Arxiu octubre, 2009
I nosaltres què?
Per tarragones - General, Opinió reagrupats - 20/oct/2009
El motiu pel qual ERC ha dit més d’un cop que mantenia al psc al govern era el de crear complicitats. Es parteix de la base que sumant tots aquells que ja estem sensibilitzats pel que fa a la independència, no sumem prou per tal de fer de la independència un objectiu realista.
En un cert moment ERC va decidir intentar entrar a l’extrarradi de Barcelona, i aspirar a comptar amb el vot que tradicionalment havia sigut socialista.
És evident que en aquesta tasca han fracassat, tot i que admeto que era legítim intentar-ho, però si fem balanç de les costes de tot el procès ens en adonarem que ERC i Catalunya (que és allò realment important) hi han perdut bous i esquelles.
Per una banda ERC ha hagut de rebaixar-se a no parlar d’independència i sotmetre’s a les lleis del silenci de Montilla i la resta de socialistes (catalans?). Episodis com el de la pujada i baixada de bandera (Puigcercós), la creixent espanyolització de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió o les denúncies de crosta nacionalista de Joan Ferran, sense cap reacció per part dels seus socis de govern suposadament independentistes, entre molts d’altres, han anat afeblint la credibilitat del partit de les mans netes i de l’aire fresc.
A més de tot això, cal sumar-hi que el suposat punt fort del govern, és a dir les polítiques socials, en realitat brilla per la seva abscència i en el fons no s’ha notat pas canvi substancial des de l’era Pujol. Aixó sí, el que sí que ha sigut evident és un augment en la quantitat d’informes elaborats i càrregs públics contractats, és a dir, l’antítesi de les mans netes.
Per altra banda la reacció del partit en qüestió ha estat la de tancar-se en banda i no fer ni un mínim d’autocrítica, ans el contrari, culpen de tot plegat als seus ex-votants i ex-militants.
I enmig de tot això m’hi trobo jo, i molts dels meus companys reagrupats. Aquells qui vam donar suport a ERC per fer tot just el contrari del què estan fent. Aquells qui no calia tenir en compte, perquè ja estàvem convençuts des d’un principi. Alguns de nosaltres volien fer un front patriòtic amb una CIU collada des d’ERC i d’altres haguessin preferit que s’haguessin quedat a l’oposició, però mai haguessin volgut fer president a un home conegut per esmenar tant com va poguer l’estatut sortit del Parlament de Catalunya, i menys encara després de la desil·lusió del primer tripartit.
És per tot això que sovint ens sentim menystinguts fins a tal punt de preguntar-nos…i nosaltres què?
La resposta és ben clara…
Nosaltres Reagrupament!
Independència i democràcia
David Salas. Associat a Reagrupament.
Del dret a decidir
Per tarragones - Opinió reagrupats - 19/oct/2009
Aquest cap de setmana he pogut veure, perplex, com un partit polític autoanomenat com independentista, pretén basar tots els seus esforços de la propera legislatura en aconseguir el dret a decidir. I es que malgrat que el temps no s’atura nosaltres no avancem.
El dret a decidir ja el tenim els catalans. El podrem exercir o no, però ja el tenim. És tant senzill, i alhora tant difícil, com que el nostre govern declari unilateralment la independència de Catalunya. I es que aquests tipus de proclamacions sempre s’han fet des de les institucions locals. Després hi haurà hagut guerra o tot haurà transcorregut per via pacífica, però el camí sempre és el mateix. Només hi ha hagut una excepció, Montenegro. Tota la resta? Declaracions unilaterals.
Així doncs, perquè hem de treballar en aquesta direcció? Quin profit en traurem? No seria millor que TOTS plegats comencem a fer feina per assolir el que tant desitgem? Però hi ha una pregunta que encara ens demostra amb més fermesa que la via que ens planteja aquest partit polític és treballar en la direcció equivocada. Aquesta demanda de que puguem tenir el dret a decidir se’l fem al govern espanyol, que és qui ens el nega. Algú es creu que ens el donaran? És factible que des d’Espanya se’ns faciliti una via per assolir la nostra llibertat? Què ho tinguem tots molt clar, Espanya mai ens donarà una sortida com Dinamarca ho ha fet amb Groenlàndia. Tinguem-ho clar, si volem la llibertat ens l’haurem d’agafar nosaltres mateixos, tal i com ho ha fet tothom. Perquè els catalans no som diferents a la resta, som com tots.
Gil Cristià, associat a Reagrupament.
Presentació Reagrupament a Torredembarra (divendres, 9 d’octubre)
Per tarragones - General - 12/oct/2009
Divendres passat Reagrupament va presentar-se públicament a Torredembarra. La sala d’actes del Casal es va quedar petita davant l’allau de persones, prop d’una vuitantena, que varen venir de tota la subcomarca del Baix Gaià i d’altres indrets del Tarragonès.
Pocs minuts després de l’hora prevista, Manel Pereira, resident a Torredembarra i Coordinador Comarcal de Reagrupament al Tarragonès, començava la primera part de l’acte presentant el projecte polític de Reagrupament, basat en una declaració unilateral d’independència pel Parlament de Catalunya, i una radical regeneració de la vida política d’aquest país.
Xerrada-Col·loqui a Torredembarra (divendres, 9 d’octubre 20:00 h)
Per tarragones - General - 9/oct/2009

Lloc: Casal Municipal de Torredembarra. C/ Capella, 6
Data i hora: divendres 9 d’octubre, 20:00.
Ponent: Emili Valdero. Ex Secretari de Comerç i Turisme del Govern de la Generalitat, Doctor en Economia i Matemàtica Financera, Professor titular d’Economia de la Universitat de Barcelona.
Prejudicis que ens fan mal.
Per tarragones - General - 9/oct/2009
Avui em disposo a parlar d’un tema molt vell: No es pot jutjar un llibre per les tapes.
Aquestà és la conclusió a la qual he arribat després d’anar exposant el projecte de Reagrupament als meus amics.
Fa ja uns quants mesos, que no perdo la ocasió de fer propaganda de l’associació quan m’els trobo, però mai o gairebé mai en profunditat. Simplement els recomanava que entressin al web, o els recomanava que llegissin algun article. No volia aprofundir en el tema perquè entre d’altres coses, sé que la majoria d’ells no són independentistes, i més aviat són apolítics.
Però fa uns dies va venir a tomb encetar una conversa (moltes vegades aquestes coses no es busquen, sinó que te les trobes), i la meva gran sorpresa va ser que tot i que la posició inicial era de certa animadversió al projecte, un cop s’anaven exposant els motius, tothom acabava adonant-se’n que la solució era la independència.
Heu de tenir en compte que aquests que arribaven a la conclusió no eren ex-maulets o joves de les Jerc….ans el contrari. Els meus amics són d’aquells que quan guanya la roja, estan tant emocionats com si el Barça haguès guanyat la lliga, o si el Nàstic haguès tornat a primera.
El més important de tot plegat és que jugant en un terreny hostil, i exposant els arguments de manera clara, fins i tot el més espanyol pot tornar-se independentista.
De fet més o menys és el mateix que diu Carretero quan afirma que al marge de en quin idioma parlis, el que és estrany és no ser independentista a Catalunya. L’espoli no hi entén de llengües i d’això, tothom se n’adona si se li sap fer veure.
Per tant, la reflexió a la qual us vull convidar, és que quan afirmem que el nostre projecte té una voluntat transversal, no són només paraules, sinó que és cert. Tenim arguments per a convèncer a qualsevol persona que viu i treballa al nostre País, independentment de les seves arrels, llengua o cultura, i no hem de deixar perdre cap oportunitat de fer arribar el nostre missatge al màxim nombre de gent possible, i no només a aquells que sabem que ens poden ser afins.
A fi de comptes això és el mateix que passa quan parlant amb un català nouvingut canviem ràpidament al castellà (la maquinària colonitzadora de tres segles, acaben fent efecte, en moltes ocasions de manera incosncient). Fa uns dies, per les festes de Santa Tecla, una noia peruana que és la parella d’un amic meu em va demanar que “si us plau, no canviem la llengua quan parlem amb algú amb trets sudamericans” (o africans, o centre-europeus…). En realitat, l’acte de discriminació és el fet de canviar al castellà (llengua que no parlo gairebé mai) pel sol fet que l’interlocutor no sigui de la mateixa raça que tu. Ens hem d’anar treient aquests prejudicis del cap, ja que a fi de comptes la llibertat no hi enten de races i llengües, i si aconseguim fer-ho segur que en més d’una ocasió ens endurem una sorpresa, i trobarem afinitat allà on esperàvem trobar un mur. David Salas. Associat a Reagrupament1ª Assemblea Reagrupament – Barcelona 03/10/2009 (Matí)
Per tarragones - General - 8/oct/2009
Jornada intensa d’emocions al Palau de Congressos de Barcelona. Ens vam aplegar un total de 1200 reagrupats en un acte. Cal recordar que segons les dades proporcionades ahir per l’Emili Valdero en total som 2237 reagrupats. Per tant vam assistir el 53,64 % del gruix d’associats.

Acreditacions
L’assemblea va començar, amb una mica de retard, amb el Cant de la Senyera, que ja va fer aflorar l’emoció a molts dels presents a la sala. Tots teníem clar que anàvem a un acte polític però molts moments de l’assemblea van convertir-se en actes de reafirmació nacional. La il·lusió i la emoció a parts iguals es palpava en tots els associats. Érem conscients que estàvem vivint un moment històric, la fundació d’una associació amb clara vocació política, que pretén dinamitar el mapa polític català amb l’aposta desacomplexada per l’independentisme i la regeneració democràtica.

Plenari Assemblea (I)

Plenari Assemblea (II)

Plenari Assemblea (III)
Un cop es va votar i aprovar l’ordre del dia, l’Emili Valdero ens va exposar l’informe sobre la distribució i composició dels associats arreu del territori dels Països Catalans. A continuació l’informe econòmic a càrrec de l’Àngel Font.

Emili Valdero
Amb un cert retard passades les onze Joan Carretero va comparèixer per primera vegada davant els associats deixant clara una vegada més l’aposta de Reagrupament.

Joan Carretero
Durant l’assemblea va presentar-se el documental Moragues, homenatge a l’heroi oblidat sobre l’acte d’homenatge, o potser hauríem de dir de desgreuge, a l’heroi de l’11 de setembre de 1714. Així, vam poder veure les imatges gravades dels actes organitzats per Reagrupament durant la diada a Barcelona.
En Jordi Comas va ser l’encarregat de presentar totes les personalitats que van acceptar la invitació de Reagrupament per assistir a l’Assemblea constituent de l’associació.

Jordi Comas

Personalitats (I)

Personalitats (II)

Personalitats (III)

Personalitats (IV)

Personalitats (V)
Això si, l’ovació del matí va ser per l’històric dirigent Heribert Barrera. El plenari de l’Assemblea va aixecar-se del seient per dedicar-li els aplaudiments pel seu compromís amb la causa de Catalunya. Ell sap més bé que ningú les penúries per les quals ha passat el país. Realment va ser un dels moments més emotius de la jornada contemplar com més 1000 persones s’aixecaven en ple per homenatjar-lo.

Heribert Barrera

Aplaudiments a Heribert Barrera
Durant el matí van discutir-se i aprovar-se el reglament, la proposta de ponència política i els estatuts de l’associació. A més les persones que van voler esmenar alguns d’aquest documents van poder defensar la proposta d’esmena davant dels associats. Posteriorment vam procedir a l’estimació o desestimació de l’esmena corresponent.
Els estatuts, reglament i proposta de ponència política van ser aprovats per una majoria aclaparadora fet que és indicatiu que la 1ª Assemblea de Reagrupament va ser plàcida en molts sentits. Vam poder gaudir d’un espai de discussió, amb les lògiques diferències d’un moviment transversal tenint en compte els múltiples orígens ideològics dels associats, però amb l’objectiu comú clarament identificat: independència i regeneració democràtica.
La Rut Carandell va sortir al faristol per presentar la proposta de ponència política de la qual va llegir-nos-en algun fragment significatiu. Com us dèiem la ponència també va ser aprovada per una majoria gairebé unànime.
Després la mesa de l’Assemblea va acomiadar-se del plenari fins a la tarda quan arribaria el moment en el qual tots els associats escolliríem els 18 membres de la Junta Directiva entre les setanta-dues persones que havien presentat candidatura
Passem comptes…
Per tarragones - General - 6/oct/2009
M’ha semblat encertat fer una mica de balanç de tot el que ha anat passant durant aquests mesos de feina, un cop ja hem passat la data de l’esperat congrés.
En primer lloc, el que cal dir és que el nombre d’associats no para de pujar. Aquesta dada és essencial ja que significa que les idees de Rcat jo no només convecen als quatre que som al vaixell des del principi perquè ja estàvem convençuts, sinó que també s’està arribant a gent que probablement no estava tant sensibilitzada.
La conseqüència negativa de tot plegat és que els grups polítics tradicionals cada cop s’adonen més del nostre potencial i les agrressions verbals com les del senyor de la crosta o l’ecoprogre Miralles entre d’altres, volguent-nos alinear amb el feixisme i amb la dreta, seran cada vegada més freqüents.
En el fons però, que es vagin posant nerviosos tots plegats, i que ara hi hagi injúries on abans se’ns ignorava no és tampoc un mal presagi. El perill però és que gràcies a tot l’engranatge mediàtic del qual gaudeixen aquests difamadors, les seves mentides acabin penetrant a la societat. Només cal fer un tomb pels fòrums dels diaris per veure que molta gent ens dona suport, però molta d’altra es passa tot el dia difamant-nos.
És per aquest motiu que em veig en l’obligació d’utilitzar aquest espai per recordar novament quines són les directrius de la nostra associació.
Reagrupament és una associació amb vocació transversal, que promou la unió de tots els patriotes per aconseguir la declaració unilateral d’independència.
Reagrupament és una associació que defensa la igualtat de tots els homes i totes les dones pel que fa a drets i deures.
Reagrupament considera absurd definir-se com una formació de dretes o d’esquerres, ja que a l’hora de la veritat, la política que et permeten fer les competències i el finançament del qual disposa el parlament de Catalunya és tan pobre que no és possible que s’hi reconegui un perfil ideològic.
Reagrupament busca la dignificació de la praxis política, proposant limitacions de mandats i un sistema d’eleccions de llistes obertes, en el qual els diputats escollits ho siguin per haver arribat a un nivell de compromís amb els habitants d’una zona concreta del territori.
Tot plegat fa de Reagrupament una ventada d’aire fresc, que molts comencen a veure com un problema i que s’entesten en qualificar de partit de dretes independentista (de manera pretesament ingènua), arribant-nos a alinear fins i tot amb la Plataforma per Catalunya de l’ex-falangista Anglada. Tal i com he dit, Reagrupament aspira a ser una associació transversal, que sigui capaç de fer oblidar el decimonònic eix dreta-esquerra, per fer apareixer en escena un nou eix ; Unionistes-independentistes.
Jo ja he escollit…i tu?
David Salas. Associat a Reagrupament.