CRISI, PUNT I A PART, CAL CONTINUAR ENDAVANT


A hores d’ara restem pendents del que en Joan Carretero pugui manifestar de forma pública en una entrevista que aquest matí li faran a la radio i en altres mitjans.Això no treu que alguns puguem manifestar la nostra opinió sobre el que ha passat i que encara està passant a la nostra organització. Sóc molt conscient que la meva és una visió esbiaixada, tot just puc  “mirar pel forat del pany” i “no ho veig pas tot”, ni de bon tros.

A hores d’ara restem pendents del que en Joan Carretero pugui manifestar de forma pública en una entrevista que aquest matí li faran a la radio i en altres mitjans.

Això no treu que alguns puguem manifestar la nostra opinió sobre el que ha passat i que encara està passant a la nostra organització. Sóc molt conscient que la meva és una visió esbiaixada, tot just puc “mirar pel forat del pany” i “no ho veig pas tot”, ni de bon tros.

En primer lloc sorprèn que en una Junta Directiva de 19 membres, tretze dimiteixin; sorprèn encara més que entre els tretze que dimiteixen hi hagi tots els càrrecs representatius. No estem parlant, doncs, d’una dimissió en massa on es deixa plantat el President o al Secretari General, fet que sí que ha ocorregut en altres organitzacions.

En segon lloc, sorprèn que els qui es quedin, es quedin. M’explico. Fora natural si com manifesten, havien estat sotmesos a la pressió de “o plegueu o ens anem nosaltres”, un cop consumada la dimissió de la majoria de la Junta Directiva, ells expliquessin la seva versió dels fets i immediatament posessin els seus càrrecs a disposició, convocant eleccions a la Junta Directiva de forma immediata. En canvi, varen continuar aferrats al càrrec i varen fer un comunicat a tots els associats, al meu mode d’entendre, totalment lamentable.

Sembla, pel que s’ha pogut saber amb posterioritat, que fa temps que hi havia dissensions entre la majoria de la junta i una minoria de quatre. Dissensions que per altra part, i mentre siguin això, no seria res que no es pugui considerar habitual en qualsevol organització. Dissensions, que no havien transcendit i que la majoria de l’organització ignoràvem.

Certament la ponència política defineix de quina manera s’han d’escollir els candidats a les eleccions al Parlament, altrament també és cert que la Junta Directiva no havia elaborat al respecte una proposta concreta, bo i estar convocada assemblea a tal fi, cosa en aparença incongruent. No és cert, doncs, pel que sembla que ningú estigués volent incomplir, com s’ha dit, els estatuts ni el reglament de l’Associació. Altrament, fóra discutible que no s’anés a fer ben bé el que deia la ponència política, ponència política aprovada en Assemblea, però que una Assemblea o la mateixa Junta Directiva, amb el consens necessari, podia reconsiderar o adaptar.

Als associats, ahir, els devia costar entendre què estava passant; la decisió de Carretero i “els seus”, la majoria de la Junta, va ser dolorosa per a molts. Carretero és, i ha estat fins ara,el líder carismàtic que ens ha engrescat a tots, o a quasi tots. Els altres, els quatre dissidents és possible, quasi segur, que siguin vistos per la majoria dels associats, cal analitzar moltes de les reaccions d’ahir, com una colla de trepes.

I és que el missatge d’en Carretero és molt clar i contundent. Esser elegit diputat per dur endavant el seu projecte no es preveu que sigui un llit de roses, a menys que entrem de nou en la dinàmica, en què altres fa anys han entrat, de com que “som pocs i no podem” i “hem d’esperar”, amb la qual cosa es produeix l’apalancament i el conformisme on els “vius” , “els de sempre”, neden com peix a l’aigua, fent de diputat, amb les prebendes corresponents, i “qui dia passa any empeny”.

Potser aquest és el perill que en Carretero i companyia han intuït, potser tot això és al que s’han enfrontat, però, la majoria de les bases ho ignoràvem, la majoria ho veiem i ho veiem des de l’idealisme, des de la contundència del missatge: Per la indepedència i la regeneració política. Aixó, tan sols això, és el que per a molts compte.

D’aquesta crisi, de la que ens sortirem, no en tinc cap dubte. En sortirem esgarrapats i amb la roba esquinçada, però més forts. El missatge del que volem i com ho volem fer encara ha de quedar més clar. Però, hem de guanyar en experiència i aprendre la lliçó, si no, la tornarem a espifiar, no ens ho podem permetre, i menys equivocar-nos en el mateix.

Ens hem dotat d’uns mecanismes en què prima la transparència i la participació, aquesta transparència, com l’organització, ha de ser transversal, però també vertical. Si hi ha dissensions a la cúpula, no cal fer la peixatera, però com a mínim han de transcendir perquè hi ha votacions. Si haguéssim sabut que algun assumpte es debatia a la Junta i provocava una votació 14 a 4, si haguessim sabut, intuït, que quelcom no anava “com una seda”, que hi havia discrepàncies, no hauria estat pas cap drama. La unanimitat és desitjable i sempre que sigui possible necessària, però no és “sacrosanta”.

Queda, doncs, clar que Reagrupament no pot continuar sense el seu líder natural, queda clar que caldrà cosir l’estrip, o retallar, però el que encara em queda més clar és que les coses a partir d’ara s’hauran de fer d’una altra manera. Espero que això no ens hagi provocat un desgast important, si ho reconduïm bé guanyarem en credibilitat.

Els processos assemblearis, dels quals ens hem dotat, són els més oberts i democràtics, però tenen els seus handicaps, hem de reconèixer aquests handicaps i com a mínim minimitzar-los, perquè l’experiència ens demostra, i aquest ha estat un cas més, que no “todo el mundo es bueno”.

Cal afrontar el debat, i revisar allò que no funciona, però per damunt de tot, s’ha de debatre, no hi ha res inamovible ni molt menys sagrat, i no ens ha de fer por ni la discrepància ni la discussió, encara que sigui forta. Si ho fem així, tots hi sortirem guanyant.

Pere Soler

Secretari de l’Executiva de Reagrupament Maresme

Mataró, 1 de febrer de 2010

Els Comentaris estan tancats