Parlar avui d’independència no és ja només un somni, gràcies, en part, a les aportacions intel·lectuals de persones com Salvador Cardús, que acaba de publicar El camí de la independència, un llibre dedicat sobretot als que encara dubten i no veuen possible una Catalunya independent.
L’independentisme ha anat creixent de manera notable. L’esclat d’Arenys de Munt ens va ensenyar que tot era possible, i que s’havia iniciat un camí de no retorn, una falsa drecera, segons algun notable espanyolista. L’independentisme, avui, s’expressa amb gran maduresa i abasta tots els camps, des de l’econòmic o l’esportiu, fins al tecnològic, empresarial i artístic. Cardús comença fent un repàs històric dels esdeveniments que van dels primers governs de CiU als tripartits. Pujol va construir des del no-res una sèrie d’eines bàsiques, com TV3, la immersió lingüística a les escoles, la policia, etc., però no va saltar la tanca, i va quedar atrapat dins d’una brega estèril, per anar esgarrapant engrunes, i de passada va anar augmentant els recels entre espanyols i catalans.
Aquesta manca d’horitzó polític va propiciar la formació del tripartit, l’any 2003, quan una ERC pletòrica semblava que posaria el rumb cap a la plenitud nacional. Però aviat es va veure que el nou estatut d’autonomia, l’obra magna del tripartit, quedava molt lluny del que en principi s’havien imaginat els seus impulsors. A part d’això, el llarg debat parlamentari de redacció i aprovació del nou estatut va suposar una erosió dramàtica del clima polític català, tot i el brindis final, que va continuar a Espanya amb la vergonya afegida de les esmenes presentades pel PSOE i els seus amics catalanistes.
Segons Cardús, davant la deteriorada situació actual, el país ha de prendre una opció. La proposta dels socialistes catalans, d’una Espanya plurinacional o federal, s’ha demostrat impossible perquè cap espanyol no la vol. Si tot continua com fins ara, tindrem un estatut laminat que a mitjan termini ens portarà a la dissolució com a nació. Ens queda la tercera via, no provada, de la independència, una opció madura, radicalment democràtica, ambiciosa i generosa, l’única que ens projecta cap a un futur de plenitud i que pot salvar la nostra dignitat nacional.
Conclou Cardús que això només depèn de nosaltres, perquè la independència es proclama, no es demana. El concepte d’un estat independent és universalment entès per tothom, perquè és la forma d’organització natural dels països, arreu del món. A mitjan termini, s’iniciaria una relació cordial entre els quatre estats peninsulars (Euskadi, Catalunya, Espanya i Portugal), que fins ara ha estat impossible. La independència garantiria un pensament positiu i ens estimularia a dedicar tota l’energia a construir el país. Podríem demostrar al món que som capaços de l’excel·lència. Catalunya, al llarg de la història, ha estat capdavantera en molts aspectes, que van des de tenir el primer parlament d’Europa a crear una festa popular dedicada al llibre i a la cultura que ha pres una dimensió internacional, com és la diada de sant Jordi. Tindríem l’oportunitat de crear un nou estat sense alguns dels defectes que corsequen els estats actuals.
L’autor remarca, finalment, que el principal obstacle és la nostra resistència mental, amarada d’una por atàvica que encara ens fa creure que Espanya tornaria a ocupar militarment Catalunya. Cal fer un senzill exercici d’imaginació per veure que això, avui, a Europa és impossible. El llibre acaba amb un recull d’articles publicats a l’Avui i a La Vanguardia entre el 2005 i el 2009, on l’autor va desgranant el seu pensament a través dels comentaris sobre l’actualitat del moment. En definitiva, es tracta d’un llibre molt recomanable.
Joaquim Cabanas
