Declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica… i molt més


Ofrena floral de Reagrupament a Calella, en motiu de la Diada d’11 de Setembre de 2010.

“Quan en el decurs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les potències de la terra, el lloc separat i igual al que les lleis de la naturalesa li donen dret…”

Així comença la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica del 4 de juliol de 1776. Una història molt semblant a la nostra. Llegiu-la sencera i us n’adonareu!

Però Catalunya no té res a envejar, a aquesta primera potència.

Com va dir Pau Casals a la Seu de l’ONU l’any 1971: “Jo sóc català,… Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us diré perquè: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi hagué les primeres Nacions Unides, al segle onzè.”

Malgrat aquest passat gloriós, la situació de submissió a Espanya ens porta a la decadència actual, que és conseqüència directa d’un procés d’assimilació que va començar fa 300 anys.

Hem de ser conscients que estem en una situació de colonització, i quan els esclaus no diuen res, res no passa; però quan es comencen a revoltar, es diu que hi ha risc de fractura social.

Durant massa anys, a casa nostra, de la por se n’ha dit seny.

Avui ens cal una regeneració, no tan sols política, sinó nacional, per a ser una nació plena.

El 10 de juliol, el poble de Catalunya va parlar i els polítics han estat incapaços fins avui d’entendre el missatge i és que el futur passa per la independència.

Engegar un procés d’independència no és fàcil, però ja l’hem engegat. No tenim res a perdre, i beneficia a tothom.

Només espanta a aquells que viuen de la dependència, i no s’adonen de la dimensió que està prenent tot plegat, de la revolta que s’acosta, dels nous temps que arriben. Els polítics actuals han fet massa el ridícul, amb l’estatut, amb el finançament, i total per a què?…

No volem fer més llarga l’atonia d’avui. Cal un cop de timó. Hem de fer que el somni esdevingui realitat. S’ha acabat una època. Ha arribat l’hora de posar la nostra causa al servei de la llibertat. Els pobles han de saber superar els obstacles, els han d’afrontar amb coratge i valentia per viure una vida plena i lliure.

Hi ha qui es postula pel canvi, quan el que vol dir és un salt al passat, i fa seu allò que es demanava ja fa 15 o 20 anys enrere. El mateix que amb traïdoria per la porta del darrera, volia la seva entronització.

Altres volen recuperar el que és irrecuperable, l’Estatut, que ja va néixer mort i que ells van ajudar a destruir. Voler seguir amb la via estatutària no és altra cosa que l’acceptació submisa del domini espanyol sobre el poble català. Amb l’estatut s’ha entrat en una via morta. Avui ja no serveixen les cataplasmes. Ens cal un projecte de futur.

Quines polítiques socials es poden aplicar des del govern, si no s’arriba a final de mes, per a pagar els seus funcionaris? I a sobre s’han de retornar diners a l’estat quan les xifres d’espoli fiscal són escandaloses.

Us heu aturat a pensar els diners que ens costa mantenir un estat que no només no ens serveix, sinó que a més ens va a la contra?

El dèficit fiscal és d’escàndol, creixent i sense final. L’any 2008, les darreres que es tenen, era de 22.000 milions d’euros l’any, 60 milions d’euros al dia, 2.500.000 €/hora, 41.600 € al minut.

Després d’aplicar l’anivellament del fons de solidaritat, Catalunya perd 8 posicions, passa del tercer lloc a l’onzè lloc. Aquest com tots els altres pactes anteriors de finançament, eren el millor dels millors, ens deien fins fa ben poc, i no els cau la cara de vergonya?

Què en podríem fer d’aquests diners? 1 hospital cada dia, o 15 escoles cada dia. Això sí és política social.

Després d’aquestes dades, no n’hi ha prou amb manifestacions, amb estripar-se la vestimenta. Hem de ser pràctics i contundents, hem d’escombrar aquesta classe dirigent, han donat tot el que han sabut i ara és l’hora del relleu, d’una gent que sàpiga lluitar i donar la cara pel que volem: un futur pel nostre poble.

Els moments de crisi són el millor moment per a fer els canvis. No podem perdre més el temps, podem deixar de ser un poble oprimit per ser una nació independent i sobirana.

Catalunya ha començat a caminar. Cada vegada es va engruixint el nombre de persones que s’adonen de quina és la realitat, més de 500 pobles han fet consultes sobre la independència, cada vegada més ajuntaments, més de 90 fins ara, s’apunten a desvincular-se de la Constitució Espanyola. Això és una taca d’oli que es va escampant.

En l’inici de l’any Maragall, recordem aquelles paraules de Joan Maragall: “És la terra que s’alça en els seus homes… I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany de callar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric… Que no ho veieu? És un alçament.”

Catalunya no viu moments d’incertesa, Catalunya pateix d’una classe política acomodada, sense cap autoestima ni cap ambició nacional, més preocupada per la seva situació personal. Catalunya, en diverses ocasions i cada vegada amb més força, la darrera el passat 10 de juliol, ja va dir què vol però té topa amb una gran mancança en la classe política dirigent, una mancança greu de líders dignes del seu país.

Als líders els demanem compromís, projecte de futur i sobretot principis i valors. Ens calen persones íntegres i fermes en l’acompliment dels seus objectius, que no s’arruguin a la primera atzagaiada.

Això ha de canviar, i canviarà. Dintre de poc, estem cridats a les urnes, i hem d’aconseguir que allò que es respira al carrer arribi al Parlament. Ens hem d’unir amb un sol objectiu: ser independents i tenir un estat propi, lliure, digne i democràtic. Deixem de banda per un moment que som d’esquerres o de dretes, blancs o de color, i lluitem per un mateix ideal, per l’assoliment d’un estat propi.

Avui la cosa està entre unionistes i independentistes.

No us fa il·lusió construir de bell nou un estat a la nostra mida, amb totes les mancances si voleu, amb totes les petiteses, però NOSTRE?

El nostre futur, el nostre destí, només ens pertany a nosaltres.

Ara hem de triar: submissió o ruptura.

Ara la responsabilitat del nostre futur és nostre.

De cadascun de nosaltres en depèn l’èxit.

Fem història, com la van fer els nostres avantpassats, com no la van poder fer altres i no per falta de ganes, però que avui, aquelles generacions futures que ja són present estem a punt d’aconseguir. No en dubteu!

Fem pinya, amb coratge i empenta, que la llibertat no la regalen, s’ha de guanyar dia a dia.

Amb la il·lusió d’una nova eixida de sol,

Tots junts al crit de

Via fora, catalans!

 Lluís Miracle.

Els Comentaris estan tancats