Tot i que aquest va ser un lema molt utilitzat fa uns anys, ara ressona novament amb molta força, i és que la feina que està fent Reagrupament està ben – molt ben – feta, i, com diu la dita, la feina ben feta no té fronteres.

I seguint la feina que fa la nova associació independentista amb intenció de saltar a la política en les properes eleccions, això és el que se’n desprèn. Recordem que els objectius fundacionals de RCat són 1) Situar l’independentisme en l’eix del debat polític català. 2) Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la nació catalana. 3) Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català. 4) El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.

Per la manera com està responent la gent i com  actuem a Reagrupament, sembla que anem bé. Mostres del que us dic són les crítiques que  hem rebut últimament amb tota transversalitat, ja siguin procedents de la dreta, de l’esquerra, del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà. Com apuntava fa uns quants dies el president Pujol, se sap que un líder és això mateix, quan se’l critica en massa, i aquest és el cas del metge de Puigcerdà.

Si bé la gent tendeix a queixar-se dels polítics i es mostra cada vegada més desafecta amb ells (no pas amb la política), RCat lluita per canviar aquesta tendència. Ho fem fomentant la màxima participació de tothom i amb la màxima transparència, i mirem de fer-ho ben palès. Per això vam convidar la premsa a la primera i reeixida Assemblea Nacional del passat 3 d’octubre, on els periodistes van poder gaudir d’entrada lliure. Molts dels assistents vam tenir la sensació que bastants mitjans de comunicació (no tots) la van declinar i no la van aprofitar per fer possible  allò de què sovint es queixen en altres assembles: el dret a la informació.

En l’acte del 3 d’octubre es va acordar que els catalans i les catalanes que viuen a l’estranger i que volen una Catalunya millor, es podran reagrupar administrativament com si es tractés d’una altra comarca o districte qualsevol. Un dels resultats d’aquesta decisió és que la propera reunió es podrà seguir per videoconferència, perquè tothom hi pugui dir la seva,  prendre decisions i sentir-se partícip del projecte. No volem que les fronteres siguin un obstacle per a una Catalunya millor. Una altra conseqüència és la presentació, com s’ha fet arreu de Catalunya, de Reagrupament a Nova York el passat mes d’octubre i la propera que es farà a Buenos Aires. I és que el missatge ha d’arribar a tots i totes, siguin on siguin, i si és des d’on es prenen moltes de les decisions d’aquest món, doncs perfecte. Felicitats als companys que han fet possible tots els actes.  Finalment, sense ànim de fer llenya, RCat no s’amaga de res, i es poden consultar bona part dels seus ingressos i despeses des de la pàgina web (www.reagrupament.cat) perquè tothom ho tingui clar.

En definitiva, RCat entra amb força. És una associació moderna, que fa ús de les noves tecnologies per no quedar enrere, que convida  tothom a participar, on tothom hi cap i on totes les idees són escoltades. Sigueu benvinguts!

RCat es concep amb il•lusió, modernitat, transparència i amb les idees clares i contundents. Independència, democràcia, regeneració política. Aquestes són les nostres intencions, que és en bona part el que el país necessita, i és el que els polítics actuals no ens volen donar. RCat no s’ha de comparar amb cap altra força política, ni guarda rancor a ningú. Cadascú ha de fer el seu camí, construir i explicar el projecte que creu més adient. RCat és de tots i per a tots els qui vulguin viure millor, que, si no m’erro, independentment de classes socials, sentiments, nacionalitats, sexe, edat… , som tots.

Carles Costa

Article publicat a osona.com el 20/11/09

Permeteu-me, com a ciutadà, parlar-vos avui de política, o més ben dit encara, de la política d’avui, d’aquella que té poc a veure amb la d’ahir i la d’abans d’ahir. Intentaré, des de la llunyania d’un no professional de la disciplina, interpretar un hipotètic panorama polític del nostre preuat país. Parlo de Catalunya, òbviament, perquè és el meu país i el de tants i tantes d’altres.

El Parlament de Catalunya és una de les institucions que formen la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Presidència de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Representa el poble de Catalunya, i actualment està format per 135 diputats que s’elegeixen per sufragi universal. Aquests 135 diputats elegits democràticament – amb llistes tancades, de manera queels components no els elegeix el mateix ciutadà, sinó que els imposa la política de cada partit – s’anomenen polítics; deixarem el tema de llistes obertes o tancades per comentar-lo un altre dia… Cercant a la Gran Enciclopèdia de Catalunya, trobem que “polític” és un derivat de ‘pólis’ (ciutat) i significa ‘relatiu a la ciutat, l’estat, el govern’; la definició que més li escau, però, és la segona, quan diu que polític és la “persona que s’ocupa professionalment dels afers públics, de la política”; hi insisteixo: “persona que s’ocupa  professionalment dels afers públics”, un aspecte qüestionable, pel que es veu avui en el món de la política, ja que semblen més ocupats en els afers privats que no pas en els del poble.

Però, anem a pams. Quins partits hi podria haver avui, hipotèticament, representant el poble al nostre Parlament? Doncs, per exemple: Cadires i Unionistes, Partit pel Seient i la Cadira, Esquenes Recolzades a la Cadira, Partit Propagandístic de la Cadira, Volem Cadiretes Indistintament, i, finalment, també hi podria haver el grup Mixt, on hi hauria les minories. L’amable lector es preguntarà si aquests partits farien polítiques de dretes o d’esquerres… Doncs bé, no en farien de cap mena, perquè les decisions importants no es prenen a Catalunya, sinó a la capital de l’Estat veí. Curiós, oi? És com si ara vostès discuteixen sobre el color de què pintaran el  menjador, i arriba el del quart segona, i els diu “marró fosc, el pintarem de color marró fosc; no és un color gaire normal ni bonic, però el pintarem marró fosc”. Sembla aquell acudit en què un demanava a un altre què feia falta per matar una gallina, que si una corda, que si ganivets… i l’altre li contestava amb l’estirabot que el que feia falta era que la gallina estigués viva. En aquest cas passa el mateix: per poder fer política cal un país on poder-la desenvolupar.

Mentrestant, les persones que s’ocupen professionalment dels afers… – permetin-me que no hi posi el qualificatiu– es distreuen fent altres coses. Quines? Més o menys aquelles que els permeten encapçalar la dinàmica espontània del poble. Sí, és molt senzill… Com dèiem, al Parlament hi ha 135 cadires. Si jo tinc una cadira, no la tens tu, i viceversa, com en el vell joc. Si alguna cosa tindrien en comú tots els hipotètics partits – a qui se’ls veuria el llautó – és que tots estarien preocupats per la cadira, perquè la cadira vol dir poder (no absolut, i limitat, però poder, al capdavall), i poder vol dir diners, i favoritismes, fama, i un llarg etcètera difícil de deixar al marge quan algú en gaudeix de primera mà.

És per aquestes coses que podria passar que una ILP (iniciativa legislativa popular) per a la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació fos tombada per la mesa del Parlament, però, pocs mesos després, en veure que el poble estava lluitant i cercant fórmules per dur-la a terme, els mateixos que l’havien tombat es barallessin per abanderar la marxa. I això, per què passaria? Doncs, per la cadira, efectivament! Els vents ara bufen a favor del catalanisme, la independència, l’Estat lliure i la llibertat. Es tracta de tenir poder de decisió, ambició de fer política i ser algú a Europa i al món, i la gent està preocupada per aquestes coses; coses que, per altra banda, no semblaven preocupar els partits fins a la irrupció amb molta força d’una nova formació anomenada Reagrupament, molts dirigents de la qual han deixat la cadira pels ideals. Reagrupament, una associació que amara i empara tota la gent preocupada pel seu propi benestar (diríem que tota, sense excepció) i podria fer que molts perdessin el seu seient. I ja tornem a ser al principi: si jo tinc la cadira, tu no la tens…

Però l’amable lector i elector és intel·ligent i sap que, tot i que sigui una llauna, per desgràcia, en aquests moments brilla més el llautó que no pas l’or. El llautó se’ls ha vist, a la majoria de forces polítiques, en intentar abanderar les aspiracions del poble només quan veuen perillar les cadires, i l’or és la nova força que s’està fent un lloc per portar al Parlament persones que s’ocupin professionalment , ara sí, dels afers públics. Intentarem que l’or torni a brillar per sobre del llautó.

Carles Costa

Article publicat a Osona Comarca el 19/11/09

El dia 8 d’octubre, al Museu d’Història de Catalunya, es va pronunciar la conferència: “Arquitectes de la nova Europa”, a càrrec dels expresidents de Lituània i Moldàvia. Tots dos van exposar el procés que va seguir el seu país respectiu fins a alliberar-se de l’enorme gegant rus i esdevenir països independents. Com que a Catalunya hem començat també el procés d’alliberament nacional, serà bo tenir en compte el que ens poden aportar aquests precedents, ara que els artífexs ja ens en poden parlar amb una certa perspectiva.

V. Landsbergis, expresident de Lituània, va destacar la necessitat de mantenir la perseverança, el coratge i la claredat d’idees democràtiques, lligades al concepte de la sobirania. Va repetir més d’una vegada que la independència de Lituània es va aconseguir, sobretot, perquè “mai vam fer un pas enrere”, conscients que “un pas enrere nostre hauria significat un pas endavant i un espai ocupat de nou per l’URSS”. Tant ell com M. Snegur, expresident de Moldàvia, van subratllar la importància màxima de no haver acceptat els pressupòsits que plantejava Moscou, que van anar canviant a mesura que l’imperi soviètic es desintegrava. Cada nova proposta de la metròpoli representava un nou parany més o menys subtil: autonomia, autonomia “progressiva”, “sobirania soviètica”, sobirania “en procés”, sobirania “compartida”… Els russos es van inventar un reguitzell de noms i fórmules que van anar difonent, amb la seva potentíssima maquinària propagandística, per provar de debilitar els moviments independentistes, i van combinar aquesta estratègia amb amenaces més o menys velades d’ús de la força contra els líders i contra el poble. La valentia de la gent va ser crucial, en no arronsar-se i mantenir-se ferms, sense respondre amb violència ni acceptar rebaixes, a fi de “no abaratir el somni”, que deia el poeta. És molt important, doncs, saber què es vol, no desviar-se de l’objectiu ni trair les pròpies conviccions, malgrat les intimidacions i manipulacions provinents del fort adversari.

A part d’aquesta fermesa en les conviccions i en l’objectiu, també és molt important tenir sentit de l’oportunitat històrica: saber triar el moment adequat en què cal i es pot avançar, i el moment en què és preferible mantenir la paciència. Això depèn de les circumstàncies i de l’entorn en què es troba cada comunitat nacional que malda per alliberar-se d’un estat que l’oprimeix. Per això, els dos expresidents consideren que cada país ha de seguir el seu propi camí, ja que no hi ha “receptes” úniques, i van donar un doble consell als catalans: “Sigueu vosaltres mateixos. Sigueu savis!”

Bé, Catalunya ja ha iniciat el seu procediment particular, a partir d’una doble via molt coherent i vàlida: d’una banda, la via de les consultes municipals, el nombre de les quals creix cada dia que passa. Aquesta iniciativa serà un exercici de dignitat democràtica que ningú podrà negar, per molt que les forces vives de l’Estat espanyol s’hi entestin. A Osona, es preveu que es podrà pronunciar un 90% de la població, la qual cosa ens enorgulleix com a osonencs, sens dubte. I l’altra via és la candidatura irrenunciablement independentista que presentarà Reagrupament, amb Joan Carretero al capdavant, a les eleccions al Parlament del 2010. Aquesta candidatura permetrà recollir les aspiracions legítimes del poble català, tantes vegades traïdes i frustrades, per impulsar un canvi de model lluny de la submissió històrica a la política espanyola. La gent honesta d’aquest país demana amb candeletes una regeneració democràtica cada cop més necessària; els ciutadans decebuts de tantes expectatives malmeses, ara tindran una ben merescuda oportunitat nova. Com diu Joan Carretero, “nosaltres  pactarem amb el diable o amb qui convingui, només si afavoreix els nostres objectius de país!” Esperem tenir l’ocasió de demostrar-vos-ho. Tan sols caldrà que ens feu confiança quan sigui l’hora.

Pilar Font

Article publicat a El 9 nou el 06/09/09