Arxiu agost, 2010

Resum de la presentació de Reagrupament a Belianes

Dissabte a la tarda, Emma Azamar i Jaume Fernàndez, segona i cap de llista per a les properes eleccions per la circumscripció de les terres de Lleida respectivament, vam presentar el projecte de Reagrupament als veïns de Belianes.

Va començar el parlament Emma Azamar amb una repassada molt completa de l’ideari de Reagrupament.

Jaume Fernàndez va parlar especialment del treball com a un dels tres pilars  de l’ideari de R.cat.  El treball no en el sentit estrictament laboral. Al 1714, perduts els nostres drets en ésser derrotats a la guerra de successió, els catalans van tornar a la feina i van mantenir l’esperit del nostre poble, fonamentat entre d’altres aspectes identitaris, en la cultura de l’esforç,  transmetent-la de generació en generació.

El nostre poble ha passat, al llarg de la història, per situacions molt delicades i  el treball ens ha donat l’energia econòmica que ens ha permès superar els conflictes. El treball ens va fer capdavanters per ressorgir en la industrialització del segle XIX. Nosaltres no tenim recursos naturals, d’aigua no ens en sobra…   El principal recurs de Catalunya ha estat la seva gent.

Som els hereus d’aquest llegat cultural, d’aquest esperit, i  ens trobem en una conjuntura molt diferent i molt avantatjosa respecte de la dels nostres avantpassats per assolir el somni que ens hem anat transmetent. La tradició democràtica europea ens empara  davant els desitjos de barbàrie dels nostres colonitzadors.

Estem, però, patint d’una espanyolització preocupant del nostre poble. Veiem que es valora i idealitza al murri que se’n surt sense treballar o al que fa un desfalc intel·ligentment calculat. Molta gent ha pretès fer-se ric especulant amb la construcció. Sorgeix una generació on una part del jovent ni estudia ni treballa. Als pagesos no els surt a compte conrear la terra. Els fills no segueixen la tradició pagesa.

Als països seriosos es protegeix el sector primari.  Com a llicenciat en història, mestre d’institut i pagès, en Jaume ens va fer un “passeig” per la història de l’Imperi Romà per il·lustrar-nos amb un exemple uns fets que ens resulten molt familiar.  Els governants tenien la població “anestesiada” amb el futbol, perdó, vull dir amb les lluites de gladiadors al circ, i també els tenien la panxa contenta amb blat a preu molt baix. Tant baix era el preu del cereal que els pagesos van optar per canviar de conreu i el cereal s’havia de portar en vaixells d’altres parts de l’imperi. Així que van haver conflictes que no van permetre arribar els vaixells, a Roma es va passar gana. No cal anar tant lluny en la història. A Argentina, fa pocs anys, compraven els aliments a Xile i ja sabem com van acabar.

Catalunya no protegeix el sector primari. No és una qüestió només dels polítics governants, és una qüestió del sistema. Catalunya, no només no té estat propi, a més en té un en contra. Un exemple és el canal Segarra – Garrigues, que arriba tard, car i mal fet. Està molt bé protegir els ocells, però l’espècie més amenaçada als camp catalans són els pagesos. El treball dels pagesos dóna empenta a la nostra economia. Sense estat no podem defensar els nostres interessos, i l’estat espanyol fa per manera d’ofegar el nostre esperit ofegant la nostra economia.

En Jaume ens va fer una descripció detallada del full de ruta per a assolir la independència per la via de la declaració unilateral d’independència.

En ésser preguntat pel guirigall que envolta l’independentisme als mitjans de comunicació,  va fer una crítica al sistema de subvencions de les empreses de comunicació. Si el sistema incentivés l’esforç subvencionant-los en funció dels resultats, els mitjans farien periodisme d’investigació sense por a mossegar la mà de qui els paga i no s’estarien per foteses.

No hi ha Comentaris

Resum de la presentació de Reagrupament a La Fuliola

Dijous al vespre, al restaurant 2007 de La Fuliola, davant d’una trentena de persones, el coordinador de Reagrupament de l’Urgell va presentar els ponents, Jaume Fernàndez, cap de llista de Reagrupament per a les terres de Lleida, professor a l’ institut de Balaguer, alcalde de Rosselló de Segrià i pagès i a Roger Granados, membre de la junta directiva nacional i responsable de la redacció de la Constitució de Catalunya.

Va començar la ponència en Roger Granados recordant  com es va generar la idea de fer una constitució en ple debat sobre l’estatut: “Els estat tenen constitucions,  no estatuts”.  La paraula constitució desperta  recança pel jou que ens representa la constitució espanyola, però una constitució és la cúspide organitzativa política especialment i també judicial d’un país.

Lloà el seu text, clar i concís, en català i en anglès. En la nostra llengua i en la llengua internacional, perquè tothom l’entengui. Es tracta d’un text molt conceptual i poc carregós, sense immergir-se en el llenguatge jurídic, on, citant-la textualment “Nosaltres, el poble de Catalunya…” els catalans en som els titulars, ens organitza i ens proclama com a estat en recuperar la sobirania nacional.  És una redacció, diu, entenedora, gens complexa i que, segons en Roger, ha estat qüestionada pels partits catalans, a excepció dels espanyolistes,  pel seu contingut, però no pas per la seva legitimitat.

Aquesta constitució,és pel seu articulat, una proclamació d’independència i, si Reagrupament té representació parlamentaria, la presentarà com a llei per a ser aprovada pel parlament.

A Catalunya no li queden gaires opcions: o és estat o serà una regió folklòrica dins d’Espanya. 

Seguidament prengué la paraula en Jaume Fernàndez qui valorà actes com aquest per la proximitat amb la gent. La campanya de Reagrupament és de pocs recursos, però ho serà sense empenyorar-nos amb préstecs que ens esclavitzin amb els prestadors.  Reagrupament és una associació trencadora que neix amb l’onatge de les noves tecnologies com Internet i és un moviment trencador amb l’ status quo.  No tenim un “color” polític. Som transversals per una renúncia personal volguda per a no enterbolir l’objectiu número u que és la independència, i tenim data de caducitat, com els iogurts. Així que Catalunya esdevingui un estat, Reagrupament es dissoldrà i donarà pas a tot el ventall de tendències polítiques que es vulguin presentar.

Un govern està condicionat pels recursos econòmics i per la capacitat legislativa. En el cas legislatiu estem supeditats a les lleis espanyoles de rang superior. En el cas econòmic, si hem anat fent en temps de “vaques grasses”, ara estem davant d’una crisi econòmica que es perfila de molt llarga durada i el dèficit fiscal, que se’n pot discutir la xifra, però no la importància, ens ho posa molt difícil. Només es pot fer política de supervivència, i això afecta a tothom, sense excepcions de quin idioma parli o de com pensi o on hagi nascut. I els partits es van rellevant en aquesta conjuntura no tant pels propis mèrits sinó pels demèrits aliens

La independència és un camí difícil, però senzill, i depèn només dels ciutadans de Catalunya.  Altres opcions amb que ens voldran “entretenir” com la d’una Espanya federal o la d’ un concert econòmic  són una quimera impossible. D’altres com allò del peix al cove o que si trobar l’encaix amb Espanya hores d’ara només fan riure. Un col·lectiu només canvia o per descontent general o per pressions.  En el primer cas ens trobem amb uns espanyols encantats de ser-ho i més ara amb els èxits de “la roja”. A un canvi cap`al federalisme només n’hi dóna suport una part del PSOE a Catalunya i a enlloc més. Espanya, tant ben acomodada com està, no prescindirà dels recursos de Catalunya per cedir-nos-els  amb un concert econòmic.  La darrera colònia espanyola està molt ben ensinistrada. Es queixa però no fa res. Els espanyols no s’amoïnen pas gens pel nostre rebombori i no pensen pas canviar per emmotllar-se a cap nova cojuntura.

Reagrupament fa campanya en positiu a favor de la independència. No fa campanya en contra de ningú. Espanya fa el que ha de fer, i els espanyols són com és la gent a Catalunya i a qualsevol altra part del món, ni millors ni pitjors. Durant anys ens hem planyut tirant les culpes a Madrid, però la culpa és només nostra. Som nosaltres qui escollim els nostres polítics. Els hem sentit cridar proclames independentistes. Ens han demanat que posem el “cat” a les matrícules, han demanat que certs professionals renunciïn a projectar-s’hi sota l’aurèola espanyola, han dit que no hauríem de pagar impostos… però sempre a la nostra sort. No ho han fet pas ells primer.

Reagrupament pot agradar o no, però no enreda ningú. El canvi és possible i el camí està ben marcat pels esdeveniments dels darrers quinze anys a l’Europa Occidental amb Montenegro i Kòsovo. I quan proclamarem la independència ens posarem sota els auspicis de la comunitat internacional, especialment dels Estats Units d’Amèrica i de la Unió Europea i serà llavors que el govern interí podrà organitzar un referèndum amb observadors internacionals i amb garanties d’èxit, on el govern farà campanya pel sí.

A Montenegro es xifrava l’ independentisme en un 13 % dos anys abans de les eleccions, però la il·lusió en un nou ordre en va fer assolir el 55 % dels vots. Tres anys després,  el president del partit pro-serbi  en ser preguntat va rebutjar la idea, en el cas de poder-ho fer, de tornar a unir-se a Sèrbia, valorant la millora del país en tots els sentits.

Reagrupament té dos pilars més, a banda de la independència, en que es recolza la seva raó de ser. La nostra marca diferencial és la proposta d’aprovar lleis que regenerin la nostra democràcia de baix nivell.  No es pot deixar el control del govern en mans dels polítics sense control. Catalunya s’està acostumant a la corrupció pública i ja no s’escandalitza dels diferents casos de malversació.  La Constitució diu que Catalunya és dels ciutadans. No som súbdits. El país ens pertany, i és per això que tenim uns drets i uns deures. Som contribuents i hem d’exigir que el govern funcioni amb el menor cost.

Catalunya, en trenta anys, no ha desenvolupat una llei electoral perquè els dos partits majoritaris tenen interessos diferenciats en les diferents parts del territori i responen a interessos de partit i no pas de país. Nosaltres proposem un mètode que funciona des de ja fa 300 anys a altres països. Cal dividir el territori en circumscripcions, que poden ser més o menys de 135 i que cada circumscripció posi un diputat a un escó. I aquest diputat haurà de respondre davant  la gent de la seva circumscripció, i no davant del partit, per a servir als primers.

La corrupció és inherent a l’ésser humà i s’ha de fer per manera que, qui té el poder, estigui sota control. Per una banda amb limitació de mandats.  La continuïtat en un càrrec provoca relaxació i disminució de l ’interès, i també fa que es doni per garantit que el lloc ens pertany després d’ ocupar-lo durant  tant de temps. La política no ha de ser una professió de per vida. Els polítics han de tenir la seva pròpia professió que els permeti tornar a la vida civil i no dependre laboralment del càrrec polític. Això els fa actuar no en clau de país sinó per interessos personals.

També cal simplificar l’administració, i proposa el model d’Israel, on només hi ha l’estat i els ajuntaments. Aquests mancomunen les seves necessitats comunes amb organitzacions senzilles, poc costoses econòmicament i molt eficients.

Acaba dient que Reagrupament estarà a l’oposició i no formarà part del govern si no és per a proclamar la independència.  Que la independència ara mateix, sense la regeneració democràtica, faria de Catalunya una “república bananera” amb els polítics actuals.

 Cal que treballem de valent.

Preguntat sobre la divisió de l’independentisme, apunta com a bo que hi hagi competència, en contraposició al servei que es dóna en el cas de situació de monopoli.

No hi ha Comentaris

Presentació de Reagrupament a Guimerà

Dimarts al vespre, davant d’una quarantena de persones, en Jaume Fernández, cap de llista de Reagrupament independentista per a les comarques lleidatanes per a les properes eleccions al parlament de Catalunya, i en Jaume Ponsarnau, qui tanca la llista, van fer la presentació de Reagrupament i de la Constitució de Catalunya,  al casal municipal de Guimerà.

En Jaume Ponsarnau va començar el seu parlament fent referència als comentaris apareguts a diferents mitjans de comunicació que remarquen la falta d’unitat de l’independentisme. La independència, diu en Jaume Ponsarnau, necessita de la generositat de la seva gent,  però cal, sobretot una autoexigència de generositat.

De les balances fiscals, que amb recança, després d’haver estat llargament sol·licitades van ser publicades, en va fer esment dels 20.000 milions d’euros, tot i la crisi, que marxen a Madrid per a no tornar i que ens posa, sense discussió, al capdamunt del rànquing de les regions del món amb major dèficit fiscal.

 “Cap govern se’n pot sortir si ha de gestionar misèries”. Fa una repassada a alguns exemples del greuge comparatiu en inversions i en infrastructures respecte d’altres comunitats autònomes. Diu que no s’està en contra de ningú, sinó a favor de defensar els nostres interessos i es pregunta si algú pot defensar amb coherència la situació  actual.  La solució és la independència.

Va recalcar els dos compromisos principals de Reagrupament, la proclamació unilateral d’independència i la regeneració democràtica. Aquesta darrera amb una llei electoral que retornin la confiança dels electors en les respostes dels polítics.

I va acabar amb la proclama que “les nacions lliures del món ens esperen”

Seguidament en Jaume Fernández es va presentar curricularment per a dir que aquest projecte polític no és només una vocació, sinó que esdevé una necessitat per a Catalunya.

Va començar la seva militància en la política pel desig de veure Catalunya sobirana, i que està ara a Reagrupament pel mateix motiu.

En referència a la 2a retallada de l’estatut del 2006, va afirmar que la 1a retallada ja va ser dins mateix del parlament, el setembre del 2005, per la poca gosadia dels diputats. I que no cal mirar a ningú més que a nosaltres mateixos per a tirar-li la culpa. No, des de que s’instaurà la democràcia a l’estat espanyol. Abans del show del tribunal constitucional en dictar sentència, Reagrupament ja havia confeccionat la constitució de Catalunya.

Espanya ja s’agrada a sí mateixa tal com és i és d’il·lusos esperar que canviï. Així, doncs, per salvar el nostre dèficit queden dues vies. Una és l’assimilació dins d’Espanya, amb els greuges a la baixa dels que parlava Ponsarnau. L’altra via possible és la proclamació unilateral d’independència. Qualsevol intent, per via jurídica, de sortir-nos-en, d’aquest espoli, toparà amb una llei de rang superior d’àmbit estatal, però cap llei pot privar la voluntat d’un poble de ser lliure. Espanya té un pobre bagatge democràtic de 30 anys, respecte als 300 d’alguns països anglosaxons com Anglaterra o Canadà, que respecten els intents sobiranistes d’Escòcia i del Quebec.

 I respecte d’aquells que proposen altres vies, com la federalista, és  clar que  fora de Catalunya no hi ha gaires federalistes i aquesta via no pot progressar, i que cap govern se n’estarà d’ingressar 20.000 milions d’euros per cedir-los per a la via d’un concert econòmic. La única manera de desfer-nos-es és marxant d’Espanya. Els polítics ens voldran tornar a enredar dient-nos que els pactes assolits són els millors possibles. Ja en fa 15 anys que van dient que ho són i estem com estem.

Les institucions internacionals regulen pel conveni de Viena de 1970 qualsevol procés de “divorci”, amb la separació de bens… i en això es fonamenta el full de ruta per a la proclamació de la independència. El parlament és sobirà i pot proclamar la independència. Montenegro o Kòsovo en són exemples. Posteriorment el nou govern organitzarà un referèndum supervisat per les institucions internacionals.  Alguns que ens titllaven d’il·luminats per defensar aquesta via ara ens donen la raó.

La independència és una urgència nacional que està per sobre d’ideologies i interessos particulars. Un cop assolida la independència i establerta una base que garanteixi  la regeneració democràtica, Reagrupament es dissolt i cadascú continuarà, si vol seguir fent política, des de la vessant que més li sedueixi.

Fent referència a les properes eleccions, diu que si Reagrupament entra al parlament, estarà a l’oposició. Només formarà part d’un govern si és per a proclamar, en un termini màxim de sis mesos, la independència. Augura per a les properes eleccions una victòria de CiU. Per molt bé que ho facin, però, i comparant-ho a una cursa de cotxes, diu que ni el millor pilot pot fer un bon paper si ha de conduir una tartana. Governar la misèria és sempre difícil.

Les xifres macro econòmiques del dèficit les tradueix a l’economia domèstica amb la quantitat de 3.000 € per cada català i per any. Aquestes xifres són in assumibles, per sobre dels sentiment individuals, de la llengua pròpia, de la procedència, de la raça… Però mentre “la colònia” només es queixi i no faci res, a Espanya no li cal amoïnar-s’hi.

Engega amb la segona raó de ser de Reagrupament, la regeneració democràtica, dient que la política no pot funcionar per la baixa qualitat de la democràcia.  Catalunya encara no té una llei electoral pròpia. Les raons les atribueix al desequilibri del mercat electoral que dificulta que els dos partits majoritaris es puguin repartir el territori amb garanties de subsistir. Els partits s’autodefensen per mantenir el seu estatus. Reagrupament proposa el model anglosaxó de dividir el territori en circumscripcions uninominals que donarien un diputat. Els polítics no caldria que pertanyessin a cap partit. A diferència d’ara que els polítics han de guanyar-se la confiança dels membres del partit i no la dels votants. El polític es deu als seus electors i ha de respondre davant dels ciutadans i atendre els problemes des del parlament i des del territori. Els càrrecs electes han de ser servidors dels ciutadans i no servir-se’n.

La política no és una professió. La política és un temps, limitat, per a servir als ciutadans. S’ha d’establir una limitació de mandats i una incompatibilitat de càrrecs. No pot ser que una sola persona ostenti diferents càrrecs en diversos consells administratius. Els polítics han de ser treballador a la vida civil i ser capaços de tornar-hi en acabar el seu temps de dedicació per no estar lligats a haver de viure de la política

S’ha de simplificar l’administració política. Ajuntaments, diputacions, consells comarcals, vegueries…, són massa gent i és poca la repercussió pràctica a l’hora de solucionar problemes. Proposa sistemes més senzills de solucionar els problemes, mancomunant-se els diferents ajuntaments sense necessitats de tantes estructures.

Tots els contractes i totes les transaccions econòmiques s’han de publicar. És molt greu que el poble no reaccioni amb indignació davant la corrupció per estar-hi ja avesat.

Per acabar, ens llegeix un dels usatges de la Constitució de Catalunya “nosaltres, el poble de Catalunya, volent restablir els nostres dret sobirans …” què és en si una proclamació d’independència i que serà, aquesta constitució, la primera llei que els diputats de reagrupament presentin al parlament perquè s’aprovi.

Tot seguit s’obre un torn de preguntes i de diàlegs

No hi ha Comentaris