Arxiu etiqueta Reagrupament Carretero Laporta Catalunya Independència

Ricard Biel: Un cop més, chapeau, Carretero

Tot el meu suport a la decisió de Joan Carretero, que per sort sembla que tornarà a liderar Reagrupament. Una vegada més ha donat una lliçó de lucidesa, d’honestedat i de fortalesa de caràcter, totes tres qualitats malauradament tan absents en un país en paraules seves “de moltes misèries, el regne de la mediocritat i on costa acceptar gent amb caràcter fort”. Clavat.

Naturalment, la seva decisió d’abandonar la direcció de Reagrupament em va agafar per sorpresa, com a gairebé a tothom. No m’ho esperava i em va trasbalsar. Això, però, lluny de contrariar-me perquè d’entrada no encaixava en els meus esquemes, em va fer intentar comprendre les seves raons i estalviar-me fer el més senzill —i estúpid—, que és culpar Carretero per la decisió presa.

He repetit manta vegades que un partit polític, o associació en aquest cas, no són una finalitat en si mateixos, sinó una eina necessària per assolir un objectiu, com ara la independència. No s’hi val lamentar-se amb el sentimentalisme per l’amor a unes sigles, o la nostàlgia per l’enorme feina ben feta i amb excel·lent companyonia, quan descobreixes que portes massa plom a les ales, quan t’adones que t’has preparat a consciència per pujar l’Everest però resulta que et trobes al peu del Puigmal. I encara menys et pots permetre lamentar-te quan et queden a tot estirar vuit mesos per poder canviar el rumb de la història del teu país cap a l’anhelada llibertat. També Esquerra comptava en el seu moment amb una bona base social i feina ben feta fins al punt d’aconseguir 23 diputats, però justament es va haver de crear Reagrupament perquè va resultar podrida. S’ha de mirar com estàs avui, i a partir d’aquí tirar endavant. No s’hi valen els sentimentalismes ni la sensació d’haver estat traït pel líder de l’associació on pertanys. No et podia trair el teu líder quan va prendre la decisió de deixar de ser-ho perquè creia que d’aquesta manera s’assoliria amb més eficàcia el mateix objectiu pel qual se l’havia escollit líder. Acusar-lo de traïdor era pensar-te, cretí com ets, que de cop i volta Carretero s’havia tornat espanyolista, o bé que ja ho era i el seu objectiu a Reagrupament havia estat dinamitar l’independentisme. No podies ser tan imbècil d’argumentar que el líder deixava penjades milers de persones, quan justament ha estat ell qui havia treballat més que ningú recorrent el país pel país, o sigui sense treure’n res personal a canvi, tret de la satisfacció de treballar per la llibertat de la nació. No podies acusar un home pel fet de respectar milers de persones, evitant enganyar-les continuant en un projecte en què ja no creia perquè honestament considerava que l’organització estava podrida per dintre. No podies argumentar a pocs mesos de les eleccions en què es decideix el teu futur com a poble, que l’obligació de Joan Carretero com a líder era aguantar i batallar per extirpar un càncer per poder arribar a les eleccions en condicions. Hauria estat molt lloable, sí, però també molt inútil, tal com precisament li va demostrar la seva experiència a Esquerra. No, no és moment d’estar per orgues i perdre ni un minut de temps. D’altra banda, no podies acusar Carretero de no haver intentat extirpar el mal; o se n’anava el càncer o se n’anava ell. És lamentable que se n’hagués hagut d’anar ell. Va ser escollit capità d’un vaixell i va dimitir perquè el vaixell perdia aigua a la sala de màquines. S’havia d’entretenir a reparar-lo en plena travessia i quan faltava poc per arribar a port, i tot en nom del meravellós camí ja recorregut? Jo penso que no, i que el que havia de fer era procurar-se un vaixell millor a l’acte, ja fos com a capità o com a mariner, però en qualsevol cas sense dilacions letals. Això, llevat que desapareguessin d’immediat els forats per on entrava l’aigua a Reagrupament i el canvi facilités el seu retorn tal com, efectivament,  s’ha produït.

La lucidesa té aquestes coses. Mentre coincideix amb les necessitats dels altres, aquests adulen la persona lúcida, però quan aquesta s’adona del que la majoria són incapaços de copsar, el prenen per boig o per traïdor, i aquells que l’adoraven tot d’una es converteixen en els seus enemics més ferotges precisament perquè l’adoraven i ara se senten traïts. I quan a sobre algú com Carretero no només copsa sinó que executa en conseqüència amb allò que li mana la lucidesa, la ceguesa de la majoria se suma a la covardia que suposa la incapacitat de trencar la baralla que creia guanyadora. Com deia al principi: absència total de lucidesa, d’honradesa en forma aquí d’autoengany amb allò que es creu defensar, i de coratge. És la trista història de la humanitat.

El problema inevitable de l’expeditiva, poc elegant, però tanmateix encertada decisió de Joan Carretero en el seu moment de plegar, deriva del que acabo d’esgrimir. Ara que ha tornat, fent hipòtesis plausibles hi haurà tot de gent que, sentint-se traïda malgrat el retorn del líder, interpretant com un guirigall la desunió de l’independentisme o creient desmentida la idea de regeneració democràtica, votarà CiU o Esquerra —com tothom sap, un prodigi de demòcrates—, i només perdonarà Carretero perquè ha decidit reincorporar-se a Reagrupament. Ara sí, el veuran com el retorn del fill pròdig i on abans hi havia desqualificacions per la seva renúncia, ara li cantaran les excel·lències. D’altres optaran per Laporta, sigui on sigui on vagi o el que endegui, i amb independència del paper que hi jugui Carretero. Per tant, l’aspecte negatiu per a l’independentisme que haurà suposat la marxa efímera de Joan Carretero com a directiu de Reagrupament és l’erosió de la seva imatge, i això significa menys vots, atès que la majoria no té en absolut les virtuts que el van portar justament a prendre la decisió de dimitir sabent que, tanmateix, la seva imatge quedaria perjudicada sense ell guanyar personalment res a canvi. Chapeau.  A Carretero l’importa un rave que el blasmin i em trec el barret mil vegades per això, però no ho oblidem: el que mana són els vots de la massa.

Davant els ulls cecs de molts, Carretero ja forma part del costat del mal malgrat el seu retorn i l’excel·lent feina que segur que farà. És el preu de l’honradesa i és inevitable que passi; l’estupidesa és tan inevitable com l’aire que respirem. Però més enllà d’aquesta contrarietat, el que no podia fer el doctor era actuar traint les pròpies conviccions per acontentar la gent de Reagrupament, sotmetent-se a les seves possibles mancances o al seu desconeixement sobre la podridura interna que es coïa per part d’alguns dels dirigents. D’haver-ho fet, participant de la poma podrida, el fracàs estava garantit, i a sobre ell n’hauria estat el cap visible. Un cop posada a la balança la seva decisió d’anar-se’n, sens dubte es pot afirmar que en aquelles lamentables circumstàncies hauria estat bona per al país i per a la seva persona. Bona o dolenta per a Reagrupament? No té cap importància. Cap ni una. Així també ho considerava el doctor de Puigcerdà, que com a persona íntegra sap millor que ningú -i perquè ho és l’importa ben poc saber-ho- que la persona lúcida tard o d’hora acaba malament quan s’exposa al judici de la massa. Aquesta persona que és qui més s’ha deixat la pell per aquesta noble associació, Reagrupament, i que amb el seu retorn demostra voler-se-la continuar deixant.

Ricard Biel
Filòleg i escriptor

1 Comentari