Què vol dir «Regeneració Política»?


Fa uns dies, quan es va saber que la Fundació Trias Fargas, vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya, havia rebut 630.000 euros de la Fundació Palau de la Música, va faltar temps per a que sortissin els responsables d’aquest partit per defugir el tema.

Primer va aparèixer Felip Puig, secretari general de Convergència, per dir que tot havia estat legal, amb convenis signats i “diners oficials” declarats a Hisenda. Cosa que ningú posa en dubte. En cap cas, però, el Sr. Puig va comentar si trobava ètic o no que una entitat privada –Fundació Palau de la Música–, que es finança bàsicament a partir de fons públics, donés diners, al seu torn, a una Fundació d’un partit polític que està en disposició de facilitar la concessió de subvencions, de retruc, al Palau de la Música.

Algú podria dir que no són pas els convergent els que manen ara i els que estan concedint les subvencions. Però és que aquests diners ja els van començar a rebre fa deu anys, quan sí que manaven ells. Ningú té proves que hi hagi res de corrupte en tot això. Però estareu d’acord en allò que “la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que a més ho ha de semblar”.

I aquí és on apareix Artur Mas. No pas per aclarir si, des del seu punt de vista, és correcta o no aquesta mena de finançament encobert del seu partit. El seu argument és que Montilla i els socialistes estan nerviosos i per això intenten “provocar” i “enfangar” el panorama polític català, i que ells no pensen caure en aquestes provocacions per escalfar l’ambient preelectoral.

Segur que també té raó en la intencionalitat dels acusadors. No diu, però, ni una paraula sobre si troba moralment acceptable aquest sistema de finançament de les fundacions del partits polítics. Segons Mas, totes les fundacions dels partits reben diners de fundacions privades i això és una cosa absolutament normal. Per tant, també ell escampa la sospita cap a tots els altres.

La resta de partits, amb el Partit dels Socialistes de Catalunya al capdavant, han corregut a negar que això sigui habitual i que cap de les seves fundacions hagi rebut diners del Palau ni d’altres fundacions finançades amb diner públic. Però, ves per on, resulta que la Fundació Rafel Campalans, del PSC, és la única que en els seus comptes (al menys els del 2008) hi consta que ha obtingut subvencions d’alguna entitat bancària. Curiosament de Caixa Catalunya, que té a Narcís Serra com a president. Quines casualitats…  Si no és així, disculpeu, però és el que han dit aquest mateix matí per la ràdio.

En definitiva, doncs, tots miren la palla a l’ull dels altres i ningú vol veure la biga al propi ull.

Després de tot això: voleu dir que no cal regenerar la política d’aquest país? Voleu dir que això no s’assembla cada cop més a allò que se’n diu vulgarment una “república bananera”?

Aquest és, junt amb la independència de Catalunya, l’altre gran eix polític que propugna Reagrupament: el de la regeneració del nostre sistema polític. I com s’aconsegueix? Doncs canviant una sèrie de coses, com ara:

- Limitar el temps d’exercici de càrrecs públics a vuit anys, per exemple.

- Canviar la llei electoral per tal de perseguir dos objectius: les llistes obertes i la creació de circumscripcions electorals molt més nombroses i petites, de manera que el ciutadà percebi que està votant directament al seu propi diputat i no a un partit en general. Això faria que aquest diputat tingués una responsabilitat directa amb els seus conciutadans i que, per tant, hagués de fer bé la seva feina de cara als electors, que són els que l’hauran de reelegir, i no de cara als dirigents del partit, que avui per avui són els que trien a quina posició de la llista va cadascú i que, per tant, són els que faciliten l’elecció de tal o tal altre candidat.

- Triar per a l’exercici de funcions de responsabilitat pública aquelles persones més idònies en funció dels seus mèrits i capacitats, i no en funció de la seva fidelitat al partit.

- Atorgar sous als responsables polítics en funció del que prèviament havien estat capaços de guanyar en l’exercici de la seva ocupació en l’àmbit privat. Així aconseguiríem que qui es volgués dedicar a la política ho fes per vocació de servei públic i no pas per voluntat d’obtenir un sou que, altrament, no seria capaç de defensar-se.

Aquests són només quatre exemples de com aconseguir la regeneració política que propugna Reagrupament.

Els Comentaris estan tancats