Presentació de Reagrupament a Guimerà


Dimarts al vespre, davant d’una quarantena de persones, en Jaume Fernández, cap de llista de Reagrupament independentista per a les comarques lleidatanes per a les properes eleccions al parlament de Catalunya, i en Jaume Ponsarnau, qui tanca la llista, van fer la presentació de Reagrupament i de la Constitució de Catalunya,  al casal municipal de Guimerà.

En Jaume Ponsarnau va començar el seu parlament fent referència als comentaris apareguts a diferents mitjans de comunicació que remarquen la falta d’unitat de l’independentisme. La independència, diu en Jaume Ponsarnau, necessita de la generositat de la seva gent,  però cal, sobretot una autoexigència de generositat.

De les balances fiscals, que amb recança, després d’haver estat llargament sol·licitades van ser publicades, en va fer esment dels 20.000 milions d’euros, tot i la crisi, que marxen a Madrid per a no tornar i que ens posa, sense discussió, al capdamunt del rànquing de les regions del món amb major dèficit fiscal.

 “Cap govern se’n pot sortir si ha de gestionar misèries”. Fa una repassada a alguns exemples del greuge comparatiu en inversions i en infrastructures respecte d’altres comunitats autònomes. Diu que no s’està en contra de ningú, sinó a favor de defensar els nostres interessos i es pregunta si algú pot defensar amb coherència la situació  actual.  La solució és la independència.

Va recalcar els dos compromisos principals de Reagrupament, la proclamació unilateral d’independència i la regeneració democràtica. Aquesta darrera amb una llei electoral que retornin la confiança dels electors en les respostes dels polítics.

I va acabar amb la proclama que “les nacions lliures del món ens esperen”

Seguidament en Jaume Fernández es va presentar curricularment per a dir que aquest projecte polític no és només una vocació, sinó que esdevé una necessitat per a Catalunya.

Va començar la seva militància en la política pel desig de veure Catalunya sobirana, i que està ara a Reagrupament pel mateix motiu.

En referència a la 2a retallada de l’estatut del 2006, va afirmar que la 1a retallada ja va ser dins mateix del parlament, el setembre del 2005, per la poca gosadia dels diputats. I que no cal mirar a ningú més que a nosaltres mateixos per a tirar-li la culpa. No, des de que s’instaurà la democràcia a l’estat espanyol. Abans del show del tribunal constitucional en dictar sentència, Reagrupament ja havia confeccionat la constitució de Catalunya.

Espanya ja s’agrada a sí mateixa tal com és i és d’il·lusos esperar que canviï. Així, doncs, per salvar el nostre dèficit queden dues vies. Una és l’assimilació dins d’Espanya, amb els greuges a la baixa dels que parlava Ponsarnau. L’altra via possible és la proclamació unilateral d’independència. Qualsevol intent, per via jurídica, de sortir-nos-en, d’aquest espoli, toparà amb una llei de rang superior d’àmbit estatal, però cap llei pot privar la voluntat d’un poble de ser lliure. Espanya té un pobre bagatge democràtic de 30 anys, respecte als 300 d’alguns països anglosaxons com Anglaterra o Canadà, que respecten els intents sobiranistes d’Escòcia i del Quebec.

 I respecte d’aquells que proposen altres vies, com la federalista, és  clar que  fora de Catalunya no hi ha gaires federalistes i aquesta via no pot progressar, i que cap govern se n’estarà d’ingressar 20.000 milions d’euros per cedir-los per a la via d’un concert econòmic. La única manera de desfer-nos-es és marxant d’Espanya. Els polítics ens voldran tornar a enredar dient-nos que els pactes assolits són els millors possibles. Ja en fa 15 anys que van dient que ho són i estem com estem.

Les institucions internacionals regulen pel conveni de Viena de 1970 qualsevol procés de “divorci”, amb la separació de bens… i en això es fonamenta el full de ruta per a la proclamació de la independència. El parlament és sobirà i pot proclamar la independència. Montenegro o Kòsovo en són exemples. Posteriorment el nou govern organitzarà un referèndum supervisat per les institucions internacionals.  Alguns que ens titllaven d’il·luminats per defensar aquesta via ara ens donen la raó.

La independència és una urgència nacional que està per sobre d’ideologies i interessos particulars. Un cop assolida la independència i establerta una base que garanteixi  la regeneració democràtica, Reagrupament es dissolt i cadascú continuarà, si vol seguir fent política, des de la vessant que més li sedueixi.

Fent referència a les properes eleccions, diu que si Reagrupament entra al parlament, estarà a l’oposició. Només formarà part d’un govern si és per a proclamar, en un termini màxim de sis mesos, la independència. Augura per a les properes eleccions una victòria de CiU. Per molt bé que ho facin, però, i comparant-ho a una cursa de cotxes, diu que ni el millor pilot pot fer un bon paper si ha de conduir una tartana. Governar la misèria és sempre difícil.

Les xifres macro econòmiques del dèficit les tradueix a l’economia domèstica amb la quantitat de 3.000 € per cada català i per any. Aquestes xifres són in assumibles, per sobre dels sentiment individuals, de la llengua pròpia, de la procedència, de la raça… Però mentre “la colònia” només es queixi i no faci res, a Espanya no li cal amoïnar-s’hi.

Engega amb la segona raó de ser de Reagrupament, la regeneració democràtica, dient que la política no pot funcionar per la baixa qualitat de la democràcia.  Catalunya encara no té una llei electoral pròpia. Les raons les atribueix al desequilibri del mercat electoral que dificulta que els dos partits majoritaris es puguin repartir el territori amb garanties de subsistir. Els partits s’autodefensen per mantenir el seu estatus. Reagrupament proposa el model anglosaxó de dividir el territori en circumscripcions uninominals que donarien un diputat. Els polítics no caldria que pertanyessin a cap partit. A diferència d’ara que els polítics han de guanyar-se la confiança dels membres del partit i no la dels votants. El polític es deu als seus electors i ha de respondre davant dels ciutadans i atendre els problemes des del parlament i des del territori. Els càrrecs electes han de ser servidors dels ciutadans i no servir-se’n.

La política no és una professió. La política és un temps, limitat, per a servir als ciutadans. S’ha d’establir una limitació de mandats i una incompatibilitat de càrrecs. No pot ser que una sola persona ostenti diferents càrrecs en diversos consells administratius. Els polítics han de ser treballador a la vida civil i ser capaços de tornar-hi en acabar el seu temps de dedicació per no estar lligats a haver de viure de la política

S’ha de simplificar l’administració política. Ajuntaments, diputacions, consells comarcals, vegueries…, són massa gent i és poca la repercussió pràctica a l’hora de solucionar problemes. Proposa sistemes més senzills de solucionar els problemes, mancomunant-se els diferents ajuntaments sense necessitats de tantes estructures.

Tots els contractes i totes les transaccions econòmiques s’han de publicar. És molt greu que el poble no reaccioni amb indignació davant la corrupció per estar-hi ja avesat.

Per acabar, ens llegeix un dels usatges de la Constitució de Catalunya “nosaltres, el poble de Catalunya, volent restablir els nostres dret sobirans …” què és en si una proclamació d’independència i que serà, aquesta constitució, la primera llei que els diputats de reagrupament presentin al parlament perquè s’aprovi.

Tot seguit s’obre un torn de preguntes i de diàlegs

Els Comentaris estan tancats