despatx però que ja no es creu el seu significat, o apostar per tornar a ser ERC, una organització desacomplexadament independentista, que sàpiga sumar amb altres forces amb qui comparteixi l’objectiu de l’assoliment d’un estat propi per a Catalunya a mitjà termini, no per l’any 2150, i que es plantegi la presència a les institucions no com un “modus vivendi” per als seus càrrecs electes i per jugar a la política de saló, sinó com una manera de fer avançar decididament el país cap a la sobirania i cap a la seva llibertat.
Si aquest és el cas, ens trobarem en el camí i segur que el podrem fer junts. Si no, si la que surt triomfadora del seu congrés és l’Esquerra dels Ridao i companyia, els defensors de l’“esquerra nacional” subordinada al PSC, els que entenen el partit com una agència de col·locació o de recol·locació de càrrecs electes, els que s’entretenen a Madrid discutint pressupostos espanyols, reformes laborals espanyoles o de militars espanyols, malament rai. En aquest cas, ja s’ho faran. A veure si ho entenen: no es tracta que al Congrés dels Diputats espanyols es pugui parlar de tant en tant en català, no es tracta que Espanya ens robi menys, no es tracta d’acomodar l’Estat espanyol perquè els catalans ens hi sentim menys malament. Es tracta d’apostar decididament per l’estat propi i per fer que el català sigui l’única llengua oficial de Catalunya i sigui present a les institucions europees, es tracta d’administrar tots els nostres recursos, es tracta de la llibertat no de tenir uns centímetres més de cadena.

Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista

No hi ha Comentaris

A Girona, CUP i Reagrupament sumen

Massa vegades s’ha acusat l’independentisme, amb raó, de ser incapaç de sumar, d’aplegar voluntats diverses. Massa vegades els independentistes hem estat considerats sectaris, infantils, personalistes, etc. I massa vegades tots plegats hem frustrat les expectatives que la gent del carrer havia dipositat en un independentisme que creix en el conjunt de la societat, però que minva a les institucions, i els resultats del passat 28-N així ho acrediten.

Per això, quan fa uns dies l’assemblea d’associats de Reagrupament del Gironès va donar suport, per gairebé un 70% dels vots, a la proposta d’aliança amb la CUP per concórrer en una sola llista a la ciutat de Girona en les municipals del 22 de maig –tot i les diferències ideològiques que pugui haver-hi entre els dos grups–, no només va optar per ratificar un simple acord electoral en un municipi, sinó que va posar les bases perquè tots plegats comencem a assumir aquest canvi de mentalitat en la nostra manera de fer política en l’àmbit independentista: separats, no farem res; junts, tot és possible.

Crec que Reagrupament ha après la lliçó que el poble de Catalunya li va donar el 28 de novembre: si l’independentisme és incapaç de trobar sinergies que portin a la confluència, l’electorat opta pels partits “tradicionals”, que veu –tot i que jo crec que equivocadament– com un valor més “segur”. Justament per això, Rcat s’ha plantejat les municipals com una manera de demostrar que l’entesa és possible i que com a organització continuem en el tauler de joc de la política catalana. En aquest sentit, Reagrupament Independentista amb prou feines es presentarà en solitari enlloc en aquesta contesa electoral. Primer, perquè en la majoria de municipis no hem tingut prou temps per treballar sobre el terreny un bon programa municipal que doni resposta a les problemàtiques dels veïns a cada poble o ciutat i entenem que no podem oferir als ciutadans una simple proposta d’estratègia partidista quan del que es tracta en unes municipals, justament, és de treballar pels municipis. I, segon, perquè no volem contribuir a fragmentar el 22-M encara més un independentisme ja prou dividit.

Pel que fa a la ciutat de Girona, cal dir que Reagrupament va tenir com a prioritat que l’independentisme s’hi pogués presentar unit en una sola candidatura. Després de mantenir contactes amb diferents forces polítiques de l’espai independentista vam arribar a la conclusió, però, que la candidatura unitària era una quimera i que un pacte a tres bandes era també gairebé impossible. A partir de constatar aquesta realitat, des de Reagrupament vam valorar les diferents alternatives i al final vam optar per la que ens va semblar que defensa un model de ciutat i d’ajuntament més compatible amb els nostres principis d’independència, regeneració democràtica i treball.

L’acord amb la CUP per anar en una mateixa candidatura prioritza, per sobre de quotes polítiques i d’un acord estrictament electoral, un projecte municipal bo per Girona, vinculat a l’entramat cívic i associatiu de la ciutat, participatiu i obert. Estem convençuts que el fet que l’esquerra independentista i l’independentisme transversal s’entenguin suma dos electorats que creiem que són totalment complementaris, amplia l’independentisme a diferents capes socials i obre unes molt bones perspectives tant per a aquestes eleccions com amb vista al futur. El pacte amb la CUP, doncs, posa les bases per anar més enllà d’un simple acord electoral, ja que dóna continuïtat a una entesa que ja es va evidenciar la passada Diada Nacional a la ciutat, quan Reagrupament va participar en la manifestació de l’esquerra independentista; en la campanya de la passada consulta a Girona, o en les mobilitzacions en defensa de la llengua, per citar només tres exemple concrets. Finalment, des de Reagrupament s’ha valorat la feina que ha fet la CUP a Girona els últims anys a diferents barris, la seva col·laboració amb associacions veïnals i col·lectius diversos. Entenem que aquesta és la base, que és el camí, perquè la CUP i Reagrupament, junts, obtinguin el suport de molts gironins i gironines el pròxim 22 de maig.

Carles Bonaventura i Cabanes
Candidat de Reagrupament a la llista CUP + Reagrupament a Girona

No hi ha Comentaris

La sanitat, el conseller i l’assegurança. Per Jesús Bohigas.

Escoltem astorats les declaracions del conseller Boi Ruiz, que ens diu que, si volem continuar tenint garantida una bona assistència sanitària, ara és millor que ens fem una assegurança privada. Comença bé, el nou executiu. Em sembla que ja n’hi ha prou, de ser cornuts i pagar el beure; a vostès els van votar perquè van prometre que treballarien per Catalunya; per tant, abans de demanar-nos això, mirin qui paga la factura sanitària i qui són els que reben els serveis, i després reclamin els diners a qui no ha pagat.

L’estat del benestar no és la Terra de Xauxa, sinó que és una política de distribució dels impostos que paguen els ciutadans; per tant, n’ha de gaudir qui aporta els recursos, no la resta del món. El primer que han de preguntar-se és: a qui donem assistència? Té un mínim cotitzat? Si no cotitza, qui paga la factura dels serveis? Qui cobra la factura dels serveis donats a estrangers? Aquests diners tornen a Catalunya? Podem exigir que els estrangers que resideixen al país aportin una assegurança, si volen tenir permís de residència? Si es dóna assistència a una persona estrangera que no porta assegurança, podem passar-li la factura? Si no paga, la podem incloure en la llista de morosos perquè no pugui obtenir crèdits o embargar-li una part dels sous posteriors fins que no hagi cobert la despesa? És clar, el conseller potser dirà que, com que no tenim estat propi, no podem decidir en moltes coses; llavors, ens ho hem de manegar com puguem. Doncs si de moment els votants no ho han volgut, facin almenys el que han promès, vagin a Madrid a reclamar el concert econòmic sense perdre ni un segon, vagin a demanar competències sobre immigració. Almenys podríem arreglar alguna d’aquestes coses, que els ciutadans ja sabem que un “concert econòmic” no és cap “obra musical barata”.

Jesús Bohigas Bosch. Economista i associat a Reagrupament.

No hi ha Comentaris

L’independentisme, als ajuntaments. Per Carles Bonaventura.

Jordi Pujol acaba de dir que avui, tal com ha deixat l’ Estat espanyol el Tribunal Constitucional, l’ única sortida que té Catalunya és la independència, ja que els catalans no podem esperar res de bo d’ una Espanya cada cop més uniformitzada i intolerant. Pujol s’ afegeix, així, a la corrua de polítics catalans jubilats que, després de treballar mitja vida dins el marc constitucional i autonòmic al qual l’ Estat ha condemnat a viure els catalans, veuen la llum i donen la raó a aquells que des de fa temps ja havíem vaticinat que Catalunya dins Espanya no té solució, però que quan estaven en actiu menyspreaven i fins i tot ridiculitzaven. Val més tard que mai, què hi farem. Benvinguts al club!

L’ independentisme creix, almenys sociològicament, cada cop són més les catalanes i els catalans que, tard o d’ hora, arriben a la conclusió que Catalunya necessita un estat propi, un estat que vetlli pels seus interessos, que defensi els seus drets, que els faci costat en els moments difícils com l’ actual i no pas un estat en contra, un estat que
els negui tot allò que necessiten per ser un poble normal, que no els ofereixi sortides contra la crisi, que els negui drets fonamentals, que els imposi lleis i reglaments que els perjudiquen, que els espoliï econòmicament, etc.

Cada vegada, doncs, som més els ciutadans d’ aquest país que volem la independència, ja siguin personatges il·lustres, jubilats venerables o gent anònima, però això, com es va veure malauradament el passat 28 de novembre, no es tradueix a les urnes. Avui, almenys sobre el paper i sumant totes les forces polítiques que defensen la independència del nostre país, l’independentisme té menys representació al Parlament de Catalunya que abans dels 28-N. Alguna cosa deu passar quan els partidaris de la independència creixen al nostre voltant i, en canvi, l’ independentisme retrocedeix a la cambra catalana. Alguna cosa devem haver fet malament tots els que ens vam presentar en els passats comicis fent bandera de la Independència com a solució al carreró sense sortida en què estem avui els catalans perquè els resultats fossin els que van ser.

Per una banda, ERC va retrocedir de 21 a 10 diputats, tot i haver tingut una quota mediàtica que ja hauríem volgut mols altres; Reagrupament no va superar el mínim per entrar al Parlament, i, pel que fa a Solidaritat, tot i presentar com a cap de llista la persona més coneguda de Catalunya, es va quedar amb uns testimonials 4 diputats i encarà pels pèls. A veure, no és que mensypreï que, tal com informa el setmanari “ El Temps” , 43 dels 62 diputats de CiU es considerin independentistes, però això servirà d’ alguna cosa a l’ hora de tirar endavant un projecte independentista de veritat en aquest país o el seu independentisme serà tan imperceptible com el català d’ Aznar que un dia va dir que parlava en la intimitat? És a dir, els teòrics diputats independentistes de CiU tindran alguna utilitat per fer que Catalunya disposi d’ un estat propi o seran tan inútils com els diputats del PSC presents al Congrés dels Diputats a l’ hora defensar els drets nacionals del poble català? Malgrat tot, com ja he dit més amunt, benvinguts al club! I que es noti. Des de Reagrupament tenim l’ esperança que unes bases convergents cada vegada més sobiranistes pressionin la seva cúpula perquè aquesta federació avanci en la bona direcció, i no cal dir que nosaltres farem tot el possible perquè això sigui així, començant, per exemple, des del territori, allà on hi hagi possibilitats de col·laborar.

Sigui com sigui, crec que CiU no avançarà decididament cap a posicions obertament sobiranistes fins que no vegi que, més aviat que tard, un independentisme organitzat i creixent amenaci de queixalar el seu espai electoral. Si això no passa, CiU
continuarà fent el mateix que ha fet sempre: intentar copar tots els sectors possibles per mirar de no perdre vots per cap banda. Tindran dirigents independentistes, autonomistes, possibilistes, europeistes, partidaris del dret a decidir i del “ dret” a no decidir, i tants com faci falta… la lletra de la cançó ja la coneixem.

Per tant, els que sí que estem convençuts que l’ única via, que l’ única solució als problemes de Catalunya és la independència hem d’ intentar corregir els errors passats que ens han fet retrocedir electoralment, i la principal errada, la principal equivocació que hem comès davant aquells que ens haurien volgut votar i que finalment van triar una altra papereta per culpa de les nostres picabaralles, és la manca d’ unitat, la falta d’ entesa entre nosaltres, una mancança que els ciutadans de Catalunya no van entendre, que ens han retret i que va fer que ens castiguessin electoralment. Doncs bé, ara tenim una oportunitat immillorable per rectificar, per demostrar que som capaços d’ arribar a acords entre nosaltres: les eleccions municipals.

Hem de partir de la base que el primer que demanen els ciutadans a les forces polítiques que es presenten a uns comicis locals és que siguin capacós de gestionar de manera eficient i útil el consistori. Per tant, aquesta serà la primera obligació de les candidatures independentistes que es presentin a aquestes eleccions. Ara bé, a un ajuntament no s’ hi va només a fer gestió i aquest principi es pot trobar a les beceroles de l’ independentisme. Dir el contrari, i obviar que, en un país en procés d’ alliberament nacional com és el nostre, els ajuntaments són una peça bàsica d’ aquest procés, seria caure en el mateix discurs del PP o del PSC, per als quals el país ja en té prou amb l’ actual autogovern i, per tant, els ajuntaments només s’ han de limitar a preocupar-se de les clavegueres, dels aparcaments i de recollir les deixalles del carrer.

Doncs no, en campanyes per la defensa de la llibertat i dels drets del nostre poble que s’ han organitzat al nostre país darrerament (Un país, una bandera, el centenari de l’ estelada, els ajuntaments moralment exclosos de la Constitució
Espanyola…), les mateixes consultes locals, per exemple, ha estat determinant el suport dels ajuntaments, i això ha de continuar sent així i, per tant, és molt important que hi hagi independentistes als ajuntaments, com també n’ hi ha d’ haver al Parlament i a totes les institucions existents a Catalunya perquè només amb el creixement de l’ independentisme sociològic, només amb la mobilització al carrer no n’ hi ha prou.

És per això que les forces independentistes han de fer un esforç per entendre’ s amb vista als comicis del 22 de maig i ser una alternativa als partits del sistema en molts municipis. En aquest sentit, Reagrupament està fent una aposta clara per arribar a acords amb grups independentistes i sobiranistes en aquestes eleccions. Els associats de Reagrupament tenen total llibertat a cada municipi per pactar amb qui creguin més convenient sempre des de la defensa dels nostres tres eixos bàsics: independència, regeneració democràtica i treball. La mateixa recepta que proposàvem per al Parlament de Catalunya volem portar-la ara als municipis, als ajuntaments, però sempre treballant colze a colze amb tots aquells que pensen el mateix que nosaltres. I ho volem fer perquè creiem que la millor manera de fer que elements clau del nostre programa, com ara la transparència en la gestió, la limitació de mandats, la no acumulació de càrrecs, l’ austeritat en la despesa, el compromís amb els electors, etc. arribin a la política local és a través de candidatures on Reagrupament sigui present.

En conseqüència, vull encoratjar des d’ aquí els nostres associats i les persones que ens van votar el 28 de novembre a treballar al seu municipi perquè l’ independentisme sigui present al seu ajuntament i a fer-ho amb voluntat d’ entesa, amb
voluntat d’ acord amb tothom qui comparteixi els nostres ideals. Que ningú no es quedi a casa, hi ha molta feina a fer i tot és possible.

Carles Bonaventura i Cabanes.
Reagrupament Independentista.

,

No hi ha Comentaris

L’orgull reagrupat o al mort se l’enterra. Per Ricard Biel.

Dimarts 25 de gener vaig assistir a la reunió a Girona dels associats de Reagrupament, que va comptar amb la presència de Joan Carretero. M’hi vaig arribar per mera curiositat, atesa la intenció de l’associació de continuar. I dic que em sentia encuriosit perquè com que si més no en aquesta vida no té sentit pretendre continuar allò que s’ha demostrat acabat, el lector comprendrà que no em volgués perdre la grotesca trobada dos mesos després de la desfeta de l’esforçat i noble partit o, per ser exactes, la desfeta d’aquest miserable poble, que avui es troba immers en un període de calma aparent, en el silenci violent, estrident —per a qui el vulgui sentir, és clar— que caracteritza la caiguda lliure just abans d’una mort anunciada, en aquest cas nacional. Tal com va quedar clar a la reunió, però, aquesta evidència inexorable no la contemplen la majoria de reagrupats, que confirmen la màxima que d’il·lusions també es pot anar vivint. Ja s’ho faran.

La reunió no em va decebre, va respondre perfectament a la meva expectativa del que per força havia de ser; és a dir, un festival d’immaduresa, d’obnubilació, de confusió i d’autoengany. I no em refereixo al que va exposar el Doctor, a qui la seva continuïtat en el lideratge està motivada per dues raons: d’una banda la decisió dels tossuts reagrupats a tirar endavant amb l’associació confiant en el seu excel·lent líder malgré soi, i de l’altra l’humà i comprensible orgull d’aquest de no plegar, rabiós en el seu amor propi veient que electoralment va ser injustament humiliat per quatre grimpaires impresentables que, per cert, com a tals ara es dediquen a muntar cada setmana un numeret de circ diferent adreçat a la seva particular galeria, cosa que comença a provocar que alguns Solidaris neuronalment recuperables per fi vegin el llautó dels quatre mosqueters. Aleluia.

Reagrupament avui s’ho hauria de fer mirar. En primer lloc, argumentar la continuïtat de l’associació esgrimint com a raó de pes que és una llàstima llançar per la borda tota la feina feta i el capital humà reagrupat, és d’una immaduresa esfereïdora, equivalent per exemple a concloure que les persones no podem morir tenint en compte tots els esforços, totes les angoixes que hem patit al llarg de la nostra vida. En fi. A la vida, tant per a bé com per a mal, les coses són el que són, no el que voldríem que fossin. Admetre, quan és el cas, que ens trobem davant d’un cadàver no és ser ni derrotista ni negatiu, al contrari: t’estalvia esmerçar esforços inútils que pots dedicar a afers que sí tenen sentit. Per tant, no se m’acut res més negatiu —i estúpid— que insistir puerilment a no admetre les coses com són i, a sobre, en nom del rebuig al derrotisme i no sé quin negativisme.

En segon lloc, després de la sonada desfeta no entendre que la “marca” Reagrupament està totalment cremada tant electoralment pensant en futures eleccions, com en qualsevol altre àmbit de possible influència, és no haver entès res de la trista naturalesa humana, i concretament de la innombrable naturalesa d’aquest poble demostrada el passat 28-N. A Reagrupament no hi ha qui el reviscoli perquè ni tan sols va aconseguir res quan encara no s’havia confirmat com a cavall perdedor. I és que la massa no es regeix ni per la raó ni per l’honestedat, sinó pel cavall amb més possibilitats de guanyar, obviant l’evidència que serà el seu vot qui el farà guanyar. Però és clar, pretendre que la gent faci aquesta elemental reflexió és com creure’t que saben on tenen la mà dreta.

En tercer lloc, com que trobo molt sospitós que alguns reagrupats parlin d’autocrítica, més que res perquè encara és hora que, més enllà de deixar-me anar com lloros l’aparentment assenyada frase que cal fer autocrítica, la senti concretar a algú amb arguments de pes —o sense—, però sobretot perquè la meva sospita es basa en què aquesta virtut comprovo que brilla per la seva absència en l’espècie homínida en general, es confirmen les meves sospites quan m’adono que, per a Reagrupament, parlar d’autocrítica no és més que el pretext perfecte on agafar-se per justificar la seva continuïtat. De fet, l’únic. “Si fem les coses ben fetes ens en sortirem” és l’argument per no haver de llançar la tovallola, és a dir, per no haver d’admetre que aquesta no és la qüestió i que en qualsevol cas no tenen res a pelar.

I per acabar, creure avui que la successió dels fets ja està fent que la gent comenci a donar la raó a Reagrupament, aquesta associació que, segons es va dir a la reunió, “conserva intacte el seu prestigi”, és d’una ingenuïtat que ni t’ho explico. Perquè quin nombre de gent li atorga aquest prestigi? Jo diria que, efectivament, n’hi ha que entenen la pel·lícula, però només els partits polítics i la gent polititzada, és a dir: una ínfima minoria del poble que, per a més inri, són els que ara reconeixen els valors de Reagrupament però que malgrat tot no el votaran mai perquè els interessos i el sectarisme empenyen i perquè, en qualsevol cas, tampoc no apostaran per aquest cavall perdedor, per virtuts que tingui. Reagrupament té prestigi, sí, però és el mateix prestigi que tinc jo entre els veïns de la meva escala, i res no fa pensar que l’associació pugui ampliar la seva força ara, ferida de mort i amb els mitjans, per variar, silenciant la seva feble empremta. I encara més: fins i tot si en el millor dels somnis Reagrupament comptés amb l’altaveu dels mitjans, òbviament aspiraria a aconseguir algun regidor o diputat, sí, però seria només això, misèria i companyia perquè el poble català continuaria girant-li l’esquena, i a sobre en un punt crític de la situació nacional, com de fet ja ho és ara mateix.

Perquè el moll de l’os de la qüestió és que hem d’admetre que el problema és que el poble català demostra elecció rere elecció que no vol la independència. Vol ser espanyol i alhora ser respectat per les seves “peculiaridades regionales”. Per fer-s’ho mirar, certament, però és el que hi ha. Els catalans voten massivament CiU perquè ofereix bolquers, xumets i taca-taques, que per alguna cosa Catalunya és avui una llar d’infants, un pati d’escola corrupte que, amb tota lògica i conseqüència dóna suport als partits corruptes per sentir-se representada i justificada, talment com tampoc no és gratuït que passi a Itàlia amb Berlusconi, posem per cas. Per a l’actual Catalunya, la dignitat, l’esforç, l’honestedat i la raó són qüestions del tot alienes, pertorbadores: una amenaça. Per tant, cal ser positiu i admetre que l’amenaça Reagrupament faria bé de plegar veles. Aquí molesta. I l’orgull mai no ha servit de res. Aquí i arreu.

,

No hi ha Comentaris