El tercer any a l’Ajuntament d’Olot

Han passat 3 anys des que Reagrupament va entrar al govern municipal d’Olot amb Convergència i Unió. Com he fet cada 12 mesos, avui faig una mica de balanç de la nostra acció. L’alcalde ja va fer el dia 30 de maig una valoració global de l’acció de l’equip de govern però jo em limitaré a la meva aportació en aquest darrer any de maig 2013 a maig 2014.

No ha estat un any senzill; més aviat un any entrebancat. El conflicte laboral, finalment resolt, amb la Policia Municipal ha condicionat molt les actuacions en mobilitat i seguretat viària fins el punt que vaig decidir no iniciar cap campanya de mobilitat fins que tinguéssim un panorama més clar. A partir d’ara, mica en mica, tot es va posant a lloc i segur que podrem millorar les estadístiques.

Hem provat de tirar endavant el projecte “carrers per conviure”, una recuperació dels carrers pels ciutadans i per les relacions entre veïns quasi perdudes en benefici dels cotxes. Dels cotxes que hi passen i que hi aparquen. Els autèntics amos i senyors de les ciutats. De moment no hem aconseguit concretar cap actuació però tenim diversos barris de la ciutat interessats en implantar-ho i segur que ens en sortirem.

Aquest darrer any finalment hem pogut donar per tancat el projecte de senyalització dels espais de Memòria Històrica d’Olot, amb la reubicació i modificació del senyal de la Fossa Comuna històrica.

En un altre àmbit de coses, hem ajudat a la refundació de l’Associació de Voluntaris de Protecció Civil d’Olot. Un grup d’homes i dones que amb una generositat extrema dediquen hores a fer tasques de seguretat en els nombrosos actes que hi ha a Olot. Tenint en compte que la majoria d’aquests actes tenen lloc durant el cap de setmana, l’esforç és encara més gran.

En la línia de dotar a la gestió municipal de més transparència, hem incrementat el contingut del web de l’Ajuntament amb dades biogràfiques sobre els regidors (els que no n’hi tenen és perquè no ho han volgut expressament o per omissió per part seva després d’haver prolongat els terminis més d’un cop) i també amb el pressupost municipal i la seva liquidació. Molt aviat hi haurà també els contractes d’obres i serveis, i les concessions. I més endavant molta altra informació.

També en el web, hem obert la seu electrònica que ha de ser la plataforma per l’increment dels tràmits on-line.

Més internament, la implantació del BPM i la signatura electrònica ha permès eliminar molta paperassa, encara que no hagi fet més lleugera la tramitació.

Hem iniciat el Pla d’usos de l’espai públic del Passeig d’en Blay que espero que puguem aprovar en el Ple el mes de juliol o setembre, dependent de com anem de ràpids a donar-hi forma jurídica. Hem obert un sistema de participació per Internet fent servir el Consensus que ha tingut un èxit relatiu però en el qual insistirem perquè hi creiem.

Hem creat un nou parc infantil a la zona dels pavellons d’esports.    Com vaig dir en un Ple de l’Ajuntament, a l’hora de fer nous parcs ens fixem en les dades demogràfiques per veure on hi ha més dèficit de jocs infantils. Amb la creació d’aquest parc hem arribat al punt de tenir clar que no ens calen de nous sinó que hem de reforçar amb més jocs els que ja tenim.

També ha entrat en funcionament, finalment, la zona verda de Can Tané; una zona d’aparcament gratuïta  exclusivament per veïns del Nucli Antic que valorem tan positivament que ja ens plantegem d’estendre l’experiència a altres punts de la ciutat.

Amb l’ajut de Dipsalut hm senyalitzat els “itineraris saludables”, una iniciativa que ja existia a molts altres municipis i que parteix d’un parell de conceptes ben senzills: caminar és molt bo per la salut i amb els itineraris aprenem a calibrar la distància recorreguda i el temps necessari per completar-lo. Un cop interioritzats el temps i la distància, es poden fer recorreguts al marge d’aquests itineraris. L’important és caminar: posar un peu davant l’altre, sense parar fins arribar a la destinació final.

I així és com em plantejo aquest 4rt any a l’Ajuntament d’Olot. Una passa rere l’altra, acabant alguns projectes concrets i deixant-ne altres d’encarrilats per si darrera meu algú altre agafa el relleu.

Josep Ferrés Coromina

No hi ha Comentaris

Així no, Senyor Pere Navarro

Tot plegat és fastigós, repugnant i d’una buidor intel·lectual comparable a la crema de llibres dels nazis o la nit dels vidres trencats.

Tot i que han passat tres dies des de la “colleja i l’insult, teòric”, que va rebre el primer secretari dels socialistes espanyols a Catalunya, en parlarem. En hi veiem obligats per la deriva i l’aprofitament miserable d’aquells que no volen que votem.

Defensar una opció política la que sigui, democràticament i pacíficament, és sinònim de llibertat. Espanya i els seus espanyols, que practiquen una democràcia de molt baixa intensitat, s’han situat en el terreny de la intolerància com forma de combatre tot allò que no volen. No fa pas gaire per combatre la violència d’ETA, fins i tot els espanyols gosaven afirmar que amb pau i llibertat és podia defensar qualsevol idea. Mentien.

Ho van dir: Abans és trencarà Catalunya. Com fer-ho, pels espanyols és el de menys, tot i que el mètode de les pistoles i fusells queden descartats, som al segle XXI i dins de la Unió Europea.

Com fer-ho, ara i fa estona s’està visualitzant. Ens volen deslegitimar el procés demostrant que és el propi procés el causant de la violència que encara ha de venir. L’objectiu estratègic d’instaurar i dirigir una certa violència és clar, volen anular, substituir i imposar les “bones noves”, que com sempre arribaran de Madrid. Pretenen demostrar que independència és sinònim de violència i que ells tenen l’obligació de resoldre la confrontació amb la llei a la mà.

De res serveix que Catalunya és manifesti democràticament i pacíficament. De res serveix que Catalunya faci actes al camp Nou. De res serveix que més de 10.000 catalans ens manifestem a Brussel·les. De res serveix que la majoria parlamentaria aprovi una declaració política. De res serveix que fem dels nostres dies senyalats una festa cívica. De res serveix que reivindiquem el compliment dels acords amb el govern espanyol per les vies institucionals. De res serveix que el poble de Catalunya voti majoritàriament el seu Estatut.

De res serveix. La resposta és l’insult, la denigració, i un reguitzell de lleis per buidar de competències la generalitat i uniformitzar Espanya.

Espanya confecciona dossiers apòcrifs des de la policia i amb permís del ministeri. Els barons territorials del PP i del PSOE ens tracten de nazis, d’insolidaris i separatistes, com si això darrer fos un insult. Els representants de l’ordre i seguretat espanyols, ens amenacen, ens atonyinen pel sol fet de parlar català o dur una senyera estelada. Els mitjans de comunicació espanyols atien permanentment la catalanofòbia i els espanyols catalans d’aquí callen i comparteixen el joc. Aquesta és la realitat i el Pere Navarro ho sap.

Pere Navarro afirma insinuant, que l’han agredit per ser espanyol i anar contra el procés. Catalunya, diu, està “immersa en un clima de confrontació” i acusa al nostre President de viure en una bombolla. Només el cretinisme, la mala fe, o directament ser una mala persona pot fer aquesta afirmació. Potser ell deu formar part d’aquelles famílies dividides, barallades i irreconciliables que el ministre Fernández ens va dir que teníem a Catalunya i algú dels seus va executat la mala i feta.

El senyor Pere Navarro menteix, exactament com ho fa la Valenciano, ho la Rosa Diaz, o la Camacho o la parafernàlia de seguidors de l’Albert Rivera. Catalunya te de tot, cert, però del que més te és de democràcia, de tolerància, de solidaritat i d’un pacifisme que sempre ha estat un referent mundial. Només cal fer un tom per qualsevol dels 937 municipis de Catalunya. Ja ho va dir Pau Casals a les Nacions Unides, Catalunya va fer el primer congres mundial per la Pau.

Defensin el no, defensin que només volen una única nació Espanya amb una única llengua el castellà, però si-us-plau feu-ho democràticament i que guanyi el que més vots tingui. Però així no senyor Navarro, així no.

No hi ha Comentaris

Reagrupament ofereix la Constitució de Catalunya que va preparar el 2010

Des del seu començament com a organització política, Reagrupament Independentista ha insistit en la necessitat que Catalunya emprengui el camí de llibertat que han emprès les nacions lliures. Per a fer-ho, Catalunya s'ha de constituir en Estat independent i, en conseqüència, s'ha de dotar d'una Constitució democràtica pròpia. Per això a principis de 2010, ara fa més de quatre anys, Reagrupament va redactar un projecte de Constitució de Catalunya que, amb l'ajut de juristes experts, reivindicava la rica tradició constitucional de Catalunya -una tradició que només ens va poder ser presa per la força de les armes el 1714- introduint-hi les necessàries adaptacions al món contemporani. Reagrupament celebra que més persones s'afegeixin a la necessitat de dotar-se d'una Constitució pròpia i ofereix la feina ja feta a les que ara n'han començat a redactar una.

'Cada nació escull la seva pròpia llei' (Usatge    Unaqueaeque gens   )

El text és una proposta -ben vigent avui- amb la qual Reagrupament va voler obrir el debat, un instrument per mitjà del qual el nostre país podria encarar en millors condicions que ara els desafiaments del futur, no exempts de problemes però plens d'esperances i de possibilitats. Formular una proposta constitucional per a la nostra nació no fou pas un exercici frívol. Ben al contrari, el temps ha anat afegint nous arguments a aquest projecte, l'ha anat revaloritzant i fent més necessari que mai. Prova d'això és la lamentable situació en què es troba avui mateix l'escola catalana, en llengua i continguts, sotmesa a la voluntat d'un poder aliè i contrari a la voluntat majoritària del nostre país.

La marginació de la llengua catalana o l'anorreament de l'escola catalana amb la llei Wert són objectius que s'identifiquen amb el projecte constitucional espanyol. La llengua i la cultura catalanes, que ja es troben en una situació de feblesa extrema, en territoris com el País Valencià i les Illes Balears. I tot això el govern espanyol no ho ha fa d'amagat, sinó que ho fa a la llum del dia, en desenvolupament de les sentències dels tribunals espanyols, i com a estricta conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional que va escapçar el migrat Estatut de Catalunya votat per la població. Per una qüestió de simple supervivència, necessitem disposar de la nostra Constitució pròpia, que és l'única manera d'organitzar democràticament la nostra societat.

Des de l'any 2010, el nostre país ha avançat decisivament i un exemple que esperem que es produeixi ben aviat és l'acord entre els partidaris que Catalunya exerceixi el dret a decidir i a organitzar el seu futur, és a dir, a disposar d'una Constitució que reguli la nostra convivència com a poble lliure.

I als espanyols, amb els quals en el nostre futur lliure haurem de mantenir una relació de veïnatge, ens agradaria poder-los felicitar l'aniversari de la seva Constitució. Això, però, comprendran que no ho fem fins que els catalans no poguem disposar de la nostra com a poble lliure i democràtic que respecta i ha de ser respectat.

No hi ha Comentaris

Canyes i fang

No parlarem de la novel·la de Blasco Ibáñez sinó de dos personatges que han centrat l’actualitat política aquest cap de setmana. D’una banda l’exportàveu de C’s al Parlament de i de l’altre el portaveu i cap de llista al Congrés per Convergència i Unió.

D’en Jordi Cañas presumpte delinqüent, presumpte perquè  hem de creure en el principi d’innocència,  se’n poden dir moltes coses. També és el presumpte “ulsteritzador” – “Os vamos a muntar un Ulster que os vais a cagar” – malgrat ell ha negat haver-ho dit -  “se non è vero è ben trovato” - la seva actitud sembla conduent a tal finalitat. La seva forma d’actuar xulesca i "barriobajera" –“nos vemos luego fuera ”- diu molt poc d’un representant polític, que a falta d’altres argumentacions utilitza un llenguatge tan mordaç com manipulador de la realitat. Però no cal entretenir-nos  en la seva forma de fer política, que per altra banda no es nova i té i tindrà sempre el seu públic. Cal ara parlar de  les causes de la seva dimissió.

Fins i tot algun mitjà català, gens sospitós de ser antisobiranista, ha lloat la seva renúncia i l’ha posat d’exemple suposadament per contraposició a la d’altres imputats que a hores d’ara continuen mantenint el seu escó.  Des de la premsa de Madrid, també a la de Barcelona  el Periódico li dedicava un semàfor verd,  ABC ha qualificat la seva resposta a la imputació de “pionera” i altres diaris de la capital no dubten a glorificar-lo i enaltir-lo, quan no ha disculpar-lo, com fa la “La Razón”, quan des de les seves pàgines recordava el que el seu suposat  frau el va cometre abans de entrar en política. Aquí és on ens hem de centrar i on hi ha la trampa.

En primer lloc el delicte pel que se’l acusa és un frau a la Hisenda Pública d’uns centenars de milers d’euros.  Llegir l’entramat d’empreses, malgrat ser aparentment un aprenent “mindundi” en el món de les promocions urbanístiques, ja causa un cert mareig i ens atabala. Tot això fet o presumptament fet  sense disposar de la plataforma que suposa el poder polític. Què presumptament no podria fer amb poder polític  un individu així? Què han fet altres de semblants que si que han tingut aquest poder polític?  Oblidem potser que el patiment que està passant una gran part de la ciutadania o els ajustaments a la baixa que pateix la major part de la gent tenen una causa i aquesta causa té uns pares amb noms i cognoms?

Si! Clar! La crisi! Aquesta no oblidem que té uns responsables polítics, per corrupció o per desistiment de responsabilitats. Però no ens són solament culpables  els Ajuntaments, els Governs central i autonòmics, els bancs i els organismes reguladors . També hi ha responsables dins de la societat civil, aquells que varen fer “duros i més duros”, corrompent, estafant a la Hisenda pública, que és com estafar a tots, i alterant el preu de les coses. Si en aquests moments hi ha gent que està pagant, perquè encara pot i no té més remei, una hipoteca per un valor del doble del que val a preu de mercat actual el seu pis o si hi ha qui ha perdut el seu habitatge és també  gràcies a ells. Gràcies a  aquells que es varen enriquir de forma desmesurada  amb l’inflament fraudulent de la bombolla immobiliària. És per això  que els presumpte delicte del senyor Cañas és greu i també es greu, si es demostra la seva culpabilitat, que hagi volgut donar a tothom  lliçons de transparència i honestedat.

Canviant de personatge, el  fang que Duran llença cada cop que pot per tal d’embolicar o simplement emmerdar el Procés ja clama al cel. Un polític que a hores d’ara ja hauria d’estar  jubilat i en canvi no deixa de donar fiblades,  posar entrebancs i sembrar el dubte i el descrèdit cap a la coalició política que representa en el moment en que aquesta afrontar a una contesa electoral  En Duran sap que la tercera via és morta, més morta i enterrada que mai”. A la tercera via va  descarrilar el tren de la bona fe de molts ciutadans de Catalunya el 2010 i des de llavors  ja res ha estat igual. Però ell i com ell molts polítics espanyols,  el que fa la distància, va continuar pensant que tot plegat, com havia estat sempre,  es tractava de un “calentón” i que ja se’ns passaria.

En Duran ja no té marge de maniobra polític i si el Procés tira endavant ja no té ni espai on maniobrar. Per això tracta de torpedinar-lo, perquè vol continuar fent la política que ha fet sempre i perquè de professor és guanyen molts menys calers i es tenen moltes menys prebendes i per damunt de tot és per el poder. En Duran sap que l’única forma que té de surar, fins i tot podria guanyar més poder,  és que el Procés s’ensorri i que en Mas s’ensorri amb ell. No és tracta simplement d’una deslleialtat cap a en Mas sinó d’una ambició desmesurada i possiblement del ressentiment d’un polític que en el seu moment va aspirar a ser l’hereu d’en Jordi Pujol i en algun altre moment va creure que podria ser Ministre al Govern central.

Convergència principalment i Unió també s’han de fer un replantejament total i donar un sortida “honorable”, llegiu sense fer sang, a en Duran.  Suposant que per les circumstàncies que sigui els calgui continuar tenint grup  al Parlament espanyol, també han de fer un profund canvi. Fins ara les cares del grup parlamentari de CiU a Madrid han estat en Duran i en Llibre, ambdós d’Unió. Un Grup parlamentari que ha estat massa anys fent de frontissa política, una frontissa que ja fa molt que grinyola. Un grup Parlamentari, el de CiU, que durant massa temps ha jugat a fer “alta política” fins i tot quan els seus vots no calien i Catalunya ja emprenia una altra direcció. En aquest ordre de coses ens podem preguntar quina necessitat tenien, atesa la majoria absoluta del PP, de recolzar la Reforma Laboral en una data tan tardana com febrer del 2012. En definitiva , un grup parlamentari que a hores d’ara ens passa desapercebut, perquè al Govern de l’Estat ja no li cal la seva col·laboració per a la governabilitat i que per altra banda és molts cops incapaç de marcar perfil  en determinats afers i com a conseqüència d’això cedeix totalment el protagonisme mediàtic als tres diputats d’Esquerra Republicana.

No hi ha Comentaris

La independència al món (50). Japó

Tal dia com avui, vint-i-vuit d'abril de 1952, per virtut del tractat de San Francisco signat l'any anterior, es va donar per acabada la ocupació americana i el Japó va recuperar la seva sobirania nacional.

El període paleolític va començar al Japó fa uns 40.000 anys, havent-hi evidències d'eines de pedra, tot i que aquestes tenen algunes característiques mesolítiques i neolítiques, desafiant la definició tradicional del paleolític. Al final de la darrera edat glacial les illes van quedar aïllades del continent i va començar el període dels Jomon, antecessors dels japonesos actuals, que eren caçadors-recol·lectors amb una agricultura rudimentària. Encara desconeixien els teixits i les robes es feien de pells, però varen desenvolupar una complexa artesania de l'argila. Cap al 300 AC arriben els Yayoi del continent, portant el cultiu de l'arròs i la metal·lúrgia de ferro i bronze, acabant barrejant-se amb les poblacions anteriors. L'any 57 DC apareix la primera menció en texts xinesos d'un país a l'est, anomenat llavors “Wa”, habitat per més d'un centenar de tribus, de religió xamànica.

A partir del 250 es desenvoluparen diversos estats militars forts, al voltant de clans poderosos. Aquests varen evolucionar en diverses administracions prou consistents com per superar els clans i assumir el control de les terres. Va aparèixer una cort imperial seguint l'exemple de la Xina, amb qui hi havia relacions i a on s'enviaven tributs. Els xinesos van registrar cinc reis successius en aquella època, anomenada Kofun pel nom dels enormes túmuls on es feien els enterraments. En aquell període el sistema Shinto estava ben establert. Hi havia relacions estretes amb els tres estats coreans d'aquell temps.

El budisme arriba el 538 des del regne coreà de Baekje, a qui els japonesos solien donar suport militar. Als inicis la nova religió era practicada entre les classes dominants, no entre la gent corrent. El 594 el príncep Shotoku va ascendir a regent de l'emperadriu Suiko, la primera dona en governar el Japó. A partir de llavors va impulsar l'extensió del budisme i de la cultura importada de la Xina. Al 604 es va adoptar la “Constitució dels Disset Articles”, un recull moral d'estil confucià que descrivia el comportament esperat d'administradors i súbdits imperials. Com a mostra de la solidesa de l'estat, al 607 s'envià una carta a l'emperador xinès on es deia: “L'emperador (o emperadriu) de la terra on el sol s'alça (ref. Japó) envia una carta a l'emperador de la terra on el sol es pon (ref. Xina)”, posant amb aquesta expressió els dos països a la mateixa alçada, per a gran irritació de l'emperador xinès. Aquest període és anomenat Asuka.

El desplaçament de la capital des d'Asuka a Nara el 710 marcà l'inici d'una edat daurada, en la que la federació més o menys flexible del període Kofun ja s'havia transformat en un estat centralitzat sota el poder consolidat de l'emperador. Les activitats polítiques i econòmiques estaven regulades en un codi legal precís. Les terres eren controlades per l'estat, s'adjudicaven amb revisions quinquennals. L'eficient recaptació de taxes mantenia la poderosa aristocràcia que la gestionava. Es varen construir grans obres públiques, com edificis governamentals, temples, carreteres i sistemes d'irrigació. Van aparèixer manifestacions culturals que caracteritzaren el període Nara però s'estengueren molt més en el temps. Per exemple, es van escriure les cròniques que conformen la mitologia clàssica japonesa. Políticament, la família imperial va haver de competir pel poder amb els clergues budistes per una banda, i amb el clan de regents Fujiwara per l'altra, però les relacions exteriors eren pacífiques. El budisme i el Shinto es van anar fonent en un sistema sincrètic.

El darrer període clàssic del Japó, anomenat Heian, comença el 794 amb el trasllat de la capital a Heian-kyo (actualment Kyoto). Va representar el punt més alt de la cort imperial, amb les arts mes fines, especialment en literatura, tant en prosa com en poesia. El declivi de la dinastia Tang va comportar el final de la influència xinesa al Japó, i la cultura es va anar diferenciant de les del continent, com a exemple va sorgir l'escriptura kana. El poder va passar a mans de famílies aristocràtiques, d'entre les que van destacar els Fujiwara, que van bastir la seva influència al voltant dels matrimonis amb la família imperial. Al segle XII els clans aristocràtics van evolucionar en clans militars de samurais, quatre dels qual van esdevenir poderosos, els Minamoto, els Taira, els Fujiwara i els Tachibana. A al segona meitat del segle, les rivalitats entre aquests van provocar diverses revoltes que consolidaren el poder dels samurais.

A partir de la batalla de Dan-no-ura el 1185 comença el període feudal, amb el primer govern dels Shogun (líders militars), en el que el poder dels samurais va fer que l'emperador i la cort seguissin existint però sense exercir cap poder real. Fins i tot els comerciants van perdre influència. L'administració es va reorganitzar de manera que els samurais prestaven servei militar a l'emperador, a qui devien lleialtat, mentre que la pagesia havia de treballar pels samurais als quals llogaven la terra i als que al seu torn devien lleialtat. El Shogun tenia com a funcions l'execució de les tasques corrents de l'emperador en nom d'aquest i el control dels samurais.

Els mongols, amb una tecnologia militar naval molt superior a la japonesa, van intentar envair el Japó el 1274 i el 1281 amb forces massives. A la primera invasió, els mongols ocuparen i saquejaren salvatgement diverses illes. Els samurais eren una força preparada per a duels individuals, no per a una batalla d'exèrcits, tant en l'aspecte tàctic com en l'equipament i patiren derrotes una darrere l'altra. Però la meteorologia adversa va aconsellar als mongols pujar als vaixells per por de perdre'ls en la tempesta i quedar aïllats en les illes. Un cop a la mar un tifó llegendari anomenat “kamikaze” va enfonsar bona part de la flota. Les petites barques dels samurais eren varades a terra i van sortir a atacar els vaixells enemics que havien sobreviscut. Abordats de nit en l'espai confinat dels vaixells, els mongols van perdre l'avantatge davant la superioritat en combat home a home dels samurais i la invasió fou aturada. La batalla va provocar la invenció d'una espasa més curta i eficaç en espais tancats, la Katana.

Els samurais van fortificar la costa objecte de la invasió esperant un segon intent, i van jugar a les provocacions mútues amb els mongols, fins que Kublai Khan s'en van cansar i va preparar una impressionant força de 140.000 efectius mongols, coreans i xinesos amb 4.400 vaixells, per a la segona invasió el 1281. Una altra vegada van prendre diverses illes per massacrar la població, però en anar a la costa fortificada els samurais els van repel·lir. Triar el període d'estiu per atacar va resultar ser un error, i un altre “kamikaze” de dos dies va tornar a destruir la flota invasora. El budisme Zen es va estendre entre els samurais a partir de les traumàtiques lluites.

La despesa de les guerres i les fortificacions van debilitar el shogunat Kamakura, que va caure arrel d'una disputat dinàstica. Del 1333 al 1338 hi va haver un breu període de restauració del govern imperial, però a partir de llavors es va establir una segona dinastia Shogun sota el clan Ashikaga. El període de govern d'aquests fou anomenat Muromachi. Molt semblant al shogunat anterior, les úniques diferències foren un control més estricte de la cort imperial, però una menor força sobre els clans de samurais. Aquest fet va provocar l'aparició de pirates, protegits per senyors feudals de la costa als qui pagaven tributs, i les queixes corresponents de coreans i xinesos que veien el seu comerç marítim perjudicat. Cap al final del període l'arribada dels primers europeus (portuguesos) va coincidir amb la debilitat del shogunat per les constants lluites internes entre samurais. Els portuguesos (arribats per casualitat quan un vaixell cap a la Xina va ser desviat pel vent el 1543) van introduir els arcabussos, utilitzats per un dels bàndols (el victoriós) al a batalla de Nagashino el 1575, canviant per sempre l'estil de guerra japonès.

Oda Nobunaga, vencedor de la batalla de Nagashino, va provar de unificar el país i va delmar els monjos budistes (rivals seus) donant força a l'entrada dels cristianisme a través dels missioners portuguesos. Però aquest va morir el 1582 i fou el seu successor, Toyotomi Hideoshi, qui va completar la unificació. Veient en la nova religió un força de divisió i una fórmula de control estrangera, Hideoshi va aturar l'expansió del cristianisme, alhora que permetia el comerç.

Va començar llavors el període Edo, en el qual el poder es va centralitzar sota el shogun. Es van evitar les guerres a l'exterior, i es va muntar un sistema de judicial que va perseguir la dissidència. Es va incrementar la producció d'arròs, amb la qual cosa el país va prosperar, però a samurais i senyors feudals no els era permès treballar i vivien a crèdit. Cap a final del període aquest deute va provocar problemes, car els senyors pujaven les taxes als pagesos i aquests es revoltaren repetidament. El cristianisme incipient fou perseguit amb contundència. Al 1637 30.000 pagesos, cristians i ronin (samurais sense amo) es revoltaren, i l'administració va emprar 100.000 samurais en aixafar-los. Després d'aquest incident, el Japó es va tancar a l'exterior. El Shogunat va posar sota control estricte el comerç internacional, permès només a holandesos i xinesos i unicament en unes poques zones delimitades.

Els holandesos van enviar un requeriment per obrir el comerç al 1844, però no van obtenir resposta. Així les coses els Estats Units van enviar una flota de quatre vaixells de l'armada, que van fer una exhibició dels seus canons en ocasió d'un funeral cristià a la badia de Yokohama, i van demanar que s'obrís el comerç. L'any següent es va preparar la Convenció de Kanagawa per negociar, i els americans van tornar amb set vaixells. El shogunat es va veure obligat a cedir i a desgrat va signar tractats de comerç amb els Estats Units i altres potències occidentals. Amb aquest estil de diplomàcia, els tractats eren desiguals i van causar ressentiment japonès contra occident.

El descontentament amb l'evident superioritat americana va provocar que diverses personalitats promoguessin un canvi de sistema per unir els avenços occidentals amb els principis orientals, posant el Japó al mateix nivell que els rivals. Aquest canvi passava per eliminar el poder feudal i restaurar l'autoritat imperial, aquest cop conduit a través d'una oligarquia intel·lectual. El shogunat i alguns senyors feudals es van resistir provocant una guerra civil, que les forces de l'emperador Meiji van guanyar el 1869. L'administració va ser reformada amb cànons occidentals i es va estendre el control governamental a tots els racons del Japó. El país es va llançar a una revolució industrial llampec. Es van enviar estudiants a l'estranger i es van fer venir professors de fora per modernitzar l'ensenyament. Es va canviar de formar ràpida i eficient l'educació infantil en totes les classes socials.

A més, es va militaritzar el país. Es va dissenyar una política de defensa consistent a controlar territoris veïns per tal d'allunyar la línia d'un possible front del propi territori, per la qual cosa es va fer la guerra a la Xina pel control de Corea, i a Rússia per Manxúria. La victòria en la primera va fer del Japó el primer poder imperial oriental modern, mentre que a la segona es va demostrar que les potències occidentals podien ser vençudes. El Japó s'havia posat al nivell dels seus rivals en poques dècades. Després d'algunes dificultats diplomàtiques amb Rússia, França i Alemanya, es va bastir una aliança amb Anglaterra per assolir una posició internacional més segura.

L'emperador Meiji va morir el 1912 i el seu successor l'emperador Taiho patia diversos problemes neuronals, per la qual cosa el seu govern fou dèbil, i va permetre que el parlament prengués poder a la oligarquia, en un període conegut com la “Democràcia Taiho”. Japó van entrar a la primera guerra mundial amb els aliats, amb la funció d'atacar les colònies alemanyes, cosa que va aprofitar per expandir-se a l'Àsia. Durant el període de post-guerra el Japó va experimentar un creixement econòmic excepcional, i va entrar a la Lliga de les Nacions essent reconegut com una de les cinc potències mundials. Taiho va morir el 1926 i va ser succeït per l'emperador Showa, també conegut com “Hirohito”

La gran depressió va agafar el parlament a contrapeu, i l'emperador va recuperar poder. Mentre diverses faccions promovien una més gran militarització (amb suport popular), la política de partits es va veure com un factor de divisió i debilitat, per la qual cosa les formacions polítiques més importants van acordar dissoldre's per formar un partit únic. Al 1936 el Japó va firmar un pacte anticomunista amb l'alemanya nazi, essent aquest l'embrió de l'eix feixista de la segona guerra mundial.

El Japó es va llançar a una guerra contra la Xina el 1937, on es van cometre grans atrocitats. La reacció dels Estats Units va ser bloquejar els subministres de petroli al Japó i donar suport logístic i material als xinesos. En un principi, els japonesos calculaven que una guerra amb els americans els duria a la derrota i van oferir diversos pactes, que foren rebutjats. No quedant altre sortida que la retirada o l'atac, el Japó atacar Pearl Harbor entrant en la guerra el 1941. Al començament el potencial militar japonès els va donar avantatge i van ocupar molts territoris asiàtics, però els Estats Units van utilitzar el seu potencial industrial per reforçar la seva armada més enllà de la capacitat japonesa de respondre, i la truita es va girar. Els avanços al Pacífic finalment van posar el Japó sota l'abast dels bombarders americans.

La terrible resistència dels soldats de l'emperador al Pacífic feia preveure que la invasió seria molt costosa, i aprofitant això els japonesos van provar de proposar algun tracte més o menys limitat, però els atac nuclears van forçar finalment una rendició incondicional. La ocupació americana va ser organitzada amb cura pel general McArthur, evitant humiliar en excés els ocupats, respectant l'emperador i renunciant a dirigir directament les institucions locals. Essent el Japó un país molt disciplinat, en pocs anys el país es va recuperar i va implementar un model occidentalitzat de democràcia.

El començament de la guerra freda i el conflicte de Corea van convèncer els Estats Units que necessitaven un aliat a la zona molt més que un territori ocupat. Al 1951 es van avenir a signar un tractat de pau, ratificat pel congrés americà el 20 de març de 1952. La ocupació es va acabar oficialment el vint-i-set d'abril, dia en que el Japó va recuperar la seva sobirania. Atès que el termes de la rendició impedien que el país es militaritzés, els americans han conservat diverses bases a la zona que els permeten salvaguardar el Japó, alhora que serveixen per a exercir influència al Pacífic. 

No hi ha Comentaris

La independència al món (49). Sierra Leone

Tal dia com avui, vint-i-set d'abril de 1961, d'acord amb el tractat signat un any abans a Londres, Sierra Leone va assolir la independència del Regne Unit. Milers de persones sortiren als carrers a celebrar-ho en un ambient de joia.

Proves arqueològiques demostren que Sierra Leone ha estat habitada de forma contínua com a mínim durant els darrers 2.500 anys. Tanmateix, la densa selva tropical va impedir que els imperis precolonials de l'Àfrica Occidental en prenguessin el control. En canvi, fou un dels primers territoris de la regió visitats pels portuguesos. El 1462 l'explorador Pedro de Sintra va fer un mapa dels turons al voltant del port natural on ara hi ha la capital Freetown, anomenant-los per causa de la seva forma “Serra de Leao”. La transcripció italiana d'aquesta expressió, Sierra Leone, esdevindria posteriorment el nom del país.

La primera fortificació colonial fou portuguesa, construïda al 1495, per servir de base d'intercanvis comercials. Els seguiren holandesos i francesos per dedicar-se sobretot al trafic d'esclaus, al que es van afegir els anglesos a partir de 1562. El comerç humà va tenir un gran impacte el les tribus locals, modificant fortament la seva civilització i provocant un augment de la violència, car la majoria d'esclaus eren presoners de guerra.

Al començaments del segle XVI les tribus Mane van haver de marxar del seu lloc d'origen al nord, desplaçant-se per la costa cap a Sierra Leone. Militarment eren més eficaços que les tribus locals, i les van anar engolint. Un dels seus avantatges era que, en les batalles amb sagetes d'aquells temps, els Mane duien arcs petits. Això els permetia aprofitar les sagetes llargues que els enemics els llançaven, mentre els altres no podien llançar les sagetes curtes dels Mane amb els seus arcs grans. La composició ètnica i cultural actual és en part fruit d'aquella invasió. Allà on els locals van resistir, s'han conservat les llengües anteriors. Allà on els Mane es van fer forts, es van barrejar amb les tribus anteriors imposant la seva llengua i cultura.

Un cop completada la ocupació, els caps Mane es van dedicar a fer-se la guitza els uns als altres. Però essent les fortificacions prou resistents, i havent-se equipat les altres tribus amb les mateixes armes que els Mane, els conflictes no arribaren a provocar grans canvis. Es va desenvolupar una espècie de societat secreta anomenada “Poro”, que malgrat tenir molts membres al país i esser multi-ètnica, manté en secret el que hi passa a dins. Les poblacions nadiues encara es regeixen avui en dia per les normes del Poro, que actua tant el l'àmbit civil com en el religiós, i es creu que aquesta organització ha limitat notablement el poder dels caps tribals. El Poro és una organització exclusivament masculina, però existeixen dues organitzacions per les dones, el Bundu que es exclusivament femení, i el Yassi que és format per membres del Bundu i al qual s'admeten en certes cerimònies membres del Poro.

Cap al segle XVII l'imperi portuguès s'esvaïa, i els britànics anaren afiançant la seva posició. Les missions no tingueren gaire impacte, als portuguesos els van seguir jesuïtes i caputxins, però cap al 1700 la missió de l'illa de Sherbro fou tancada. L'islam per la seva part no es va introduir fins al segle XVIII. El primera fortificació a la zona de Freetown la construïren comerciants anglesos al 1663, però després de patir saqueigs dels holandesos, francesos i pirates diversos, es va desplaçar a l'illa de Bunce. En aquella època la balança militar era favorable als caps tribals, i els europeus els pagaven tributs per poder comerciar amb fustes nobles, ivori i esclaus de la zona. Els afro-portuguesos feien el paper d'intermediaris entre caps tribals i comerciants europeus. Durant aquest temps els Temne anaren desplaçant els Mani de la zona central del país.

A partir de 1787 una companyia de filantrops abolicionistes britànics va començar un moviment per retornar els esclaus alliberats cap a l'Àfrica, establint la “Província de la llibertat” en un terreny adquirit a un cap local. Un malentès amb aquest darrer va provocar que l'assentament fos atacat i destruït el 1789. El 1791 es va tornar a provar en una altre localització amb els supervivents del primer intent. Amb el suport dels filantrops britànics, es va fundar el 1792 la colònia de Freetown, acollint antics esclaus fugits que s'havien unit a l'exèrcit angles en la guerra de la independència.

Les condicions de vida eren dures, els alliberats no podien ocupar legalment terres de cultiu i estaven sota el risc permanent de ser capturats i tornats a vendre. Una revolta al 1799 fou reprimida gràcies a l'arribada de cinc-cents cimarrons (esclaus fugits a les muntanyes) des de Jamaica. El 1807 el Regne unit va abolir l'esclavatge, i l'any següent la colònia va passar a dependre directament de la corona anglesa. Milers d'esclaus alliberats d'Amèrica i el carib arribaren a Freetown, on s'hi van quedar la gran majoria. Havent perdut els llaços amb els seus orígens, assumiren la cultura dels cimarrons i els alliberats anteriorment, creant l'ètnia criolla.

A partir d'aquí la colònia de Freetown va esdevenir els centre de govern des d'on els britànics administraven la veïna Ghana. S'hi va establir l'escola universitària de la badia de Fourah, que fou durant un segle la única universitat d'estil europeu a l'Àfrica Occidental. Al 1898 l'administració colonial va imposar una taxa per a cada refugi o casa dels nadius, intentant així que s'haguéssin d'integrar a l'economia formal (car havien de guanyar diners per pagar la taxa). Això va resultar en dues revoltes simultànies, dels Temne al nord i dels Mende (successors dels Mani) al sud. Fou la darrera guerra de resistència contra la colonització, tot i que va continuar havent-hi escaramusses esporàdiques.

Al 1924 el territori fou partit entre la colònia, al voltant de Freetown, i el protectorat, que comprenia la resta. Aquest moviment va anar generant tensió entre les dues parts, fins que al 1947 es va reclamar, des del protectorat, la unió en un sol sistema polític, a la qual els va oposar fermament els criolls de Freetown, tement que la seva influència es veiés reduïda. Un metge d'ètnia Mende nascut a finals del segles XIX, Milton Margai, havia tingut una carrera extensa amb una campanya promovent canvis en la higiene i la salut femenina arreu dels país. Al 1949 va fundar amb el sindicalista Siaka Stevens el “Partit del poble de Sierra Leone”, que procurava unir les elits educades del protectorat amb els caps tribals, jugant amb habilitat amb la mania que tenien els caps cap als criolls de Freetown. Va guanyar les eleccions del 1951, en la que una només petita part del consell legislatiu era escollit per la població.

Margai va ocupar diverses conselleries fins a esdevenir conseller en cap el 1954. Tot i ser inicialment conservador i pro-britànic, es va adonar al govern que a Sierra Leone les coses anirien millor amb el nivell d'autodeterminació d'un estat. El 1955 i el 1956 hi va haver revoltes violentes al protectorat, que foren reprimides amb duresa per l'exèrcit. Com a conseqüència, es va abolir el treball forçat i es va reduir el poder dels caps tribals.

Al 1957 Milton Margai va guanyar de forma clara les primeres eleccions al parlament. Al 1958 el seu partit va patir una escissió en la que Albert Margai (germà de Milton) i l'antic aliat sindicalista Siaka Stevens van fundar el “Partit Nacional del poble”, amb una agenda independentista més clara.

Fent servir les mateixes tàctiques que a les eleccions del 1951, Milton Margai va aconseguir fer coalició amb son germà i algunes faccions dels criolls al 1960, moment en que va liderar una delegació per negociar a Londres una nova constitució. El 4 de Maig de 1960 el Regne Unit es va avenir a acordar la independència datant-la en 27 d'abril de 1961. Siaka Stevens va renegar de l'acord per dues raons: per una part afirmava que hi havia un protocol secret en temes de defensa, i per l'altra estava molest per que no s'havien programat eleccions abans de la independència, fet que li barrava el pas a càrrecs de poder. Stevens va aprofitar el descontent d'alguns càrrecs d'altres partits al nord per crear-hi una nova formació política i fer-s'hi fort.

Els delegats foren rebuts com herois en el seu retorn, i Milton Margai va ser qui va liderar el país a la independència, en mig de celebracions populars, el dia 27 d'abril de 1961.

Essent Margai un home frugal, que no feia exhibicions públiques de poder ni riquesa, prudent i honest en la gestió, hàbil i pactista amb els rivals polítics, va ser capaç de gestionar el període del naixement del nou estat sense masses conflictes, fins a la seva mort inesperada el 1964. 

No hi ha Comentaris

La independència al món (48). Togo

Tal dia com avui, vint-i-set d'abril de 1960, Togo va assolir la independència de França de forma pacífica, sota la supervisió de les Nacions Unides, que (malfiant-se de la manipulació exercida pels francesos en comicis anteriors) havien supervisat també les eleccions de 1958, guanyades amb claredat pels independentistes.

Per manca de troballes suficients, no es coneix amb precisió la prehistòria de Togo ni la seva relació amb cultures veïnes. Al nord on el terreny és sec s'han trobat útils lítics, i al centre hi ha hagut antiquíssims forns metal·lúrgics, alguns amb alçades de tres i quatre metres, on antigament els Bassari reduïen el ferro que s'exportava a regions veïnes. Alguns d'aquests forns van estar en funcionament fins poc abans de la independència.

Les tribus Bassari, Tamberma i Kabiyé ja habitaven les zones muntanyoses quan van arribar al territori noves poblacions, en els canvis que va sofrir l'Àfrica Occidental a resultes del comerç d'esclaus, la proliferació dels fusells o la introducció de l'islam a les sabanes per part de comerciants musulmans. Al nord els Gourma foren islamitzats i s'hi establiren els Kotokoli i els Tyokossi. A les muntanyes les tribus antigues van patir (i resistir) ràtzies freqüents dels Bariba de Benin a l'est i els Ashanti de Ghana a l'oest. Al sud hi arribaren en diverses onades al segle XV els Ewe, originaris d'Egipte, després d'haver travessat Nigèria i Benin. Alhora els portuguesos començaven a sovintejar la costa.

Els missioners catòlics començaren a operar-hi poc després mentre que els protestants no hi arribaren fins al segle XVII. El seu èxit fou limitat, fins al punt que actualment el 51% dels togolesos practiquen religions tradicionals, mentre que un 29% són cristians i un 20% musulmans. Al segle XVIII s'establiren a la costa comerciants danesos, seguits pels holandesos. A començaments del XIX s'hi formà un grup de “brasilers”, antics esclaus alliberats al Brasil i repatriats i descendents de portuguesos establerts a la zona.

Al 1880 Togo no existia formalment, els anglesos eren establerts a l'oest (Ghana) i els francesos a l'est (Dahomey, actualment Benin). Al 1883 el canceller alemany Bismark va decidir establir-hi un protectorat, enviant-hi l'explorador Gustav Nachtigal, qui va signar l'any següent un tractat de protectorat amb el cacic Mlapa III de Togoville, a la riba del llac Togo (d'on el país ha tret el seu nom). La conferència de Berlin al 1885 va confirmar la influència alemanya sobre Togo.

Els alemanys fundaren el port de Lomé, la capital actual, enfocant-se cap a una economia de plantacions, en particular cacau i cafè. Seguint el mateix esquema que les altres potències colonials a la regió, els alemanys s'estengueren de la costa cap a l'interior, malgrat la resistència, a vegades violenta, dels pobles ocupats. S'encoratjà l'arribada de colons amb condicions favorables i es construïren les infraestructures necessàries per a les explotacions, com el ferrocarril. S'aplicà una gestió eficient i la colònia fou modèlica en el sentit que, a diferència d'altres, es sostenia econòmicament.

No s'intentà mai imposar l'alemany, car les autoritats colonials consideraven que els locals no eren ni dignes ni capaços d'aprofitar l'educació. El desenvolupament de l'ensenyament primari, abandonat per l'administració tret d'en algunes poques escoles, fou fet pels missioners. Tan catòlics com protestants el dugueren a terme en les llengües indígenes, com a fórmula per apropar la religió a la població, i l'escàs ensenyament superior era en anglès.

Al 1914, dins el marc de la primera guerra mundial, francesos i anglesos van atacar els alemanys, obligant-los a rendir la colònia. Els vencedors dividiren el territori en dues franges adjacents als que ja controlaven, partició que fou confirmada per mandat de la Lliga de les Nacions el 1919. La part anglesa s'uniria a Ghana el 1956 via referèndum. Això va repartir el gruix dels Ewe (majoritaris a Togo) en dos països, fet que ha causat tensions fins a temps recents entre els dos estats.

A la part est els francesos van anar per feina. Per esborrar tota traça d'influència alemanya, van alienar del govern les escasses elits locals formades pels alemanys. L'administració colonial creia també que la imposició d'una sola de les nombroses llengües togoleses com a “lingua franca” causaria conflictes ètnics, a més consideraven els idiomes locals com a primitius i inferiors, per tant imposaren l'ensenyament en francès a totes les escoles. Aquest moviment no va produir massa resistència entre els locals, poc preocupats llavors per la protecció de les seves llengües, excepte entre algunes comunitats religioses Ewe.

Així les coses arribà la segona guerra mundial, i la colònia va quedar sota el govern de Vichy. Immediatament l'administració colonial va posar sota custòdia els comerciants anglòfils, com la família Olympio. D'aquests, Sylvanus Epiphanio Olympio, un togolès format a Londres (llavors director general d'operacions de la subsidiària local de la multinacional Unilever), fou detingut el 1942 i empresonat a una vila remota de Benin. Aquest període va fixar en Olympio la intenció ferma d'aconseguir la independència de Togo, tasca a la qual es va començar a dedicar un cop acabada la guerra.

Al 1945, sota el principi de la Carta de les Nacions Unides de “promoure l'evolució dels pobles a la capacitat de governar-se a ells mateixos, desenvolupar el sentit d'independència, fomentar el respecte pels drets humans i les llibertats fonamentals sense distinció de raça, sexe o religió”, Togo va esdevenir un territori fiduciari. Es van establir ràpidament d'institucions polítiques i electorals. Dos moviments van agafar força, el “Comité de l'unité togolaise (CUT)” procurant l'autonomia i la reunificació, i el “Parti togolais du progrès (PTP)” que buscava l'abolició de la tutela de les Nacions Unides i una major integració política a França.

Les primeres eleccions del 1946 les va guanyar el CUT de Sylvanus Olympio. Naturalment l'administració colonial va intervenir i a les següents el 1952, en mig d'acusacions de frau, el PTP del mestís Nicolas Grunitzky (cunyat d'Olympio) va derrotar el CUT, que va boicotejar les eleccions posteriors. El 1955 Togo va esdevenir una república autònoma dins França, sense cancel·lar la situació com a territori fiduciari. Olympio havia estat arrestat el 1954, i el seu dret a ser candidat anul·lat, però les seves constants peticions a les Nacions Unides van donar fruit al 1958, quan aquestes es van implicar en la supervisió de les eleccions a l'Assemblea Nacional.

Olympio va guanyar amb gran diferència. Sota la pressió del seu govern, França va comunicar a les Nacions Unides que concediria la independència a Togo el 1960. En data cinc de desembre de 1959 l'assemblea general de les Nacions Unides va resoldre que l'administració fiduciària de s'acabaria el 27 d'abril de 1960. En aquella data Togo va tallar tots els lligams legals amb França establint una constitució provisional amb Olympio de President, càrrec que fou confirmat en eleccions el setembre d'aquell any. La nova constitució seria aprovada l'any següent. 

No hi ha Comentaris

Sisplau, no ens diguin que ens estimen

Senyores i senyors diputats del Congrés de Madrid, segurament vostès no coneixen una dita popular catalana, que diu: “Si em fas manyagues i no me'n sols fer, o m'enganyes o m'has de menester”. És el primer que em va venir al cap quan escoltava atentament la sessió del Congreso espanyol on els dos partits majoritaris PP i PSOE amb el suport abrandat de la inefable diputada de la UPyD, Rosa Díez ens van repetir que “no, no i no”, que la Constitució no ens permet fer una consulta perquè els catalans no som un subjecte polític.

Possiblement la majoria de diputades i diputats no poden entendre que milions de catalans ja sabíem el resultat d'aquesta sessió del Congrés. Em resisteixo a dir-ne debat perquè, com era d'esperar, allà no es va debatre res. Per debatre, s'ha d'escoltar i voler entendre les raons de l'altre i vostès, diputats del PP, PSOE i UPyD van programar aquesta sessió amb la intenció de deixar clar qui mana a la seva Espanya de les autonomies i per aconseguir vots de tots aquells que aplaudeixen la seva actuació. Per això a nosaltres el seu “no, no i no” no ens va fer ni fred ni calor.

Hi va haver un tema, però que els va desagradar. Vostès haurien volgut que fos el molt honorable president de la Generalitat, senyor Artur Mas, qui defensés la posició catalana. Així l'haurien pogut humiliar com van fer amb el lendakari Ibarretxe i fer-lo servir com a sac de boxa amb paraules del diputat Bosch. Senyors diputats del “no, no i no”, a Catalunya respectem el nostre president. Vostès li diuen covard i nosaltres valorem moltíssim la seva valentia, la seva generositat i l'excel·lència amb què encapçala el repte més important que el poble català s'ha plantejat els últims 300 anys.

Vostès han apostat per l'estratègia de la por. En Margallo ens envia a l'espai sideral i en Rajoy a l'illa de Robinson Crusoe, una metàfora molt mal triada, per cert. S'haurà de llegir el llibre. Ens diuen que si fóssim independents seríem més pobres que les rates pels segles dels segles... És curiós, sempre que sento que ens cauran totes aquestes plagues em recordo del cardenal Rouco Varela. Per què deu ser? Ara han canviat el foc etern de l'infern per les galàxies. Com a mínim, estarem més fresquets!

Mirin, ja estem acostumats a superar moments difícils. Si vénen a Barcelona, facin un tomb pel Born. Vàrem patir molt fa 300 anys i ara continuem patint. Poden preguntar-ho a la comunitat educativa i sabran què en pensen de la Llei Wert, l'espanyolitzadora, i preguntin, també, als grans dependents de Catalunya i als estudiants catalans que esperen les beques i s'han d'endeutar perquè ja són a l'estranger i els diners no arriben... A tot això, ja hi estem acostumats però, som tossuts els catalans i, ara, ens manté la il·lusió de decidir el nostre futur. No aspirem a ser més que ningú, però tampoc menys.

Per què els catalans hauríem de renunciar a poder decidir el nostre futur, de manera democràtica i pacífica? Per què hauríem de voler continuar formant part d'un estat que ens insulta, que ens menysprea, que ens escanya, que ens amenaça, un estat en decadència, que és el primer en incomplir les normes de la Unió Europea i, lamentablement el primer en nombre d'aturats?
Així que, fem tots el nostre camí, però, sisplau, no ens diguin que ens estimen!

No hi ha Comentaris

Ramon Llull, Anagrama, la Inquisició, Dom Pérignon, Barbablava, Nothomb, Hasselblad, París i un gran d’Espanya

L’editorial Anagrama ha iniciat una línia pròpia de llibres en la nostra llengua. Sembla que la prestigiosa editorial ja havia publicat llibres en català fa molts anys i fins ara tenia un acord de coedició amb Empúries. En qualsevol cas, cal saludar aquesta bona notícia per al món del llibre català i esperem que Anagrama s’animi a publicar molts més dels vuit títols l’any que ha anunciat.

Un dels primers títols que Anagrama ha publicat en català és Barbablava , l’últim llibre d’Amélie Nothomb, la prolífica escriptora nascuda al Japó d’ascendència belga, autora d’unes notables novel·les ambientades al país del sol ixent, com ara, Estupor i tremolors . Els confesso que el poc que he arribat a entendre de la societat nipona ho dec a la lectura d’algunes d’aquestes novel·les, molt recomanables, especialment les que tenen una base autobiogràfica.

En canvi, Barbablava correspon al grup de novel·les de Nothomb estrictament de ficció. És un text força breu i conté molts diàlegs, per la qual cosa es llegeix d’una sola tirada. Malgrat que la història, a grans trets, segueix el fil argumental de la narració de Charles Perrault, no es deixin enganyar, això tan sols és l’embolcall. La novel·la de Nothomb no pretén fer cap exercici d’intertextualitat.

L’edició està molt ben presentada, amb una gran fotografia de l’autora a la portada, si bé cal passar per alt el gust dubtós de la senyora Nothomb pels barrets estrafolaris. La traducció, molt correcta, és a càrrec de Ferran Ràfols, ara més habitual traductor d’anglès, però que també ha traduït alguns altres llibres de Nothomb, com ara Ni d’Eva ni d’Adam .

L’acció se situa al París actual, on viu el modern Barbablava, Elemirio Níbal y Mílcar, un espanyol, amb el títol de gran d’Espanya, aficionat a la lectura de les actes del Tribunal de la Inquisició, de Gracián i de Llull. L’aristòcrata lloga una habitació a casa seva a una noia belga, Saturnine Puissant, és a dir, la que correspondria a la novena esposa del conte. Elemirio no té pas la barba de color blau, però sí un caràcter i uns hàbits molt extravagants. Quan Saturnine li pregunta a què es dedica, ell afirma: “Sóc espanyol” perquè sosté que això és una activitat de la màxima dignitat: “sóc digne a temps complet” (19).

No els explicaré pas el desenvolupament de la narració, però sí que hi trobaran tots els ingredients que esmento al títol, incloent el gust pel xampany francès, els plaers de la cuina, el luxe i la sofisticació de la roba, els colors, la fotografia, etc. Amb aquest poti-poti, qualsevol podria pensar que som davant de l’últim pastitx postmodern. Doncs, la cosa no és tan simple. Tots aquests elements hi són presents, però la seva presència està ben justificada i la trama està travada amb gràcia.

Potser allà on grinyola més, curiosament, és en la referència a Ramon Llull. Quan Elemirio parla de l’“Ars Magna” de Llull, afirma que “personalment, prefereixo llegir-lo en llatí. Malaraudament, no llegeixo l’àrab. El seu català és magnífic, però jo sóc un català que ha decidit ser espanyol, i per tant també tinc un problema amb la bella llengua catalana” (115). Senzillament, aquí Nothomb es fa un embolic amb la nostra llengua i identitat perquè ella el que sap fer de debò és literatura. I, afortunadament, el llibre de què els parlo pertany, sens dubte, a la categoria de la bona literatura.

No hi ha Comentaris

Traductors i traïdors

Fa pocs dies vaig veure un flash  del programa APM de TV3 on algú, que no recordo qui era, blasmava a la Marta Rovira d’ERC pel fet que a la seva intervenció al Congrés de Madrid , ara a començament d’abril, se li notava no tan sols l’accent català sinó que traduïa al castellà el que pensava. El “bon home” aprofitava per carregar contra el sistema educatiu català.

I és que tot fa suposar que veia com una cosa excepcional que una persona pensi en un idioma i parli, traduint, a un altre. Deu ser la falta de costum, com la de molts altres compatriotes seus que són monolingües – incapaços de parlar cap altre idioma - , monocromàtics – tot ho veuen en blanc i negre, monocords, monotemàtics... Vaja, persones amb una visió tancada i amb un sentiment de superioritat absoluta. Tots plegats són els hereus intel•lectuals del “que inventen ellos ” dit per l’Unamúno o aquell altre també seu de “hay que españolizar europa ” . “Amanit” , de quan en quan, amb exabruptes com el “viva la muerte ” “made in” Millan Astray que va convèncer a tota una bona colla de caparruts per no anomenar-los d’una altra manera.

S’han entestat massa anys a fer creure a molta gent que els catalans parlem català per fotre, que és un caprici! De tot plegat han deduït la innecessarietat del nostre idioma. El català els fa nosa, els fa nosa perquè es diferent. En definitiva els fa nosa la diferència perquè els obliga a un esforç mental; “un ajupir el llom” que la seva “hidalguía” no els permet. Veuen el món des de “Un más ancha es Castilla” i des d’un passat, per a ells gloriós, que no s’adonen que ja els queda massa llunyà. Ja els ho deia en Machado “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora ”.

Ha estat precisament aquest encaparrament, aquesta falta d’evolució històrica, la que ha permès la nostra supervivència com a cultura i com a poble. Ha estat la seva maldestresa, malgrat els mitjans emprats, la que ens ha permès sobreviure com a cultura a l’espanyol un idioma que no va ser “lengua de imposición sino de encuentro ” tal com deia el rei Joan Carles, Quina Trobada!

Un idioma imposat per la força de les armes per intentar eradicar el català. Per convertir-lo , com a altres llocs van aconseguir amb les llengües minoritàries, en un patuès vergonyant que fes sentir inferior a aquell que el parlava. Però ho han intentat amb tan poca fortuna que no els ha permès reeixir en més de 300 anys. Els catalans “traductors”, per ser els únics bilingües efectius i pràctics malgrat tenir-ho tot en contra , hem bastit una societat civil oberta i integradora que ha begut de fa molt temps de la modernitat de més enllà les fronteres de l’Estat espanyol. Una societat molt més moderna, tolerant i evolucionada que sense vèncer en cap guerra, ans al contrari, ha convençut a la majoria de la seva ciutadania.

Totes aquestes virtuts de la societat catalana han creat un paradigma de difícil comprensió per als desconeixedors de la nostra realitat. En aquesta societat integradora tots aquells que han vingut i han conviscut, treballant i compartint esforços, ara també comparteixen un objectiu comú de país. Molts d’ells són persones que habitualment s’expressen en castellà i que no han renunciat de les seves arrels. Aquests són un altre diana per a les ires del tertulià, periodista o polític caparrut de torn que els qualifiquen sense embuts de traïdors o més suaument d’estómacs agraïts.

Blasmen “els Fernàndez”! Arremetre contra en David Fernàndez de la CUP perquè es diu Fernàndez ! Amb això ja demostren que no entenen ni entendran mai res. Doncs bé, atacar els López, Martínez i Garcia..., qualificant-los de traïdors perquè es manifesten independentistes o simplement a favor del dret a decidir és un “marca de la casa” distintiu de tan pròcers cervells. Cervells que no entenen que persones “enviades” a Catalunya per intentar diluir la seva personalitat, mitjançant una “colonització”, no hagin fet aquesta funció. He dit “enviades” perquè la majoria varen abandonar la seva terra amb llàgrimes, amb un futur incert i dirigint-se cap a un lloc desconegut. No ho varen fer per gust, no varen venir enviats per una ONG a aixecar Catalunya, malgrat que han contribuït de forma notòria al seu progrés. Varen venir perquè a la seva terra eren perseguits per les seves idees com a perdedors d’una guerra o simplement per la fam i la injustícia. Convindria visionar de quan en quan la pel·lícula “Los Santos Inocentes” de Mario Camús o llegir la novel·la en que es va inspirar de Miguel Delibes per entendre el perquè de l’endarreriment d’Espanya i del perquè molta gent va haver de deixar casa seva.

Els obcecats unionistes no entenen que els immigrants procedents de diversos llocs d’Espanya, els seus fills i els seus nets s’hagin pogut fer ciutadans, uns ciutadans lliures que volen decidir el seu futur en una la terra en la que viuen i que la volen veure prosperar lliurement. Aquesta ha estat la metamorfosi no desitjada per la dictadura franquista, l’oligarquia centenària i tots els seus hereus que encara detenen el poder a Espanya. No entenen que els seus súbdits/serfs, convertits a la força en “colons”, que després d’haver d’acabar patint el mateix que els pretesos colonitzats, hagin esdevingut ciutadans lliures, molt més lliures que en el seves societats “caciquils” d’origen al haver-se trobat amb una societat, la catalana, molt més oberta. Una societat a la que ells han contribuït a fer encara més plural.

Per tot plegat, el tertulià caparrut no entén ni entendrà mai aquesta societat catalana de traductors, com la Marta Rovira, ni de "traïdors" com els López els Fernández i els Martínez de torn. 

No hi ha Comentaris