Convidat per Reagrupament Osona, l’escriptor de Sant Cugat del Vallès, Víctor Alexandre, va pronunciar una conferència a Vic el dia 15 de desembre, tot just dos dies després de la històrica data del 13D. El local de la Unió Excursionista, a la casa Galadies, es va omplir, malgrat el fred i l’inevitable cansament, després de la mobilització col•lectiva de la diada de santa Llúcia.

Qui sap si encara sota l’efecte del 13D, Alexandre va fer una exposició tan clara com emotiva de l’estat d’ànim col•lectiu de la societat catalana. Lluny del to directe, incisiu i combatiu que solen tenir els seus articles, va parlar sobretot de psicologia col•lectiva, de la manca crònica d’autoestima que patim, comparable a la dona maltractada que no sap si tindrà prou forces per abandonar el marit maltractador, aquell que durant anys i anys li ha fet creure en la seva inferioritat per sortir-se’n tota sola, per molt que els parents i coneguts d’ella li repeteixin: “Deixa’l, deixa’l!” Igual com aquesta dona, va dir l’escriptor, Catalunya no sap quina força té per valdre’s per si mateixa, de tant com li han dit i repetit que tota sola no pot pas anar enlloc. Aquesta relació malsana de domini masculí i submissió femenina, que entenem tan bé quan l’apliquem a una parella, l’hem de projectar a la dimensió col•lectiva del binomi Espanya-Catalunya, per veure fins a quin punt és incompatible una convivència harmònica, ja que la primera només pot acceptar una Catalunya dòcil i sotmesa, que pagui i calli. Res més.

Per això, i també perquè els nostres líders polítics ens han fallat (“el Carod de l’any 2003 no té res a veure amb el de l’any 2009; són com dues persones diferents”), deia Alexandre, necessitem compensar el gran desengany del govern tripartit que tan bones expectatives va generar al principi. Ja no podem creure més ni en la “pluja fina”, ni tampoc en l’eterna ambigüitat de CDC. “Quan una persona en qui tu confiaves plenament et traeix, alguna cosa es trenca per sempre, i ja mai més no serà igual la relació.”

Aquesta era la crònica a mig fer d’una conferència que mai vaig acabar d’enllestir, potser perquè vivim en una societat massa accelerada, sense prou temps per pair adequadament els fets, que la immediatesa enterra de seguida sota capes i capes d’actualitat precipitada. Ara, que ens trobem entre la 1a i la 2a tanda de consultes sobiranistes, generadores de la il•lusió que Alexandre recepta com a medicina necessària i reivindica per a la societat catalana, per contrarrestar fracassos, desercions i decepcions incomptables, l’associació per a la qual treballo, amb l’objectiu prioritari d’assolir la independència de Catalunya, també ha patit un moment crític que ha enterbolit l’esperança il•lusionada d’algunes persones a les quals inspiràvem confiança, i a aquests ciutadans de bona fe dedico avui el meu article.

Alexandre ens va parlar de la responsabilitat que té Reagrupament per no decebre de nou les expectatives de la bona gent d’aquest país, tan maltractada per la història i per la dinàmica política d’aquests últims anys. Té tota la raó; per tant, s’imposa demanar excuses a les persones a qui l’actuació de la Junta Directiva de Reagrupament hagi generat dubtes. En descàrrec nostre, us hem de dir que, des de la primera reunió, els quatre membres ara dimitits van tenir una actitud obstruccionista, que impedia prendre acords i treballar, perquè s’oposaven a qualsevol proposta de la direcció. Quan el president els va dir que així no es podia continuar, que calia anar per feina i preparar una bona campanya per a les eleccions que s’acosten, i que de cap manera es podien tolerar a Reagrupament els mateixos vicis que malmeten els partits tradicionals, es va produir una situació d’enfrontament  que va obligar Carretero a plantejar la disjuntiva: “O hi sobreu vosaltres, aquí, o hi sobro jo”. El que va venir després ja és prou conegut, perquè tots els mitjans de comunicació en van parlar, a la seva manera, és clar, la majoria disparant amb bala contra la persona de Joan Carretero, contra la nostra associació i contra tot l’independentisme, de passada…

En la gestió de la crisi hem comès errors, segur, fruit de la inexperiència política. En tots els partits es produeixen friccions i conflictes per ambicions personals que alguns volen fer passar per davant de l’interès del país. Va implícit amb la naturalesa humana o, potser més ben dit, amb la misèria humana. A Reagrupament això no podia passar, perquè l’alliberament nacional és la nostra primera raó de ser, i per tant es va prendre la determinació de reconduir les coses, encara que això suposés haver de prescindir de quatre membres de la Junta Directiva. Ara, potser hem perdut aquella puresa dels novells, però hem posat en pràctica la regeneració democràtica que defensem, i de seguida hem tornat a la feina, amb l’organització d’un cicle de conferències, la primera de les quals ens permetrà sentir i veure a Vic avui mateix, al Col•legi d’Arquitectes, l’honorable Heribert Barrera. Tothom hi és convidat.

Imma Bellafont,
Junta Directiva de Reagrupament

Article publicat a El 9 nou el 19 de febrer de 2010

Des del punt de vista social i humà, ningú discuteix sobre el dret a decidir de les persones i dels col•lectius. Tant és així, que a la manifestació que es va celebrar el 18 de febrer de 2006, hi participaren, segons diuen algunes fonts, 700.000 persones, i entre 200.000 i 700.000 més ho feren l’1 de desembre de 2007; una gran quantitat de persones que reclamaven i demanaven el dret a decidir; hi insisteixo, el dret. Ja és prou trist que s’hagi de demanar un dret tan bàsic com el de poder decidir, però ja ens han demostrat que el poder de decisió dels catalans i catalanes brilla per la seva absència.

Al llarg dels últims anys, i més concretament els darrers mesos, s’ha fet més palès que mai que els catalans no tenim ni vot ni paraula en les decisions que ens afecten. Podríem començar esmentant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat pel nostre Parlament el 2006; uns hi estaran més d’acord i d’altres gens, i l’objectiu d’aquest article no és de debatre sobre la utilitat (o no) de l’Estatut(et), però entenc que el que decideix un 90% de parlamentaris democràticament, no hauria de ser modificat, discutit ni possiblement tombat per 12 persones d’un estat veí.

Però això va ser el principi, i darrerament hem pogut comprovar més que mai que el nostre dret a decidir és nul. Els catalans no podem decidir com ens sentim; els catalans no podem decidir sobre l’educació perquè és competència de Madrid; els catalans tampoc podem decidir sobre la gestió de l’aeroport més important del país perquè estarà dominat majoritàriament (+ del 50%) per Madrid. Si ens arriba immigració il•legal i, senzillament, s’hi vol posar ordre, tampoc tenim poder de decisió perquè ho decideix Madrid. Tampoc tenim competències en energia nuclear i, si se’ns acut (tampoc entraré a debatre-ho) inventar-nos unes vegueries, des de Madrid també se’ns alerta que les divisions territorials es decideixen allà…

Aleshores, en quines qüestions importants podem decidir? És o no un dret? Doncs, ja és hora que decidim, tots plegats, que ha arribat el moment de prendre decisions i fer un pas endavant! S’ha d’acabar això d’anar a demanar almoina i permís a la capital de l’estat veí per moure qualsevol peça del tauler, i la millor manera és divorciant-nos-en perquè ja som grans.

Fa uns dies llegia un article de l’Agustí Bordas titulat “L’Estat espanyol s’enfonsa”, on afirmava rotundament, segons el darrer Informe de Competitivitat Mundial 2009-2010, que la independència de la justícia espanyola ha caigut 4 posicions i s’ha situat per sota de la nigeriana; en àmbits com el “favoritisme en les decisions dels funcionaris governamentals”, l’Estat espanyol es troba per sota de Namíbia i en “transparència de les polítiques públiques governamentals”, l’Estat baixa fins a la 80a. posició d’un total de 133 països, i se situa per darrere d’Uganda i Tanzània. Tot un exemple a seguir… Però, qui vol pertànyer a un país així podent estar millor?

Desgraciadament, pertanyem a un Estat que no ens deixa decidir, un Estat que diversos estudis el posicionen més a prop de països subdesenvolupats, que no pas de la vella Europa; pertanyem a un Estat on la borsa va caure prop d’un 6% perquè els inversors estrangers no se’n fien ni un pèl. No ha arribat l’hora d’alliberar-se’n?

Amb tot, el president de l’Estat espanyol se’n va a esmorzar als EUA i recita, sense tenir en compte que aquí hi ha diverses religions, un vers de la Bíblia; serà capaç de complir també l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides, que diu: “Fomentar entre las naciones relaciones de amistad basadas en el respeto al principio de la igualdad de derechos y al de la libre determinación de los pueblos, y tomar otras medidas adecuadas para fortalecer la paz universal”? Sembla que no, perquè amb aquest dret universal, tampoc tenim el dret a decidir-ho mentre formem part de l’Estat espanyol.

Carles Costa

Article publicat a osonacomarca l’11/02/10