Fa dies intentava trencar amb el tòpics que junts cal que fem desaparèixer de la ment de tothom per tal de fer créixer, encara més, l’independentisme, continuar fent pedagogia sobre el tema, i anar obrint camí cap a l’imparable marxa cap a la independència. Recordem que, d’entre els més freqüents hi havia: 1) Hi haurà boicot, 2) Trauran els tancs, 3) No ens la donaran, 4) La independència ha de venir de l’esquerra, 5) Només ho volem els catalans, 6) És de quatre que no tenen ni dos dits de front, i 7) No és possible. Avui intentem trencar amb els tres darrers.

Només ho volem els catalans. Quan dic catalans, em refereixo a la gent que se sent catalana, que la seva pàtria és Catalunya i no cap altra. Ja vaig citar la font en Trenquem els tòpics (1), i ara hi torno, perquè les xifres que ens ofereix el Cercle d’Estudis Sobiranistes (CES) ens diuen que segons la pertinença nacional dels ciutadans de Catalunya, tenim que un 10,7% dels que se senten únicament espanyols, el 13.5% que se senten més espanyols de catalans, el 20.7% que se senten igual, el 54.0% que se senten més catalans, i el 77.1% que se senten únicament catalans i que estan a favor de la independència. En aquesta estadística no hi ha inclosos els que no se senten ni catalans, ni espanyols, que no són pocs avui a casa nostra. La independència, a diferència de fa molts anys, ha deixat de ser una qüestió purament de pertinença nacional, i és també, per no dir la més important, una qüestió econòmica; i és així com cada vegada més ho percep la gent. Ningú ha de deixar de sentir-se com se sent per voler la independència de Catalunya, i qui en vulgui una prova audiovisual, pot cercar un vídeo a Vilaweb sobre la consulta sobre la independència que es va fer a Sabadell, i veurà que la independència també és castellanoparlant. Però no només és castellanoparlant, sinó multilingüe. Si parlem amb un argentí, per posar un exemple, no li demanem que renegui de la seva pàtria i se senti català, però entendrà perfectament que els euros no tenen nacionalitat i que el roben igual que qualsevol patriota català pel sol fet de viure i treballar al país.

És de quatre que no tenen ni dos dits de front. Seguint amb el mateix estudi del CES, veiem que quan més nivell d’estudis, més persones estan a favor de la independència. El suport passa del 21,7% de la gent sense estudis, fins al 39,2% amb nivell universitari de grau superior. Val la pena també destacar el suport que rep la independència per part d’intel•lectuals i persones amb gran vàlua com Miquel Calçada, Salvador Cardús, Heribert Barrera, Toni Strubell, el, crec, exfederalista, Ferran Requejo, i un llarg etcètera per posar-ne alguns exemples.

No és possible. Doncs també sembla que és fals. I a les proves em remeto. Segons un estudi fet per la UOC, el 50,4% hi votaria a favor i, segons El Periódico de Catalunya, el 48,1%. És a dir, suport i maduresa, n’hi ha, i si hi hagués un suport explícit institucional, encara n’hi hauria més. Si veiem la proliferació de nous estats a Europa, també sembla una pràctica habitual. Des del segle XX, n’hi ha 22 de nous. És curiós, en aquest cas, veure com se n’han construït més els darrers 20 anys que no pas els primers 80; 14 i 8 respectivament. En aquest sentit, val la pena destacar un parell de coses que les tenim propícies: la moneda única, i el fet que l’escissió d’un estat membre de la UE, converteix als dos estats en membres de ple dret. Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia, Eslovàquia i Eslovènia en són exemples. Ah!, que aquests estats no pertanyien al tot poderós Reino de España? Us invito a que cerqueu al Google què era el Imperio Español al segle XVI, i en què s’ha convertit; un cop vist, cerqueu també una imatge anomenada “imperium fail” per veure en què acabarà.

Així, doncs, optimisme, confiança i molt treball. La independència és per a tots, amb tots, amb l’ajuda de tothom, necessària, viable i urgent. I depèn únicament i exclusiva de la nostra voluntat. Com deia el poeta “tot està per fer, i tot és possible”.

Carles Costa

Article publica a osona.com el 19/07/10

Reagrupament llança una campanya a favor de votar sí a les diferents consultes que estan convocades arreu de Catalunya.

El lema de la campanya és “SÍ A LA INDEPENDÈNCIA”

Icona per si la voleu penjar en blocs o d’altres mitjans aquí

PDF aquí (11 MB)

Demanem també la vostra col·laboració per difondre la campanya entre la vostra xarxa d’amistats per correu electrònic, pel facebook, pel twitter, pels blogs…

Per altra banda, Osona Decideix ja ha publicat el llistat de col·legis electorals i meses per la votació del 13 de desembre a Osona que el podeu trobar aquí

Tot i que aquest va ser un lema molt escoltat fa uns anys, ara ressona novament. I és que la feina que està fent Reagrupament està ben – molt ben – feta, i com diu la dita, la feina ben feta no té fronteres.

Si bé hem pogut apreciar com darrerament estem creixent comarca a comarca i cada dia som més, el creixement no només queda limitat al nostre país, sinó que també s’estan fent tasques a l’estranger tot donant-nos al conèixer  als catalans que tenim ocupats en afers exteriors. Si bé hi ha la previsió de la vegueria d’exteriors, el proper cap de setmana, Reagrupament es presenta a Nova York.

Aquí en teniu la notícia que en fa ressò el diari Avui.

Felicitats als companys Jaume Soler i Salvador Garcia

D’aconseguir la independència, Catalunya seria el quart Estat de la Unió Europea en renda per capita, només superat per Luxemburg, Irlanda i Holanda. Aquestes dades, extretes d’estadístiques europees, les recull la presentació ‘Avantatges de tenir un Estat propi’ (pdf), que ha presentat aquests dies el Cercle Català de Negocis (CCN). A l’estudi s’explica que, de ser independents, els catalans disposaríem d’una renda per capita de 32.600 euros, però pel fet de continuar dins l’Estat espanyol la renda actual per català disminueix fins els 29.700. La documentació del CCN també demostra que, si deixéssim de dependre de Madrid, la Generalitat tindria un 60% més de pressupost i tindríem una economia més competitiva, capaç d’aconseguir unes quotes de creixement més elevades. L’estudi cita els casos de Croàcia i Eslovènia, que després d’independitzar-se han multiplicat per tres i per set el seu PIB en només divuit anys.
En aquest sentit, l’Estudi busca les comparacions de Catalunya amb Estats amb una demografia similar dins la UE, com Irlanda, que amb una població de 4 milions d’habitants va passar de ser el darrer país europeu en PIB per capita a esdevenir l’Estat amb una major renda. Segons el CCN, els irlandesos ho va aconseguir a través d’una reducció de l’impost de societats, que va permetre la instal·lació de nombroses multinacionals tecnològiques.

També es recullen dades dels darrers Estats independentitzats dins la UE: Croàcia es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, i Eslovènia es va independitzar el mateix any i ha multiplicat per set el seu PIB.

És viable tenir un Estat propi?

El web del Cercle Català de Negocis també recull l’argumentari ‘És viable tenir un Estat propi?’ (pdf) on es responen una sèrie de preguntes al voltant de les conseqüències de la independència. Segons aquestes dades, amb un Estat propi la Generalitat disposaria d’un 60% més de pressupost, i es podran tirar endavant iniciatives polítiques ajustades a la realitat catalana per tal de registrar creixements més ràpids que els dels últims anys.

La independència també generarà negoci a curt termini, ja que molts centres de decisions que ara són a Madrid o serveis tècnics que, des de la capital espanyola, atenen al públic català, hauran de desplaçar-se al Principat. De la mateixa manera, un Estat propi serà beneficiós per integrar la immigració, que entendrà la realitat catalana i la nostra llengua com a única, i les nostres seleccions podran competir internacionalment sense restriccions.

Catalunya dins la UE

Segons el CCN, la integració de Catalunya a la UE serà immediata, i amb un Estat propi guanyarem influència dins la UE. El català serà llengua oficial i el representant de Catalunya tindrà la seva cadira al Consell de Ministres de la Unió Europea. De la mateixa manera, hi hauria un comissari català a la Comissió Europea, tal com disposa Malta a l’actualitat, amb sols 400.000 habitants, i tindrem un seient al Banc Central Europeu. A més i segons la normativa comunitària, Catalunya també tindria la presidència de torn de la UE durant sis mesos, i el president del Govern català presidiria els consells de ministres europeus.

Notícia extreta de www.directe.cat

El senyor López Tena ara mateix té el problema de trobar-se en fora de joc amb la fulgurant aparició de Reagrupament, de la mateixa manera que té un problema la secta Esquerra, que, ves per on, curiosament ara surt a defensar-lo pels seus atacs a Reagrupament. Noi, no entenc res. Si no vaig errat, López Tena és convergent, oi? Però no havíem quedat, estimada secta, que CiU era més dolenta que la tinya i que el Dr. Carretero era el seu submarí?

Si López Tena es troba en fora de joc és perquè vol, perquè és ara quan el país més necessita la seva participació. És una llàstima que una persona tan vàlida com ell, que, fent valer la seva capacitat intel·lectual i prestigi tant ha treballat per trencar el tabú de l’independentisme sobre la massa indocumentada i plena de prejudicis, ara malmeti de cop aquesta credibilitat per una qüestió d’ego. I és una llàstima que la malbarati d’aquesta manera tan humana com miserable, quan ell hauria de ser un dels puntals principals del projecte Reagrupament, que és allà on sens dubte qualsevol català informat i honest sap ara mateix que més efectiva podria ser la seva tasca. Però no. Hi ha sens dubte un noble interès col·lectiu per al qual treballa López Tena, però ara s’ha descobert que defensa per damunt de tot el seu protagonisme, i això decep la il·lusió independentista, que veu com una vegada més torna a ensopegar amb la mateixa pedra de l’atomització amb quotes de rei al cos. I aquesta vegada de la mà d’un dels seus escassos referents.

En la meva admiració que fins ara professava per López Tena hi havia una ombra de dubte, i era la seva vinculació a un partit unionista com CiU. Amb tot, jo atribuïa i justificava la seva adscripció a aquest partit per la raó que intentava arrossegar-lo cap a posicions dites sobiranistes -jo en dic independentistes, sense hòsties. Tampoc ara no dubto que sigui així, però per sobre d’aquest dubte, encara dubto menys, vistos els seus recents atacs rebecs d’infant gelós cap a Reagrupament, que López Tena s’estima més a si mateix que al seu país. I és un error. Per anar bé, es tractaria d’estimar-se molt a si mateix per poder defensar amb fermesa i incondicionalment el país per sobre de la pròpia persona. La seva decebedora reacció és molt humana, però això no significa que l’honori. L’honor el recuperaria, a l’acte i enfortit, amb el gest humil d’afegir-se a un projecte, Reagrupament, que ara mateix tothom amb un mínim d’honestedat i lucidesa sap que és l’únic referent il·lusionant, pel seu desacomplexat independentisme, amb possibilitats de reeixir gràcies precisament a aquest desacomplexament. Cal ser miop si es menysté a Reagrupament pel fet que ara mateix només és una associació, perquè si engresca és justament per aquesta condició, cremada com està la gent dels partits polítics de sempre. I és precisament pel fet de ser de moment una associació que provoca un efecte transversal, i això vol dir sumar. Cada cop més gent veu Reagrupament amb simpatia perquè posa en evidència l’objectiu de menjadora dels partits tradicionals. Per això quan Reagrupament faci el salt d’associació a partit amb foc nou, aquest començarà ja amb una força emergent important. Però, per què justifico l’error d’aquest menyspreu? No cal justificar-lo. És ben sabut que el menyspreu sovint és la reacció de la por. En aquest cas la por de qui veu trontollar la seva poltrona per l’amenaça de l’honestedat, que remourà les aigües putrefactes que ja ben pocs s’empassen perquè no les creu, llevat d’aquells que en viuen i, de tan emmerdats com hi estan, ni senten l’olor de la merda i s’esveren quan algú com Joan Carretero vol netejar el pati inundat.

La devoció per la poltrona no és el cas de López Tena, no ho poso en dubte. Però sí és el cas per exemple del partit al qual s’entossudeix a formar part. Lamentablement, serà inevitable que, a mesura que Reagrupament vagi agafant volada, s’hi afegeixin paràsits -estic convençut que ja ho deuen estar fent, per més que el senyor Carretero maldi per evitar-ho d’arrel-, tal com passa en tot col·lectiu i, per lògica encara més, a tots els partits amb expectatives de poder. Per mi, ja que és inevitable, que ho vagin fent. El més important ara és sumar perquè Reagrupament aconsegueixi com més diputats millor l’any vinent. Veient qui el lidera, les lleis democràtiques internes del futur partit seran impecables i implacables amb els aprofitats, que ja haurien de saber que s’equivoquen de col·lectiu. Ara, però, el més urgent és sumar per poder ser al parlament amb la màxima força.

La naturalesa del paràsit no hi ha qui la canviï. En canvi, l’home ferit però intel·ligent és capaç d’ofegar el propi ego. Crec en l’actitud d’alguns homes, ben pocs, capaços de demostrar la seva fortalesa rectificant els seus errors per fer honor a la seva intel·ligència i a si mateixos. No em resigno a descartar que aquest sigui el cas del senyor Alfons López Tena. Demostrar-ho només li hauria de costar un gest. Seria un petit gran gest. Tan gran com la llibertat del seu poble.

Ricard Biel (www.directe.cat)

L’osonenca Imma Bellafont, membre de la junta directiva nacional de Reagrupament

A les vuit del vespre d’aquest dissabte, i amb 596 vots obtinguts, Imma Bellafont, coordinadora osonenca del moviment independentista Reagrupament, ha estat escollida membre de la junta directiva nacional de la formació.

Bellafont ha estat la cinquena més votada dels 18 membres que configuren el “politburó” de l’associació sobiranista en el conclave celebrat al Palau de Congressos de Barcelona. Joan Carretero ha estat nomenat president de Reagrupament amb 895 vots.

Notícia publicada a  Osona.com el 04/10/09

Aquests dies estem sent espectadors del tarannà de l’estat que ens oprimeix. Si bé fa uns dies sortia la notícia a l’Avui que “Zapatero reitera que Espanya no canviarà de posició i continuarà negant la independència de Kosovo” tot reafirmant el que ja va dir al març fent costat als altres únics 4 països de la UE que tampoc li donen suport (Xipre, Grècia, Romania i Eslovàquia) i portant la contrària a la resta de potències, avui ha sortit publicat una altra notícia a El Punt digne també de primeres portades, tot i que potser no en faran massa ressò. I és que “En un informe s’indica que l’Estat espanyol és més corrupte que el 2008 ”.

Un parell més de motius per apostar per la independència i regeneració política.

Enllaços de les notícies:

• Zapatero reitera que Espanya no canviarà de posició i continuarà negant la independència de Kosovo.
• En un informe s’indica que l’Estat espanyol és més corrupte que el 2008

Un cafè: 1,2 €; 1 quota de Reagrupament: 6 €uros; segons què “no tiene precio”…