Sempre que el Barça guanya un partit, i encara més si és contra el Madrid, als pobles i ciutats catalanes es desferma una sana eufòria col·lectiva. La gent jove surt al carrer i se senten petards, cridòries d’alegria, botzinades llargues i festeigs com si de cop hagués esclatat la Festa Major a tot arreu. El seny s’enterra i regna la rauxa. Fins i tot s’animen de valent els comentaris aprovadors a les notícies dels diaris digitals, i hi intervenen catalans d’aquí i d’altres que viuen a l’estranger, en països distants. Aquests internautes aprofiten l’avinentesa per confessar la seva alegria melangiosa, pel fet de ser lluny i no poder-ho celebrar amb la gent de casa. N’hi ha que de seguida fan referència als èxits esportius del millor equip del món i, paral·lelament, es lamenten de la decadència política i econòmica que castiga el país.
Realment, quin contrast, oi? Des del punt de vista futbolístic no tenim fronteres, ni límits, ni contrincants que ens facin ombra. La nostra autoestima popular es referma amb cada victòria guanyada amb tota la dignitat i el bon joc que ningú ens pot discutir. Una sonora clatellada a la immensa supèrbia madridista i madrilenya, que se’n fa creus com si fos impossible que ells poguessin perdre alguna cosa… El Barça, com a element nacional diferenciador; el Barça, com a factor compensatori de les frustracions polítiques que ens genera l’Espanya de sempre i l’àmbit polític català, tan esquifit, tan curt de vista, que sobreviu com pot, cada cop més acorralat en un atzucac. El Barça, com a element aglutinador d’un sentiment nacional que van adoptant els nous catalans de tots els colors i tots els orígens, perquè l’alegria és encomanadissa i no fa distincions inútils. El Barça ens regala una presència internacional immillorable, encara que des de fora només vegin un grandíssim equip, mentre resta inconegut el país, la nació catalana, amagada sota les faldilles d’un estat que no tolera que apareguem com el que som. Quina immensa gasiveria, l’espanyola, que s’entesta a no deixar-nos ser qui som…! No us sembla intolerable que això pugui passar en ple segle XXI, quan Europa s’omple la boca de llibertats i drets col·lectius plenament reconeguts?
El professor d’història de les idees Isaiah Berlin, de procedència letona i formació anglòfona, deia que “en el cas del nacionalisme, la pitjor opció és la simplificació, el tòpic reduccionista i la voluntat d’amagar fets o desentendre-se’n”. També se sorprenia i es lamentava del fet que, des del s. XIX fins ara, “ningú pensava que el nacionalisme podria dominar el darrer terç del s. XX fins a tal punt que pocs moviments tindrien cap oportunitat d’èxit llevat que anessin de bracet amb l’alliberament nacional. Curiosa ceguesa…” Si hem parlat del Barça i de la seva innegable funció social d’identificació catalana, una fatalitat ocorreguda el mateix dissabte ens porta una altra notícia vinculada amb el nacionalisme, però en aquest cas ben tràgica, sobre unes ferides històriques diferents de les nostres, degudes a la confrontació entre el socialisme rus, responsable de la massacre de 22.000 polonesos l’any 1940 al bosc de Kathyn, que tot just els russos d’ara estan disposats a reconèixer i a homenatjar-ne les víctimes quan, per males passades fosques de la història, l’homenatge previst ha motivat la mort en accident d’un centenar de polonesos, el president inclòs, el dia que viatjaven al lloc dels fets. Per desgràcia, ara com llavors, han mort les persones més rellevants de les institucions poloneses. Sovint la història dels pobles és injustament dramàtica…
Retornem a les sàvies paraules del professor Berlin: “Qui ignora el poder explosiu de les ferides espirituals no guarides, sigui quin sigui l’origen, i la imatge de la nació com una comunitat dels vius i dels morts i dels que encara no han nascut, manifesta una profunda incomprensió de la realitat social, per lúcid que pugui ser en altres qüestions”. Tard o d’hora, les antigues ferides rebroten amb força renovada perquè, com deia Horkheimer, “l’amor al poble i al país ha estat , d’ençà de la Il·lustració, la manera a través de la qual s’han fet conscients els interessos comuns sobreindividuals”. Sortosament, la societat catalana va manifestant cada cop amb menys por la seva voluntat de ser, a través de les consultes populars que l’esperit d’Arenys de Munt va desvetllar. Ho fa de manera serena i segura, amb una maduresa democràtica indiscutible, mentre la partitocràcia miop continua fent el sord, concentrada en la contemplació del seu propi melic. Per sort, aviat, a les eleccions de la tardor tindrem ocasió de donar-los una lliçó en clau de país. Llavors ens farem sentir…
Pilar Font
Article publica a El 9 nou el 16/04/10
