Guillem Agulló i els represaliats de la democràcia espanyola

David Ventura, membre de la Junta Comarcal de Reagrupament OsonaFa uns dies, l’Ajuntament de Vic va aprovar una moció a favor de posar-li el nom d’un carrer al company Guillem Agulló, patriota i culer, mort a mans d’un grup espanyolista en plena “DEMOCRÀCIA ESPANYOLA”.
La mort d’aquest noi va més enllà d’una simple baralla política de joves; a conseqüència de la seva mort es posa sobre la taula la veritable repressió organitzada o amb la col•laboració per part de l’estat espanyol, per lluitar contra el moviment independentista dels anys 80 i 90, que va englobar tots els estaments de l’estat espanyol, tant el judicial, policial i social…,i fins i tot la col•laboració d’aquests amb els grups feixistes per controlar la repressió diària al carrer.
Tots sabem la història a Catalunya (per posar un exemple clar) dels maquis (lluitadors antifranquistes), que van ser tractats pels mitjans de comunicació afins al règim espanyol d’assassins, violents, delinqüents i lladregots, entre d’altres coses. En aquest cas, les autoritats espanyoles van actuar donant carta blanca a la gent del seu sistema, amb la qual cosa es van produir greus abusos com tortures, violacions, morts, etc.
Els maquis van passar fins ben entrada la democràcia espanyola com a persones no grates, amb tots els mals qualificatius que se’ls pogués posar, fins que es va poder parlar amb una mica de llibertat del franquisme i explicar la lluita valerosa d’aquesta gent. De fet encara ara perdura el refrany popular “els maquis que els mati Déu i sinó…, perquè els hi posava!”
Doncs amb la lluita contra d’independentisme durant la democràcia espanyola ha passat alguna cosa semblant, però amb una sofisticació més gran per part de l’aparell repressiu espanyol. Que, cal reconèixer-ho, els ha funcionat a la perfecció.
Abans de posar com a exemple l`actuació de la justícia espanyola en dos casos semblats de baralles polítiques amb morts pel mig, però de signe contrari i en el mateix període, explicaré una mica com es va organitzar aquesta repressió a Catalunya.
A principis dels anys 80 d’independentisme combatiu a Catalunya rebrota amb força amb l’aparició de TERRA LLIURE i MDT (MOVIMENT DE DEFENSA DE LA TERRA), que, amb constants manifestacions, van posar de relleu les injustícies judicials espanyoles i la violència policial constant, tant al carrer com a comissaria. De fet, aquesta pràctica era tan escandalosa i continuada que fins i tot sortí reflectida en tots els informes d’Amnistia Internacional durant tota la dècada dels anys 80. També cal destacar la condemna per part del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg a l’estat espanyol per tortures a diversos independentistes catalans.
No n’hi havia prou amb aquesta repressió cap al moviment independentista, ja que cada cop s’anava propagant sobretot entre el jovent i col•lectius organitzats dels instituts, i les manifestacions cada cop eren més nombroses.
Ja essent Governador Civil a Barcelona el socialista català (per anomenar-lo d’alguna manera) FERRAN CARDENAL, “I DE MANERA CASUAL” apareixien, a mitjan anys 80, les anomenades BRIGADAS BLANQUIAZULES que, al voltant del club de futbol de l’Espanyol, van anar aglutinant la majoria dels grups de joves feixistes de Catalunya, que es podria dir que estaven formats per dos tipus de grups socials: el més estès i amb una ideologia més clara, que bàsicament estava format per fills de famílies benestants de Barcelona i fills de jutges i policies; i un altre, menys polititzat però més agressiu i actiu, que estava format bàsicament per fills de reconeguts membres ultradretans de tota la vida i gent de barris de la perifèria del Barcelonès. Aquests, un cop van perdre el suposat suport indirecte d’alguns membres d’institucions, van acabar formant el conegut grup terrorista d’ultradreta “MILÍCIA CATALANA”, alguns dels membres de les quals van acabar condemnats per col•locació d’artefactes. Encara que, a nivell judicial i penitenciari, no van ser tractats com a terroristes.
Aquests grups començaren a actuar i a cometre contínuament agressions a independentistes, així com a d’altres minories socials amb la complicitat indirecta de la policia nacional i companyia. Això, que no es pot demostrar documentalment, de moment tots els que vam viure aquella època ho sabíem. Primer perquè en feien bandera ells mateixos i ho verifica el fet que en les poques detencions que van patir aquests grups ultradretans, mai no es va parlar de cap maltractament ni físic ni psicològic. A part de les vinculacions familiars conegudes per tothom. Era tot el contrari a la part independentista, que era tot un clam, amb contínues manifestacions i declaracions contra les tortures i abusos policials.
Més de dues dècades de repressió d’aquest estil podrien donar per a molt, però anirem al cas d’en Guillem Agulló i a la repressió judicial, ja que en tenim molta documentació, i ha estat la més descarada. Perquè no es pugui dir que són opinions, sinó fets. Posarem dos casos que van passar a la mateixa època, però de signe oposat, per tal de veure com va actuar la justícia i la premsa espanyola depenent de l’orientació política dels dos grups:
1991: Un grup de 5 aficionats del Barça relacionats amb els Boixos Nois són detinguts per una baralla a Barcelona. (Cal destacar que aquest grup d’aficionats fa anys va ser el primer i és el principal grup que planta cara a les constants agressions organitzades d`aquests grups feixistes i s’hi enfronta obertament. La qual cosa fa que molts independentistes entrin a formar part activa d’aquest grup a finals dels anys 80).
Les conseqüències, en resum, van ser: un skinhead d’origen francès i membre del Front Nacional de Le Pen mort i un altre skinhead de Barcelona ferit. Van ser detingudes cinc persones, algunes de les quals van ser torturades a comissaria i després totes sense excepció varen ser empresonades. Només es va posar en llibertat l’únic menor després d’un llarg període de temps d’estar empresonat. Van ser condemnades tots 5 joves a la mateixa pena, fos quin fos el grau d’implicació en la baralla. La pena va ser la màxima permesa a Espanya, 30 anys, menys el menor, que va ser de 17 anys (les penes poden ser considerades com si fossin etarres de primera categoria). La repercussió i el seguiment  mediàtic va ser constant en tot el procés, acarnissant-se amb els acusats.
Un dels jutges de l’audiència de Barcelona va arribar a reconèixer a familiars dels detinguts que va ser pressionat directament pel Govern Civil de Barcelona perquè fes ingressar a tots els detinguts a la presó i més tard, quan va arribar la sentència definitiva de Madrid doblant les penes, reconegué que no hi podia fer res, “que era cosa de Madrid”.
Mencionar que, entre els dos casos que comparem, al 1992 es va produir la famosa Operació Garzón en la qual, sota la supervisió del súper jutge espanyol Garzón, es van infligir tota classe de tortures i adveracions a alguns detinguts.
1993: Un grup de 5 espanyolistes skinheads són detinguts per la mort de Guillem Agulló. Immediatament són posats en llibertat, excepte l’autor material, el qual fou l’únic condemnat perquè era l’autor directe de la mort. Sols serà condemnat a 14 anys. Els altres acusats foren absolts i, dies més tard, alguns participaren en altres agressions a València capital. La repercussió mediàtica va ser molt minsa i normalment relacionada amb els altercats policials que es produïen en les manifestacions de suport a Guillem Agulló.
Cal remarcar que, dies abans dels fets del 1991, les Brigadas Blanquiazules van apunyalar a Barcelona un aficionat del Barça disminuït físic al barri de Gràcia, el qual va salvar la vida pels pèls. Ni la premsa espanyola ni la justícia espanyola no digué res ni actuà en cap moment, com era habitual, fins que va ser relacionat amb els fets que ja hem explicat, del 1991. Llavors la justícia actuà, però, com sempre i igual que en el cas de Guillem Agulló, va posar a tots en llibertat menys l’autor material, que fou condemnat a una pena de 18 anys. Entre els detinguts per aquest cas, hi havia un dels caps d’aquest grup, que va ser acusat directament de l’agressió i que, evidentment, va quedar sense cap condemna.
També remarcarem que un any aproximadament havans dels fets del 1991 els mateixos grups espanyolistes van matar a un altre jove independentista a una població de la costa catalana i com era ja habitual un altre cop van ser deixats tots en llibertat, menys el autor material el qual va ser condemnat a una pena mínima.
Cal recordar, ara més que mai i posar sobre la taula amb Guillem Agulló, la Núria Cadenes i els centenars o milers de catalans silenciats i represaliats, inclús torturats, de la “democràcia espanyola”, que podríem anar estirant fins al 2004, data on de manera escandalosa un adolescent de 14 anys, Èric Bertran, va ser acusat de terrorista i traslladat a Madrid per demanar l’etiquetatge en català a alguns supermercats, fets que van ser molt ben explicats a la pel•lícula “FÈNIX 11-23”, a l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, de Víctor Alexandre, i al llibre del mateix títol, escrit pel mateix Èric Bertran i publicat per Proa.
Cal que també sapiguem que tot això que va passar, amb la complicitat de la majoria de la societat catalana que  va gira l`esquena o va callar, o bé es justificava amb arguments absurds com que era una minoria radical, perquè es ficaven en aquestes coses,etc..
Aquesta gent van patir tota classe de injustícies, tortures i de abusos en plena democràcia espanyola, sols van lluitar per mantindre la flama de la justa llibertat nacional encesa, per que algun dia arribes a ser una il•lusió Colectiva com estem veien en aquest moments. Cal pensar que en aquella època es deia que sols un 8 o 12% dels catalans érem independentistes i molts menys els que eren activistes actius.
Cal recordar, perquè en l’anomena’t procés de transició nacional que hem iniciat no es cometin els mateixos errors que va cometre la transició espanyola, que ni els familiars dels defensors de les llibertats no van tenir ni dret a enterrar dignament el seus familiars i cap repressor va pagar pels actes comesos. La transició que ens cal mirar i fer és com a l’Argentina, que va obrir comissions d’investigació per posar a la banqueta d’acusats a tots aquells que col•laboraren amb el règim, i dignificar a tots aquells que van ser ultratjats pel sistema opressor. Aquí seria bo i de justícia que alguna cosa semblant passés de Companys fins a Èric Bertran. Hi ha milers de catalans silenciosos que volem justícia de veritat i que els col•laboradors i botiflers siguin asseguts i sentenciats per col•laboracionistes amb l’invasor espanyol

GUILLEM AGULLÓ I ELS REPRESALIATS DE LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLAFa uns dies, l’Ajuntament de Vic va aprovar una moció a favor de posar-li el nom d’un carrer al company Guillem Agulló, patriota i culer, mort a mans d’un grup espanyolista en plena “DEMOCRÀCIA ESPANYOLA”.La mort d’aquest noi va més enllà d’una simple baralla política de joves; a conseqüència de la seva mort es posa sobre la taula la veritable repressió organitzada o amb la col•laboració per part de l’estat espanyol, per lluitar contra el moviment independentista dels anys 80 i 90, que va englobar tots els estaments de l’estat espanyol, tant el judicial, policial i social…,i fins i tot la col•laboració d’aquests amb els grups feixistes per controlar la repressió diària al carrer.Tots sabem la història a Catalunya (per posar un exemple clar) dels maquis (lluitadors antifranquistes), que van ser tractats pels mitjans de comunicació afins al règim espanyol d’assassins, violents, delinqüents i lladregots, entre d’altres coses. En aquest cas, les autoritats espanyoles van actuar donant carta blanca a la gent del seu sistema, amb la qual cosa es van produir greus abusos com tortures, violacions, morts, etc.Els maquis van passar fins ben entrada la democràcia espanyola com a persones no grates, amb tots els mals qualificatius que se’ls pogués posar, fins que es va poder parlar amb una mica de llibertat del franquisme i explicar la lluita valerosa d’aquesta gent. De fet encara ara perdura el refrany popular “els maquis que els mati Déu i sinó…, perquè els hi posava!”Doncs amb la lluita contra d’independentisme durant la democràcia espanyola ha passat alguna cosa semblant, però amb una sofisticació més gran per part de l’aparell repressiu espanyol. Que, cal reconèixer-ho, els ha funcionat a la perfecció. Abans de posar com a exemple l`actuació de la justícia espanyola en dos casos semblats de baralles polítiques amb morts pel mig, però de signe contrari i en el mateix període, explicaré una mica com es va organitzar aquesta repressió a Catalunya. A principis dels anys 80 d’independentisme combatiu a Catalunya rebrota amb força amb l’aparició de TERRA LLIURE i MDT (MOVIMENT DE DEFENSA DE LA TERRA), que, amb constants manifestacions, van posar de relleu les injustícies judicials espanyoles i la violència policial constant, tant al carrer com a comissaria. De fet, aquesta pràctica era tan escandalosa i continuada que fins i tot sortí reflectida en tots els informes d’Amnistia Internacional durant tota la dècada dels anys 80. També cal destacar la condemna per part del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg a l’estat espanyol per tortures a diversos independentistes catalans.No n’hi havia prou amb aquesta repressió cap al moviment independentista, ja que cada cop s’anava propagant sobretot entre el jovent i col•lectius organitzats dels instituts, i les manifestacions cada cop eren més nombroses. Ja essent Governador Civil a Barcelona el socialista català (per anomenar-lo d’alguna manera) FERRAN CARDENAL, “I DE MANERA CASUAL” apareixien, a mitjan anys 80, les anomenades BRIGADAS BLANQUIAZULES que, al voltant del club de futbol de l’Espanyol, van anar aglutinant la majoria dels grups de joves feixistes de Catalunya, que es podria dir que estaven formats per dos tipus de grups socials: el més estès i amb una ideologia més clara, que bàsicament estava format per fills de famílies benestants de Barcelona i fills de jutges i policies; i un altre, menys polititzat però més agressiu i actiu, que estava format bàsicament per fills de reconeguts membres ultradretans de tota la vida i gent de barris de la perifèria del Barcelonès. Aquests, un cop van perdre el suposat suport indirecte d’alguns membres d’institucions, van acabar formant el conegut grup terrorista d’ultradreta “MILÍCIA CATALANA”, alguns dels membres de les quals van acabar condemnats per col•locació d’artefactes. Encara que, a nivell judicial i penitenciari, no van ser tractats com a terroristes. Aquests grups començaren a actuar i a cometre contínuament agressions a independentistes, així com a d’altres minories socials amb la complicitat indirecta de la policia nacional i companyia. Això, que no es pot demostrar documentalment, de moment tots els que vam viure aquella època ho sabíem. Primer perquè en feien bandera ells mateixos i ho verifica el fet que en les poques detencions que van patir aquests grups ultradretans, mai no es va parlar de cap maltractament ni físic ni psicològic. A part de les vinculacions familiars conegudes per tothom. Era tot el contrari a la part independentista, que era tot un clam, amb contínues manifestacions i declaracions contra les tortures i abusos policials. Més de dues dècades de repressió d’aquest estil podrien donar per a molt, però anirem al cas d’en Guillem Agulló i a la repressió judicial, ja que en tenim molta documentació, i ha estat la més descarada. Perquè no es pugui dir que són opinions, sinó fets. Posarem dos casos que van passar a la mateixa època, però de signe oposat, per tal de veure com va actuar la justícia i la premsa espanyola depenent de l’orientació política dels dos grups:
1991: Un grup de 5 aficionats del Barça relacionats amb els Boixos Nois són detinguts per una baralla a Barcelona. (Cal destacar que aquest grup d’aficionats fa anys va ser el primer i és el principal grup que planta cara a les constants agressions organitzades d`aquests grups feixistes i s’hi enfronta obertament. La qual cosa fa que molts independentistes entrin a formar part activa d’aquest grup a finals dels anys 80).Les conseqüències, en resum, van ser: un skinhead d’origen francès i membre del Front Nacional de Le Pen mort i un altre skinhead de Barcelona ferit. Van ser detingudes cinc persones, algunes de les quals van ser torturades a comissaria i després totes sense excepció varen ser empresonades. Només es va posar en llibertat l’únic menor després d’un llarg període de temps d’estar empresonat. Van ser condemnades tots 5 joves a la mateixa pena, fos quin fos el grau d’implicació en la baralla. La pena va ser la màxima permesa a Espanya, 30 anys, menys el menor, que va ser de 17 anys (les penes poden ser considerades com si fossin etarres de primera categoria). La repercussió i el seguiment  mediàtic va ser constant en tot el procés, acarnissant-se amb els acusats.Un dels jutges de l’audiència de Barcelona va arribar a reconèixer a familiars dels detinguts que va ser pressionat directament pel Govern Civil de Barcelona perquè fes ingressar a tots els detinguts a la presó i més tard, quan va arribar la sentència definitiva de Madrid doblant les penes, reconegué que no hi podia fer res, “que era cosa de Madrid”.Mencionar que, entre els dos casos que comparem, al 1992 es va produir la famosa Operació Garzón en la qual, sota la supervisió del súper jutge espanyol Garzón, es van infligir tota classe de tortures i adveracions a alguns detinguts.1993: Un grup de 5 espanyolistes skinheads són detinguts per la mort de Guillem Agulló. Immediatament són posats en llibertat, excepte l’autor material, el qual fou l’únic condemnat perquè era l’autor directe de la mort. Sols serà condemnat a 14 anys. Els altres acusats foren absolts i, dies més tard, alguns participaren en altres agressions a València capital. La repercussió mediàtica va ser molt minsa i normalment relacionada amb els altercats policials que es produïen en les manifestacions de suport a Guillem Agulló.Cal remarcar que, dies abans dels fets del 1991, les Brigadas Blanquiazules van apunyalar a Barcelona un aficionat del Barça disminuït físic al barri de Gràcia, el qual va salvar la vida pels pèls. Ni la premsa espanyola ni la justícia espanyola no digué res ni actuà en cap moment, com era habitual, fins que va ser relacionat amb els fets que ja hem explicat, del 1991. Llavors la justícia actuà, però, com sempre i igual que en el cas de Guillem Agulló, va posar a tots en llibertat menys l’autor material, que fou condemnat a una pena de 18 anys. Entre els detinguts per aquest cas, hi havia un dels caps d’aquest grup, que va ser acusat directament de l’agressió i que, evidentment, va quedar sense cap condemna. També remarcarem que un any aproximadament havans dels fets del 1991 els mateixos grups espanyolistes van matar a un altre jove independentista a una població de la costa catalana i com era ja habitual un altre cop van ser deixats tots en llibertat, menys el autor material el qual va ser condemnat a una pena mínima.Cal recordar, ara més que mai i posar sobre la taula amb Guillem Agulló, la Núria Cadenes i els centenars o milers de catalans silenciats i represaliats, inclús torturats, de la “democràcia espanyola”, que podríem anar estirant fins al 2004, data on de manera escandalosa un adolescent de 14 anys, Èric Bertran, va ser acusat de terrorista i traslladat a Madrid per demanar l’etiquetatge en català a alguns supermercats, fets que van ser molt ben explicats a la pel•lícula “FÈNIX 11-23”, a l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, de Víctor Alexandre, i al llibre del mateix títol, escrit pel mateix Èric Bertran i publicat per Proa.Cal que també sapiguem que tot això que va passar, amb la complicitat de la majoria de la societat catalana que  va gira l`esquena o va callar, o bé es justificava amb arguments absurds com que era una minoria radical, perquè es ficaven en aquestes coses,etc..Aquesta gent van patir tota classe de injustícies, tortures i de abusos en plena democràcia espanyola, sols van lluitar per mantindre la flama de la justa llibertat nacional encesa, per que algun dia arribes a ser una il•lusió Colectiva com estem veien en aquest moments. Cal pensar que en aquella època es deia que sols un 8 o 12% dels catalans érem independentistes i molts menys els que eren activistes actius. Cal recordar, perquè en l’anomena’t procés de transició nacional que hem iniciat no es cometin els mateixos errors que va cometre la transició espanyola, que ni els familiars dels defensors de les llibertats no van tenir ni dret a enterrar dignament el seus familiars i cap repressor va pagar pels actes comesos. La transició que ens cal mirar i fer és com a l’Argentina, que va obrir comissions d’investigació per posar a la banqueta d’acusats a tots aquells que col•laboraren amb el règim, i dignificar a tots aquells que van ser ultratjats pel sistema opressor. Aquí seria bo i de justícia que alguna cosa semblant passés de Companys fins a Èric Bertran. Hi ha milers de catalans silenciosos que volem justícia de veritat i que els col•laboradors i botiflers siguin asseguts i sentenciats per col•laboracionistes amb l’invasor espanyol.

David Ventura, membre de la Junta Comarcal de Reagrupament Osona

 

No hi ha Comentaris

Martí Anglada presentarà “Quatre vies per a la independència” a Vic

L’expert en política internacional, Martí Anglada, serà aquest proper dijous a Vic per presentar el seu llibre “Quatre vies per a la independència”, on explica la via d’accés a la independència de diverses nacions d’Europa i en presenta els problemes i les solucions adoptades. Concretament es fixa ens els casos d’Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia en el procés que els va portar a fundar un estat propi als anys 90.

L’autor ha estat estudiant sobre el terreny la via d’accés a la independència d’aquests nous estats dels que creu que Catalunya també en pot aprendre per iniciar el seu propi procés.

La presentació es farà aquest proper dijous, 4 d’abril, a les 20h. a l’Auditori d’Unnim, al número 11 de la rambla de l’Hospital de Vic. L’acte l’organitzen conjuntament la llibreria la Tralla i Reagrupament Osona.

No hi ha Comentaris

Cinquena Assemblea Nacional de Reagrupament: “El futur és nostre”

L’Assemblea Nacional tindrà lloc diumenge , 21 d’octubre del 2012, a la ciutat de Vic, a l’Edifici el Sucre (Carrer Historiador Ramon d’Abadal i de Vinyals 5, 08500 Vic)  de 9 a 13 hores .

L’inici de la sessió plenària serà a les 10 hores.

Poden assistir a l’Assemblea Nacional, amb plenitud de drets, els associats fins a la data de convocatòria de l’Assemblea que estiguin al corrent de pagament i que omplin el formulari d’inscripció abans del dia 16 d’octubre del 2012. El preu d’inscripció és de 10€ que s’abonaran el dia de l’Assemblea. Després de l’Assemblea hem organitzat un dinar  social a la Sala Sert de l’Edifici del Sucre. Per reservar places indiqueu el nombre de menús (adults i infantils) en el mateix formulari d’inscripció de l’Assemblea.

Les acreditacions per participar a l’Assemblea Nacional es poden formalitzar a partir de les 9 hores i fins a les 11.30 h, al mateix lloc de la celebració de l’Assemblea.

La comissió organitzadora posa a disposició de tots els associats l’adreça voluntaris@reagrupament.cat per a prestar serveis de col·laboració dels associats en el procés assembleari

Dinar

1r plat: Arrossada Tres Corones (mar&muntanya) (Arròs+costella de porc+sípia+calamar+musclos de roca+gambes+pèsols+fumet de peix natural)
2n plat: BRASA: Botifarra i cansalada, xips i allioli inclòs.
Postres: Sorbet de llimona (ADULTS)  Flam glassé de vainilla i xocolata (INFANTS)
Begudes: Vi “Terra Nostra” – Bodegues Trobat – Negre, Aigua, Gasosa.
Cafès
Pa de forn de llenya

Preu adults:12 €
Preu infants: 8 €

Cal fer la transferència de l’import total del nombre de dinars inscrits al compte de La Caixa núm. 2100 3031 83 22 00604441 indicant que correspon al dinar, nom i cognoms, i el nombre de menús que s’encomanen.
Cal portar el comprovant bancari per a recollir el dinar . Només en cas que sobrin places, es podrà adquirir el tiquet del menú en el mateix lloc del dinar.

No hi ha Comentaris

Homenatge al President Lluís Companys a Vic

El proper 15 d’octubre es compliran 72 anys de l’assassinat del President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, per part del feixisme.

En record de la seva memòria i de la de tots aquells que van perdre la vida en la lluita per les llibertats del nostre poble, convoquem a un acte unitari d’homenatge que tindrà lloc a la Plaça de Lluís Companys de Vic.

En un moment històric com el que està vivint la nostra societat, el record de tots aquells represaliats catalans i catalanes, coneguts o anònims, ha de ser més present que mai entre tots nosaltres, i ha de ser el motor d’una unitat a l’entorn d’allò que indubtablement tenim en comú.
DADES GENERALS.
MOTIU: Homenatge al President Lluís Companys
DIA: dilluns 15 d’octubre de 2012
HORA: 20h
LLOC: Plaça Lluís Companys. Vic

ADHERITS (fins la data de l’acte poden produïr-se més adhesions):

-       ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA-VIC

-       CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR

-       COMISSIONS OBRERES

-       CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA

-       ENTITAT CULTURAL EMBAT

-       ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

-       INICIATIVA PER CATALUNYA-VERDS

-       ÒMNIUM CULTURAL D’OSONA

-       PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA

-       REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA

-       SAGALS D’OSONA

-       SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA

-       UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA

-       UNIÓ GENERAL DE TREBALLADORS

No hi ha Comentaris

Reagrupament demana als ciutadans que donin un ampli suport al president Mas al 25N plebiscitari

Reagrupament: En moments excepcionals, actituds excepcionals

Reagrupament demana als ciutadans que donin un ampli suport al president Mas al 25N plebiscitari

Davant la impossible unitat de totes les organitzacions polítiques

“Ara és el moment de la responsabilitat amb el país. Ara és el moment de la generositat amb Catalunya”, ha dit la vicepresidenta Rut Carandell

La vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell, ha presentat aquesta tarda a la seu nacional de l’associació independentista la presa de posició de Reagrupament davant les pròximes eleccions plebiscitàries del 25N. En veu de Rut Carandell, atenent el fet que el president Mas s’ha posat al capdavant del procés per l’assoliment de l’Estat per a Catalunya i ha manifestat públicament la seva ferma decisió d’encapçalar-lo, Reagrupament ha decidit demanar als ciutadans que donin un ampli suport a les properes eleccions plebiscitàries al president Mas. “Aquesta –ha dit– és l’actitud responsable que demana el transcendental moment històric que ens toca viure.·”Cal que el projecte que encapçala el president Mas, ha afegit, surti molt i molt reforçat en les properes eleccions del 25 de novembre. Els legítims interessos dels partits polítics han de quedar en segon terme.”

Reagrupament fa temps que treballa per assolir que totes les organitzacions polítiques que han estat treballant en els darrers anys per assolir que Catalunya es doti d’un estat propi, lliure i independent hi vagin conjuntament i encapçalades pel president Mas. Malgrat els nostres esforços, aquesta unitat no ha estat possible.

Rut Carandell ha expressat l’agraïment de Reagrupament a les generoses ofertes que tant ERC com SI han fet separadament per bastir-ne coalicions. “Ho agraïm sincerament –ha manifestat–; però no les podem acceptar. Ara és el moment de la responsabilitat amb el país. Ara és el moment de la generositat amb Catalunya.

Per aquest motiu, Reagrupament ha decidit demanar als ciutadans que donin un ampli suport a les properes eleccions plebiscitàries al president Mas. “Aquesta és l’actitud responsable que demana el transcendental moment històric que ens toca viure”, ha dit Rut Carandell. “Estem en un moment històric i il·lusionador i tots nosaltres hem de ser responsables de les nostres accions. El món mira a Catalunya i no podem fallar. En moments excepcionals, actituds excepcionals”, ha reblat la vicepresidenta de Reagrupament.

La decisió presa pe la Junta Directiva Nacional de Reagrupament, serà ratificada durant la celebració de la 5a Assemblea Nacional, que se celebrarà a Vic el pròxim 21 d’octubre.

No hi ha Comentaris

Una Diada històrica

Aquest 11 de setembre passarà, sens dubte, a la història. Milers i milers de persones han sortit al carrer per dir que ja n’hi ha prou i que volem ser un nou estat d’Europa. Totes les persones que hi hem participat el recordarem. I ho farem com al preludi del que ben aviat no trigarà a arribar: la nostra llibertat com a poble i l’orgull de saber que tants anys de lluita han servit per aconseguir aquest objectiu.

Aquí teniu un recull d’imatges d’aquesta Diada, tant dels actes de celebració que es van fer a Vic el dia 10, com del mateix dia 11 a Barcelona.

Hissada d'una estelada a la Plaça del Mil·lenari de Vic

Ofrena a la placa de Bac de Roda

També vam participar a la X Marxa dels Vigatans. Espectacular!

A l'autocar direcció Barcelona!

A l'autocar, direcció Barcelona!

En Josep-Ramon Soldevila, el nostre coordinador, dóna la benvinguda

I en Josep-Ramon Soldevila, el nostre coordinador, dóna la benvinguda a tothom

Fins i tot ens van entrevistar a l'arribar a Barcelona!

A Barcelona també ens va entrevistar la "tele"!

L'ofena al monument de Rafael Casanova

Ofrena al monument de Rafael Casanova amb la plana major de Reagrupament

Oi quin ram més bonic?

En Lluís, el nostre "speaker"!!!

En Lluís Isern, el nostre "speaker" particular!

També ens va visitar l'Alfred Bosch a l'homenatge al General Moragues

I en l'homenatge al General Moragues també ens va visitar l'Alfred Bosch

Més de 450 persones vam dinar al Pla de Palau

 

En Joan Carretero, la Rut Carandell i en Marc Viñoles ens van dir unes paraules

A la manifestació no ens vam poder moure. Però la recordarem sempre més!

No hi ha Comentaris

Actes per la Diada a Vic

La Diada ja s’acosta i  des de Reagrupament Osona participarem, un any més,  en els actes que s’organitzen a Vic el dia 10 de setembre.

Els actes organitzats i en els que participarem són els següents:

18h.30: Hissada d’una estelada a la Plaça Mil•lenari

19h.30: Ofrena a la placa de Bac de Roda

20h.: Marxa de torxes pel casc antic i actes a la plaça de la Catedral, amb homenatge a Lluís Solà Sala i encesa d’una espectacular estelada de foc.

Us hi esperem!

No hi ha Comentaris

Autocar gratuït a Barcelona per la Diada Nacional de Catalunya

La Diada Nacional de Catalunya ja s’acosta i, com cada any, la gent de Reagrupament també hi serem.  Els que ja hi heu participat en altres edicions ja sabeu que participem en l’ofrena floral al monument de Rafael Casanovas i, acte seguit, retem el nostre particular homenatge al General Moragues per acabar amb un dinar de germanor al Pla de Palau i participar en la manifestació de la tarda.

Si no hi ha res de nou, aquest serà també el programa d’aquest any. Des de  Reagrupament Osona, però,  hem pensat que en aquesta ocasió estaria molt bé d’anar tots junts a Barcelona en autocar.  Marxaríem a dos quarts de deu del matí des de Vic per tal de ser puntuals al punt de trobada amb la resta de reagrupats i fer l’ofrena al monument de Casanovas. La tornada seria a les nou del vespre, després de la manifestació unitària que s’organitza cada any.

Amb la situació d’agonia que viu el nostre país pensem que és molt important venir aquest any a cridar tots junts que ja n’hi ha prou i que volem el nostre país lliure. Com sabeu es preveu que siguem milers els catalans que participarem de la Diada i des de Reagrupament també hi hem de ser tots!
Per tot plegat si us animeu a venir ho podreu fer, a més, de manera gratuïta. Només hauran de pagar  les persones que no siguin associades i el bitllet d’anada i tornada els costarà cinc euros. Pels que sigueu de fora de Vic, sapigueu també que l’autocar farà prèviament parades a Torelló i a Manlleu i a la tornada també s’hi desplaçarà.

 

Us animem, doncs, a anar tots junts aquesta Diada i us demanem que ens ho confirmeu el més aviat possible per tenir una mica de previsió de la gent que serem. L’autocar és de 54 places i aquestes  seran per  rigorós ordre de reserva, per tant, afanyeu-vos! Podeu confirmar-ho a osona@reagrupament.cat.

Us hi esperem!

No hi ha Comentaris

Joan Carretero es reuneix amb Josep M. Vila d’Abadal, alcalde de Vic i president de l’Associació de Municipis per la Independència

El President de Reagrupament, Joan Carretero, s’ha reunit aquest dilluns amb l’Alcalde de Vic i President de l’Associació de Municipis per la Independència, Josep M. Vila d’Abadal. En la trobada, que s’ha fet a l’Ajuntament vigatà, Carretero ha volgut agrair a Vila d’Abadal el seu suport a la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) que va patrocinar Reagrupament i que volia que la Unió Europea garantís el manteniment de la ciutadania europea als ciutadans d’un nou estat sorgit per un procés de secessió d’un territori d’un estat membre. De fet l’Ajuntament de Vic va ser el primer consistori en aprovar aquesta iniciativa i es va fer per unanimitat de totes les forces polítiques que el componen.
En la trobada d’aquest matí Carretero també ha volgut posar-se a disposició de l’Associació de Municipis per la Independència i s’ha mostrat favorable a col•laborar-hi en allò que sigui necessari. L’associació aplega en aquests moments 485 ajuntaments, 24 consells comarcals i una diputació i cal recordar que Vila d’abadal va presentar la iniciativa per primera vegada en la quarta assemblea de Reagrupament que es va fer el juny de 2011 a Vic.
Finalment, Joan Carretero, també ha explicat a l’Acalde de Vic la proposta de Reagrupament que es presentarà a molts municipis del nostre país i que consisteix en posar el nom de les Homilies d’Organyà a un carrer, plaça o algun altre emplaçament de la ciutat. L’alcalde de Vic s’ha mostrat molt interessat en la proposta i properament se li presentarà el dossier informatiu del projecte per tal de procedir a fer-ho realitat.
Des de Reagrupament s’ha fet aquesta iniciativa en un moment en què el català passa per moment difícils degut als atacs constants a la nostra llengua per part de l’estat espanyol. Es tracta d’una resposta més que des de l’associació es vol donar a les sentències espanyoles i alhora col•laborar amb la societat civil  per reforçar l’autoestima dels catalans i el seu compromís amb la seva llengua i la seva cultura. Les Homilies d’Organyà són un dels documents literaris més antics escrits en català, entre finals del segle XII i principis del XIII, i com a tals tenen una forta simbologia  que Reagrupament vol que sigui present a tots o gran part dels municipis catalans.

No hi ha Comentaris

Una manifestació a Comarquinal

Avui, jo només volia parlar de racisme, del racisme que palpem a la nostra comarca i del que respirem sense ser-ne conscients. Però no puc. Avui, aprofitant la convocatòria de la manifestació contra el racisme, era el millor dia de tots per rebatre qualsevol apologia fatxenda que ens emmanilla, però no serà possible. Avui, no em resta més remei que escriure unes paraules sobre la confusió que he viscut i de la que, perdoneu, a hores d’ara encara no he entès.

A Vic, aquest dissabte 26 de maig, s’ha convocat una manifestació en contra del racisme. Fins aquí cap problema: hi ha algú a favor del racisme a la nostra comarca?. Sembla ser evident que no, però… a Vic a vegades les coses no són el que semblen.

Vic és una ciutat feta a mida: no és ni massa gran ni massa petita. Disposa  de molts serveis i d’una xarxa comercial envejable. Té una història reconeguda que li ha proporcionat un centre històric impecable. Gastronomia, cultura, art i… ara, a més, és també cosmopolita. I això també forma part de la seva manera de ser actual.

És evident que fa temps (a l’època de la ciutat de la Laura a la ciutat dels Sants) ningú s’imaginava que a Comarquinal hi conviurien altres nouvinguts que provinguessin de localitats no gaire més lluny de Barcelona o fins i tot de Tortosa. Però tot va canviar després de la guerra civil. No hi estàvem acostumats aquí que aquestes coses ens passessin precisament a nosaltres.  I tots aquests problemes que vivim dia a dia, els de convivència, això de que si ells no ens entenen, de que si fan molt soroll o que si a ells els ajuden més… aquests precisament són els problemes de veritat.

Aquests problemes, per senzills que semblin, no tenen fàcil solució. I segurament cap manifestació aconseguirà gaire res. Em pregunto si tenen raó els que diuen que després del #26Maig tot seguirà igual?  I també, ens ajudarà gaire que “oficialment” hom aconselli a la ciutadania que no es doni suport a la manifestació? L’Esperanza Aguirre també ha recomenat recentment que aquests dies no se celebri un partit de futbol a Madrid ja que hi pot passar que més de cinquanta mil espectadors expressin lliure i pacíficament el què opinen sobre la monarquia i l’Estat Espanyol. Però, ja ho veieu que el que s’ha aconseguit és que, precisament, se n’hagi fet més propaganda de la que ells desitgen. I, per tant, es poden trobar que, al final, els hi surti el tret per la culata.

A Reagrupament Osona no hem recolzat explícitament aquesta manifestació. La junta, reunida la setmana passada per debatre, d’entre altres, aquest punt en concret, no s’ha posat d’acord a l’hora d’emetre un comunicat oficial, ni de aconsellar o desaconsellar res: no hi ha hagut consens. Crec que la nostra transversalitat, aquesta vegada, ens ha jugat una mala passada. Segurament, però, aquesta transversalitat és un reflex fidel de la societat on vivim.

Desitjo, i en això crec que els meus companys estaran d’acord amb mi, que aquest dissabte la manifestació sigui un èxit: que vingui molta gent de tots els Països Catalans, que transcorri en pau i que esdevingui un exemple de reivindicació democràtica davant dels ulls de tot el món. Jo estic segur de que sí, de que serem notícia precisament perquè tots hem fet un crit ben fort i contundent de que n’estem farts, ben farts del racisme i, sobretot, dels racistes.

Josep Ramon Soldevila, Coordinador de Reagrupament Osona

No hi ha Comentaris