S’imaginen el PP català lloant la independència de Catalunya tres anys després d’un referèndum d’autodeterminació? A Montenegro, ara fins i tot la minoria prosèrbia votaria a favor de la secessió si es repetís el plebiscit del 2006. I és que en només tres anys d’independència, els montenegrins han aconseguit doblar el seu salari mitjà, de 232 a 465 euros mensuals, retallar l’atur, del 32% a només el 10%, i no dependre de les inversions de Sèrbia i Rússia. Podgorica ja mira cap a Brussel·les i treballa contra rellotge per rebre l’estatus de candidat a la Unió Europea (UE) l’any que ve, amb la corrupció i el crim organitzat com a principal assignatura pendent.

Des que el 55,5% dels montenegrins van aprovar la independència el 21 de maig del 2006, el PIB ha crescut un 84%. Per això, i pels Porsche Cayenne que es veuen pels carrers de la capital, fins i tot el cap de l’oposició, Srdan Milic, líder dels proserbis que van votar en contra de la secessió, promet que si arribés a primer ministre no aboliria la independència per tornar a annexionar Montenegro a Sèrbia. “És molt difícil estar en contra de la independència amb tot el que hem guanyat convertint-nos en un nou Estat”, reconeix Milic.

Societat multiètnica
Els serbis representen el 30% de la població de Montenegro, 200.000 dels seus 700.000 habitants, i viuen sobretot al nord, la regió més pobra. Bosnians i albanesos, musulmans, són el 17%, bàsicament a l’est del país. I encara hi ha 16.000 kosovars refugiats de la guerra que no han tornat mai a Kosovo. “Som un exemple de societat multiètnica, multiconfessional, políticament estable i segura”, ven Gordana Djurovic, la ministra que pilota l’adhesió de Montenegro a la UE. Djurovic vol començar a negociar l’ingrés el 2011, tot i que “ara alguns governs europeus estan endurint les condicions”. “A Bulgària i Romania no se’ls va demanar tant”, es lamenta.

“Si ens haguéssim independitzat abans de Sèrbia, cap a l’any 2000, ja seríem a la UE”, proclama entusiasta Miodrag Vukovic, diputat i president de la comissió d’Exteriors del Parlament de Montenegro. Però les ONG, alguns ambaixadors i l’enviat de la Comissió Europea no ho veuen tot de color de rosa i parlen de corrupció endèmica i de tics totalitaris. Montenegro és una república, però el seu primer ministre, Milo Djukanovic, és poc menys que un rei. Fa dues dècades que és al poder, des que el 1990 va guanyar les primeres eleccions democràtiques a l’antiga Iugoslàvia: tenia només 29 anys, el cap de govern més jove d’Europa, i era la seva primera feina assalariada.

Acusat de contraban de tabac i de crim organitzat amb la màfia italiana als 90, ara Djukanovic s’ha gastat una morterada per salvar el banc Prva Banka de la crisi financera. Molts altres governs han llançat plans de rescat similars, però la diferència és que Prva Banka és propietat de Djukanovic i la seva família. “Aquest país és molt petit i tot ho controla la mateixa família, dels bancs als hotels, l’energia o les constructores; si la UE finança una carretera segur que els diners aniran a parar a la família Djukanovic”, denuncia Momcilo Radulovic, secretari general de l’European Movement in Montenegro. “No se m’acut millor negoci en aquest país que ser primer ministre”, confirma un ambaixador.

“Si els sous dels metges, els professors, els jutges i els polítics fossin més alts no hi hauria tanta corrupció”, justifica des del Parlament Vukovic, queixant-se que els diputats només cobren 850 euros. El salari d’un agent de policia no arriba als 350 euros mensuals, mentre que el lloguer d’un pis a Podgorica no baixa dels 400 euros.

Empresaris
No menys eufòrics amb la independència que els proserbis estan els empresaris, tant montenegrins com estrangers. Des del 2006, les inversions alemanyes, austríaques, hongareses, britàniques i irlandeses –per aquest ordre– han alliberat l’economia montenegrina de la dependència del capital rus i serbi. “D’aquí a dotze anys serem la Mònaco dels Balcans”, proclama l’empresari hoteler Zarko Radulovic.

Notícia extreta de l’Avui

El fantasma de Magdalena Álvarez encara plana sobre els trens catalans. L’exministra, antes partía que doblá, ha aconseguit colar-se finalment en la comissió de Transports del Parlament Europeu, que tant anhelava el convergent Ramon Tremosa i que impedirà que l’Eurocambra doni suport al corredor ferroviari de mercaderies mediterrani.

Álvarez i l’eurodiputada socialista aragonesa Inés Ayala, que reivindica l’eix de Saragossa i la connexió amb França pel centre dels Pirineus, faran pinça amb el popular Luis de Grandes per evitar que es demani que el tren de mercaderies que enllaça Hamburg i Algesires passi per Catalunya.

Tres dels quatre eurodiputats espanyols que tindran dret de vot en aquesta comissió no volen ni sentir a parlar de connectar els ports catalans amb els europeus, un temor a desespanyolitzar encara més l’economia catalana que comparteixen el PSOE, el PP i alts funcionaris de l’Estat.

Només el PNB
Només l’eurodiputada del PNB, Izaskun Bilbao, rebutja la travessia central dels Pirineus, el traçat més car, lent i contaminant: caldria construir més de 50 quilòmetres de túnels o fer pujar els trens de mercaderies fins a una altitud de gairebé 1.500 metres.

Això deixaria catalans i bascos fora del mapa ferroviari europeu i l’ample de via comunitari es podria retardar dècades, com ha passat amb el TGV, que uneix Madrid amb Sevilla des de l’any 1992.

Bilbao, sòcia electoral de CiU, fa campanya pel corredor atlàntic que hauria de connectar el País Basc amb Bordeus i que seria compatible amb el mediterrani. I Tremosa, el seu suplent, podrà fer soroll, però no votar. Caldrà veure quin traçat defensen els tres eurodiputats francesos que són membres de la comissió de Transports: la conservadora Christine de Veyrac és de Tolosa i podria veure amb bons ulls l’eix aragonès, reobrint Canfranc o perforant el massís del Vignemale. Dominique Vlasto, també de la UMP, és marsellesa, i l’ultradretà Bruno Gollnisch, del Front Nacional, parisenc. De Grandes és de Guadalajara, a 250 quilòmetres de Saragossa.

El poder de Maleni
A Estrasburg ja es dóna per fet que la ministra del caos de Rodalies, l’única que ha estat reprovada en trenta anys de democràcia, se sortirà amb la seva i que l’Eurocambra no aprovarà que es doni prioritat al Corredor Mediterrani.

Tot apunta, segons algunes fonts, que el Parlament Europeu es limitarà a recomanar que la xarxa ferroviària de mercaderies espanyola es connecti amb la francesa, sense especificar si es fa per Catalunya, el País Basc o Aragó. Així, la decisió es deixarà en mans del govern espanyol.

Tremosa a Economia
Magdalena Álvarez s’ha hagut d’enfrontar a la resta d’eurodiputats del PSOE per tenir una cadira a la comissió de Transports. I Tremosa n’ha quedat fora perquè Bilbao ha heretat la de Josu Ortuondo. L’eurodiputat de CiU, però, ha aconseguit ser membre de la comissió d’Economia, una de les més demandades.

Què és el corredor mediterrani?
El Corredor Mediterrani és l’anhel d’una línia d’alta velocitat sobre el patró de la romana Via Augusta, que uneixi dos grans pols econòmics com Barcelona i València però enllaçant alhora els ports de Marsella, Tarragona, Cartagena, Almeria i Algesires. La seva importància ve del col·lapse del transport de mercaderies per la AP-7. Si pel pas del Pertús hi passen cada dia més de 9.400 camions (més del 90% del trànsit de mercaderies entre les dues bandes del Pirineu oriental), el pas de mercaderies en tren no arriba al 8% del total. El corredor és una de les poques planúries que poden enllaçar una zona d’alt índex de població, activitat portuària i dinamisme industrial.

Notícia extreta de l’Avui

Ara que el nou finançament ja està decidit pels propers anys, i els partits de govern ja estan debatent a què destinar els nous fons obtinguts, permetin-me que com a president del Cercle Català de Negocis (CCN) els doni la nostra visió de com s’haurien de repartir aquests fons.

El CCN el formem bàsicament empresaris de petites i mitjanes empreses, també directius de grans empreses, autònoms i professionals lliures, i per tant tots nosaltres vivim la situació de les empreses del nostre país, especialment la de la crisi actual, però també la suposada situació de bonança de la darrera dècada. És amb aquesta visió que constatem que fa anys que Catalunya perd pistonada en el camp empresarial, que moltes empreses han de tancar, molts treballadors han de treballar moltes hores per poder tenir un salari que els arribi a final de mes i que, lluny de tenir un Estat que ajudi tant en els moments dolents per subsistir com en els bons per esdevenir empreses més grans i més fortes, ens trobem cada dia amb més pals a les rodes. La il·lusió de l’empresari de complicar-se la vida i arriscar, esperant beneficis que ho compensin, cada cop és més minsa.

Des d’aquest coneixement de la realitat, permetin-me que faci la nostra proposta sobre a què haurien d’anar destinats els nous fons del finançament. Ja els avanço que no es facin il·lusions, per què hi ha trampa en la proposta que els faré…

Per una banda, des del CCN pensem que cal invertir més diners en infraestructures, En concret pensem que cal doblar la partida actual d’infraestructures, és a dir, en lloc dels 3.259 milions d’euros de 2009, cal incrementar-la a 6.500 milions. Aquest ritme d’inversió ens permetrà en pocs anys assumir un nivell d’infraestructures corresponent a un país modern, reduir els costos logístics de les nostres empreses i, per tant, ser més competitius.

Per altra banda, pensem que en època de crisi cal reduir la pressió fiscal, amb la finalitat última de potenciar el consum i reduir la tensió per arribar a final de mes a tots aquells que han hagut de canviar a una feina menys remunerada, menys hores extres, etcètera.

També lògicament a les empreses cal reduir l’impost de societats per tal d’ajudar noves empreses a la implantació a Catalunya, i en definitiva generar una empresa que tingui més al·licient, perquè maldecaps els puc assegurar que en porta molts. En aquest apartat pensem que cal destinar 7.500 milions d’euros per reduir l’impost de societats en 8 punts, i també un 35% de l’actual IRPF. Aquest darrer impost donaria molts més diners a la butxaca dels treballadors i per tant molt més consum i capacitat d’estalvi que finalment significaria una millora financera global per al país. Capítol especial es mereix l’impost de successions, que cal reduir dràsticament com han pogut fer altres comunitats, i així no penalitzar la transmissió dels patrimonis de les empreses familiars a les successives generacions.

També pensem que els jubilats mereixen un capítol personalitzat, ja que la majoria han treballat durant 40 o més anys i es mereixen un cert reconeixement social. A ells els destinaríem un increment de paga del 10%, i a part proposem destinar uns 2.000 milions d’euros anuals a un fons de pensions per assegurar unes pensions futures dignes. En aquest mateix apartat pensem que es pot reduir la cotització social de treballadors i empreses de l’ordre del 10%. Totes aquestes mesures relacionades amb les pensions i cotitzacions socials costaria a la Generalitat uns 6.400 milions d’euros anuals.

Finalment pensem que cal dedicar un capítol important a les prestacions socials per ajudar els aturats, per formar i preparar-nos millor per al futur, per incrementar la partida de la llei de dependència, l’educació, etcètera. En concret pensem que cal incrementar el pressupost de la Generalitat en un 20% pel que fa a aquestes partides, és a dir, uns 4.200 milions d’euros.

Ara tornem a la trampa. Si han fet la suma dels imports esmentats s’hauran adonat que arribem als 21.000 milions d’euros!

No, no m’he equivocat, sóc molt conscient que aquesta xifra multiplica per 10 la que el govern preveu obtenir durant el primer any del nou finançament, però resulta que és la xifra de l’espoli fiscal de l’any 2008 que va patir Catalunya pel fet de pertànyer a Espanya. Per res més. És per això que des del CCN tenim clar que el nou finançament és un insult al poble català, un robatori, i que l’únic finançament just per a nosaltres és el que elimini l’espoli fiscal, per tant l’Estat propi.

Per això diem no a aquest finançament i fem una crida a la societat empresarial per unir-nos i esdevenir l’eina clau perquè els nostres polítics apostin de manera decidida i inequívoca per l’Estat propi en la propera legislatura.

Article de RAMON CARNER I ALIVÉS (CCN) publicat a El Punt