Des de la perplexitat i l’esperança


“A la vida és més útil l’esforç que la força” (A. Bolinches)

La majoria dels associats a Reagrupament i gairebé tota la gent que hi simpatitza en un grau o altre, hem quedat perplexos pels fets succeïts aquest cap de setmana a partir d’una reunió de la Junta nacional. També pel fet d’haver estat protagonistes –en negatiu, és clar– a tots els mitjans de comunicació, quan habitualment n’érem sistemàticament desplaçats. La impressió general de trencament, viscuda en un primer moment, ha estat d’antologia. La sensació de tristesa i desconcert planava de forma considerable. No ho puc negar. Les primeres reaccions –en calent– manifestades per molts dels companys amb qui ja fa un cert temps que compartim la il·lusió i l’esforç de participació i treball a favor d’una alternativa política per a la independència com aquesta, van ser de frustració i decepció. No n’hi havia per a menys. Com que som gent que ens uneix la constant de la lluita democràtica a favor de les llibertats del nostre país i de tots els Països Catalans, quan veiem, una vegada més la crua possibilitat de restar, ens envaeix una impotent tristesa.

Com que els valors d’aquesta convicció personal sobre la llibertat, fa més de trenta anys que m’han anat modulant el pensament, també vaig il·lusionar-me amb la formació de Reagrupament amb en Joan Carretero al davant perquè aquest representava, i encara representa, una opció independentista nítida i d’una valenta voluntat regeneradora de la política, que prou falta ens fa. És per això que vaig abocar-m’hi junt amb altres companys, sense cap desig d’ambició personal més enllà de treballar pels objectius indicats, i tanmateix la meva identificació pública d’aquest compromís m’obliga a intentar donar una explicació del que ha passat i sobretot de com ha acabat de resoldre’s. No és pas fàcil, perquè aquestes coses mai no passen perquè sí i un servidor me’n sento corresponsable obligat amb aquelles persones que sempre m’han fet una gratificant confiança.

A hores d’avui ningú (fora dels protagonistes) no sap gaire, i un servidor tampoc, el que realment ha passat. Sorprèn d’entrada que qui té la majoria d’una organització opti per abandonar-la enfront d’una minoria. Sobretot quan tot plegat ha costat tant de construir. Sembla que les arrels de la discrepància venien de lluny i que, més tard o més d’hora, havia d’explotar i com va passar potser és el de menys. El detonant podria semblar que no fos ni el més indicat per provocar el daltabaix que ha produït. En essència l’esclat del conflicte havia d’acabar provocant desercions i –suposem– que aquestes s’han produït com a conseqüència d’una acció de força. El resultat és ja de domini públic.

Des de la base de l’organització només ho podem lamentar. Tant les desercions com la perplexitat, decepció i disgust que hem patit tots plegats. Es fa difícil pensar que no hi havia cap altra opció. Però pot ser que en realitat no n’hi hagués cap que fos millor pels interessos finals de Reagrupament o que poguessin abordar-se menys traumàticament. És evident que l’independentisme viu neguitós i sacsejat degut a la constatació que el país es mou amb força per aquesta via. Força que s’incrementa constantment provocant tot tipus de moviments i estratègies, amb un ventall de gent inquieta per posicionar-se amb l’objectiu de dirigir el canvi que espia en un horitzó cada vegada més pròxim.

Per això Reagrupament, que fins ara s’ha consolidat com la referència més sòlida de l’actual panorama sobiranista, sorprèn que hagi pogut patir aquesta sotragada intestina. Encara que d’altra banda puguem acceptar que aquesta soterrada confrontació palpitant s’havia de resoldre com més aviat millor. I amb això no vull pas prejutjar res ni molt menys a ningú.

En la fràgil constitució i desenvolupament dels col·lectius humans passen moltes coses i es pateixen disfuncions i sotragades. Reagrupament n’acaba de patir una de seriosa. Cal veure què s’ha perdut en el sotrac i posar les mesures més plausibles perquè mai més es torni a repetir. I si hi ha algú que s’hagi pogut moralment ferir, cal fer l’esforç de recuperar-lo perquè la causa o l’objectiu final de tots plegats s’ho val i perquè no ens podem permetre que ningú no caigui ni decaigui en aquest viatge cap a l’objectiu final.

Si fos cas que, per activa o per passiva, s’hagués fet un ús inadequat d’algun dels mecanismes normatius que ens hem dotat com a col·lectiu, seria bo revisar-ne els principis que van guiar els responsables de les decisions aplicades al seu moment en compliment sobretot del rigor que sempre ens hauria d’inspirar.

Acabo amb una reflexió que ens pot donar una gran serenitat d’esperit: “si sempre actuem d’acord amb les nostres conviccions i principis, si tenim la consciència tranquil·la i procurem anar amb la veritat per davant, res de tot això ens afectarà”. Siguem positius i generosos i Reagrupament en sortirà reforçat perquè acabarem sumant amb tots els independentistes.

Jaume Ponsarnau
Nova Tàrrega, 05/02/2010

Els Comentaris estan tancats