Prejudicis que ens fan mal.


20080929-llibresAvui em disposo a parlar d’un tema molt vell: No es pot jutjar un llibre per les tapes.

Aquestà és la conclusió a la qual he arribat després d’anar exposant el projecte de Reagrupament als meus amics.

Fa ja uns quants mesos, que no perdo la  ocasió de fer propaganda de l’associació  quan m’els trobo, però mai o gairebé mai en profunditat. Simplement els recomanava que entressin al web, o els recomanava que llegissin algun article. No volia aprofundir en el tema perquè entre d’altres coses, sé que la majoria d’ells no són independentistes, i més aviat són apolítics.

Però fa uns dies va venir a tomb  encetar una conversa (moltes vegades aquestes coses no es busquen, sinó que te les trobes),  i la meva gran sorpresa va ser que tot i que la posició inicial era de certa animadversió al projecte, un cop s’anaven exposant els motius, tothom acabava adonant-se’n que la solució era la independència.

Heu de tenir en compte que aquests que arribaven a la conclusió no eren ex-maulets o joves de les Jerc….ans el contrari. Els meus amics són d’aquells que quan guanya la roja, estan tant emocionats com si el Barça haguès guanyat la lliga, o si el Nàstic haguès tornat a primera.

El més important de tot plegat és que jugant en un terreny hostil, i exposant els arguments de manera clara, fins i tot el més espanyol pot tornar-se independentista.

De fet més o menys és el mateix que diu Carretero quan afirma que al marge de en quin idioma parlis, el que és estrany és no ser independentista a Catalunya. L’espoli no hi entén de llengües i d’això, tothom se n’adona si se li sap fer veure.

Per tant, la reflexió a la qual us vull convidar, és que quan afirmem que el nostre projecte té una voluntat transversal, no són només paraules, sinó que és cert. Tenim arguments per a convèncer a qualsevol persona que viu i treballa al nostre País, independentment de les seves arrels, llengua o cultura, i no hem de deixar perdre cap oportunitat de fer arribar el nostre missatge al màxim nombre de gent possible, i no només a aquells que sabem que ens poden ser afins.

A fi de comptes això és el mateix que passa quan parlant amb un català nouvingut canviem ràpidament al castellà (la maquinària colonitzadora de tres segles, acaben fent efecte, en moltes ocasions de manera incosncient). Fa uns dies, per les festes de Santa Tecla, una noia peruana que és la parella d’un amic meu em va demanar que “si us plau, no canviem la llengua quan parlem amb algú amb trets sudamericans” (o africans, o centre-europeus…). En realitat, l’acte de discriminació és el fet de canviar al castellà (llengua que no parlo gairebé mai) pel sol fet que l’interlocutor no sigui de la mateixa raça que tu.
Ens hem d’anar treient aquests prejudicis del cap, ja que a fi de comptes la llibertat no hi enten de races i llengües, i si aconseguim fer-ho segur que en més d’una ocasió ens endurem una sorpresa, i trobarem afinitat allà on esperàvem trobar un mur.
David Salas.  Associat a Reagrupament

Els Comentaris estan tancats