A principis de setembre es va fer la primera reunió d’Osona Decideix al bar La Terra, de Vic. D’aquella reunió en vaig sortir amb dues idees clares: la primera, que ajudaria en tot el que pogués per celebrar la consulta popular, i la segona, que per poc que pogués aquell dia seria a Vic. M’explicaré: des de fa uns quants anys estic estudiant a Manchester (UK), i això m’obliga a ser fora del país més de la meitat de l’any.

Des d’allà estant, la meva implicació era nul•la, l’únic que podia fer era seguir el procés de creixement d’Osona Decideix i de les seves plataformes bessones de cada municipi, només a través del grup de Google, d’amics i familiars. Aquestes eren les úniques maneres d’assabentar-me de com anava tot, ja que la informació que donava del tema TV3 i la premsa on-line (tant la comarcal com la nacional), era escassa o inexistent.

Una de les primeres dates proposades fou el 6 de desembre, cosa que va quedar descartada immediatament, ja que coincidia amb el pont i el mercat medieval a Vic; finalment, però, es va decidir que seria el 13 de desembre. Tot i això, no es descartava l’opció del 28 de gener si no hi havia prou temps per poder-ho organitzar amb plenes garanties.

No recordo quan va ser, em van confirmar que finalment a Vic també es faria la consulta el dia 13 de desembre. Jo tenia moltes ganes de ser a Vic, però precisament feia unes setmanes que havia reservat vol de tornada a Vic per al cap de setmana posterior. No negaré que vaig dubtar de si venir,  només per votar i tornar a marxar, però tenia moltes ganes de ser-hi. Molts pensaran que és absurd fer més de 1500 Km per votar en una consulta popular no vinculant, però no ho és pas per a mi, ni, segons he sentit, tampoc per a un noi de Sant Cugat que va aconseguir ajudes per poder venir a votar des de Califòrnia.

Ser català i viure fora del teu país vol dir, segons la meva experiència, haver-te d’excusar cada vegada que dius d’on ets. Als anglesos els costa acceptar que algú renegui del seu DNI o passaport, i cada vegada que coneixes algú, li has d’explicar què significa ser català. Per a mi, ser català és tenir seny i tenir rauxa, o, tal  com ho dic jo: un 50% de cor i 50% de raó. Raó, perquè darrere del catalanisme s’hi amaga la defensa d’una cultura, d’una llengua, la reclamació d’un deute històric, d’un deute fiscal que molts no veuen o no volen veure, etc. Però ser català també té la seva part de cor, de sentiment. Ser català és, avui dia, anar pel món i explicar i repetir cada vegada que els catalans no som espanyols; vol dir aguantar una vegada i una altra els atacs a la nostra cultura i identitat, tant des de fora de Catalunya, com també des de dintre del mateix país; vol dir que quan fas una cosa ha de ser el doble de bona i el doble de gran, per aconseguir que et facin la meitat de cas.

La consulta popular, encara que molts ho neguin, ha sigut un esdeveniment històric per a Catalunya i per a la democràcia. Històric per a Catalunya, independentment dels resultats obtinguts, perquè només a la comarca d’Osona es van acreditar mes de 130 periodistes de tot el món. La notícia de la consulta popular a Catalunya ha sortit en nombrosos mitjans de comunicació, des del País Basc fins a Rússia, passant per Irlanda, Escòcia, Anglaterra, França, Bèlgica, Espanya, Holanda, Alemanya, etc.  Abraham Lincoln (1809-1865) va dir “Democracy is the government of the people, by the people, for the people”, la consulta popular duta a terme el passat 13 de desembre és la màxima expressió de democràcia segons Abraham Lincoln, perquè va ser una consulta organitzada per la gent del poble, amb la gent del poble i per a la gent del poble.

En fi, el cap de setmana escollit va arribar. Jo vaig arribar a Vic just a temps per assistir al parlament d’en Joan Laporta a la Plaça Major de Vic; l’ambient que s’hi respirava era impressionant, sobretot quan es va cantar Els Segadors. Només per això, ja va valdre la pena fer el trajecte. I diumenge vaig tenir la meva oportunitat de col•laborar físicament en la consulta, fent de vocal al col•legi electoral situat a l’Horta Vermella i votant. Va ser un cap de setmana molt català: divendres va ser un dia dedicat  al cor i el sentiment, i diumenge, a la raó i el seny.

Aristarc Claramunt

El dia 13 de desembre passarà a formar part de la nostra història, perquè la gent d’Osona n’hem estat els protagonistes indiscutibles. Un 41,1% de la població hem dut a terme un exercici pràctic de democràcia directa, sense més intermediaris que nosaltres mateixos, sense els recursos públics que ens hauria d’haver facilitat legítimament un estat i una Generalitat que, només en teoria, emparen i garanteixen els nostres drets col•lectius. Qui gosarà dir, a partir d’ara, que la societat civil catalana no existeix? Qui s’atrevirà a qüestionar la validesa del procés que ha nascut i protagonitzat el poble mateix, amb plenes garanties de fiabilitat, per molt que els repatanis de sempre hi vulguin veure pegues? Abans que res, moltes gràcies als més de 2.000 voluntaris d’Osona Decideix, per fer-ho possible!

Som conscients que les 167 consultes municipals d’aquest diumenge de santa Llúcia sacsegen tot l’escenari polític en què ens hem mogut fins ara. El poble s’ha pronunciat, i amb els seus vots afirmatius en un 97,8% ha posat punt final a l’etapa estatutària, deixa enrere un marc legal inútil, que només serveix per posar traves a la voluntat popular. Si estem d’acord que en una democràcia la sobirania rau en el poble, el d’Osona ja s’ha manifestat i ara s’imposa respectar la seva voluntat. Cap tribunal, cap partit polític ni cap organisme institucional està per damunt d’aquesta voluntat, sinó a la inversa. Totes aquestes institucions  només tenen raó de ser si serveixen a la comunitat. Sentirem, és clar, molts cants de sirena que miraran d’enverinar el debat, llevar-li la legitimitat democràtica o atemorir el personal. No les hem d’escoltar, aquestes veus. Massa que les hem sentides!

El 13 de desembre ha estat la resposta a l’abstenció electoral massiva, a la frustració i al desànim que ens ha generat la classe política actual, a la baixa qualitat democràtica d’un sistema que no vol regenerar-se, a uns representants mediocres i porucs que cada vegada ens representen menys, a una Espanya que ens vol sotmesos com en els darrers 350 anys, que no progressa adequadament, atrapada en prejudicis seculars. La nostra resposta és la il•lusió col•lectiva per projectar-nos cap a un futur engrescador de llibertat que ens mereixem, igual com tots els altres pobles del món.

Nosaltres no tenim por de deixar votar els nous catalans i gràcies a l’esperit d’Arenys hem iniciat una nova via que pot servir de model per a altres nacions sense estat d’Europa i del món. Qui ens pot acusar de ser poc internacionalistes? L’interès de tants mitjans informatius europeus pel nostre procediment democràtic hauria de fer callar els pesats i acomplexats de sempre. Som catalans del segle XXI; no portem barretina, però tampoc reneguem de les nostres tradicions ancestrals.

Felicitem-nos tots plegats, i agraïm la presència de les personalitats de tots els àmbits que ens han visitat, somrients i expectants, respectuosos d’assistir a aquesta manifestació espontània d’afirmació popular catalana. Els ressentits, que n’hi ha, els espanyolistes, que també, han pogut triar entre quedar-se a casa a covar la rancúnia (oi, que cou, Jaume Collell, Josep Colomer?) o votar que “no estan d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea”. Mal que els pesi, l’alliberament nacional de Catalunya ha fet el primer pas, i hem d’esperar que la nostra integritat faci reaccionar els partits nacionalistes temorencs. Si no ho fan, Reagrupament els prendrà el relleu l’any que ve, a les eleccions al Parlament. Ja es veurà…

Imma Bellafont

Article publica a El 9 nou el 18/12/09

Hi ha coses a la vida que costen molt d’entendre, que només estan a l’abast dels grans pensadors, però n’hi ha d’altres que, per la seva simplicitat, haurien d’estar a l’abast de tothom. Per altra banda, reconec que, o bé em sento insultat, o no ho entenc. A veure si m’ajuden a aclarir-ho.

El fet és que el Parlament de Catalunya (allà on diuen que hi ha la representació del poble) actualment està format per 135 diputats i entenc que les decisions es prenen per majoria. Si dividim 135 entre 2, això ens dóna 67,5; és a dir, la majoria és en 68 diputats.

La cirereta al pastís del referèndum del 13D ha estat l’èxit de la societat civil; molts intentaran d’apropiar-se’l, però realment és un èxit de la gent anònima. Felicitats a tots, ells i elles, a tots els milers de voluntaris que ho han fet possible. El que em desconcerta, però,  és com, concretament un parell de partits amb representació parlamentària han pogut fer campanya pel sí i actes unitaris quan la suma dels seus diputats, 48 + 21, dóna exactament 69. Dit d’altra manera, el proper dia que hi hagi sessió, podrien declarar unilateralment la independència de Catalunya i encara els en sobraria un.

A veure, a veure, a veure si ho he fet bé, “no ens poséssim pas nerviosos”, que diria La Trinca. 135 dividit per 2 són 67,5, oi? Ells sumen 69, oi? 69 és major que 67,5 també, oi? Aleshores, o ens prenen el pèl i d’aquí que em senti profundament insultat, o realment no ho entenc. Però és massa senzill com per no poder-ho entendre…

Total, o esteu o no esteu per la independència! El poble, els voluntaris, la societat civil ha sigut capaç d’organitzar un referèndum exemplar, mentre que vosaltres, diputats, no vàreu voler ni entrar a debatre al Parlament la Iniciativa Legislativa Popular que es va presentar fa tot just mig any sobre la qüestió. Senyores i senyors diputats, la gent d’aquest país no som estúpids! O la declareu i treballeu per la independència, o aparteu-vos del camí i deixeu pas,  que n’hi ha que sí que volen entrar amb aquesta intenció! Qui voleu que us cregui!?

Carles Costa

Article publicat a e-noticies.cat

Pertanyo a una formació que està convençuda que el debat de la independència ha d’entrar al Parlament. Però alhora, Reagrupament té el convenciment que la consulta és un exemple de com treballar bé per la independència. Un exemple que mostra unitat, que suma i que té tot el suport de Reagrupament. Una associació de ciutadans compromesos que vol ser coprotagonista de qualsevol acte per la independència.

El 13 de desembre ens juguem una part que no el tot. Una part simbòlica, una part important i una mostra d’unitat que ha d’allunyar les polèmiques que sovint han envoltat la política catalana.

Anem per la independència, i hem d’utilitzar tots els sistemes al nostre abast. Els hem d’utilitzar amb força, amb il·lusió i amb caràcter. És un pas cap a la independència, i l’hem de fer bé. Reagrupament ha estat, està i estarà per la feina. La realitat és a tocar. Una realitat que tots volem. Una Catalunya lliure, una Catalunya independent.

Imma Bellafont.

Article publicat a osona.com

Sempre quedo atònit i astorat quan, parlant d’independència, hi ha gent que encara em diu que “no és possible”, “és impossible”, “Espanya no ens ho permetrà”, “només es pot resoldre amb una guerra”… i, francament, em sento amb l’obligació moral de contrarestar tots aquests… si se’n pot dir, arguments; val a dir que no crec que em costi gaire.

“No és possible; és impossible”. Que els ho preguntin a Lituània (1990), Estònia (1991), Letònia (1991), Ucraïna (1991), Bielorússia (1991), Moldàvia (1991), Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Macedònia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Txèquia (1993), Eslovàquia (1993), Montenegro (2006) i finalment Kosovo (2008). Tots ells han esdevingut estats lliures i independents des de l’esfondrament de la Unió Soviètica fins avui. Ah!, que d’aquests no n’hi ha cap que pertanyés a l’Imperio? Animo tothom a fer una cerca al Google per veure tots els països que han volgut (i han aconseguit) independitzar-se’n. Recordem que l’Argentina, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Xile, Equador, Mèxic, Paraguai, Perú, les Províncies Unides d’Amèrica Central, la República Dominicana, l’Uruguai i Veneçuela, i tantes altres colònies d’altres continents, avui gaudeixen de plena  ndependència. En resum, al llarg de la història ningú vol pertànyer a l’Imperio. Els catalans ens n’adonem tard i sembla que ens costa, però també farem el mateix camí.

“Espanya no ens ho permetrà; això només es pot resoldre amb una guerra”. I és clar que no ens donarà permís! Qui cregui que ens ho permetrà va ben errat. Una altra cosa és veure què hi pot fer, en contra. Ja ha quedat palès, de manera molt precisa, certament, el dèficit fiscal que patim els ciutadans que vivim a Catalunya. Recordem que el concepte de solidaritat, en cap país del món (inclosos els EUA o la mateixa Alemanya) pot superar el 4% del PIB, si no m’erro, mentre que en el nostre l’esforç solidari forçat se situa entre el 8% i el 10% del PIB! Fa un quant temps va sortir un rànquing que ens situava com a quart Estat de la UE en renda per càpita (en el cas que fóssim independents, és clar). Però, a banda de tot el que rep Espanya de Catalunya, cal sumar-li totes les subvencions que rep de la UE, i riu-te’n del que rep de Catalunya! Aleshores el dilema no és si Espanya ens donarà permís o no, sinó què faria Espanya sense les subvencions europees? Pot permetre la Unió Europea que un dels seus estats membres entri en guerra? Pot deixar cometre un genocidi contra gent pacífica com som els catalans? Europa, on regna la democràcia, no permetrà que 7,5 milions d’habitants prenguin una decisió i exerceixin el seu dret a l’autodeterminació, recollit a la Carta Fundacional de l’ONU (1945) de manera lliure, sense violència i democràticament? És difícil creure que la UE es posaria de part dels antidemòcrates i violents, i en contra dels pacífics i demòcrates, no?

De manera que, catalans i catalanes, sí, és possible; no és impossible; tant se val si Espanya ens ho permet o no, perquè els que decidim som nosaltres i no pas ells, i res fa pensar que hi pot haver guerra perquè no sembla que els surti a compte. Ja s’ha dit per activa i per passiva, però, sí, els catalans serem el que vulguem ser, igual com la resta de nacions del món, que han sigut el que han volgut ser. La primera cosa que hem de fer és creure’ns-ho, perquè és imprescindible. I no serà d’aquí a 30 o 40 anys, sinó de seguida que vulguem. Per molt que els dolgui a alguns, això ja no és el “Imperio Espanyol”. La pesseta ja no existeix; Espanya ja no té poder per decidir polítiques monetàries perquè qui mana és Europa. El mercat, en el món globalitzat que vivim (agradi o no la globalització, aquesta és ja un fet) no és Espanya, sinó el món. Quina empresa, podent participar del pastís europeu i mundial, es pot conformar amb el d’Espanya? “Perdrem els clients espanyols” diuen alguns. Us penseu que els espanyols no hi toquen? Els espanyols continuaran comprant el millor producte al millor preu; igual que ara, perquè el negoci és el negoci.

En definitiva, la independència és factible, possible, i la tindrem quan els catalans la vulguem. No vindrà sola i ens l’haurem de treballar; tampoc ens la regalarà ningú perquè aquestes coses es prenen, no es regalen. Només fa falta més autoestima, seny i, sobretot, creure’ns-ho.

Carles Costa

Article publicat el 09/12/09 a osona.com

CARTA OBERTA A MÒNICA TERRIBAS

Voldria saber com la màxima responsable de TV3 argumenta el silenci mediàtic sobre el procés de consultes populars que està tenint lloc des de fa setmanes al nostre país i que culminarà el proper 13 de desembre. Pel que hem pogut saber gràcies al web Media.cat, no hi ha previst ni un sol programa per discutir, per fer reflexionar, sobre la independència abans de les consultes, tot i haver-hi  programes a la graella, com Àgora o Banda Ampla, que pel seus formats foren adequadíssims. Cal que tothom sàpiga a què obeeix aquest posicionament incomprensible. Uns criteris poc professionals veient la magnitud i l’abast de l’esdeveniment –més de 150 municipis, un desplegament cívic amb pocs precedents. Potser  són interessos espuris i pressions polítiques el que provocaran que la Televisió Nacional de Catalunya quasi ignori un fet cabdal de la nostra història col•lectiva? El nostre poble té dret a decidir i així ho farem, amb la nostra Televisió o sense. Si TV3 es desentén de les consultes,  no només estarà traint criteris periodístics, sinó els més elemental sentiment de pertinença a una nació. Un projecte nacional que és la raó d’ésser de TV3, cal recordar-ho. Per què, directora, abandonem els criteris de servei públic com són la informació, la formació i l’entreteniment quan es tracta de la Independència?

Guillem Casòliva i Cabana

Estudiant de Comunicació

Article publicat a e-noticies.cat