Reagrupament
Urgell

A Verdú, a la sala d’actes de la llar de jubilats, la Sandra Lomas , llicenciada en història i en comunicació audiovisual, secretària i membre de la junta directiva nacional de Reagrupament i quarta candidata a les llistes de Reagrupament per la circumscripció de les comarques Barcelonines, i en Jaume Fernàndez, cap de llista per Reagrupament per la circumscripció de les terres de Lleida, professor d’institut, alcalde de son poble, Rosselló de Segrià i pagès, van presentar, ahir dijous 2 de setembre, davant una trentena de persones, el projecte que defensarà Reagrupament al parlament si n’arriba a formar part.

Hi ha hagut moments en la nostra història que podríem qualificar d’injustos i que ens han portat, tot i el nostre caràcter pacífic, treballador, emprenedor, valent, intel·ligent i ambiciós, a una realitat autonòmica que ens limita i ens escanya. Una realitat que ens manlleva la nostra potencialitat, que explota  i que ens nega com a poble.  I els polítics no han estat a l’alçada que Catalunya necessita.  I tot plegat ens està portant cap a una decadència per la minsa qualitat política, econòmica i estructural, ens diu Sandra Lomas.

Espanya fa una política colonial, i n’és un exemple l’espoli del 10 % del nostre PIB, que no es dóna en cap altra regió de l’Europa democràtica. I aquests vint-i-dos mil milions d’euros (22.000.000.000) que Catalunya tant necessita  s’inverteixen en infraestructures, en prestacions socials, en equipaments … a altres llocs de l’estat .  Els treballadors catalans aporten tretze mil milions d’euros (13.000.000.000) per a pagar, no les seves pròpies futures pensions, sinó les pensions actuals de tot l’estat.  Si gestionéssim nosaltres aquestes aportacions els pensionistes catalans incrementarien en un 25 % la pensió . I la única manera de poder-ho gestionar és assolint la independència.

 Ens estem  malacostumant a que l’administració pública ens hagi de resoldre els nostres problemes. A tirar les culpes d’allò que ens passa al veí.  A que ens plogui la subvenció, l’ajuda pública, el subsidi…  i en definitiva a no arreglar els nostres propis afers. Cal que ens desempalleguem dels complexos i que  treballem de valent, que és el que millor sabem fer. El treball és el que ens ha permès subsistir a les adversitats i serà el que ens permeti ser allò que volem ser, senzillament Catalans.  Nosaltres no som pas menys capaços que cap altra nació del món. Cal el nostre compromís, però sobre tot cal que els polítics siguin els primers compromesos.

El camí està marcat.  Espanya no va reconèixer la proclamació d’independència de Kosovo al·legant que incomplia la legalitat internacional. El tribunal internacional de la Haia ha dit tot el contrari, i aquells que demanen respecte i acatament a les sentències del tribunal constitucional encara no han acatat la sentència del tribunal internacional, però Kosovo és ja una nova nació europea i no serà la darrera. Al programa electoral de reagrupament hi ha el compromís de presentar a aprovació la Constitució de Catalunya, que és una proclamació d’independència que derogarà les lleis espanyoles que ens escanyen i ens volen aniquilar com a nació.

Seguidament en Jaume fernàndez prengué la paraula per continuar la presentació de  l’associació Reagrupament Independentista.

 Hi ha esdeveniments a la història que tanquen o enceten una era. La primera gran guerra va suposar la fi del colonialisme del segle XIX i amb les misèries de la segona guerra mundial van començar a engendrar la Unió Europea.  El fracàs estatutari ens ha portat a un atzucac i el temps dirà si també serà un punt d’inflexió i de canvi en la nostra història.

Espanya va sortir de la dictadura i la transició va ser temps de canvis importants que l’han portat a ser un país modern, integrat a les organitzacions internacionals, i relativament ric. No podem esperar que Espanya canviï de manera substancial  si no hi ha un esdeveniment que ho provoqui.  Ens toca a nosaltres moure fitxa.

El segle passat va esta marcat per lluites ideològiques de signes oposats. Aquestes disputes són ara residuals i infundades.  Tothom assumeix que cal una assistència sanitària, una seguretat social , una educació gratuïta… la dualitat ideològica dreta – esquerra ha perdut la polaritat. Però amés, quan no hi ha diners, no es poden fer polítiques ni de dretes ni d’esquerres. A Reagrupament conflueixen persones de tots els àmbits, alguns amb militància anterior en partits polítics, molts d’altres sense aquesta experiència, però tots han mirat  el país i han escoltat el seu prec  agònic per una solució clara i dràstica.

Segueix citant els quatre principis basics que fonamenten la regeneració democràtica. 

Cal que treballem fort i que siguem nosaltres qui anem a invertir a la Xina i a altres indrets i no seguir esperant que ens arreglin el país des de fora. Ja ens hem escaldat altres cops amb les inversions estrangeres i n’hi ha que encara no han escarmentat.

Preguntat altra cop per la unitat dels partits independentistes, contesta que amb els precedents de polítics venuts pel preu d’un càrrec, Reagrupament no més pot respondre per sí mateix i acaba fent una promesa ferma als assistents “si entrem al parlament, no un farem passar vergonya”

Dimarts 31 d’agost de 2010, presentació de Reagrupament a Castellserà.

Seguint amb la roda de presentacions de Reagrupament per la comarca de l’Urgell, aquest dimarts es va fer una conferència – col·loqui a La Panera de Castellserà, preciós edifici cistercenc que havia estat del Monestir de Poblet. Van exposar els seus arguments els dos candidats que obren i tanquen la llista electoral per Lleida de Reagrupament.

Jaume Fernàndez, cap de llista per Lleida: “Existeix una llei internacional de divorci entre països: és la Convenció de Viena sobre la Successió d’Estats en Matèria de Tractats, de 1978, on, entre altres coses, s’especifica que un estat secessionat d’un altre seguirà formant part dels tractats i organismes internacionals als que pertanyi l’estat d’origen. Això vol dir que Catalunya seguiria essent membre de la Unió Europea i de la OTAN, per exemple”.

Jaume Ponsarnau, tanca la llista per Lleida: “Fins ara hi havia dos blocs al Parlament: els autonomistes (CiU–ERC) i els estatalistes (PP–PSC-PSOE). Ara s’hi afegirà un tercer bloc: el dels independentistes”.

Dissabte a la tarda, Emma Azamar i Jaume Fernàndez, segona i cap de llista per a les properes eleccions per la circumscripció de les terres de Lleida respectivament, vam presentar el projecte de Reagrupament als veïns de Belianes.

Va començar el parlament Emma Azamar amb una repassada molt completa de l’ideari de Reagrupament.

Jaume Fernàndez va parlar especialment del treball com a un dels tres pilars  de l’ideari de R.cat.  El treball no en el sentit estrictament laboral. Al 1714, perduts els nostres drets en ésser derrotats a la guerra de successió, els catalans van tornar a la feina i van mantenir l’esperit del nostre poble, fonamentat entre d’altres aspectes identitaris, en la cultura de l’esforç,  transmetent-la de generació en generació.

El nostre poble ha passat, al llarg de la història, per situacions molt delicades i  el treball ens ha donat l’energia econòmica que ens ha permès superar els conflictes. El treball ens va fer capdavanters per ressorgir en la industrialització del segle XIX. Nosaltres no tenim recursos naturals, d’aigua no ens en sobra…   El principal recurs de Catalunya ha estat la seva gent.

Som els hereus d’aquest llegat cultural, d’aquest esperit, i  ens trobem en una conjuntura molt diferent i molt avantatjosa respecte de la dels nostres avantpassats per assolir el somni que ens hem anat transmetent. La tradició democràtica europea ens empara  davant els desitjos de barbàrie dels nostres colonitzadors.

Estem, però, patint d’una espanyolització preocupant del nostre poble. Veiem que es valora i idealitza al murri que se’n surt sense treballar o al que fa un desfalc intel·ligentment calculat. Molta gent ha pretès fer-se ric especulant amb la construcció. Sorgeix una generació on una part del jovent ni estudia ni treballa. Als pagesos no els surt a compte conrear la terra. Els fills no segueixen la tradició pagesa.

Als països seriosos es protegeix el sector primari.  Com a llicenciat en història, mestre d’institut i pagès, en Jaume ens va fer un “passeig” per la història de l’Imperi Romà per il·lustrar-nos amb un exemple uns fets que ens resulten molt familiar.  Els governants tenien la població “anestesiada” amb el futbol, perdó, vull dir amb les lluites de gladiadors al circ, i també els tenien la panxa contenta amb blat a preu molt baix. Tant baix era el preu del cereal que els pagesos van optar per canviar de conreu i el cereal s’havia de portar en vaixells d’altres parts de l’imperi. Així que van haver conflictes que no van permetre arribar els vaixells, a Roma es va passar gana. No cal anar tant lluny en la història. A Argentina, fa pocs anys, compraven els aliments a Xile i ja sabem com van acabar.

Catalunya no protegeix el sector primari. No és una qüestió només dels polítics governants, és una qüestió del sistema. Catalunya, no només no té estat propi, a més en té un en contra. Un exemple és el canal Segarra – Garrigues, que arriba tard, car i mal fet. Està molt bé protegir els ocells, però l’espècie més amenaçada als camp catalans són els pagesos. El treball dels pagesos dóna empenta a la nostra economia. Sense estat no podem defensar els nostres interessos, i l’estat espanyol fa per manera d’ofegar el nostre esperit ofegant la nostra economia.

En Jaume ens va fer una descripció detallada del full de ruta per a assolir la independència per la via de la declaració unilateral d’independència.

En ésser preguntat pel guirigall que envolta l’independentisme als mitjans de comunicació,  va fer una crítica al sistema de subvencions de les empreses de comunicació. Si el sistema incentivés l’esforç subvencionant-los en funció dels resultats, els mitjans farien periodisme d’investigació sense por a mossegar la mà de qui els paga i no s’estarien per foteses.

Dijous al vespre, al restaurant 2007 de La Fuliola, davant d’una trentena de persones, el coordinador de Reagrupament de l’Urgell va presentar els ponents, Jaume Fernàndez, cap de llista de Reagrupament per a les terres de Lleida, professor a l’ institut de Balaguer, alcalde de Rosselló de Segrià i pagès i a Roger Granados, membre de la junta directiva nacional i responsable de la redacció de la Constitució de Catalunya.

Va començar la ponència en Roger Granados recordant  com es va generar la idea de fer una constitució en ple debat sobre l’estatut: “Els estat tenen constitucions,  no estatuts”.  La paraula constitució desperta  recança pel jou que ens representa la constitució espanyola, però una constitució és la cúspide organitzativa política especialment i també judicial d’un país.

Lloà el seu text, clar i concís, en català i en anglès. En la nostra llengua i en la llengua internacional, perquè tothom l’entengui. Es tracta d’un text molt conceptual i poc carregós, sense immergir-se en el llenguatge jurídic, on, citant-la textualment “Nosaltres, el poble de Catalunya…” els catalans en som els titulars, ens organitza i ens proclama com a estat en recuperar la sobirania nacional.  És una redacció, diu, entenedora, gens complexa i que, segons en Roger, ha estat qüestionada pels partits catalans, a excepció dels espanyolistes,  pel seu contingut, però no pas per la seva legitimitat.

Aquesta constitució,és pel seu articulat, una proclamació d’independència i, si Reagrupament té representació parlamentaria, la presentarà com a llei per a ser aprovada pel parlament.

A Catalunya no li queden gaires opcions: o és estat o serà una regió folklòrica dins d’Espanya. 

Seguidament prengué la paraula en Jaume Fernàndez qui valorà actes com aquest per la proximitat amb la gent. La campanya de Reagrupament és de pocs recursos, però ho serà sense empenyorar-nos amb préstecs que ens esclavitzin amb els prestadors.  Reagrupament és una associació trencadora que neix amb l’onatge de les noves tecnologies com Internet i és un moviment trencador amb l’ status quo.  No tenim un “color” polític. Som transversals per una renúncia personal volguda per a no enterbolir l’objectiu número u que és la independència, i tenim data de caducitat, com els iogurts. Així que Catalunya esdevingui un estat, Reagrupament es dissoldrà i donarà pas a tot el ventall de tendències polítiques que es vulguin presentar.

Un govern està condicionat pels recursos econòmics i per la capacitat legislativa. En el cas legislatiu estem supeditats a les lleis espanyoles de rang superior. En el cas econòmic, si hem anat fent en temps de “vaques grasses”, ara estem davant d’una crisi econòmica que es perfila de molt llarga durada i el dèficit fiscal, que se’n pot discutir la xifra, però no la importància, ens ho posa molt difícil. Només es pot fer política de supervivència, i això afecta a tothom, sense excepcions de quin idioma parli o de com pensi o on hagi nascut. I els partits es van rellevant en aquesta conjuntura no tant pels propis mèrits sinó pels demèrits aliens

La independència és un camí difícil, però senzill, i depèn només dels ciutadans de Catalunya.  Altres opcions amb que ens voldran “entretenir” com la d’una Espanya federal o la d’ un concert econòmic  són una quimera impossible. D’altres com allò del peix al cove o que si trobar l’encaix amb Espanya hores d’ara només fan riure. Un col·lectiu només canvia o per descontent general o per pressions.  En el primer cas ens trobem amb uns espanyols encantats de ser-ho i més ara amb els èxits de “la roja”. A un canvi cap`al federalisme només n’hi dóna suport una part del PSOE a Catalunya i a enlloc més. Espanya, tant ben acomodada com està, no prescindirà dels recursos de Catalunya per cedir-nos-els  amb un concert econòmic.  La darrera colònia espanyola està molt ben ensinistrada. Es queixa però no fa res. Els espanyols no s’amoïnen pas gens pel nostre rebombori i no pensen pas canviar per emmotllar-se a cap nova cojuntura.

Reagrupament fa campanya en positiu a favor de la independència. No fa campanya en contra de ningú. Espanya fa el que ha de fer, i els espanyols són com és la gent a Catalunya i a qualsevol altra part del món, ni millors ni pitjors. Durant anys ens hem planyut tirant les culpes a Madrid, però la culpa és només nostra. Som nosaltres qui escollim els nostres polítics. Els hem sentit cridar proclames independentistes. Ens han demanat que posem el “cat” a les matrícules, han demanat que certs professionals renunciïn a projectar-s’hi sota l’aurèola espanyola, han dit que no hauríem de pagar impostos… però sempre a la nostra sort. No ho han fet pas ells primer.

Reagrupament pot agradar o no, però no enreda ningú. El canvi és possible i el camí està ben marcat pels esdeveniments dels darrers quinze anys a l’Europa Occidental amb Montenegro i Kòsovo. I quan proclamarem la independència ens posarem sota els auspicis de la comunitat internacional, especialment dels Estats Units d’Amèrica i de la Unió Europea i serà llavors que el govern interí podrà organitzar un referèndum amb observadors internacionals i amb garanties d’èxit, on el govern farà campanya pel sí.

A Montenegro es xifrava l’ independentisme en un 13 % dos anys abans de les eleccions, però la il·lusió en un nou ordre en va fer assolir el 55 % dels vots. Tres anys després,  el president del partit pro-serbi  en ser preguntat va rebutjar la idea, en el cas de poder-ho fer, de tornar a unir-se a Sèrbia, valorant la millora del país en tots els sentits.

Reagrupament té dos pilars més, a banda de la independència, en que es recolza la seva raó de ser. La nostra marca diferencial és la proposta d’aprovar lleis que regenerin la nostra democràcia de baix nivell.  No es pot deixar el control del govern en mans dels polítics sense control. Catalunya s’està acostumant a la corrupció pública i ja no s’escandalitza dels diferents casos de malversació.  La Constitució diu que Catalunya és dels ciutadans. No som súbdits. El país ens pertany, i és per això que tenim uns drets i uns deures. Som contribuents i hem d’exigir que el govern funcioni amb el menor cost.

Catalunya, en trenta anys, no ha desenvolupat una llei electoral perquè els dos partits majoritaris tenen interessos diferenciats en les diferents parts del territori i responen a interessos de partit i no pas de país. Nosaltres proposem un mètode que funciona des de ja fa 300 anys a altres països. Cal dividir el territori en circumscripcions, que poden ser més o menys de 135 i que cada circumscripció posi un diputat a un escó. I aquest diputat haurà de respondre davant  la gent de la seva circumscripció, i no davant del partit, per a servir als primers.

La corrupció és inherent a l’ésser humà i s’ha de fer per manera que, qui té el poder, estigui sota control. Per una banda amb limitació de mandats.  La continuïtat en un càrrec provoca relaxació i disminució de l ’interès, i també fa que es doni per garantit que el lloc ens pertany després d’ ocupar-lo durant  tant de temps. La política no ha de ser una professió de per vida. Els polítics han de tenir la seva pròpia professió que els permeti tornar a la vida civil i no dependre laboralment del càrrec polític. Això els fa actuar no en clau de país sinó per interessos personals.

També cal simplificar l’administració, i proposa el model d’Israel, on només hi ha l’estat i els ajuntaments. Aquests mancomunen les seves necessitats comunes amb organitzacions senzilles, poc costoses econòmicament i molt eficients.

Acaba dient que Reagrupament estarà a l’oposició i no formarà part del govern si no és per a proclamar la independència.  Que la independència ara mateix, sense la regeneració democràtica, faria de Catalunya una “república bananera” amb els polítics actuals.

 Cal que treballem de valent.

Preguntat sobre la divisió de l’independentisme, apunta com a bo que hi hagi competència, en contraposició al servei que es dóna en el cas de situació de monopoli.

Dimarts al vespre, davant d’una quarantena de persones, en Jaume Fernández, cap de llista de Reagrupament independentista per a les comarques lleidatanes per a les properes eleccions al parlament de Catalunya, i en Jaume Ponsarnau, qui tanca la llista, van fer la presentació de Reagrupament i de la Constitució de Catalunya,  al casal municipal de Guimerà.

En Jaume Ponsarnau va començar el seu parlament fent referència als comentaris apareguts a diferents mitjans de comunicació que remarquen la falta d’unitat de l’independentisme. La independència, diu en Jaume Ponsarnau, necessita de la generositat de la seva gent,  però cal, sobretot una autoexigència de generositat.

De les balances fiscals, que amb recança, després d’haver estat llargament sol·licitades van ser publicades, en va fer esment dels 20.000 milions d’euros, tot i la crisi, que marxen a Madrid per a no tornar i que ens posa, sense discussió, al capdamunt del rànquing de les regions del món amb major dèficit fiscal.

 “Cap govern se’n pot sortir si ha de gestionar misèries”. Fa una repassada a alguns exemples del greuge comparatiu en inversions i en infrastructures respecte d’altres comunitats autònomes. Diu que no s’està en contra de ningú, sinó a favor de defensar els nostres interessos i es pregunta si algú pot defensar amb coherència la situació  actual.  La solució és la independència.

Va recalcar els dos compromisos principals de Reagrupament, la proclamació unilateral d’independència i la regeneració democràtica. Aquesta darrera amb una llei electoral que retornin la confiança dels electors en les respostes dels polítics.

I va acabar amb la proclama que “les nacions lliures del món ens esperen”

Seguidament en Jaume Fernández es va presentar curricularment per a dir que aquest projecte polític no és només una vocació, sinó que esdevé una necessitat per a Catalunya.

Va començar la seva militància en la política pel desig de veure Catalunya sobirana, i que està ara a Reagrupament pel mateix motiu.

En referència a la 2a retallada de l’estatut del 2006, va afirmar que la 1a retallada ja va ser dins mateix del parlament, el setembre del 2005, per la poca gosadia dels diputats. I que no cal mirar a ningú més que a nosaltres mateixos per a tirar-li la culpa. No, des de que s’instaurà la democràcia a l’estat espanyol. Abans del show del tribunal constitucional en dictar sentència, Reagrupament ja havia confeccionat la constitució de Catalunya.

Espanya ja s’agrada a sí mateixa tal com és i és d’il·lusos esperar que canviï. Així, doncs, per salvar el nostre dèficit queden dues vies. Una és l’assimilació dins d’Espanya, amb els greuges a la baixa dels que parlava Ponsarnau. L’altra via possible és la proclamació unilateral d’independència. Qualsevol intent, per via jurídica, de sortir-nos-en, d’aquest espoli, toparà amb una llei de rang superior d’àmbit estatal, però cap llei pot privar la voluntat d’un poble de ser lliure. Espanya té un pobre bagatge democràtic de 30 anys, respecte als 300 d’alguns països anglosaxons com Anglaterra o Canadà, que respecten els intents sobiranistes d’Escòcia i del Quebec.

 I respecte d’aquells que proposen altres vies, com la federalista, és  clar que  fora de Catalunya no hi ha gaires federalistes i aquesta via no pot progressar, i que cap govern se n’estarà d’ingressar 20.000 milions d’euros per cedir-los per a la via d’un concert econòmic. La única manera de desfer-nos-es és marxant d’Espanya. Els polítics ens voldran tornar a enredar dient-nos que els pactes assolits són els millors possibles. Ja en fa 15 anys que van dient que ho són i estem com estem.

Les institucions internacionals regulen pel conveni de Viena de 1970 qualsevol procés de “divorci”, amb la separació de bens… i en això es fonamenta el full de ruta per a la proclamació de la independència. El parlament és sobirà i pot proclamar la independència. Montenegro o Kòsovo en són exemples. Posteriorment el nou govern organitzarà un referèndum supervisat per les institucions internacionals.  Alguns que ens titllaven d’il·luminats per defensar aquesta via ara ens donen la raó.

La independència és una urgència nacional que està per sobre d’ideologies i interessos particulars. Un cop assolida la independència i establerta una base que garanteixi  la regeneració democràtica, Reagrupament es dissolt i cadascú continuarà, si vol seguir fent política, des de la vessant que més li sedueixi.

Fent referència a les properes eleccions, diu que si Reagrupament entra al parlament, estarà a l’oposició. Només formarà part d’un govern si és per a proclamar, en un termini màxim de sis mesos, la independència. Augura per a les properes eleccions una victòria de CiU. Per molt bé que ho facin, però, i comparant-ho a una cursa de cotxes, diu que ni el millor pilot pot fer un bon paper si ha de conduir una tartana. Governar la misèria és sempre difícil.

Les xifres macro econòmiques del dèficit les tradueix a l’economia domèstica amb la quantitat de 3.000 € per cada català i per any. Aquestes xifres són in assumibles, per sobre dels sentiment individuals, de la llengua pròpia, de la procedència, de la raça… Però mentre “la colònia” només es queixi i no faci res, a Espanya no li cal amoïnar-s’hi.

Engega amb la segona raó de ser de Reagrupament, la regeneració democràtica, dient que la política no pot funcionar per la baixa qualitat de la democràcia.  Catalunya encara no té una llei electoral pròpia. Les raons les atribueix al desequilibri del mercat electoral que dificulta que els dos partits majoritaris es puguin repartir el territori amb garanties de subsistir. Els partits s’autodefensen per mantenir el seu estatus. Reagrupament proposa el model anglosaxó de dividir el territori en circumscripcions uninominals que donarien un diputat. Els polítics no caldria que pertanyessin a cap partit. A diferència d’ara que els polítics han de guanyar-se la confiança dels membres del partit i no la dels votants. El polític es deu als seus electors i ha de respondre davant dels ciutadans i atendre els problemes des del parlament i des del territori. Els càrrecs electes han de ser servidors dels ciutadans i no servir-se’n.

La política no és una professió. La política és un temps, limitat, per a servir als ciutadans. S’ha d’establir una limitació de mandats i una incompatibilitat de càrrecs. No pot ser que una sola persona ostenti diferents càrrecs en diversos consells administratius. Els polítics han de ser treballador a la vida civil i ser capaços de tornar-hi en acabar el seu temps de dedicació per no estar lligats a haver de viure de la política

S’ha de simplificar l’administració política. Ajuntaments, diputacions, consells comarcals, vegueries…, són massa gent i és poca la repercussió pràctica a l’hora de solucionar problemes. Proposa sistemes més senzills de solucionar els problemes, mancomunant-se els diferents ajuntaments sense necessitats de tantes estructures.

Tots els contractes i totes les transaccions econòmiques s’han de publicar. És molt greu que el poble no reaccioni amb indignació davant la corrupció per estar-hi ja avesat.

Per acabar, ens llegeix un dels usatges de la Constitució de Catalunya “nosaltres, el poble de Catalunya, volent restablir els nostres dret sobirans …” què és en si una proclamació d’independència i que serà, aquesta constitució, la primera llei que els diputats de reagrupament presentin al parlament perquè s’aprovi.

Tot seguit s’obre un torn de preguntes i de diàlegs

20 de març de 1980                                                                    29 d’abril de 1984

Part.: 61,34%. 2.705.413 vots.  17.960 en blanc (0,66%)     Part.: 64,36 %. 2.877.516 vots .  14.313 blanc (0,49%)

29 de maig de 1988                                                                  15 de març de 1992

Part.: 59,37 %. 2.695.935 vots, 16.946 en blanc (0,66%)   Part.: 54,87%. 2.643.910 vots .  31.092 en blanc (1,17%)

19 de novembre de 1995                                                            17 d’octubre de 1999

Part.: 63,64%. 3.223.952 vots .   31.417 en blanc (0,97%)    Part.: 59,20%. 3.126.090 vots .  28.968 en blanc (0,92%)

16 de novembre de 2003                                                        1 de novembre de 2006

Part.: 62,54%. 3.310.483 vots .   30.212 en blanc (0,91%)   Part.: 56,04%. 2.968.534 vots .  60.244 en blanc (2,02%)

El vot en blanc no ha superat mai el 3% . El vot nul, tret del del referèndum de l’estatut, ha estat sempre insignificant. L’abstencionisme és el gran potencial

és un sistema que inventà el matemàtic i advocat belga Victor D’Hondt el 1878 per repartir els escons en un sistema de representació proporcional de partits. Sovint s’usa el que s’anomena la regla d’Hondt modificada, en què només s’atorguen escons als partits que han superat un determinat percentatge de vots.

Exemple de funcionament de la regla modificada

Per entendre aquest sistema farem servir un exemple. Imaginem una província que ha d’escollir vuit diputats on els resultats de les eleccions són els de la taula següent:

No es tenen en compte aquelles candidatures que no hagin obtingut, almenys, el 3% dels vots vàlids emesos en la circumscripció. En el nostre exemple, hi ha hagut 267.500 vots vàlids, per tant un 3% serien 8.025 vots.

Després, s’ordenen de major a menor, en una columna, les xifres de vots obtinguts per les restants candidatures. Es divideix el nombre de vots obtinguts per cada candidatura per 1, 2, 3, etcètera, fins a un nombre igual al d’escons corresponents a la circumscripció, en aquest cas vuit, i es van atribuint els escons a les candidatures que obtinguin els quocients majors al quadre, atenent a un ordre decreixent.

Quan en la relació de quocients coincideixin dos quocients corresponents a distintes candidatures, l’escó s’atribuirà a la que hagi obtingut el nombre més gran total de vots.

En el cas de Barcelona, superar el 3% equival a obtenir d’entrada 2 o 3 diputats. Els vots necessaris per aconseguir el 3% sobre els vots vàlids dependran del percentatge de participació i també de si augmenta o disminueix el cens electoral. A les convocatòries de 2003 i 2006 ha suposat al voltant de 70.000 vots.

Pel que fa a les altres tres circumscripcions, Girona, Lleida i Tarragona, la barrera del 3% no fa efecte, ja que és necessari un percentatge més alt de vots per aconseguir alguns dels escons que es reparteixen. A les darreres eleccions els últims diputats van assignar-s’hi amb el 4,6% a Tarragona, el 4,8% a Girona i el 5,7% a Lleida. El que mai ha passat fins ara és que una llista electoral hagi obtingut representació a una d’aquestes tres circumscripcions i no n’hagi obtingut a Barcelona.

(Vots necessaris, amb el cens i la participació de les eleccions al Parlament de 2006, per obtenir Diputats a les quatre circumscripcions.): 

Els vots nuls no comptabilitzen.

Els vots blancs perjudiquen especialment als partits petits

Sala d'actes de la biblioteca comarcal de Tàrrega

Dimarts dia 8 a les 9 del vespre, va tenir lloc a la Sala d’Actes de la Biblioteca Comarcal de Tàrrega la presentació de la Constitució Catalana elaborada per l’associació Reagrupament Independentista.

La presentació dels ponents, feta pel Coordinador Comarcal de l’Urgell, en Salvador Bori, va servir també per recordar que l’associació complia un any de l’implantació a la comarca de l’Urgell.

En Salvador va donar la paraula a en Jaume Fernàndez, historiador, professor d’història de l’Institut Ciutat de Balaguer i alcalde de Rosselló, que va començar remarcant la disposició final primera de la Constitució Catalana, que diu “Aquesta Constitució deroga, en el territori de Catalunya, la Constitució del Regne d’Espanya de 1978”.

En el transcurs de la seva intervenció, va anar desgranant tot el rosari de motius que fan necessària la independència, i va destacar l’econòmic, centrat en el dèficit fiscal que va valorar en vint mil milions d’euros anuals (3000 euros per català i any).

Va qualificar la situació de Catalunya com a anòmala: el binomi nació-estat representa la normalitat, i en els casos que una nació no ha assolit l’estat que li pertoca, ha acabat desapareixent. A Europa, ens els darrers 150 anys hi han hagut canvis de fronteres majúsculs; la desaparició de Iugoslàvia, el desmembrament de la Unió Soviètica, la reunificació alemanya… Els darrers exemples, Montenegro i Kosovo. Aquest darrer és, a més, un exemple significatiu perquè les raons històriques per la independència eren molt minses, i en canvi la voluntat popular va aconseguir-la.

I la independència només depèn dels catalans. El miratge de la ILP que ara es vol endegar (i per què cal recollir signatures si només amb la petició de dos grups parlamentaris n’hi ha prou?) és un nou atzucac, ja que qui ha d’autoritzar finalment el referèndum és l’Estat Espanyol, i es fa difícil creure que estigui per la feina. L’únic procediment viable (que han seguit força nacions que han aconseguit la independència) és la proclamació unilateral des del Parlament: si una majoria de diputats tiren endavant la proclamació de la independència -sempre que en el seu programa electoral figuri aquesta intenció-, els organismes internacionals europeus reconeixerien el procés i tutelarien un referèndum que Espanya no podria boicotejar.

Com a cloenda, va acabar dient que “… som una nació”. Volem esdevenir un estat. I els estats no ténen estatuts, ténen Constitucions. I per això cal exercir la sobirania del poble català, que és únicament nostra.

En Roger Granados, advocat, membre de la Junta de Reagrupament, i Coordinador de la redacció de la Constitució Catalana, és l’autor de la frase “… el Nadal que ve, si volem serem independents”, pronunciada en el debat del 10 de Desembre de 2009 a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Tàrrega, va començar el seu parlament recordant de ja fa 30 anys que els catalans estem sent immensament enganyats, i que l’autonomisme s’està acabant. No hi ha institucions catalanes sinò institucions perifèriques de l’Estat espanyol.

Va destacar el valor simbòlic de les consultes, a més de la indiscutible revulsió que han significat per la societat catalana; han demostrat que Catalunya no està morta. El 20% de vots afirmatius és un resultat molt destacable i un èxit esclatant.

Pel que fa al redactat de la Constitució, es va partir d’una premisa molt concreta: que tingui una redacció clara i entenedora. En el preàmbul, es diu molt clarament que “Nosaltres, el poble de Catalunya, volent restablir els nostres drets sobirans … ens donem la present Constitució”.

La Constitució, en l’article 1, defineix Catalunya com “…un Estat de dret, independent, democràtic i social” . Continua en el 2 dient “La sobirania nacional pertany al poble de Catalunya…”.

Més endavant, la Constitució Catalana fa referència als drets fonamentals dels ciutadans de Catalunya, com són la dignitat, el dret a la vida, la igualtat davant la llei, la llibertat, en definitiva, els drets humans reconeguts internacionalment.

Especifica que no s’han treballat els apartats corresponents a la organització concreta de l’Estat, com podrien ser el nombre de diputats, la forma del govern; es considera que això serà la tasca dels futurs parlamentaris de la Catalunya lliure.

I va tancar la seva intervenció esperonant als presents a fer proselitisme, a guanyar per la causa independentista tots els catalans i catalanes de totes les procedències i de totes les ideologies.

Finalment, en el torn obert de paraules, es van refermar conceptes com el de la inutilitat de la proposta de referèndum, que Espanya no autoritzarà mai; la definició dels polítics com a “ciutadans que dediquen una part del seu temps a servir al país i als altres ciutadans”, no com a professionals de la política.

Es va remarcar el tema de la regeneració democràtica, remarcant la frase de Joan Carretero que va dir en una ocasió: “Si demà fóssim independents, amb la classe política actual, potser seríem una república bananera”.

I amb els aplaudiments del nombrós públic que omplia la sala de la Biblioteca, es va cloure l’acte.

En Josep Mañà deixa la comissió executiva de l’Urgell de l’Associació REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA. El passat 3 de juny la junta directiva va decidir d’incorporar dos nous membres, en Isaac González i en Antoni Colomé. El 6 de juny, en assemblea extraordinària es va ratificar aquesta decisió.

La comissió, així, consta d’onze membres, la qual cosa pot facilitar les decisions en ser nombre imparell.

En Isaac González i en Antoni Colomé prendran la responsabilitat de comunicació i imatge.