Arxiu categoria Opinió

I encara burxen la difunta Catalunya. Per en Ricard Biel.

Un Solidari em retreu que els meus últims articles “no generen plusvàlua” (per a l’independentisme, s’entén). Hi estic totalment d’acord. I tanmateix, si n’escric més, continuaran mancats de plusvàlua. Per desgràcia. Perquè m’agradaria que em digués de quina manera els articles en podrien generar atès el panorama nacional. Per a ell, naturalment, generar plusvàlua significa cantar les excel•lències de Solidaritat, que per alguna cosa n’és un hooligan, i per cert que, com tots els hooligans, ho serà fins al dia que maduri i deixi de ser-ho, o més aviat, com que intueixo que ja no té edat per sentir aquesta mena d’efervescències adolescents, substitueixi l’objecte de la seva adulació per un altre, que per alguna cosa n’hi ha que viuen d’il•lusions.

Quan no hi ha ni possibilitat de crear plusvàlua, l’únic que queda és analitzar, mirar de posar llum sobre la situació que provoca aquesta impossibilitat per tal de capgirar-la, vet aquí. Altra cosa és que un servidor cregui que cal capgirar res, atès que a un mort no se’l ressuscita, i ja he dit en alguna ocasió que Catalunya va morir el 28-N. Però en fi. Per a mostra d’aquest túnel negre on ens trobem només cal veure com ara mateix, tan sols unes setmanes després de les eleccions, el president Mas ja malda per tallar les ales a Solidaritat. Això que per a alguns —l’esmentat hooligan el primer— és una evidència de la força i les bondats de SI per a l’independentisme, per a mi és de fet la cruel radiografia del drama nacional. Que al president català, amb seixanta-dos diputats, li preocupin les accions de quatre diputats al grup mixt, i per tant amb ben poca capacitat d’incidència al Parlament, dóna la justa mesura del futur que espera als catalans amb un president i un partit, CiU, que ja ha deixat clar a la massa de border lines que el van votar, que no pensa exercir la seva força en favor del país, sinó per a si mateix, i això equival a dir en favor d’Espanya. Un futur negre sobretot perquè els quatre diputats de SI que tant tem Mas resulta que en teoria representen l’independentisme, i sabem que la independència és l’única via per sortir de la profunda crisi a tots nivells que pateix i patirà fins a extenuació aquest país si no s’allibera en un futur immediat del veí. I per acabar-ho d’adobar, encara més preocupant resulta que tot un President català encara no s’hagi assabentat que, més enllà de la poca força en representació de SI, que aboca aquest partit a convertir les seves declaracions i accions en focs artificials, el que presencia Mas de SI no són més que actors que encenen els focs sabent que només són això: llums de colors per entretenir babaus mentre Catalunya continua sotmesa, ara sota la botiflera tutela de CiU, i gràcies a la saviesa del poble que l’ha elegit fent ús de la meravellosa democràcia de què gaudim. Ehem.

Fa dos estius vaig tenir una conversa a Prada amb Uriel Bertran. Ell pertanyia a Esquerra i em deia que pensava que el millor per a l’independentisme era transformar el partit des de dintre, i que per això hi continuava. Naturalment, li vaig dir que mentia, que si no abandonava Esquerra era per la cadira i el sou, i punt final. Com es veu, el temps m’ha donat la raó. Bertran va trigar tot just un any a “canviar d’opinió”, abandonant Esquerra així que va veure la perspectiva d’una millor menjadora quan el vaixell s’enfonsava. Encara espero que ho reconegui. Però ja se sap que l’orgull, que no és més que una mostra d’ inseguretat i feblesa humana, es revela en aquests moments, sobretot quan les raons del canvi de parer són tan incofessables que no cal confessar-les perquè tothom les reconeix. Tothom menys ell i ara els Solidaris, és clar. Perquè encara espero que aquells que fins fa uns mesos eren detractors de Bertran ara badin boca sobre què opinen de la seva presència destacada a SI. Si s’ha de jutjar pel seu curiós silenci, potser ara tot d’una els sembla encantador, el xicot.

Continuem amb el dèficit de plusvàlua? Parlem d’Esquerra i el seu actual paperàs, que ningú no troba perquè el partit ha desaparegut? Esquerra s’ha fet fonedissa amb deu diputats, o sigui sis més que l’omnipresent SI. Però es veu que no els cau la cara de vergonya. Gens, tenint en compte que quan apareixen és per continuar provocant llàstima, ara amb l’estúpida proposta que al Senado español es parli català, com si per a qualsevol independentista de veritat no fos evident que un partit que es fa dir així té l’obligació de treballar perquè el català es parli a Catalunya en el seu Senat com a país independent, no pas al senat d’Espanya, el país de qui t’has d’alliberar; i per si fos poc, com si no clamés al cel que parlar català al Senado español consolidaria, si pot, Catalunya encara més dins l’Estat veí, i a sobre el dotaria d’una pàtina de democràcia que Espanya desconeix. Quina trepa de tòtiles ineptes, aquests d’Esquerra. Com es veu, el pitjor no és que hagin perdut més de la meitat dels diputats, que és per fer-s’ho mirar, sinó la seva actual escandalosa incapacitat de resposta.

Crec que l’actitud d’Esquerra de no cedir cap diputat a SI perquè conformi grup propi és incomprensible. Esquerra i SI no diuen tenir el mateix objectiu d’aconseguir la independència? Aleshores, quin dels dos partits menteix en rebutjar la suma de forces? Esquerra ja ha demostrat de sobres que Pinotxo al seu costat té el nas camús, però a SI li convé com sigui un diputat més. D’acord, però això no treu que puguin mentir els dos partits, oi? Com que és evident, insisteixo que precisament per això haurien de sumar forces. Ho haurien de fer perquè sintonitzen, ni que sigui en la sintonia de la poltrona. Ai… la plusvàlua!

Ricard Biel.

No hi ha Comentaris

I ara una ambulància per a aquesta Comunidad Autónoma. Per Ricard Biel.

Hi ha dues menes de presoners: els que tenen l’ànima lliure i els que la tenen d’ocell engabiat. Els primers no tenen altre pensament que planejar la fuga. En canvi els segons estan preocupats simplement per millorar les seves condicions a la presó. La llibertat només la contemplen com una il•lusió, una quimera que comenten durant els àpats de diumenge, quan reben un llonguet extra per celebrar-ho. La sola idea de fugar-se de debò els neguiteja, segurs com se senten de viure entre barrots, talment un ocell a qui malgrat tenir la porta oberta no gosa, aterrit davant la llibertat, sortir de la gàbia. Bé, doncs el poble català, malgrat l’enfonsament evident a tots els nivells del país, ha decidit continuar sent menor d’edat amagant un cop més el cap sota l’ala. I ho fa en nom del seny, de la maduresa. És a dir, del contrari que demostra ser. “La prioritat és fer fora el tripartit”, deia pretextant l’espavilat votant de CiU. Assenyat, oi? Qui no es justifica és perquè no vol. Al capdavall, els infants en són experts.

Pel que fa a les dues alternatives independentistes extraparlamentàries, SI ha guanyat la partida a Reagrupament i, com que diuen que el poble és savi, cal creure que és perquè les seves sofisticades propostes deuen haver convençut més que les del Doctor. I és que no hi ha dubte que, com que el poble és savi, prefereix un Ferrari que surt per la tele a un tractor de la Cerdanya que coneixem quatre, tu diràs. Felicitats al torpede perquè ha fet diana, doncs. Però per a què serveix un torpede un cop ha tocat l’objectiu? Ho veurem de seguida, a partir de demà.

Fa uns dies el Doctor deia que “els altres partits estan fent una campanya per a cretins”. Naturalment, no li faltava raó. Però en allò amb què ha demostrat no tenir-ne és en no haver pres nota d’aquest estil de campanya que denunciava. Perquè, efectivament, la campanya dels altres partits ha estat per a cretins, i tenint en compte que les campanyes es fan per captar el vot de la màxima gent possible, queda clar que si han optat pel cretinisme és perquè consideren cretí el populatxo al qual s’han adreçat i que, efectivament, els ha votat. Punt final.

Comprenc que és políticament incorrecte afirmar que el poble és cretí, i que la hipocresia tan nostrada mana silenciar aquesta evidència o disfressar-la amb imaginatius i divertits eufemismes que sí m’he cansat de sentir aquests dies a tot de gent que practica l’esgotador i absurd eslàlom de no dir les coses pel seu nom. Ja s’ho faran. I és que per descomptat que el populatxo és cretí, ho ha estat sempre i sempre ho serà, això no és mai cap sorpresa i un cop més ha quedat meridianament clar per les raons exposades. Però val a dir que la raó de la victòria de CiU i l’èxit relatiu de SI només té a veure d’una banda amb la por a la llibertat, i de l’altra amb la tele, el futbol i el Ferrari. Res a veure, doncs, amb cap campanya, ja sigui cretina o intel•ligent. De tot se n’aprèn, i aquestes eleccions han deixat clar, entre altres coses, que la militància no decanta les eleccions. Por, tele, futbol i Ferrari és la fórmula triomfadora. En això es resumeix aquest país, Espanya —perquè així ho ha continuat volent la gent amb més autonomisme. Ja ho deia Einstein: “només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I de l’univers, no n’estic segur”. Clavat, eh? Doncs això.

1 Comentari

L’ambulància Reagrupament. Per Ricard Biel.

Aquest diumenge cal votar el Reagrupament del Doctor perquè és l’únic dels candidats que no té res a demostrar, atès que ja ho ha demostrat tot. Primer com a alcalde i després com a conseller. Parlo, naturalment, de vàlua política, perquè si parlem de patètica indignitat, cinisme, mediocritat i covardia, no hi ha dubte que la resta de partits també ho han demostrat tot, concretament tota la letal ineptitud al servei de la nació que han estat capaços d’oferir, de la qual estan fets uns autèntics campions. Aquesta és la raó definitiva per votar Reagrupament, però es veu que encara n’hi ha que no ho volen entendre tot i que no hi ha res a entendre. I és curiós que sigui així perquè, si en tenen cap dubte, només han de fer un cop d’ull a les hemeroteques o anar a Puigcerdà i preguntar a qualsevol vilatà, tret, naturalment, d’aquell que visqui de la menjadora; de la menjadora CiU, per exemple, partit que, per cert, diumenge guanyarà les eleccions i ja vaticino que, misteris de la vida, no serà precisament pels vots aconseguits a Puigcerdà. En aquest extravagant país, doncs, la feina ben feta sí té fronteres.

Però he dit “si en tenen cap dubte”, i aquest és sens dubte el meu error. Perquè un sectari es caracteritza precisament per no tenir cap dubte, fins al punt que no dubta de titllar de sectaris la resta per justificar el seu propi sectarisme. En fi. Ja fa anys que dic que l’estupidesa sempre venç perquè és com l’aigua, com la humitat que s’escola per les escletxes més inimaginables. Impossibles.

Ja sabem la trista realitat que la raó és determinada per les emocions, i que en el cas del sectari aquesta afirmació es posa especialment i dolorosament de manifest. Però la cosa esdevé encara més tràgica quan aquesta tara de l’home no afecta només l’individu que la pateix sinó tot un col•lectiu. I no et dic res quan el col•lectiu en qüestió és tota una nació. N’hi ha per tremolar, i els catalans conscients en tenim motius. Aquest diumenge es produirà una nova tragèdia en aquest país. La gent de Reagrupament ho sap.

Reagrupament és una ambulància amb un Doctor preparat per pal•liar un desastre anunciat, i per això molt lamentable. L’elecció per enèsim cop d’aquells que ens menteixen, sabem que ens menteixen i tanmateix el poble menteix quan se’n queixa atès que malgrat la queixa els acabaran votant, fa que no sigui cap deliri qualificar Reagrupament d’una ambulància. Perquè el Doctor no menteix. El Doctor cura. Sabem que cura perquè, com deia, ho ha demostrat a bastament. Fins i tot, per a qui ho vulgui constatar, no li cal ni molestar-se a mirar gaire enrere. Aquests dies mateix. Només cal que llegeixi algunes coses, per a mi irritants, que diu el Doctor a les entrevistes, com ara que permetria fumar en tots els espais públics. L’ofegaria, a fe que l’ofegaria. No hi estic gens d’acord i m’emprenyaria molt la seva mesura. I precisament per això votaré el partit del Doctor. Votaré Reagrupament perquè el seu líder no menteix. Estalviant-se fer-se el simpàtic perquè el voti, fent-me emprenyar el Doctor m’està dient que treballarà honestament per a mi. Amb més o menys encert, és clar. Però honestament. I l’honestedat és la base de tota feina ben feta. La resta de candidats no poden dir el mateix. Els fets són massa eloqüents.

No hi ha Comentaris

Reagrupament: pels fets el coneixeu. Per Ricard Biel.

És gratificant comprovar com, a mesura que s’acosten les eleccions del 28-N, augmenta l’assistència als actes de Reagrupament, que últimament omple els recintes que trepitja. Per això resulta curiós que, malgrat aquesta evidència, l’interès dels mitjans per cobrir les notícies referents a aquest nou partit resulti inversament proporcional a l’interès que desperta en el poble la formació del doctor Carretero. És el món a l’inrevés. Si el periodisme ha de servir per informar el ciutadà del que desconeix, ara resulta que se l’informa d’allò que ja coneix, en aquest cas els partits de sempre i dels quals el poble diu estar-ne més que tip. I dic que ho diu perquè es veu que està prou tip per abstenir-se en gran part de votar, però curiosament no tant per arribar a fer guanyador un partit de sempre, CiU, tal com es veurà el dia 28 a la nit. Serà el triomf de l’estupidesa nacional, que aquí, com aquella cervesa, sempre triomfa. Cap sorpresa, doncs.

És veritat que, igual que la proximitat de les eleccions anima el ciutadà a interessar-se per les propostes de Reagrupament, el mateix m’imagino que deu passar amb la resta de formacions. Però això no m’interessa. Per a mi la resta de partits no existeixen, i no per sectarisme. Si crec que només existeix el partit del doctor, és precisament perquè la resta ja han existit massa i sé el peu que calcen. Per això, quan veig les imatges dels actes dels partits tradicionals, em pregunto què coi va a escoltar tota aquella gent que, per desgràcia, no sàpiga. Ja en són ganes. És clar que, com que la Generalitat s’ha convertit en una agència de col•locació, l’enigma queda en part aclarit, oi?

Tal com apuntava, els mitjans, convertits en braços del poder, actuen contra el poble. Però què passa quan un partit silenciat com Reagrupament s’organitza i s’activa competentment des de la seva voluntària base, fins al punt que a còpia de perseverança el ciutadà acaba copsant la seva presència? Doncs passa que al poder li surt el tret per la culata. La gent s’apunta a cavall guanyador, i si veiés en Reagrupament quatre arreplegats desorganitzats els menysprearia, però quan veu la barreja que suposa per un costat la presència d’una gent seriosa que treballa fent-se present arreu i amb constància, i per l’altre la seva absència als mitjans, la cosa resulta explosiva. De cop al ciutadà li puja la mosca al nas, entén què s’hi cou i es mira Reagrupament amb la simpatia que es mereix. Això és el que està passant ara mateix, i més que passarà; de manera exponencial així que s’accentuï la divergència entre l’interès de la gent i el clamorós mutisme dels mitjans per aquest partit. Ah, quan penso que el senyor Strubell va deixar Reagrupament perquè deia que l’aleshores associació no era mediàtica… En fi. El doctor és molt mediàtic a Puigcerdà. El cinema Avinguda ple així ho va avalar fa uns dies. Jo hi era, i puc assegurar que l’home no semblava mediàtic pel seu bigoti, i diria que tampoc per haver estat alcalde d’aquest poble. No. El doctor Carretero és mediàtic a Puigcerdà per la seva excel•lent gestió com a alcalde en el seu moment. Punt final. Llàstima que, en aquest sentit, Puigcerdà no sigui Catalunya. Majoria absoluta segura. I la independència, a tocar.

No hi ha Comentaris

Si no hi ha unitat, no és pas per Reagrupament, per Laura Jaime. Carta Publicada al Punt el 2 d’octubre de 2010.

El dia 13 de setembre vaig sentir a Catalunya Ràdio el col·loqui moderat per Manuel Fuentes, on participaven Rut Carandell, Salvador Cardús, Josep M Terricabras, Anna Simó i López  Tena, i em van fer veure que les posicions de cada organització, Reagrupament i Solidaritat, van  quedar molt clares. Rut  Carandell va proposar, amb una actitud tranquil·la, raonable i amb bones paraules, anar junts a les eleccions en coalició, però López Tena, amb mals modes i una agressivitat fora de lloc, ratllant gairebé la mala educació, li va respondre que tindran més bons resultats sols que anant junts amb Reagrupament. Davant de tanta acritud, Rut Carandell va convenir que dues persones no es casen si una d’elles no ho vol.

Bé, només he volgut constatar amb aquest escrit la realitat de la situació. Queda clar que Solidaritat no vol fer coalició amb Reagrupament i em sembla molt injust que els mitjans de comunicació donin les culpes a ambdues propostes independentistes per igual.

Podeu escoltar el col·loqui a http://annanoticies.com/2010/09/13/24558

Laura Jaime.

Llagostera (Gironès).

No hi ha Comentaris

A Girona, Reagrupament amb la CUP per la Diada

Aquest passat Onze de Setembre, a Girona, Reagupament va donar suport a la manifestació de la CUP i de l’esquerra independentista, una mobilització que any rere any es fa, des de la dècada dels 80 del segle passat, i que en els seus inicis va tenir la participació directa d’alguns gironins que avui són a les files de RCat. Algú potser es pregunta com pot ser possible que Reagrupament, que fa de la transversalitat ideològica un dels seus principis bàsics, es pugui manifestar al costat d’aquells que se situen marcadament a l’esquerra del mapa polític. Doncs precisament per això, perquè som transversals políticament i acceptem tots els matisos ideològics del ventall independentista, no ens fa res compartir pancarta amb altres independentistes dels quals ens poden separar alguns punts programàtics però mai l’objectiu final comú de la independència.

Deia Francesc Ribera, Titot, en un acte recent: “Jo em barallaré amb altres independentistes, i potser m’hi barallaré molt, sobretot a l’hora de defensar alguns principis que considero bàsics, però ho faré l’endemà de la independència, quan redactem la Constitució del nou Estat català, no abans”. Des de Reagrupament, Joan Carretero també ha dit que “cap independentista no és el nostre enemic”, encara que a vegades no estiguem d’acord en els passos que hem de fer per arribar a la independència, en el model d’estat que hem de construir, etc. I tot això és absolutament coherent amb la decisió que els reagrupats del Gironès van prendre d’anar al costat de la CUP en la passada Diada a la ciutat de Girona.

Haver participat en l’altra capçalera (i ho sento per l’ADAC), al costat de partits que són responsables directes de l’actual situació de decadència política, econòmica i cultural del nostre país, que són còmplices de l’espoli fiscal de què és víctima la nació catalana, de la frustració generada per la negociació de l’Estatut… compartir pancarta amb aquells que han dit que per a ells la independència de Catalunya no és una prioritat o amb aquells altres que s’han declarat públicament enemics de l’independentisme i que han afirmat que faran campanya deixant clar que ells no són independentistes no hauria tingut cap sentit per a la gent de Reagrupament. Anar de bracet amb càrrecs públics i institucionals que han convertit la política en el seu modus vivendi i que sembla que vulguin mantenir-s’hi fins a la data de la seva jubilació no es correspondria amb la nostra defensa de la regeneració democràtica i de la transparència política.

Per tant, i tot i que Reagrupament va centrar els seus actes durant la Diada a la ciutat de Barcelona -per cert, amb un gran èxit de convocatòria-, cal considerar del tot encertada la decisió dels reagrupats del Gironès de donar suport i prendre part en la manifestació de l’esquerra independentista a Girona. El resultat, com que la gent no és ximple, ja el vau poder veure: 200 persones en la manifestació autonomista i 2.000 en el bloc independentista. Felicitats, doncs, als organitzadors.

Carles Bonaventura i Cabanes.

Reagrupament Independentista

, ,

No hi ha Comentaris

Només la independència ens permet exercir el dret a decidir. Jesús Bohigues.

Una vegada coneguts els límits de la nostra projecció com a país en el marc de l’actual sistema constitucional, ja són ben pocs els que defensen continuar treballant dintre dels paràmetres de l’estat de les autonomies. La majoria dels partits, esperonats pels resultats de la manifestació del 10J, prenen posicions per camins diferents, sobre els canvis que cal fer en la situació política i institucional de Catalunya.
Cap dels reptes nacionals que ens puguem plantejar, es poden concebre dintre de l’estructura actual de l’Estat Espanyol, doncs en puresa, no podem dir que l’actual model constitucional es fonamenti en els principis d’un Estat de Dret, digui el que digui la seva “Carta Magna”, que, per ella mateixa, ja suposa una limitació important per aquest Estat de Dret. El nostre sistema constitucional no neix de la voluntat del poble, sinó que es forma com a prolongació de la Dictadura, que consolida el règim borbònic que el 1714 va sotmetre per les armes a la nostra nació. El referèndum que en el seu dia va servir per aprovar l’actual Constitució Espanyola, no es va convocar sobre els principis de llibertat i de dret de gents, en que s’han de basar els processos constituents, sinó que estava totalment limitat pels llavors vigents “Principios del Movimiento Nacional” i les decisions dels representants polítics, estaven marcades pel principi de la por i de les barreres que no es podien traspassar.
Per avançar en una estructura més democràtica, no tant sols per Catalunya, sinó també per a la resta de l’Estat Espanyol, cal donar per acabat l’actual marc Constitucional i construir de nou una estructura de relació basada en els principis purs de la democràcia, que és la voluntat lliure i sobirana dels pobles d’escollir el model i àmbit de l’Estat que volen, sense cap altre condicionant. Construir des de baix, sobre la lliure voluntat de cada ciutadà, que tria entre qualsevol opció, la que ell considera millor i no des d’un escenari de lluita per alliberar-se de situacions d’opressió, que condicionen una voluntat popular segrestada per l’opressor.
És evident que aquesta solució és del tot impossible dintre una perspectiva global de l’Estat Espanyol, doncs el principi d’utilitarisme global, preval sobre el principi d’equitat que hauria de salvaguardar d’inviolabilitat dels drets individuals d’un poble o comunitat i que, en cap cas, poden ser anul·lats per a un benestar més gran dels altres. Es produeix així una dictadura de la majoria que, en la pràctica, impedeix el reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles sotmesos i, per tant, la promulgació de lleis que facilitin l’exercici d’aquest dret.
Tant pels que defensen el concert econòmic com pels que creuen en un marc federal, és inevitable cercar una posició d’igualtat en les negociacions que es puguin dur a terme, principi d’igualtat i llibertat que ha de presidir l’acceptació del nou model pel poble de Catalunya, la decisió del qual en cap cas pot estar condicionada per la voluntat d’un altre poble que, alhora, haurà també d’acceptar lliurament la validesa de la fórmula d’unió presentada.
La única situació política que permet consolidar el tipus de relació amb d’altres estats, des d’una base totalment democràtica i una perspectiva duradora, és la de la llibertat dels pobles que accepten voluntàriament la forma d’estructura que els ha d’unir. Per aquest motiu la proclamació unilateral de la independència de Catalunya i la seva acceptació per part de la comunitat internacional, és el pas previ i necessari perquè, primer, el poble decideixi lliurament el model d’Estat que desitja i, després, el tipus de vinculació que vol mantenir amb l’Estat Espanyol. Només a partir d’aquí, sigui quin sigui el model escollit, es pot arribar a construir una estructura sòlida de relació entre ambdues comunitats, basada en el dret de gents, els principis de la democràcia i la llibertat.
Com a conclusió doncs, de totes les opcions que a més a córrer, el partits polítics s’esforcen a presentar en societat, no en veig cap que permeti un canvi de model de relació si no es passa prèviament per una Proclamació Unilateral d’Independència, ni tant sols la convocatòria d’un referèndum, ja que aquest en la legalitat actual, estaria segrestat per una de les parts que en te la clau i, en el criteri dels votants, hi haurien opcions amb un dubte evident de que poguessin ser assolides, les quals no serien discutibles des d’una situació de plena sobirania. Inclús m’atreveixo a dir, que és també un pas previ pels unionistes, ja que si obtinguessin una majoria suficient a l’hora de decidir el model de relació, la unió seria totalment sòlida i basada en principis democràtics indiscutibles.
Caminem doncs plegats cap a la llibertat, només allà podrem exercir el nostre dret a decidir.

No hi ha Comentaris

Unitat? Reagrupament!. Carles Bonaventura. El Punt, 18-VIII-2010


Després de la manifestació del 10-J, alguns deien que els partits havien entès el missatge i que res no tornaria a ser igual. Doncs ja ho vau veure; van entendre tan bé el missatge que gairebé l’endemà mateix van posar punt final, des de la mesa del Parlament, a tota possibilitat de sotmetre a referèndum la IP sobre la independència de Catalunya. Un cop més, els nostres polítics tornaven a posar de manifest que, quan han de triar, sempre es posen al costat de la legalitat espanyola. Fets com aquest evidencien que Reagrupament l’encertava de ple quan, en el moment del seu naixement, insistia a dir que en aquest país la mancança no era al carrer, en la societat civil, que ja fa temps que respon bé, la mancança era, i és, a les institucions, al Parlament. Reagrupament també tenia i té raó en una altra cosa: la manera més ràpida per accedir a la sobirania és la declaració unilateral d’independència, un procés que ara ha avalat la Cort Internacional de Justícia en el cas de Kosova. I Rcat també l’encerta en un tercer punt: la millor política social que es pot fer des de Catalunya és independitzar-nos d’Espanya. I ho ha tornat a deixar clar el ministre de Foment, José Blanco, quan ha deixat empantanegades obres de vital importància per al desenvolupament econòmic del nostre país.

Els encerts de Reagrupament fan que cada cop més sectors assumeixin el nostre discurs, i això és molt positiu però també ens planteja nous reptes. Alguns que fins fa poc encara buscaven l’encaix de Catalunya a Espanya i d’altres que ens menyspreaven quan defensàvem la via de la proclamació unilateral d’independència des del Parlament, ara assumeixen el nostre discurs com si hagués estat el seu de tota la vida. M’explicaré. Ara es parla molt d’unitat, de la necessitat que a la tardor hi hagi una sola candidatura independentista. Hi estic d’acord. Ara bé, cal recordar que Reagrupament ja és l’expressió d’un procés d’unitat independentista, ja que més de dues terceres parts dels seus associats (3.500) no havien militat mai enlloc i la tercera part restant té múltiples procedències.

Tampoc no es pot bastir la unitat a través de l’aparició sobtada a tres mesos de les eleccions d’una nova força, basada en tres cares conegudes, que tot el que tenen en el seu actiu, a part del seu mediatisme, és la fotocòpia del programa de Reagrupament, una foto d’una setantena de persones en unes escales, uns pocs actes de presentació i uns quants milers de suposats simpatitzants fets via internet a l’estil dels amics del Facebook. Amb aquest bagatge tan escàs i dins de la improvisació més absoluta, algú es pot creure que es puguin atorgar el dret a exigir als altres que es dissolguin i s’hi apuntin individualment? I a més quan aquests altres, com en el nostre cas, han realitzat tres assemblees multitudinàries, han redactat un programa en què van participar més de 600 associats, han fet una proposta de Constitució de Catalunya, han aprovat unes llistes per participar en les properes eleccions, han elaborat un full de ruta al qual el temps dóna la raó i han muntat multitud d’actes arreu del territori, en els quals l’assistència sempre ha superat la d’aquells que ara prediuen que ens haurem de dissoldre a conseqüència de la seva opa hostil? No fem riure.

Joan Carretero va proposar el 31 de juliol una oferta de gran coalició independentista perquè, en uns comicis en què ens hi jugarem molt, tots els que volem trencar amb Espanya ens puguem presentar en una sola candidatura, en la qual hi hagi un full de ruta clar del que s’haurà de fer l’endemà de les eleccions: no participar en el sistema, formar una majoria parlamentària que faci possible la declaració unilateral d’independència i convertir l’ara comunitat autònoma de Catalunya en un nou estat d’Europa. Aquest és el camí.

No hi ha Comentaris

Atenció al referendum!

Cal que estiguem atents a la maniobra que estan gestant CiU i ERC, amb el tràmit de la IP i la cridòria del referèndum. Aquesta operació pot portar l’ independentisme a un carreró sense sortida, que acabi en una via morta on s’esgotin les nostres aspiracions  de sobirania.

Igual que el “Flautista de Hamelín”, la música dolça arrossegarà la gent que ha votat a les consultes populars, a una il•lusió positiva en favor dels partits que intenten capitalitzar en  benefici propi, les sinèrgies generades per l’èxit participatiu, en perjudici dels milers de voluntaris que hi han treballat i que es mereixen, no només el reconeixement públic, sinó el dret a participar en les decisions  que afecten el resultat de la seva feina.

Moltes persones acabaran votant aquests partits, amb el convenciment que estan més preparats per proclamar la nostra independència, abandonant les opcions, que potser sense tanta publicitat mediàtica, són més conscients del camí que cal seguir, tenen un objectiu molt més definit i, sobretot, actuen amb una transparència total en les seves accions.

Després, quan els de sempre hagin arribat al poder, s’arraparan a la cadira i sobre allò del referèndum diran: – és a Madrid- , – Està encallat i no ens deixen – , – casumdena d’Espanyols, que no ens autoritzen a fer una consulta oficial – , bla, bla, bla ….., i llavors primer emprenyats, després desencantats, més endavant desanimats, per acabar conformats igual que ara, però havent gastat les energies, perdut les esperances i malmeses les oportunitats.
Per això no hem de perdre el nord i avisar dels perills al poble de bona fe, dir-los que hi ha coses que fan bonic, però que no tenen la solidesa suficient per trencar l’ordre establert. Que la convocatòria del referèndum l’hem de poder fer amb llibertat, quan haguem proclamat prèviament la nostra independència des de la majoria parlamentària. Quan el poble vegi clar que les dues opcions són possibles, la de quedar-nos i la de marxar. Quan el resultat del referèndum pugui ser vinculant a tots nivells, perquè sigui convocat des de la llibertat.

Que el món sàpiga que hi ha molta gent que vol la independència de Catalunya, és bo. Però aquesta necessitat no ens ha d’amagar el veritable camí que ens ha de dur a la nostra plena sobirania. Les consultes populars són una iniciativa lloable i d’una puresa  democràtica fora de dubtes, però les hem de deixar en aquest punt, per tal de que la rància legislació actual no les empastifi.

Marquem el camí i aquest no pot ser altre que: “primer una majoria parlamentària i després el referèndum”.

Jesús Bohigas

No hi ha Comentaris

Per un Partit Nacional Català

Sempre he cregut i així ho vinc dient en els meus escrits, que només aconseguirem avançar cap a la Independència de Catalunya, si unim l’independentisme en una sola veu. Estic convençut de la noblesa de sentiments dels múltiples grups i associacions que treballen per aquest fi, però les individualitats i les postures partidistes que es tradueixen en una multiplicitat d’organitzacions i postures inconnexes, no fan cap be a la lluita per a obtenir la nostra sobirania, ans al contrari, la imatge de desunió i baixa consistència de les organitzacions defensores d’aquesta opció, provoquen desànim i temor als ciutadans que senten la necessitat de fer un gir en les relacions entre Catalunya i Espanya i que són, en definitiva, els que amb el seu recolzament i vist-i-plau democràtic, han de permetre o desautoritzar el nostre futur lliure.

Em considero un ciutadà normal, que sento la necessitat de canvi profund en la nostra estructura nacional i que estic convençut que l’únic camí que ens queda és la proclamació de la nostra independència, inclús perquè les relacions amb Espanya, amb el temps, acabin essent millors. Com a tal, cerco un referent i un lideratge, capaç de dur a terme aquesta complexa tasca. Pel seu plantejament i contingut, penso que la opció de Reagrupament és la que defineix millor el camí a seguir, però tot pot quedar en un no res si no hi ha un front comú, a nivell global, que es presenti com a opció única davant la opinió pública.

Si no ens unim, acabarem convertits en simples grups folklòrics, que ens sentirem molt be a les trobades, però que no atraurem , ni engrescarem, ni motivarem a ningú. Podem sortir a treure els gegants al carrer, però acabarem ballant sols a la plaça.
Només podem avançar en la bona direcció si creem un partit polític, nou i únic, que no provingui de cap organització actual, i que estigui constituït per totes les persones, grups i organitzacions que treballen, des de diferents postures, pel mateix fi. Que agrupi a tothom, encara que haguem de renunciar als plantejaments inicials, amb lideratges que sumin una sola veu, que defensi per damunt de tot allò que ens uneix i que, a ulls dels ciutadans, representi una opció sense fissures, sòlida i ferma. El seu nom ha de ser potent en si mateix, que expressi la opció que representa i que es presenti com a una opció política, a l’estil de l’ “Scottish National Party”. A mi, com a ciutadà i en aquesta línia, m’agradaria poder votar en les properes eleccions a un “Partit Nacional Català (PNC)”, que defensés de forma unitària, realista i ferma, l’assoliment de la nostra plena sobirania des de plantejaments justos i democràtics.

En la meva opinió, en aquests moments, no hem de treballar per res més que no sigui assolir aquest objectiu, assumint els sacrificis personals o col·lectius que siguin necessaris i renunciant, si cal, a les opcions polítiques de l’esfera actual en que estiguem implicats o haguem escollit. El temps corre i no val a badar.

Només la unió de tots els catalans ens farà lliures.

Jesús Bohigas

No hi ha Comentaris