La dignitat de Catalunya es diu independència


Ha provocat enrenou en el dia d’avui la publicació d’una editorial conjunta de 12 principals diaris catalans, amb el títol “La dignitat de Catalunya”, i on es fa referència  a la famosa sentència del TC sobre l’Estatut, i les seves conseqüències, sembla que  ha agafat amb el pas canviat la classe política catalana, què degut a la seva mediocritat cada cop sembla queda més enrere de la societat, què ja demana a crits una regeneració, i una dignitat com reclama l’escrit, què ja fa temps que han perdut.

L’article famós,  son unes ratlles prudents i sense acabar d’aclarir cap solució que no sigui deslegitimar el TC, del qual recorda la recusació d’un, la mort d’un altre, i quatre magistrats que continuen amb el seu mandat caducat, i on sembla que volen actuar com una quarta cambra junt amb el Parlament, les Corts espanyoles i la voluntat catalana a les urnes. La possible retallada de tots els trets identitaris catalans que s’han filtrat, com el terme nació, el dret i deure de la llengua catalana, o el poder judicial, semblen un fet per acabar de soca-rel  la complexitat espanyola. Això suposa l’acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig, posant en joc l’esperit de la pacifica transició amb un tancament a pany i forrellat institucional, què és contradiu amb el caràcter obert i integrador de la Constitució, i alhora posen en perill els pactes profunds que han donat els 30 anys més virtuosos de la historia espanyola. Es fa reso de la fatiga catalana de ser vistos com un impediment per la uniformitat, quan som els primers en complir les lleis.  Per últim adverteix d’una societat valenta que  vol una millora de l’autogovern, amb un ampli suport social.

En primer lloc veig una bona iniciativa dels mitjans catalans apel·lar a la dignitat, quan per un altra banda els partits no son capaços d’articular una resposta unitària. Dit això, i vist tot el procés estatutari, les reaccions espanyoles, les misèries catalanes, i la invisibilitat del text pel que fa a una aplicació per part de l’estat, per exemple en matèria de traspassos, o amb un finançament que redueixi l’espoli fiscal, cosa que no s’ha produït, la dignitat només pot passa per donar per acabada la via autonòmica, i posar el dret a decidir damunt la taula, vist la impossibilitat de futur amb el sistema actual.

El text posa en evidencia el frau d’aquest tribunal com tots ja sabem, però s’oblida que l’estat de dret espanyol el considera totalment legítim, i per tant per molt injust que sigui, passa per damunt la voluntat popular, dins l’estat espanyol no hi ha més opcions.  Tanmateix ens parla d’aquest pacte estatutari i el pacte de la transició trencat, cosa totalment falsa, ja que l’Estatut es fonamentalment el que han volgut les Corts Espanyoles, menyspreant l’aprovat per un 90 % del Parlament català, per tant és una imposició o un regal, mai un pacte.  També ens parla del pacte de la transició, quan tots sabem la baixa qualitat democràtica espanyola, precisament degut a aquest fals pacte dirigit pels mateixos que van bellugar els fils a la dictadura, i on aquest caràcter obert constitucional sembla una broma de mal gust, amb articles com el vuitè, on consagra l’exercit com la garantia de la unitat territorial, i on es pràcticament impossible la seva reforma, a diferencia d’altres estats vertaderament democràtics, per posar només dos exemples.

Adverteix d’una societat valenta, però obvia els esdeveniments que van creixent a Catalunya, i fets tant importants com el que es realitzarà el 13 de desembre, on més de 160 municipis votaran la consulta per l’estat propi, i on aquest camí a pesar del silenci del partits d’ordre i els mitjans oficials, va agafant la centralitat política amb normalitat, i com ja han fet altres territoris en el món.  El projecte uniforme espanyol s’ha mostrat nociu per les aspiracions catalanes, i això es un fet, per tant seguir insistint amb el mateix no te cap sentit.  A part, dona entendre que si las sentència es favorable el problema ja no existirà, quan la realitat es una molt diferent, ja què és clarament insuficient, i sense cap garantia que l’Estat el complirà, com per exemple en les inversions per infrastructures, l’aeroport del Prat, la oficialitat del català a Europa entre molts altres temes.

En definitiva com iniciativa em sembla molt be, però no ens enganyem, la via autonòmica es el problema, i l’Estatut un simple fet que el referma, no hi ha solucions a mitges, i si una de molt clara, i què a més només depèn de nosaltres, i que en aquests moments políticament s’està organitzant al voltant de Reagrupament, què pot acabar sent una gran Coalició amb la vista posada a la regeneració política i l’assoliment de l’estat propi, a que esperem?.

Albert Cortés, associat a Reagrupament

Els Comentaris estan tancats