Arxiu setembre, 2010

Presentació de Reagrupament a Tornabous

Tàrrega, 29/09/2010

 

Ahir dimarts a les 21:00 hores es va fer la presentació de Reagrupament Independentista a Tornabous

 

Ignasi Planas: “La única possibilitat de viure amb

normalitat és esdevenir un estat”

 

“El tribunal constitucional només ha interpretat el que diu la constitució. No. hem topat amb el tribunal. Hem topat amb la constitució”

Catalunya està sotmesa a un règim comú on tothom ha d’estar d’acord per a aconseguir res”

“Pel que fa a la vaga del dia 29, de totes les reivindicacions que es plantegen Catalunya no té capacitat de decisió en cap”

Francesc Morreres: “La independència és, doncs, l’única opció no sotmesa a negociacions amb els governs sords de Madrid”

 

A Tornabous, a la sala Salvador Seguí (el Noi del Sucre) de l’ajuntament, es va

fer la presentació del projecte de Reagrupament a càrrec de Francesc Morreres i Ignasi Planas.

Va presentar l’acte el coordinador de Reagrupament de l’Urgell, Salvador Bori.

Francesc Morreres, cinquè candidat a la llista de Reagrupament per Lleida:

Reagrupament es comença a engendrar quan Catalunya ensopega amb les consecutives retallades de l’estatut redactat el 2003. I neix per la necessitat d’omplir un buit al nostre Parlament. Fins aleshores, des de la mort del dictador, cap grup ha defensat seriosament un projecte d’independència i de regeneració política. El topall amb l’estatut ens aboca a considerar l’esdevenir un estat com a única eina útil per a defensar els nostres interessos.

L’estat espanyol ens ha marcat el sostre de les nostres aspiracions. La independència és, doncs, l’única opció no sotmesa a negociacions amb els governs sords de Madrid.

Ignasi Planas, jutge de professió, membre de l’equip redactor de la Constitució de Catalunya, candidat número disset a les llistes per Barcelona, i president de la Federació Catalana de Rugby:

Tot sentiment té un punt d’irracionalitat. El nostre sentiment de país es remunta a temps molt llunyans. Des de sempre, la independència ha estat un objectiu pels catalans, però ara és una necessitat totalment racional.

El catalanisme evoluciona des del segle XIX per dues vies. Per una banda, engolits per una Espanya encarcarada i retrògrada, els catalans miràvem cap a Europa amb un discret atansament. Per una altra banda, sota una dominació espanyola extenuant, amb prohibicions fins i tot en el comerç, intentàvem sobreviure buscant un encaix dins l’estat.

Amb Espanya dins dels organismes internacionals, l’atansament a Europa esdevé ara irrellevant. Encara que els interessos de Catalunya siguin diferents dels d’Espanya, aquesta ens representa i ens anul·la. La via de l’encaix va tenir un punt àlgid després de la dictadura. Intentant reconstruir el que la dictadura va destruir. Havíem evolucionat en l’autogovern amb l’adquisició progressiva de competències i amb l’estatut de 1979. Havíem arribat a pensar que l’encaix era possible. Que estàvem acceptablement bé dins d’Espanya. Que podíem ser catalans dins l’estat espanyol. Ara veiem que tot allò era un miratge. Em topat amb un mur construït al mig del camí de les nostres aspiracions com a nació.

La nostra realitat, que ara es destapa, ens desvela un encaix dins d’Espanya

despersonalitzat i uniformador.

El tribunal constitucional només ha interpretat el que diu la constitució. No hem

topat amb el tribunal. Hem topat amb la constitució. Diverses de les sentències

sobre l’estatut així ho palesen.

Dins d’Espanya només som un àmbit geogràfic. Al respecte del que sentencien sobre l’article 8, referent al terme “Poble de Catalunya” ens diuen que som “Ciudadanos de España vecinos de Cataluña”.

La Nació Catalana no hi cap dins de la constitució espanyola en tant que diu que “solo cabe la nación española, única y indivisible”.

Enric Prat de la Riba va dir que la nació és nació encara que per la llei no ho sigui. Haurem, doncs, de transgredir aquesta legalitat.

Pel que fa al nostre idioma ens deixen clar que l’única llengua d’obligat coneixement és l’espanyola i la posa jeràrquicament per sobre de la llengua catalana. La llengua dels nostres avantpassats esdevé de segon ordre.

Pel que fa a la bilateralitat, que les dues personalitats jurídiques, estat i Generalitat, tinguin converses d’igual a igual, la sentencia diu que “la parte se relaciona con el todo”. Som una part. Una descentralització administrativa.

Entre tant, hi ha polítics que encara s’entesten a que tot segueixi igual.

La constitució desmarca a les comunitats amb drets florals com Navarra i País Basc. La resta de l’estat és considerada per igual. Catalunya està sotmesa a un règim comú on tothom ha d’estar d’acord per a aconseguir res. I les reivindicacions que assoleixi Catalunya, automàticament seran atribuïbles a totes les comunitats. Així ho tenen lligat altres comunitats amb els seus estatuts (clàusula “Camps”, al País Valencià, per exemple). Un concert econòmic, en aquesta conjuntura, podria suposar la ruïna de l’estat.

El federalisme estaria topant, igualment, amb aquest règim comú. Caldria un canvi de la constitució per fer-ho viable.

Tots aquests polítics són uns irresponsables que no assumeixen els reptes del

país i no volen fer-se càrrec de la realitat.

Pel que fa a la vaga del dia 29, de totes les reivindicacions que es plantegen Catalunya no té capacitat de decisió en cap. Tot el que pot fer en aquest àmbit és gestionar les oficines de col·locació.

Ara no és tant important el “cap on anem”. Ara és més important el “quan arribarem”.

Entre tant, per poder viure la nostra catalanitat amb normalitat, els poders polítics ens empenyen a lluites estèrils per distreure’ns. Els cas de les reivindicacions de les seleccions catalanes per a competir internacionalment n’és un exemple.

La única possibilitat de viure amb normalitat la nostra catalanitat és esdevenir un estat.

No hi ha Comentaris

Reagrupament a Sant martí de Riucorb

Dimecres a ¾ de 9, competint per l’audiència amb un partit de lliga televisat del Barça, Emma Azamar i Jaume Fernàndez, primer i segona a les llistes electorals per Lleida, van presentar el projecte de reagrupament a la població de Sant Martí de Riucorb. El reagrupat Ferran Giner, artista plàstic d’El Vilet, poble agregat a Sant Martí, va presentar l’acte.

Emma Azamar va començar dient que a la nostra història hem patit moments injustos. Episodis com el decret de nova planta de 1716 que encara no s’ha derogat, que sotmet el regne d’Aragó per la força al de Castella. Moments que ens han portat, a pesar del nostre bagatge cultural i hegemònic, del nostre caràcter pacífic, treballador, emprenedor, valent, intel·ligent i ambiciós, a trobar-nos en una Catalunya autonòmica decadent. En una realitat que ens limita i ens escanya. Una realitat que manlleva la nostra potencialitat, que ens explota i que ens nega com a poble. Ens trobem lligats a una Espanya que ens els darrers 30 anys de trista democràcia no ha sabut, ni ha intentat, ni ha volgut assumir aquest bagatge, i ja hem tocat fons.

La davallada industrial i empresarial del país, fruit de la descapitalització, fa que Catalunya pateixi una triple crisi: una crisi financera mundial, una crisi espanyola derivada de la bombolla especulativa i una crisi catalana fruit de l’espoli fiscal. Tenim, a més una Generalitat endeutada de vint mil milions d’euros ( 20.000.000.000 €), i hem d’aguantar, impotents, l’espoli dels nostres diners que tant necessitem. Això té un nom i és colonialisme. Catalunya no pot sortir de la crisi econòmica sense divorciar-se d’Espanya. L’economia catalana no se’n sortirà amb un Estat que ens roba sistemàticament i l’exclou dels sectors econòmics més estratègics. Només amb un Estat propi, que impulsi la seva reconversió tecnològica, que proporcioni les infraestructures necessàries i que permeti una bona cohesió social, Catalunya podrà fer front als grans reptes econòmics del segle XXI.

Els partits polítics, ara en precampanya, proposen solucions variades al problema. Des dels que no veuen cap problema (voldran que ho solucionem posant-nos una bena als ulls?) passant pels que proposen ressuscitar l’estatut  o formar un estat federal, o aconseguir un concert econòmic. No n’han tingut prou per adonar-se que Espanya no vol canviar i menys deixar d’ingressar els vint-i-dos mil milions d’euros (22.000.000.000 €) que obté de Catalunya. D’altres volen convocar un referèndum, però sense preses. Amb o sense presa, cal l’autorització d’Espanya per fer-lo. Reagrupament no creu en pactes amb Espanya mentre no siguin d’igual a igual. Reagrupament proposa la declaració unilateral d’independència que és la única via que depèn només dels catalans.

El senyor Montilla, al que ERC ens va posar de president, manifesta, contràriament al que diuen economistes de prestigi, entre ells el guardonat amb el premi Nobel, que la independència serà la decadència. És que el senyor Montilla en sap més o és que ens enganya ?  És aquesta la confiança que té en el país. Considera als ciutadans de Catalunya febles i immadurs. com es pot referir a una decadència econòmica si només amb espoli es rescatarien sobradament els deutes de la Generalitat en tant sols un any.  Però, en qualsevol cas, seria la nostra pròpia decadència i no la causada per l’estat depredador.

En els darrers anys s’han creat al món nous estats, alguns fruit de conflictes bèl·lics, però molts de manera pacífica i alguns, fins i tot, de manera amistosa. En els darrers 20 anys, han sorgit 18 estats independents nous a Europa, a la gent de Reagrupament ens agradaria que Catalunya fos el dinovè. Catalunya ho necessita. A Reagrupament no inventem res. Investiguem i proposem el camí.  La independència només pot esdevenir, dins la Unió Europea, de manera pacífica. I si no és de manera amistosa, tenim les “lleis del divorci de l’estat” creades a la convenció de Viena del 1977 que regulen el repartiment del patrimoni. Per arribar a aquest punt cal 68 diputats declaradament independentistes en les seves campanyes electorals que facin saber al món i en especial als Estats Units i als països pesants de la Unió Europea de la decisió democràtica del poble de Catalunya perquè arbitrin el procés. El camí està obert i ens han deixat les fites ben marcades. I Espanya, qui demana assumir les decisions del tribunal constitucional, però que no assumeix les decisions del tribunal internacional de la Haia, s’hi haurà de posar fulles.

El PIB per càpita de Catalunya ens propulsaria, si fos independent, a la quarta posició en el rànquing d’aquest índex a Europa, darrera de Luxemburg, Irlanda i Holanda.

Ja fa molts anys que patim l’espoli i, en democràcia, dins l’empar de la Unió Europea, els polítics catalans han estat mirant cap a una altra banda. La classe política no ha fet res quan haurien de ser ells els que passessin al davant.

Emma cita un munt d’avantatges que suposarien per a Catalunya el tenir estat propi i deixar de patir l’espoli. Des de la gestió de les infraestructures fins a tenir veu a les organitzacions internacionals.

Ara és el moment de posar fins a l’últim alè per a poder construir el país que volem per als nostres fills i per aquells que els succeiran,seguint l’exemple de generacions i generacions, tot honorant la memòria dels qui ens han ensenyat a estimar a Catalunya.

Acaba citant a Pedrolo en un escrit del 1978

“I no oblidem mai que l’alliberament de l’home passa per l’alliberament dels pobles; ningú no pot ser lliure si se l’encadena a una altra comunitat que, per si fos poc, no tolera que sigui com és i el força, amb pressions o amb prohibicions, a abjurar la seva cultura” .

Tot seguit dóna la paraula a en Jaume Fernàndez.: Reagrupament no segueix el model de partit clàssic perquè el coneixem prou. Els partits polítics acaben essent organismes que sols busquen la seva supervivència. Si no tenen el poder fan el que convingui per tenir-lo i si el tenen miren de no perdre’l. No defensen els interessos dels ciutadans. I ara estant convertint la campanya electoral en un espectacle penós que produeix desafecció als ciutadans.

La democràcia que tenim és de molt baixa qualitat. Només tenim dreta a anar a votar. A les eleccions municipals hi ha una relació més estreta entre el ciutadà i els polítics, però, en qualsevol cas, tret d’Arenys, no es tria al candidat, sinó a la llista creada pels partits. I ves que no facin la coalició dels perdedors per departir-se els càrrecs i enriure-se’n encara més dels ciutadans . I després només toca esperar 4 anys més sense poder controlar res. I si no compleixen amb el programa electoral, t’aguantes.  Als partits polítics amb quotes de poder ja els està bé aquest sistema.

Reagrupament es compromet a no entrar al govern i a estar a l’oposició, perquè és des de l’oposició que es pot denunciar tot el que cal canviar.

Reagrupament som una associació formada per gent vinguda dels quatre vents i on tothom que vulgui canviar el sistema hi és convidat

Reagrupament proposarà lleis que permetin als ciutadans controlar als polítics. La política no és un ofici ni un benefici. És un servei. Cal una llei de limitació de mandats. Els polítics han de venir d’una professió, han d’intentar servir al país durant un temps limitat i han de tornar a la seva professió. Quan un polític només sap viure de la política farà el que li convingui a ell i no farà el millor per al país. Ara mateix, molts polítics no sabrien on anar a guanyar-se el sou fora de la seva poltrona.

El sistema electoral actual és de partits, no de persones. Volem que sigui el poble que triï al seu candidat i que aquest treballi per als seus electors. El poble paga als polítics i, si no treballen per a nosaltres, cal preguntar-se què hi fan, al parlament ? Per a ser diputat, el polític ha de guanyar-se la confiança de la cúpula del partit, no la dels seus electors.

Cal que hagi transparència total del que costa tot el muntatge públic. Posa l’exemple dels comptes que als EUA els assessors han d’explicar a la premsa americana. Han de detallar i justificar fins a l’últim regal. Una premsa agressiva, no subvencionada, diferent de la nostra premsa, submisa als poders fàctics.

Només els polítics lliures poden portar el país a la seva llibertat. Per això Reagrupament no demanarà crèdits que li puguin condicionar la seva actuació.

En el torn obert de paraula, Jaume Ponsarnau, assistent a l’acte, puntualitza que el 80 % de les infraestructures que s’havien de fer a Catalunya ens els darrers anys i que s’havien inclòs als pressupostos, no s’han portat a terme. No és tant important l’aprovament dels pressupostos com el balanç de la gestió. El canal Segarra – Garrigues ja s’hauria pogut construir cinc cops amb els diners de l’espoli d’un any. Pel que fa al possible boicot espanyol, diu que la balança en la relació comercial es decanta cap a un comerç d’Espanya cap a Catalunya. Que els mercats no tenen pàtria ni els diners bandera. Dins els sistema global mundial, sense proteccionisme del mercat intern aquesta por no té cap lògica.

No hi ha Comentaris

“Camins cap a la independència”.

Divendres al vespre, organitzat per la plataforma Tàrrega decideix, a l’Institut Manuel de Pedrolo, va tenir lloc el Col·loqui-Debat “Camins cap a la independència”.al que van ser convidats els representats dels següents partits polítics i associacions:

  • Marta Alòs, presidenta de la Mesa del Consell Nacional de CDC i diputada al Parlament, en endavant, CiU
  • Jaume Fernàndez, alcalde de Roselló i cap de llista per Lleida de Reagrupament, en endavant, RICat
  • Adam Majó, regidor de Manresa i portaveu de les CUP,
  • Carmel Mòdol, cap de llista per Lleida i diputat al Parlament per ERC
  • Xavier Segura (Solidaritat Catalana), cap de llista per Lleida, en endavant, SI

Haig de dir que la meva primera intenció era no fer la crònica de l’esdeveniment perquè em va semblar que els convidats, tret d’en Jaume fernàndez, no van estar a l’alçada de l’esdeveniment. La meva implicació amb l’associació Reagrupament Independentista pot fer suposar per part meva una falta de rigor i objectivitat, i potser sigui veritat. En qualsevol cas, si finalment faig aquest resum de l’acte, és per l’Eulàlia, una estudiant de batxillerat que està fent un estudi sociològic de l’independentisme a Catalunya com a treball de síntesi i que no va poder assistir-hi.

No estic gens satisfet amb aquesta crònica. Podreu veure que és pobre i desestructurada, però només he intentat plasmar, el més objectivament possible, l’esdeveniment

Plovia. La sala d’actes estava mig buida, majoritàriament els assistents eren militants o simpatitzants declarats d’algun dels partits convidats.

Josep salvador va presentar l’acte descrivint una conjuntura social emmarcada principalment entre el procés estatutari,  les consultes sobiranistes populars i la manifestació del 10 de juliol. Després de presentar als convidats, es van procedir a plantejar dues preguntes que els convidats van mirar de contestar en els sis minuts que els oferien de temps. L’ordre es va establir per sorteig.

Donada la diversitat d’oferta independentista per a les properes eleccions al Parlament, la primera pregunta convidava als ponents a assenyalar els fets diferencials de la pròpia associació o partit i dir què aporta de diferent al panorama polític.  (La segona pregunta demanava que expliquessin el full de ruta)

-          SI :  La diferència que proposa X. Segura és la radicalitat del missatge independentista. Diu que el seu partit s’ha construït amb puresa, des de baix cap a dalt, en unes primàries on van sorgir les llistes electorals. La resta del seu temps el dedica a una retòrica independentista, embolicada i desestructurada de greuges amb Espanya i d’avantatges de la independència.

-          ERC : C. Mòdol comença dient que ell és el més gran, en edat, dels ponents i el seu partit gaudeix de 79 anys d’història. Fa alguna al·lusió a la feina feta en el passat per ERC. Diu que el seu partit està inserit dins del marc social català (no sé què vol dir amb això) i que pot fer pedagogia, doncs, diu, la realitat del poble català no és independentista encara.

-          CUP : Són assemblearis i municipalistes. No es presenten a les eleccions autonòmiques. Van fent “feina” des de la base dels ajuntaments. Es declaren d’esquerres. Tenen una tradició que es remunta al 1969 tenint els orígens en organitzacions com el PSAN, Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i, remarca l’orgull de ser hereus de Terra Lliure.  El seu és un independentisme revolucionari. Assumeixen que per assolir la independència s’ha de prendre un camí de no legalitat i proposa la insubmissió i la desobediència civil com a vies per anar fent fort el moviment independentista. (això correspondria a la segona pregunta)

-          CiU :  M. Alòs es declara independentista però que CiU no és un partit independentista. Diu que estem davant un enemic fort (Espanya) i que la nostra història està tant plena de derrotes que val més no enfrontar-s’hi i sumar una derrota més. Diu que ells tenen, com a característica diferencial, la estratègia, per a aconseguir la sobirania.

-          RICat : J. Fernàndez ens diu que l’associació té l’origen en el 2006, amb el fracàs estatutari de rerefons. El topall de la Catalunya autonòmica amb Espanya obliga a cercar el camí cap a la independència. RICat no dóna la culpa a Espanya de la nostra situació. No vol trencar la relació amb Espanya. Hi vol establir una relació d’igual a igual. La independència ha esdevingut lògica i popular i ningú se la pot fer seva. RICat és una associació que ha hagut de fer un partit per presentar-se a les eleccions. És una associació plural. No és una formació ideològica i els associats provenen de tot el ventall ideològic deixant aparcades les rivalitats i units per l’independèntisme, perquè no es pot fer política sense diners ni capacitat legislativa. A banda de la independència, RICat també vol un aprofundiment democràtic o regeneració democràtica basada en una llei d’incompatibilitats, una simplificació de l’administració pública, amb contractes clars, i una llei electoral que permeti als ciutadans tenir el control del parlament.

La segona pregunta és per esposar la ruta o el procés que proposa cada formació per assolir la independència.

-          RICat : Som ciutadans d’una Unió Europea que contempla la via democràtica com a única via per a resoldre els conflictes. Espanya no té el bagatge democràtic de Dinamarca, del Regne Unit o Canadà i una via amistosa, com la del referèndum, és impossible. Mostra és que no s’ha aconseguit d’Espanya ni un trist estatut. La llei ratificada pel tribunal de La Haia de la declaració unilateral d’independència, amb precedents en Kòsovo, Montenegro i també en Noruega, planteja la via d’assolir la independència si s’assoleix una majoria parlamentària compromesa des de la seva campanya electoral en proclamar-la. Una majoria democràtica no serà desatesa per amfitrions de tradició democràtica com els EUA o els països capdavanters de la UE. I sota el seu auspici el govern interí provisional del nou estat, desvinculat de les lleis i la tutela espanyoles, promourà activament un referèndum de ratificació amb observadors internacionals. No volem discutir més amb Espanya. Ara només cal convèncer als catalans.

-          CiU : Cal que sigui el poble el que passi al davant. Que es vagi aprofundint, amb el dia a dia, la idea de nació i l’assoliment progressiu de quota de autogovern. Proposa el concert econòmic com a propera estació a arribar i defensa que no és anticonstitucional.

-          CUP : No defineix cap estratègia durant la seva intervenció.  No concep que sigui immediat l’assoliment de la independència, però no frena el procés amb discursos com el “ara no toca” de CiU o el “fins que hagi majoria” d’ERC. Diu que els polítics no poden anar a remolc de la societat, com ha passat amb les consultes sobiranistes. Critica l’engany del concert econòmic en topar amb el tribunal constitucional i amb la lògica de la política espanyola.

-          ERC : Volia un estatut com el del 30 de setembre. La seva estratègia és la pedagogia sobre la població. Anar fent lleis com la de consultes que permetessin un referèndum, o fer-lo encara que fos incomplint la llei espanyola en un acte d’insubmissió de la Generalitat. En qualsevol cas, ara no toca per estalviar frustracions a la població independentista.

-          SI : Diu que les eleccions són el referèndum. La ruta és assolir 68 diputats independentistes per proclamar la independència, coincidint amb el discurs de RICat. Entre tant cal anar fent pedagogia. Proposa el contacte telemàtic per rebre la veu del poble i transmetre-la al parlament.

Reconec que els apartats corresponents a RICat són més extensos. La resta de ponents van tenir un discurs desestructurat, cobrint el temps cedit, però sense aportar idees que poder transcriure, repetint-se en el seu discurs, o perdent-se en retòriques alienes a la pregunta.

El públic va ser convidat a formular, per escrit, preguntes als ponents. Aquest apartat l’estalvio.

No hi ha Comentaris

Presentació de Reagrupament a Agramunt

Dimecres passat, al casal agramuntí, Carles Mora i Jaume Fernàndez van presentar l’ideari de Reagrupament als vilatans de la capital torronaire.

Tots dos ponents van fer al·lusió a la coincidència de ser tots dos professors i alcaldes.

Va començar el parlament en Carles Mora parlant del seu poble i de les experiències viscudes com alcalde d’Arenys de Munt.

Arenys és un poble d’uns 8.500 habitants. És un poble no gaire gran dins del Maresme amb gent ben normal, però hi ha una peculiaritat política en el funcionament del partit del que ell n’és el representant a l’alcaldia, “Arenys de Munt 2000” i és que l’alcaldable pel partit l’escull el poble en assemblea. És un sistema de proximitat amb la gent. Un sistema en que al poble se’l consulta i se l’escolta perquè se l’estima. L’alcalde dedica 1 hora diària per atendre telefònicament a qui tingui res a dir-li. A Arenys es fan consultes populars molt sovint, per triar els arbres per guarnir els carrers (per evitar casos d’al·lèrgies), per arreglar la riera (hi ha la plataforma cívica Salvem la Riera)… i tant avesats com estant a fer-ne, en van fer una de soviranista, amb la particularitat que un grapat de falangistes (i no saben el favor que ens van fer) en van fer fer difusió als mitjans.

A Arenys hi ha 84 associacions i entitats. En toca una per cada 90 habitants. Hi ha una gran implicació de la gent en la vida del poble i rar serà el cap de setmana que no s’hi munti algun acte o celebració.

Amb aquest rerafons, en Carles Mora passa a la vida política amb vocació de servei, sense cap bagatge, però amb molta il·lusió.

Només en dos mesos va tenir tot un seguit d’experiències, de les que ens va fer cinc cèntims, i que presagiaven el com serien els quatre anys d’alcalde que tenia per endavant.

Per poder endegar amb bon peu les funcions d’alcalde va contractar l’alcaldesa sortint com a càrrec de confiança, per un màxim de sis mesos i no se’n va estar d’amagar-ho, no per passerell, sinó per desig de fer la seva gestió amb transparència. I els mitjans en van fer escarni.. L’acarnissament només era la resposta a un dels grans problemes del país. Hi ha massa càrrecs de confiança, i amb ell, els mitjans, es van atrevir a denunciar-ho

En un altre ocasió va voler fer constar en acta el seu enuig, en una reunió d’alcaldes al Consell Comarcal, per la minsa presencia de 8 dels 30 alcaldes convocats, per la mostra de la desafecció dels absents vers la resta d’alcaldes. És molt crític amb l’absentisme del parlament i amb la falta de compliment dels deures contrets.

En una altra trobada amb dirigents polítics va proposar una moció per tal de facilitar l’arrelament dels nous vinguts amb manifesta vocació d’integrar-se amb actituds d’obertura en vers ells. La moció va ser rebutjada unànimement a excepció del seu vot favorable. Tot seguit es va aprovar unànimement una moció per al respecte dels animals domèstics. Ell també va votar a favor.

Fins ara els ajuntaments han prestat un 33 % de serveis impropis, que no els pertocava, amb l’ajuda del “totxo”, però ara, els ajuntaments, només administren misèries. S’ha trobat, en sol·licitar les subvencions del PUOSC, que es concedeixen arbitràriament atenent, sota un sectarisme ferotge, al partit de l’alcalde i menystenint les necessitats de la població. Declara amb orgull que només van ser concedides amb justícia els dos anys en que en Joan Carretero va ser conseller de governació.

L’alcalde, a Arenys, jura un codi deontològic, una mena de jurament Hipocràtic, en prendre possessió del càrrec i aquest codi, diu, s’ha d’aplicar a tota la política catalana.

En referència a paraules de Joan Carretero, diu que Reagrupament vol llaurar la terra amb un tractor, lent però amb fermesa, com la gent senzilla d’aquesta terra. D’altres, que la volen llaurar amb un ferrari, no voldran pas sotmetres a un codi deontològic. Reagrupament al parlament no callarà. Reagrupament no vol deure cap favor a ningú per no estar emmanillat i vol destapar tots els favors passats que s’hagin de tornar.

Afirma que li queden 10 mesos de fer d’alcalde i que en acabat, se’n tornarà a exercir la seva professió per no sagnar al seu poble. (si surt elegit diputat ho ajornarà quatre anys més)

Hi ha tanta gent que està en nòmina, que fitxa i no treballa i que cobra del diner públic, que cal una neteja en profunditat. Ho poden dir els veterinaris, que si els paràsits són molts, l’animal s’acaba morint. Això no és una crítica als partits polítics, sinó a un mal sistema.

Un dinar a qualsevol restaurant ja sabem el que costa. Dinar al parlament costa quatre euros. La diferència del cost surt del diner públic, i els sous dels parlamentaris no és de 4.750 € més tot un seguit de privilegis i dietes

Als altres partits no els fa por la independència. Els fa por poder perdre els privilegis i el deixar de viure en la letargia si s’apliquen les lleis del bon govern.

Avui no parlo d’independència perquè tothom, ni que sigui amb la boca petita, veu que és la solució. Parlo de regeneració democràtica, que a dia d’avui, ningú més en parla.

Les dades de l’espoli fiscal són dades extretes del banc d’Espanya. Van ser publicades per primer cop el 2008.Tenen tota la credibilitat i insta al públic a consultar la seva repercussió als estudis publicats per Cercle Català de Negocis.

A Arenys es fan sopars populars a la fresca a finals d’estiu i és molt sovint que, els que tornen de passar uns dies al pueblo, mostren la seva indignació per l’agravi que han copsat, que pateix Catalunya en vers els llocs d’origen.

Espanya ens pren el pèl i en escura la butxaca. No podem oblidar tota la nostra història negra. Catalunya, està molt pitjor, en temes com la llengua i d’altres que fa 30 anys enrera.

En Jaume Fernàndez recorda la visió que tenia de petit de la Generalitat. Amb molta tristesa, ha descobert que tot ha estat un miratge, una ficció, que la política del país és un circ i que el govern no té control ni legislatiu ni econòmic.

Igual que la fruita va madurant, segons l’espècie i la varietat a diferents temps, el poble se n’anirà adonant de la realitat del país.

Reagrupament neix amb gent dels quatre vents. Gent que supera velles rivalitats i reprèn un camí fruit de la frustració de l’estatut tres cops laminat i encara en procés de passar-li més el ribot.

Reagrupament és una associació vocacional. Ningú reb un sou dins de Reagrupament. Posa com exemple a en Carles Mora, que ja porta 40.000 Km fets per divulgar l’ideari de Reagrupament sense cobrar dietes, sense xofer, amb un utilitari senzill. En Carles Mora afegeix que ell, quan surt com a alcalde, s’ha prohibit menjar a la carta. Quan tothom pugui tenir un cotxe luxós ell també se’l procurarà, però entre tant, per dignitat i respecte, viatja com la gent senzilla.

Hem tingut l’experiència de governs decisius a Madrid que no han estat capaços d’aconseguir una cosa com els identificatius regionals a les matrícules que sí ha adoptat la França jacobina. Com volen aconseguir un concert econòmic, que requereix de la modificació de la constitució amb la benedicció de PP i PSOE, doncs no seria constitucional amb la present constitució espanyola, i la corroboració posterior del poble espanyol en referèndum, acceptant deixar de tenir 20.000.000.000 euros d’ingressos cada any.

Espanya és una gàbia. Els greuges es repeteixen com si es tractés de la pel·lícula “atrapat en el temps”. Quant de temps estem disposats a segur aguantant ?

El marquès d’Asfel, encarregat de fer complir el decret de nova planta a Catalunya, va escriure al re rei Borbó “lo que se toma por la fuerza solo se mantiene por la fuerza”. Ara només els queda la força de fer-nos por.

No hi ha Comentaris

Ofrena de Reagrupament de l’Urgell al monument a Rafael Casanova a Tàrrega

Reagrupament de l’Urgell ha participat, conjuntament amb les altres entitats, associacions i partits polítics de Tàrrega, en la tradicional ofrena, majoritàriament floral, davant el monument a Rafael Casanova. L’ordre de participació ha estat alfabètic i ens ha tocat en darrer lloc

Núria Elias, candidata de l’Urgell i número onze per les llistes de Lleida a les properes eleccions, després de dipositar un exemplar de la Constitució de Catalunya al peu de monument, ha llegit un manifest, i aprofitant l’avinentesa de ser darrers i d’haver pogut escoltat el parlament del partits polítics, se n’ha referit dient que de xerrar  en saben prou, però Reagrupament és l’únic que fa i actua conseqüentment amb el seu discurs.

                       Manifest de Reagrupament de l’Urgell

Avui torna a ser 11 de setembre.

 

I els catalans amb vocació de ser-ho commemorem –diuen alguns – una derrota.

 

Caldrà fer pedagogia i explicar que la defensa aferrissada de Barcelona aquell 11 de setembre de 1714 va ser una derrota des del punt de vista militar, sí. Però va ser una victòria de l’esperit resistent dels catalans.

 

¿Una derrota la resistència de 5.000 milicians davant un exèrcit combinat –espanyol i francès– que sumava 40.000 soldats professionals amb la seva corresponent artilleria?

 

Àustria i Anglaterra ja ens havien abandonat, i tanmateix lluitàvem sols contra els exercits més poderosos d’Occident.

 

Han vingut més ocupacions i dictadures amb vocació genocida, i malgrat tot encara som aquí. I som aquí per redreçar el país, tot commemorant uns fets heroics del poble de Catalunya.

 

Cap derrota, doncs. I sí molta fe en el temps present que, sens dubte, anuncia una nova albada per a la nostra Nació.

 

VISCA CATALUNYA LLIURE ! 

No hi ha Comentaris

Joan Carretero presenta Reagrupament a Bellpuig

La presentació va tenir lloc a la sala d’actes del castell de Bellpuig aquest dimecres 8 de setembre. Estava previst de començar a 2/4 de 9 i, excepcionalment al que ens és habitual, el començament es va endarrerir. L’ajuntament, a qui s’havia llogat per 60€ la sala, s’havia compromès a tenir-la a punt amb micròfons, però no van enviar el tècnic encarregat de la instal·lació fins que ja va estar començat, passades les nou.

Salvador Bori, coordinador de Reagrupament a l’Urgell, desprès d’una espera més que prudent, obrí l’acte presentant la Constitució de Catalunya com a eix vertebrador del programari de Reagrupament i n’ofereix als assistents convidant-los que en prenguin un exemplar a la sortida a un preu simbòlic d’un euro. Les societats tenen estatuts, els països tenen constitucions,. N’hi ha que són de lectura feixuga i d’interpretació lleugera i n’hi ha que són entenedors i concrets, fets per a ser llegits pel poble. Constitucions d’aquest segon model han estat la inspiració de la constitució de Catalunya.

Cedeix la paraula a en Jaume Fernàndez, qui destaca la bellesa del local. A viva veu, com s’havia de fer en els temps gloriosos als que ens remunten les memòries del castell, esbossa el full de ruta de l’associació en el camí cap a la independència per la via de la proclamació unilateral del nostre parlament amb una majoria independentista.

Compara la relació de Catalunya i el govern d’Espanya amb la climatologia de la Sibèria boreal, amb llargs hiverns i curtes primaveres. I ara tornem a encetar un nou hivern marcat pel fracàs del procés estatutari. Un document, l’estatut, que no era més que una llei d’ordenació administrativa espanyola, no un pacte entre iguals.

El partit polític que ha creat Reagrupament és una eina. És un instrument per a poder adaptar-nos, de forma simplificada, a les exigències de la llei electoral espanyola. Però Reagrupament és una associació de patriotes catalans que volen al seu país lliure i que es dissoldrà així que siguem independents.

No s’estén més perquè a més de parlar vol escoltar el que la gent li vol dir al final de l’acte i cedeix la paraula a en Joan Carretero, qui enceta el seu parlament dient que Reagrupament és un moviment de professionals de la vida civil en molt diferents àmbits. S’adreça a diferents candidats presents citant-ne la seva professió. I també n’hi ha que estan a l’atur, talment com n’hi ha a la nostra societat. El vincle comú és que volem dedicar un temps limitat de la nostra vida a servir al país.

Recorda tanmateix que ell ha exercit de metge tret de dos anys que va servir al poble com a conseller, i que vuit anys els va passar com a metge al Pla d’Urgell, a Barbens.

La població manifesta una gran desafecció per la política. Casos com el del 3%, que no van fer trontollar res ni a ningú, o el d’un Millet, que encara no ha tornat els diners i que es passeja lliurement i tranquil·la pels carrers i que convida a pensar en implicacions dins d’un engranatge de gran abast pivotat pel mateix Millet, i tants d’altres exemples, fan que la població civil no vulgui fer-se mala sang i refusi saber-ne res de la política del país. La corrupció comporta una ineficàcia política i econòmica i el país no reacciona davant de tot això.

Permetent-se una llicència professional, fa un diagnòstic de Catalunya com a malalt catatònic, en estat de xoc, rígid, que no reacciona davant els estímuls. La causa han estat també les repetides frustracions del diferents projectes il·lusionadors que prometien un encaix digne amb Espanya, o un finançament fantàstic… i si encara no ha estat prou, demagogs professionals s’omplen la boca amb promeses de nous projectes que són la crònica d’un fracàs anunciat.

Espanya ha manifestat diàfanament que només hi ha una nació i que no vol ser federal, i els catalans som una minoria dins l’estat espanyol. Els catalans, els valencians i el mallorquins paguem la festa espanyola i aquest serà el nostre destí fins que haguem estat adsorbits, assimilats i homogeneïtzats a l’estat espanyol en les formes i en el fons.

Els catalans ens manifestem per reclamar uns drets, recollim firmes per a tenir seleccions catalanes, volem l’oficialitat del nostre idioma a Europa, i tot això només s’aconsegueix amb la independència. Si mai Andorra passa a formar part de la Unió Europea, el català serà oficial de facto perquè és un estat i no perquè siguem tants o quants catalanoparlants. Qualsevol llei, per ridícula que sigui, per simple que sigui, depèn de Madrid. La declaració unilateral d’independència és l’únic que no depèn de Madrid.

Per curar aquesta malaltia Reagrupament proposa tres medecines sinèrgiques: el treball, la regeneració democràtica i la independència.

Per a la regeneració democràtica cal una llei electoral que vinculi l’elector amb el seu diputat i que aquest els n’hagi de respondre, de les seves decisions al Parlament. Sovint ens trobem que vivim sota règims de monopolis o oligopolis en comptes d’un règim de ciutadania. Estem desemparats davant abusos de les grans empreses i no temin diputats a qui acudir. Fins ara no s’ha fet una llei electoral perquè els partits majoritaris no contemplen la bondat del sistema sinó els resultats.

Cal una limitació de mandats per llei. Cal una llei d’incompatibilitats. No podem deixar les decisions de pertànyer a “X” consells d’administració d’institucions públiques i privades a l’ètica particular. No pot ser que sigui legal que un càrrec públic tingui una empresa del mateix sector que administra. Ha de ser il·legal, fins que n’hagin passat “X” anys des que s’hagi abandonat el càrrec públic, que es pugui crear aquesta empresa. Hem d’assumir que el ser humà és corrupte i s’ha d’evitar la corrupció proposant lleis que la dificultin tant com sigui possible.

Cal una llei que imposi una transparència absoluta dels moviments del diner públic. Cal que quedi ben clar què se’n fa dels diners públics. Sabem tot el referent al fitxatge d’un jugador de futbol però no quines són les empreses que s’enduen els contractes públics, o els gabinets assessors que treballen per a l’administració. Només es publica el preu de sortida però no la liquidació. Cal saber què costen les estrelles de televisió. Una campanya electoral d’un partit és caríssima. Cal saber d’on surten aquests diners i així saber si les lleis que fan els partits en el govern poden estar influenciades per les grans empreses.

Cal simplificar l’administració. Cal simplificar les traves per a qui vol treballar. No podem permetre’ns que les empreses i les iniciatives es deslocalitzin per anar a llocs on és més simple muntar un nou negoci. No podem permetre’ns que l’aeroport de Barcelona esdevingui la competència d’altres aeroports locals en comptes de competir internacionalment. No podem admetre que la solució a la nostra situació econòmica siguin les inversions xineses, que suposaran sens dubte precarietat laboral i salaris baixos. I tot això ho entronca amb l’altra medecina, el treball. Treball no en el sentit eufemístic marxista, sinó com a repte de superació. No podem esperar viure de la subvenció. El nostre país no té recursos naturals. Només ens tenim a nosaltres per a tirar endavant i hem de ser excel·lents en la nostra feina. Cal equitat, però també premiar l’excel·lència. No podem fomentar la mediocritat

Ens trobem en una conjuntura molt esperançadora, i és que les potències del món aposten per la democràcia i per la llibertat. Però cal tenir clar que els països no tenen amics, tenen interessos. Cal que anem a votar en clau de país. Cal que votem en clau de futur. El pitjor govern d’un estat independent serà millor que el millor govern en una autonomia sense recursos. Si no actuem amb tot el que ens està passant, haurem d’admetre que ens ho tenim merescut.

En el torn obert de paraula, un senyor manifesta la por a que ens enviïn els tancs si proclamem la independència. En Joan Carretero li dóna la raó. Ens enviaran els tancs, i els avions i moltes altres coses, la part que ens toca, perquè són nostres en tant que les hem pagades. L’escissió d’un nou estat contempla la repartició de bens com una “parella” mal avinguda, encara que un d’ells no se’n vulgui divorciar. Som ciutadans de la Unió Europea i no podem ser atacats per un estat membre.

Preguntat sobre la divisió de l’independentisme, diu que és millor dos que cap. El problema rau en el nombre de votants independentistes i no en el nombre de partits independentistes. Si el que ens hem de repartir són 100.000 vots, no anirem enlloc ni que hi hagi una sola candidatura unida. Però si s’aconseguís 1.000.000 de vots a partits netament independentistes, tant faria que fossin un que dos que tres, sempre que l’objectiu comú final fos el mateix: la declaració unilateral d’independència. Per això cal mobilitzar tot el potencial votant independentista i engrescar a parents, coneguts i saludats. La clau de volta serà demostrar el que som amb la nostra actitud, coherent amb el nostre discurs. I si no obtenim cap escó continuarem treballant. A diferència d’altres partits polítics que semblen empreses de col·locació i que el fet de no tenir la poltrona els suposarà quedar-se sense feina.

No hi ha Comentaris

Inauguració del local electoral de reagrupament a Tàrrega

Jaume fernàndez, Salvador Bori, Joan carretero, Jaume PonsarnauSalvador Bori, coordinador de Reagrupament Urgell dóna la benvinguda als assistents a la plaça Major de Tàrrega i presenta l’acte, agraint d’antuvi la col·laboració desinteressada de persones generoses i compromeses amb el país i en especial la del propietari del local , una persona que ens aprecia i ens estima i que no ha volgut res a canvi de deixar-nos-el. I també agraeix als qui han aportat el seu temps, materials, l’esforç i l’habilitat per a condicionar-lo.

Cedeix la paraula a Jaume Ponsarnau,un dels dos candidats que aporta l’Urgell i que tanca, honoríficament, la llista de la circumscripció de Lleida a les properes eleccions en reconeixement a una dedicació virtuosa, fidel i incansable a la causa independentista.

En Jaume Ponsarnau torna a mostrar l’agraïment per la cessió del local que tant ens ajudarà a preparar una campanya electoral on es diran moltes coses i caldrà esvair molts dubtes i contrarestar declaracions poc meditades dites amb molta lleugeresa, poc rigor i, potser, amb mala intenció. La nostra serà una campanya feta amb esforç, amb orgull i amb serenitat. Fent les coses ben fetes, aviat

Jaume Ponsarnau

 podrem establir una nova relació amb Espanya i amb tots els països del món, d’igual a igual, lliures de cadenes.

Seguidament en Jaume Ponsarnau dóna la paraula al cap de llista, en Jaume Fernàndez, dient que és el referent dels agrupats de les terres de Lleida.

En Jaume Fernàndez felicita a la gent de l’Urgell per la feina feta en la difusió del missatge de Reagrupament pels municipis de la comarca. És, aquesta feina, una demostració de la fusta de la gent d’aquesta terra. Gent emprenedora que empeny i dinamitza amb el seu treball  la vigorositat del territori.

El proper 28 de novembre els catalans ens juguem més que el futur d’una generació, com diu el president Montilla. Està en joc el futur del país. I és en l’elecció dels parlamentaris on rau l’únic referèndum que ens és permès de celebrar.

Jaume fernàndez

El camí no és fàcil. La nostra història no ho ha estat mai, de fàcil. Cal recuperar els nostres valors, la nostra dignitat, el nostre orgull, la nostra voluntat de ser lliures. No hem de ser passius. No podem esperar que ens ho facin. Reagrupament pot ser l’altaveu, però la decisió és dels catalans.

Si volem, podem i si no ho sabem fer, serà només culpa nostra. Ara és l’hora de ser lliures.

Davant els preparatius de la Fira del Teatre que s’inaugura demà, evidenciats pels escenaris i muntatges diversos al mig de la plaça, Joan Carretero diu que a tots ens agrada el teatre, però Reagrupament no fa teatre. Volem incitar un canvi històric que ha esdevingut més que necessari.  Necessitem un estat que defensi els nostres interessos. No estem contra Espanya. Espanya fa el que ha de fer, vetllar pels seus interessos i nosaltres hem de vetllar pels nostres. I la situació està agònica amb unes infraestructures penoses, un index d’atur creixent, amb un jovent desmotivat i un fracàs escolar preocupant, per citar alguns exemples.

Hi ha qui diuen que a reagrupament som pocs associats per protagonitzar uncanvi. Si 300 espartans van poder defensar Grècia de

Joan carretero

 l’atac de les tropes perses, que no podran fer 3000 catalans.

Cal anar a votar, per dignitat. Votar en blanc o no votar és donar suport a la situació política actual. Cal que convencem a tothom del nostre entorn que voti.

En acabar l’acte s’ha ofert al públic assistent una copa de cava i un refrigeri a base de fruita fresca, presentada d’una forma exquisida i artística, creació i aportació desinteressada d’un reagrupat.

No hi ha Comentaris

Presentació de Reagrupament a Anglesola

Dimarts 7 de setembre, a 2/4 de 9 del vespre, a la sala d’actes del poliesportiu d’Anglesola, Salvador Bori, coordinador de Reagrupament de l’Urgell , presenta l’acte.  Fa un apunt previ davant l’audiència, una vintena de persones , sobre la documentació que s’ha lliurat a cada un dels assistents. Hi ha un sobre on es demana la col·laboració pel finançament dels actes.  Reagrupament no compta més que amb els seus propis mitjans. No ha demanat ni demanarà diners per a la seva campanya que després hagi de rescabalar amb contraprestacions que ens lliguin de mans.

 Tot seguit presenta a Francesc Morreres, coordinador de Reagrupament del Segrià i cinquè candidat a les llistes per Reagrupament per la circumscripció de Lleida i a Marc Viñolas, membre de la junta directiva nacional de Reagrupament.

 Francesc Morreres explica que Reagrupament va néixer, ara fa més d’un any, per omplir el buit en el panorama polític d’una oferta netament independentista, sense embuts ni mitges tintes.  Tothom qui pensi que Catalunya ha d’esdevenir un estat ha de tenir una opció diàfana que el pugui representar al parlament. La Constitució de Catalunya és el compromís de Reagrupament amb els ciutadans de no canviar de discurs si arribem al parlament.

I necessitem un estat propi per resoldre, amb els nostres propis recursos, totes aquelles mancances, en matèries tant diverses com l’educació, la sanitat, assistencials… causades per l’espoli més que no pas per la crisi, i poder estar al nivell que requereix seguir el ritme europeu.

I necessitem lleis perquè la població recuperi  la confiança en la política.

Tot seguit pren la paraula Marc Viñolas .

A Reagrupament ningú viu de la política ni pretén viure’n.  Els reagrupats vivim del nostre treball. No som esclaus d’una poltrona ni estem sotmesos a cap deute contret i aquesta llibertat ens permetrà actuar sense cap altre condicionament que no sigui l’interès del nostre país.

Reagrupament vol que Catalunya esdevingui un estat sobirà, però no és aquest el seu únic objectiu.  Als reagrupats ens interessa allò que esdevindrà desprès d’assolir la independència, però també tot allò que s’esdevingui en el camí. Amb la independència es podran fer moltes coses, però entre tant,  cal fer-ne moltes altres. Tenim més de seixanta propostes factibles, molt concretes, per presentar al parlament. Projectes de llei per regenerar la vida política del país.  Propostes per a fer la política transparent. I els diputats electes que les rebutgin se n’hauran de justificar davant el país.

A diferència d’estat amb llarga tradició democràtica com el Regne Unit, Dinamarca o Canadà, Espanya no permet l’acte democràtic per excel·lència que és el referèndum. Integrats al regne d’Espanya Catalunya pateix la dictadura del número.  Encobert amb el nom de democràcia, Catalunya ha d’assumir els interessos de 35 milions d’espanyols contra els interessos de 7 milions de catalans. La pagesia de Catalunya, per posar un exemple, té una idiosincràsia molt diferent a la de la resta de l’estat.  A Europa els ministres espanyols responen a interessos molt diferents als dels pagesos catalans.

Els problemes amb la convivència esdevenen quan les persones no saben ben bé el que són. No deixarem de ser el que som perquè Catalunya esdevingui un estat.

No hi ha Comentaris

Presentació de Reagrupament a Verdú

A Verdú, a la sala d’actes de la llar de jubilats, la Sandra Lomas , llicenciada en història i en comunicació audiovisual, secretària i membre de la junta directiva nacional de Reagrupament i quarta candidata a les llistes de Reagrupament per la circumscripció de les comarques Barcelonines, i en Jaume Fernàndez, cap de llista per Reagrupament per la circumscripció de les terres de Lleida, professor d’institut, alcalde de son poble, Rosselló de Segrià i pagès, van presentar, ahir dijous 2 de setembre, davant una trentena de persones, el projecte que defensarà Reagrupament al parlament si n’arriba a formar part.

Hi ha hagut moments en la nostra història que podríem qualificar d’injustos i que ens han portat, tot i el nostre caràcter pacífic, treballador, emprenedor, valent, intel·ligent i ambiciós, a una realitat autonòmica que ens limita i ens escanya. Una realitat que ens manlleva la nostra potencialitat, que explota  i que ens nega com a poble.  I els polítics no han estat a l’alçada que Catalunya necessita.  I tot plegat ens està portant cap a una decadència per la minsa qualitat política, econòmica i estructural, ens diu Sandra Lomas.

Espanya fa una política colonial, i n’és un exemple l’espoli del 10 % del nostre PIB, que no es dóna en cap altra regió de l’Europa democràtica. I aquests vint-i-dos mil milions d’euros (22.000.000.000) que Catalunya tant necessita  s’inverteixen en infraestructures, en prestacions socials, en equipaments … a altres llocs de l’estat .  Els treballadors catalans aporten tretze mil milions d’euros (13.000.000.000) per a pagar, no les seves pròpies futures pensions, sinó les pensions actuals de tot l’estat.  Si gestionéssim nosaltres aquestes aportacions els pensionistes catalans incrementarien en un 25 % la pensió . I la única manera de poder-ho gestionar és assolint la independència.

 Ens estem  malacostumant a que l’administració pública ens hagi de resoldre els nostres problemes. A tirar les culpes d’allò que ens passa al veí.  A que ens plogui la subvenció, l’ajuda pública, el subsidi…  i en definitiva a no arreglar els nostres propis afers. Cal que ens desempalleguem dels complexos i que  treballem de valent, que és el que millor sabem fer. El treball és el que ens ha permès subsistir a les adversitats i serà el que ens permeti ser allò que volem ser, senzillament Catalans.  Nosaltres no som pas menys capaços que cap altra nació del món. Cal el nostre compromís, però sobre tot cal que els polítics siguin els primers compromesos.

El camí està marcat.  Espanya no va reconèixer la proclamació d’independència de Kosovo al·legant que incomplia la legalitat internacional. El tribunal internacional de la Haia ha dit tot el contrari, i aquells que demanen respecte i acatament a les sentències del tribunal constitucional encara no han acatat la sentència del tribunal internacional, però Kosovo és ja una nova nació europea i no serà la darrera. Al programa electoral de reagrupament hi ha el compromís de presentar a aprovació la Constitució de Catalunya, que és una proclamació d’independència que derogarà les lleis espanyoles que ens escanyen i ens volen aniquilar com a nació.

Seguidament en Jaume fernàndez prengué la paraula per continuar la presentació de  l’associació Reagrupament Independentista.

 Hi ha esdeveniments a la història que tanquen o enceten una era. La primera gran guerra va suposar la fi del colonialisme del segle XIX i amb les misèries de la segona guerra mundial van començar a engendrar la Unió Europea.  El fracàs estatutari ens ha portat a un atzucac i el temps dirà si també serà un punt d’inflexió i de canvi en la nostra història.

Espanya va sortir de la dictadura i la transició va ser temps de canvis importants que l’han portat a ser un país modern, integrat a les organitzacions internacionals, i relativament ric. No podem esperar que Espanya canviï de manera substancial  si no hi ha un esdeveniment que ho provoqui.  Ens toca a nosaltres moure fitxa.

El segle passat va esta marcat per lluites ideològiques de signes oposats. Aquestes disputes són ara residuals i infundades.  Tothom assumeix que cal una assistència sanitària, una seguretat social , una educació gratuïta… la dualitat ideològica dreta – esquerra ha perdut la polaritat. Però amés, quan no hi ha diners, no es poden fer polítiques ni de dretes ni d’esquerres. A Reagrupament conflueixen persones de tots els àmbits, alguns amb militància anterior en partits polítics, molts d’altres sense aquesta experiència, però tots han mirat  el país i han escoltat el seu prec  agònic per una solució clara i dràstica.

Segueix citant els quatre principis basics que fonamenten la regeneració democràtica. 

Circumscripcions uninominals de llistes obertes.
Limitació de mandats.
Simplificació de l’administració.
Transparència en la gestió econòmica.

 

Cal que treballem fort i que siguem nosaltres qui anem a invertir a la Xina i a altres indrets i no seguir esperant que ens arreglin el país des de fora. Ja ens hem escaldat altres cops amb les inversions estrangeres i n’hi ha que encara no han escarmentat.

Preguntat altra cop per la unitat dels partits independentistes, contesta que amb els precedents de polítics venuts pel preu d’un càrrec, Reagrupament no més pot respondre per sí mateix i acaba fent una promesa ferma als assistents “si entrem al parlament, no un farem passar vergonya”

No hi ha Comentaris

Presentació de Reagrupament a Castellserà

Dimarts 31 d’agost de 2010, presentació de Reagrupament a Castellserà.

Seguint amb la roda de presentacions de Reagrupament per la comarca de l’Urgell, aquest dimarts es va fer una conferència – col·loqui a La Panera de Castellserà, preciós edifici cistercenc que havia estat del Monestir de Poblet. Van exposar els seus arguments els dos candidats que obren i tanquen la llista electoral per Lleida de Reagrupament.

Jaume Fernàndez, cap de llista per Lleida: “Existeix una llei internacional de divorci entre països: és la Convenció de Viena sobre la Successió d’Estats en Matèria de Tractats, de 1978, on, entre altres coses, s’especifica que un estat secessionat d’un altre seguirà formant part dels tractats i organismes internacionals als que pertanyi l’estat d’origen. Això vol dir que Catalunya seguiria essent membre de la Unió Europea i de la OTAN, per exemple”.

Jaume Ponsarnau, tanca la llista per Lleida: “Fins ara hi havia dos blocs al Parlament: els autonomistes (CiU–ERC) i els estatalistes (PP–PSC-PSOE). Ara s’hi afegirà un tercer bloc: el dels independentistes”.

No hi ha Comentaris