Tots els projectes són difícils d’aixecar, al principi. Costa donar-los a conèixer i encara costa més convèncer els escèptics i distants ciutadans del segle XXI. Però un conjunt de bona gent, amb motivacions d’alliberament nacional i ètica política, units en l’associació de Reagrupament hem decidit que val la pena tirar endavant el projecte malgrat les dificultats existents. El nostre país s’ho mereix.

Com en totes les aventures, també les polítiques tenen moments de gran importància. Ara, doncs, després del naixement de l’associació fa menys d’un any, ens trobem davant de l’acte fundacional: la primera Assemblea Nacional. I també, no cal amagar-ho, davant del primer gran examen. Cal que aquesta data sigui una gran fita col·lectiva per a tots els reagrupats, ja que serà la presentació pública del discurs que fa temps que estem traçant des dels més diversos llocs. La gran trobada  servirà, doncs, com a catarsi de la diàspora geogràfica i virtual dels últims mesos per tot el país. Serà el moment idoni per deixar clar que Reagrupament és una realitat, una associació política assembleària amb unes característiques i uns objectius molt clars i definits. L’assemblearisme, la no jerarquització, la  transparència i la total llibertat d’expressió, el no dogmatisme,  l’honestedat i claredat ideològica en referència a la declaració unilateral de la independència de Catalunya des del Parlament, i la regeneració política. En definitiva, una temptativa unificadora de país per intentar, per primera vegada, passar per davant dels interessos partidistes en benefici de Catalunya, en benefici de tots. És a dir, intentarem fer una política inèdita l’èxit de la qual dependrà en últim terme de les catalanes i els catalans.

Potser és massa ambiciós? Potser som somiatruites, provocadors? En cap cas ens ha de quedar la recança de no haver intentat el millor per al nostre país. Cap nació s’ha construït claudicant tot just començar. Mentre mantinguem la il·lusió, l’esperança i el treball, no perdrem la dignitat nacional. És hora de ser valents i no conformar-nos.

No hem de tenir por de les llengües bífides que ens criticaran. Ells dominen els mitjans de comunicació, però rere la veritat oficial que s’entossudeixen a fer-nos empassar, tots recordem i recordarem com durant més de vint-i-cinc anys, de dreta a esquerra, i la llarga llista de subordinats que tenien darrere, ens han venut sistemàticament a Madrid. Tots ells han viscut del país i no pas per al país. Tots ells han permès que la nostra democràcia es denigrés fins a límits inhòspits i, si em permeteu  l’adjectiu de rigorosíssima actualitat, milletians. Des de les fundacions i els patronats, a la mateixa administració autònoma i local, tot passant per les entranyes dels partits. Aquesta mena d’epidèmia de desvergonyiment ètic ha creat una casta parasitària pública i parapública amb uns efectes devastadors i perniciosos sobre la nostra societat.

La putefracció és tal que no tenen manera de parar els escàndols que emergeixen a tota velocitat al seu voltant.  La gent ja no vol anar a votar i seguir-los donant cobertura moral. Ni el ferri control dels mitjans que exerceixen és suficient. Ni la creació d’una conselleria de participació ha millorat res. Internet i, sobretot, la voluntat de la societat civil catalana -la de veritat, no pas la subvencionada- de buscar i reclamar informació crítica, transparència i justícia poden vèncer el silenci oficial. Així ho hem vist a Arenys de Munt i molt aviat ho comprovarem arreu de Catalunya.

Molts d’aquests ciutadans hem trobat els nostre lloc a Reagrupament; d’altres estan encara als famosos llimbs de la desafecció. És qüestió de temps que Reagrupament absorbeixi la credibilitat que els partits parlamentaris catalans han perdut a cabassos els últims anys. Aleshores, serà  responsabilitat de Reagrupament no desencisar per enèsima vegada la ciutadania que esculli aquesta associació per aconseguir la independència de Catalunya i la regeneració política.

Esgotats els eslògans de qui sap quines dretes o esquerres; exhaustos de buscar l’impossible encaix amb Espanya i descreguts completament de la nostra classe política, els ciutadans ja no confiem en absolut amb els penediments epistolars de Millet, de la mateixa manera que ja no ens deixem ensarronar pels polítics de sempre, amb el seu llenguatge correctament fal·laç i hipòcrita. A ells només els resten paraules per tapar les seves vergonyes passades, presents i futures. Avui més que mai, a Catalunya necessitem un missatge nou, clar, engrescador i ambiciós, sense les tares pretèrites de la subordinació nacional com a negoci i l’ús mercantil, deshonest i aberrant de la política i els càrrecs públics. Sortosament, el tenim aquí, és Reagrupament Independentista, i dissabte que ve celebrarem la nostra primera Assemblea Nacional.

Catalanes i catalans, la il·lusió per un futur millor  encara no ha mort.
Per una Catalunya independent, per una nova Catalunya!
Reagrupament Independentista

Guillem Casòliva

Avui tinc intenció de fer arribar als amables lectors un missatge decididament esperançador, pel que fa al futur del nostre país. Molts pensem que si  creiem en les nostres pròpies forces i la gent de bona fe comencem a caminar, ens en podem sortir. De fet, ja hem iniciat el camí pràcticament a totes les comarques, amb la formació de Reagrupament, una alternativa per a les eleccions de l’any que ve.

Més enllà del desànim, la desafecció política i el triomf de l’abstencionisme electoral creixent a cada nova convocatòria (sabeu que 7 de cada 10 catalans ja no voten?), aquest malestar tan estès a la societat catalana comença a fer emergir una inquietud general sana i positiva a favor de canviar l’statu quo paralitzador i estèril en què ens fan viure. Ja ho diu Joan Carretero: si nosaltres volem, podem fer que les coses canviïn, però ens hi hem de posar perquè ningú pot esperar que li regalin la llibertat. Qui la vol, se l’ha de prendre. Com va recordar el dia 3 de setembre Imma Bellafont, amb paraules del canonge Jaume Collell: “No captem lo dret de viure,/ dret que no es compra ni es ven;/ poble que vol ser lliure,/ si no l’hi donen, s’ho pren”.

Fa poc, he assistit a dues presentacions de Reagrupament, el 21 d’agost a Camprodon, i el 3 de setembre a Vic. En tots dos casos, la sala es va omplir, amb un centenar llarg d’assistents a l’Hotel Camprodon, i amb més de 250 al Sucre de Vic. Tal com diuen alguns incondicionals que el van seguint, allà on va, Carretero omple, tot i no tenir encara cap estructura de partit, i malgrat el silenci intencionat en els  grans mitjans de comunicació. Aquestes sales plenes de gent generen somriures de complicitat estimulant entre els organitzadors i el públic. Com va dir Imma Bellafont, hem d’agrair a Joan Carretero la seva generosa decisió de liderar aquest moviment popular i l’esforç amb què es passeja arreu del territori, amb actes gairebé diaris, que compagina com pot amb la seva professió de metge de Puigcerdà. Ell està fent un servei  molt valuós  al país, com a aglutinador de les expectatives alliberadores que es van coent arreu de Catalunya.

Diuen els historiadors que, en la dinàmica històrica dels pobles i les nacions, de tant en tant sorgeixen circumstàncies concretes i conjuntures adients capaces de capgirar el seu futur previsible, si se saben aprofitar amb empenta. Jo sóc de les que pensa que ens trobem en un d’aquests moments. Podem deixar de ser un poble perdedor i invisible  en el panorama internacional si ens convencem que, a l’Europa dels estats, qui no hi és, no hi és comptat. Podem frenar la davallada i assegurar el futur de la nostra llengua, si aconseguim un estat propi. Si volem que el català sigui un idioma europeu oficialment reconegut, necessitem un estat propi. Per tenir seleccions esportives catalanes, ens cal un estat propi. Per acabar amb l’espoliació fiscal que patim, per superar aquesta greu crisi econòmica global, ens cal un estat que vetlli per la nostra economia. La independència ens farà pujar l’autoestima que ara tenim tan disminuïda, tan castigada. Només amb un estat propi Catalunya esdevindrà subjecte polític de ple dret.
Jo vull per al meu país una Constitució catalana i un sistema democràtic de debò, amb capacitat normativa per regenerar l’activitat pública i evitar que els polítics s’eternitzin en els càrrecs, que siguin només servidors de la cúpula del seu partit, i no pas del poble. Hem de tornar a vincular l’ètica a la vida política i recuperar la figura del polític al servei de la societat. És a nosaltres, els votants, a qui han de retre comptes i, ben conscients que el poder corromp, hem de limitar el temps dels mandats. Com pot ser que els partits actuals no facin res per estimular la participació de la ciutadania? No s’adonen que aquest abstencionisme tan majoritari és un suspens a tot el sistema actual? Com diu l’exconseller de Governació, el sistema espanyol cada cop s’assembla més a una república bananera que no pas a una democràcia europea. Espanya té uns tics autoritaris i intolerants de ressonància sèrbia que no pensa superar, i ens ho va repetint dia sí, dia també. D’aquí a poc, el marc polític espanyol constarà de tres categories de comunitats autònomes: les de primer nivell, Euskadi i Navarra, amb concert econòmic i capacitat recaptatòria plena; les de règim comú, al segon nivell, amb un estatut renovat i millorat que van copiar del nostre, i,  a la cua,  Catalunya, amb un estatut laminat per tots cantons, la pitjor. Qui vulgui això i encara s’entesti a considerar-se espanyol, certament necessita un psiquiatre, diu el doctor, i els partits actuals, majoritàriament regionalistes,  s’ho haurien de fer mirar.

Comença a emergir la nostra voluntat de sobirania. Aviat haurem de fer honor a les paraules del nostre himne nacional i demostrar que, efectivament, quan convé seguem cadenes. Reagrupament és l’eina de què ens hem dotat per fer-ho. I tu, ja t’hi has apuntat?

Pilar Font

Article publicat a El 9 nou el 18/09/09