Joan Carretero presenta Reagrupament a Bellpuig


La presentació va tenir lloc a la sala d’actes del castell de Bellpuig aquest dimecres 8 de setembre. Estava previst de començar a 2/4 de 9 i, excepcionalment al que ens és habitual, el començament es va endarrerir. L’ajuntament, a qui s’havia llogat per 60€ la sala, s’havia compromès a tenir-la a punt amb micròfons, però no van enviar el tècnic encarregat de la instal·lació fins que ja va estar començat, passades les nou.

Salvador Bori, coordinador de Reagrupament a l’Urgell, desprès d’una espera més que prudent, obrí l’acte presentant la Constitució de Catalunya com a eix vertebrador del programari de Reagrupament i n’ofereix als assistents convidant-los que en prenguin un exemplar a la sortida a un preu simbòlic d’un euro. Les societats tenen estatuts, els països tenen constitucions,. N’hi ha que són de lectura feixuga i d’interpretació lleugera i n’hi ha que són entenedors i concrets, fets per a ser llegits pel poble. Constitucions d’aquest segon model han estat la inspiració de la constitució de Catalunya.

Cedeix la paraula a en Jaume Fernàndez, qui destaca la bellesa del local. A viva veu, com s’havia de fer en els temps gloriosos als que ens remunten les memòries del castell, esbossa el full de ruta de l’associació en el camí cap a la independència per la via de la proclamació unilateral del nostre parlament amb una majoria independentista.

Compara la relació de Catalunya i el govern d’Espanya amb la climatologia de la Sibèria boreal, amb llargs hiverns i curtes primaveres. I ara tornem a encetar un nou hivern marcat pel fracàs del procés estatutari. Un document, l’estatut, que no era més que una llei d’ordenació administrativa espanyola, no un pacte entre iguals.

El partit polític que ha creat Reagrupament és una eina. És un instrument per a poder adaptar-nos, de forma simplificada, a les exigències de la llei electoral espanyola. Però Reagrupament és una associació de patriotes catalans que volen al seu país lliure i que es dissoldrà així que siguem independents.

No s’estén més perquè a més de parlar vol escoltar el que la gent li vol dir al final de l’acte i cedeix la paraula a en Joan Carretero, qui enceta el seu parlament dient que Reagrupament és un moviment de professionals de la vida civil en molt diferents àmbits. S’adreça a diferents candidats presents citant-ne la seva professió. I també n’hi ha que estan a l’atur, talment com n’hi ha a la nostra societat. El vincle comú és que volem dedicar un temps limitat de la nostra vida a servir al país.

Recorda tanmateix que ell ha exercit de metge tret de dos anys que va servir al poble com a conseller, i que vuit anys els va passar com a metge al Pla d’Urgell, a Barbens.

La població manifesta una gran desafecció per la política. Casos com el del 3%, que no van fer trontollar res ni a ningú, o el d’un Millet, que encara no ha tornat els diners i que es passeja lliurement i tranquil·la pels carrers i que convida a pensar en implicacions dins d’un engranatge de gran abast pivotat pel mateix Millet, i tants d’altres exemples, fan que la població civil no vulgui fer-se mala sang i refusi saber-ne res de la política del país. La corrupció comporta una ineficàcia política i econòmica i el país no reacciona davant de tot això.

Permetent-se una llicència professional, fa un diagnòstic de Catalunya com a malalt catatònic, en estat de xoc, rígid, que no reacciona davant els estímuls. La causa han estat també les repetides frustracions del diferents projectes il·lusionadors que prometien un encaix digne amb Espanya, o un finançament fantàstic… i si encara no ha estat prou, demagogs professionals s’omplen la boca amb promeses de nous projectes que són la crònica d’un fracàs anunciat.

Espanya ha manifestat diàfanament que només hi ha una nació i que no vol ser federal, i els catalans som una minoria dins l’estat espanyol. Els catalans, els valencians i el mallorquins paguem la festa espanyola i aquest serà el nostre destí fins que haguem estat adsorbits, assimilats i homogeneïtzats a l’estat espanyol en les formes i en el fons.

Els catalans ens manifestem per reclamar uns drets, recollim firmes per a tenir seleccions catalanes, volem l’oficialitat del nostre idioma a Europa, i tot això només s’aconsegueix amb la independència. Si mai Andorra passa a formar part de la Unió Europea, el català serà oficial de facto perquè és un estat i no perquè siguem tants o quants catalanoparlants. Qualsevol llei, per ridícula que sigui, per simple que sigui, depèn de Madrid. La declaració unilateral d’independència és l’únic que no depèn de Madrid.

Per curar aquesta malaltia Reagrupament proposa tres medecines sinèrgiques: el treball, la regeneració democràtica i la independència.

Per a la regeneració democràtica cal una llei electoral que vinculi l’elector amb el seu diputat i que aquest els n’hagi de respondre, de les seves decisions al Parlament. Sovint ens trobem que vivim sota règims de monopolis o oligopolis en comptes d’un règim de ciutadania. Estem desemparats davant abusos de les grans empreses i no temin diputats a qui acudir. Fins ara no s’ha fet una llei electoral perquè els partits majoritaris no contemplen la bondat del sistema sinó els resultats.

Cal una limitació de mandats per llei. Cal una llei d’incompatibilitats. No podem deixar les decisions de pertànyer a “X” consells d’administració d’institucions públiques i privades a l’ètica particular. No pot ser que sigui legal que un càrrec públic tingui una empresa del mateix sector que administra. Ha de ser il·legal, fins que n’hagin passat “X” anys des que s’hagi abandonat el càrrec públic, que es pugui crear aquesta empresa. Hem d’assumir que el ser humà és corrupte i s’ha d’evitar la corrupció proposant lleis que la dificultin tant com sigui possible.

Cal una llei que imposi una transparència absoluta dels moviments del diner públic. Cal que quedi ben clar què se’n fa dels diners públics. Sabem tot el referent al fitxatge d’un jugador de futbol però no quines són les empreses que s’enduen els contractes públics, o els gabinets assessors que treballen per a l’administració. Només es publica el preu de sortida però no la liquidació. Cal saber què costen les estrelles de televisió. Una campanya electoral d’un partit és caríssima. Cal saber d’on surten aquests diners i així saber si les lleis que fan els partits en el govern poden estar influenciades per les grans empreses.

Cal simplificar l’administració. Cal simplificar les traves per a qui vol treballar. No podem permetre’ns que les empreses i les iniciatives es deslocalitzin per anar a llocs on és més simple muntar un nou negoci. No podem permetre’ns que l’aeroport de Barcelona esdevingui la competència d’altres aeroports locals en comptes de competir internacionalment. No podem admetre que la solució a la nostra situació econòmica siguin les inversions xineses, que suposaran sens dubte precarietat laboral i salaris baixos. I tot això ho entronca amb l’altra medecina, el treball. Treball no en el sentit eufemístic marxista, sinó com a repte de superació. No podem esperar viure de la subvenció. El nostre país no té recursos naturals. Només ens tenim a nosaltres per a tirar endavant i hem de ser excel·lents en la nostra feina. Cal equitat, però també premiar l’excel·lència. No podem fomentar la mediocritat

Ens trobem en una conjuntura molt esperançadora, i és que les potències del món aposten per la democràcia i per la llibertat. Però cal tenir clar que els països no tenen amics, tenen interessos. Cal que anem a votar en clau de país. Cal que votem en clau de futur. El pitjor govern d’un estat independent serà millor que el millor govern en una autonomia sense recursos. Si no actuem amb tot el que ens està passant, haurem d’admetre que ens ho tenim merescut.

En el torn obert de paraula, un senyor manifesta la por a que ens enviïn els tancs si proclamem la independència. En Joan Carretero li dóna la raó. Ens enviaran els tancs, i els avions i moltes altres coses, la part que ens toca, perquè són nostres en tant que les hem pagades. L’escissió d’un nou estat contempla la repartició de bens com una “parella” mal avinguda, encara que un d’ells no se’n vulgui divorciar. Som ciutadans de la Unió Europea i no podem ser atacats per un estat membre.

Preguntat sobre la divisió de l’independentisme, diu que és millor dos que cap. El problema rau en el nombre de votants independentistes i no en el nombre de partits independentistes. Si el que ens hem de repartir són 100.000 vots, no anirem enlloc ni que hi hagi una sola candidatura unida. Però si s’aconseguís 1.000.000 de vots a partits netament independentistes, tant faria que fossin un que dos que tres, sempre que l’objectiu comú final fos el mateix: la declaració unilateral d’independència. Per això cal mobilitzar tot el potencial votant independentista i engrescar a parents, coneguts i saludats. La clau de volta serà demostrar el que som amb la nostra actitud, coherent amb el nostre discurs. I si no obtenim cap escó continuarem treballant. A diferència d’altres partits polítics que semblen empreses de col·locació i que el fet de no tenir la poltrona els suposarà quedar-se sense feina.

Els Comentaris estan tancats