La carreterada


La carreterada

En efecte: la política no és futbol. Ens ho repeteixen els tertulians més enravenats. Però l’argument es pot girar com un mitjó. De vegades és la política la que ha de ser més primària. Aquest tiqui-taca tan preciosista a què ens té acostumats en Guardiola  pot tenir el seu equivalent polític quan ets un estat, però serveix de poc quan s’ha de dur un poble fins a la independència. Si el partit se t’escapa, ha de pujar el defensa de metre noranta, el que no té estil ni ganes de ser “pichichi”, a rematar de cap, de nas o de clatell, sense manies. Mirin, se’ns està acabant la nació. O travessem d’una vegada aquest riu ple de corrents i de lloses que rellisquen o ens quedem a la riba dolenta. Que ningú no esperi que els que han de lligar la corda a l’altra banda perquè els de darrere ens hi puguem agafar ho facin amb caminar aristocràtic. Els moviments seran grotescos i abans de trepitjar terra seca s’hauran xopat el cul i l’esquena.  Una carreterada? Bé, doncs sí… Però ell ha decidit mullar-se. Mentrestant, els partits de sempre continuen caminant longitudinalment per la riba dolenta, tocant el violí i fent la mascarada veneciana. Van dient que més avall hi ha un Ponte de Rialto i que per allà passarem tots fent passes de minuet… Però què hi ha al final? La mar salada, la gran badada… Dimarts es van reunir els reagrupats de la Selva. Desconcertats, sí, però decidits a continuar donant plena confiança a qui ha demostrat més coratge en els propòsits que finesa en els gestos i paraules. Ja hi ha tots els altres polítics que en comptes de llengua tenen una cinta mètrica. Ell enceta la campanya com Haydn a l’obertura de la Simfonia Sorpresa: amb un cop descomunal de percussió per desvetllar músics i auditori. Tots orella drets i poca broma. I si no, pleguem i anem-nos-en a dormir a la palla… Doncs mirin, molts se’l creuen.

Ramon Sargatal
El Punt – La Galeria, 04/02/2010

Els Comentaris estan tancats