President Companys


Aquest dijous a migdia una representació de Reagrupament vam anar al Tarrós, al monument al president Companys, per tal de recordar la seva figura i el seu sacrifici per Catalunya.

En un senzill però sentit acte, després de lliurar als peus del monument un ram de flors, vam llegir algunes poesies. Finalment, vam acabar cantant «Els Segadors».

Monument Companys

Agraïm a Flors Vilodi i a Mercè Argilés el detall de donar-nos el ram que vam dur al monument.

Vet aquí el text que vam preparar per a l’homenatge.

15 d’octubre de 2009.
Reagrupament de l’Urgell en l’homenatge a Lluís Companys i Jover.

Hem vingut avui aquí, als peus d’aquest monument que fou erigit en memòria del nostre President màrtir, Lluís Companys i Jover, per a commemorar el 69è aniversari de la seva mort i del seu ignominiós i criminal afusellament a mans dels feixistes invasors.

Recordem el seu exemple de patriotisme i lleialtat a la causa dels catalans que va fixar en dos mots pronunciats instants abans de caure abatut al cridar «Per Catalunya!», esdevenint immortal en la memòria de tots els patriotes catalans.

A la seva memòria tenim l’honor de dipositar aquest present.

I també llegim aquestes poesies perquè és bo recordar, en paraules que manllevem d’en Joan Triadú: «la poesia activa la vida, tant de les persones com dels pobles. La poesia és un actiu indispensable per a una nació com la nostra, forjada en la voluntat de ser-ho i mancada encara del dret d’exercir el seu lliure albir com a poble».

En primer lloc una poesia d’en Ventura Gassol, de 1947, en honor i enyorança del President màrtir.

EL PRESIDENT NO ÉS MORT

No digueu que ell és mort.
No mor l’alosa, ni el gra de blat
ni el roserar florit;
digueu tan sols que el President reposa
en els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort.
La mort és cosa dels homes sense arrels
en l’infinit;
digueu tan sols que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort.
La mort seria perdre’s en el no res;
i aquell que un dia acaronà la Pàtria
amb el peu nu
i es féu pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu, i ets tu, i ets tu.

Del mateix autor, del 1923, un clam a l’esperança.

LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d’estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia és féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!

Ara una d’en Pere Quart, que féu a l’exili el mes de març de 1939.

CATALUNYA

Sola, malalta, esparracada, muda,
un altre cop, encara jove, esclava.
La volta de ton cel, com sempre blava,
sostre de tes presons esdevinguda.

Ara et retreu ton somni de vençuda
que no vas ésser, com et pertocava,
escometent tos enemics prou brava,
emparant ton honor gaire tossuda.

Neta et veuràs de tos pecats un dia
per tanta sang i tanta llunyania,
per la vergonya i per l’enyor dels teus.

Com saba pacient sota l’escorça,
més pura revindrà l’antiga força
que ja es desvetlla d’amagat dels déus.

I una de breu, per acabar, també de Ventura Gassol.

LA GINESTA

La grogor de la ginesta
quina enyorança que fa!
Catalunya! Catalunya!
bé tardes prou d’arribar.

Trobareu altres imatges d’aquest acte d’homenatge a l’apartat de “Fotos“.

Els Comentaris estan tancats