“Camins cap a la independència”.


Divendres al vespre, organitzat per la plataforma Tàrrega decideix, a l’Institut Manuel de Pedrolo, va tenir lloc el Col·loqui-Debat “Camins cap a la independència”.al que van ser convidats els representats dels següents partits polítics i associacions:

  • Marta Alòs, presidenta de la Mesa del Consell Nacional de CDC i diputada al Parlament, en endavant, CiU
  • Jaume Fernàndez, alcalde de Roselló i cap de llista per Lleida de Reagrupament, en endavant, RICat
  • Adam Majó, regidor de Manresa i portaveu de les CUP,
  • Carmel Mòdol, cap de llista per Lleida i diputat al Parlament per ERC
  • Xavier Segura (Solidaritat Catalana), cap de llista per Lleida, en endavant, SI

Haig de dir que la meva primera intenció era no fer la crònica de l’esdeveniment perquè em va semblar que els convidats, tret d’en Jaume fernàndez, no van estar a l’alçada de l’esdeveniment. La meva implicació amb l’associació Reagrupament Independentista pot fer suposar per part meva una falta de rigor i objectivitat, i potser sigui veritat. En qualsevol cas, si finalment faig aquest resum de l’acte, és per l’Eulàlia, una estudiant de batxillerat que està fent un estudi sociològic de l’independentisme a Catalunya com a treball de síntesi i que no va poder assistir-hi.

No estic gens satisfet amb aquesta crònica. Podreu veure que és pobre i desestructurada, però només he intentat plasmar, el més objectivament possible, l’esdeveniment

Plovia. La sala d’actes estava mig buida, majoritàriament els assistents eren militants o simpatitzants declarats d’algun dels partits convidats.

Josep salvador va presentar l’acte descrivint una conjuntura social emmarcada principalment entre el procés estatutari,  les consultes sobiranistes populars i la manifestació del 10 de juliol. Després de presentar als convidats, es van procedir a plantejar dues preguntes que els convidats van mirar de contestar en els sis minuts que els oferien de temps. L’ordre es va establir per sorteig.

Donada la diversitat d’oferta independentista per a les properes eleccions al Parlament, la primera pregunta convidava als ponents a assenyalar els fets diferencials de la pròpia associació o partit i dir què aporta de diferent al panorama polític.  (La segona pregunta demanava que expliquessin el full de ruta)

-          SI :  La diferència que proposa X. Segura és la radicalitat del missatge independentista. Diu que el seu partit s’ha construït amb puresa, des de baix cap a dalt, en unes primàries on van sorgir les llistes electorals. La resta del seu temps el dedica a una retòrica independentista, embolicada i desestructurada de greuges amb Espanya i d’avantatges de la independència.

-          ERC : C. Mòdol comença dient que ell és el més gran, en edat, dels ponents i el seu partit gaudeix de 79 anys d’història. Fa alguna al·lusió a la feina feta en el passat per ERC. Diu que el seu partit està inserit dins del marc social català (no sé què vol dir amb això) i que pot fer pedagogia, doncs, diu, la realitat del poble català no és independentista encara.

-          CUP : Són assemblearis i municipalistes. No es presenten a les eleccions autonòmiques. Van fent “feina” des de la base dels ajuntaments. Es declaren d’esquerres. Tenen una tradició que es remunta al 1969 tenint els orígens en organitzacions com el PSAN, Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i, remarca l’orgull de ser hereus de Terra Lliure.  El seu és un independentisme revolucionari. Assumeixen que per assolir la independència s’ha de prendre un camí de no legalitat i proposa la insubmissió i la desobediència civil com a vies per anar fent fort el moviment independentista. (això correspondria a la segona pregunta)

-          CiU :  M. Alòs es declara independentista però que CiU no és un partit independentista. Diu que estem davant un enemic fort (Espanya) i que la nostra història està tant plena de derrotes que val més no enfrontar-s’hi i sumar una derrota més. Diu que ells tenen, com a característica diferencial, la estratègia, per a aconseguir la sobirania.

-          RICat : J. Fernàndez ens diu que l’associació té l’origen en el 2006, amb el fracàs estatutari de rerefons. El topall de la Catalunya autonòmica amb Espanya obliga a cercar el camí cap a la independència. RICat no dóna la culpa a Espanya de la nostra situació. No vol trencar la relació amb Espanya. Hi vol establir una relació d’igual a igual. La independència ha esdevingut lògica i popular i ningú se la pot fer seva. RICat és una associació que ha hagut de fer un partit per presentar-se a les eleccions. És una associació plural. No és una formació ideològica i els associats provenen de tot el ventall ideològic deixant aparcades les rivalitats i units per l’independèntisme, perquè no es pot fer política sense diners ni capacitat legislativa. A banda de la independència, RICat també vol un aprofundiment democràtic o regeneració democràtica basada en una llei d’incompatibilitats, una simplificació de l’administració pública, amb contractes clars, i una llei electoral que permeti als ciutadans tenir el control del parlament.

La segona pregunta és per esposar la ruta o el procés que proposa cada formació per assolir la independència.

-          RICat : Som ciutadans d’una Unió Europea que contempla la via democràtica com a única via per a resoldre els conflictes. Espanya no té el bagatge democràtic de Dinamarca, del Regne Unit o Canadà i una via amistosa, com la del referèndum, és impossible. Mostra és que no s’ha aconseguit d’Espanya ni un trist estatut. La llei ratificada pel tribunal de La Haia de la declaració unilateral d’independència, amb precedents en Kòsovo, Montenegro i també en Noruega, planteja la via d’assolir la independència si s’assoleix una majoria parlamentària compromesa des de la seva campanya electoral en proclamar-la. Una majoria democràtica no serà desatesa per amfitrions de tradició democràtica com els EUA o els països capdavanters de la UE. I sota el seu auspici el govern interí provisional del nou estat, desvinculat de les lleis i la tutela espanyoles, promourà activament un referèndum de ratificació amb observadors internacionals. No volem discutir més amb Espanya. Ara només cal convèncer als catalans.

-          CiU : Cal que sigui el poble el que passi al davant. Que es vagi aprofundint, amb el dia a dia, la idea de nació i l’assoliment progressiu de quota de autogovern. Proposa el concert econòmic com a propera estació a arribar i defensa que no és anticonstitucional.

-          CUP : No defineix cap estratègia durant la seva intervenció.  No concep que sigui immediat l’assoliment de la independència, però no frena el procés amb discursos com el “ara no toca” de CiU o el “fins que hagi majoria” d’ERC. Diu que els polítics no poden anar a remolc de la societat, com ha passat amb les consultes sobiranistes. Critica l’engany del concert econòmic en topar amb el tribunal constitucional i amb la lògica de la política espanyola.

-          ERC : Volia un estatut com el del 30 de setembre. La seva estratègia és la pedagogia sobre la població. Anar fent lleis com la de consultes que permetessin un referèndum, o fer-lo encara que fos incomplint la llei espanyola en un acte d’insubmissió de la Generalitat. En qualsevol cas, ara no toca per estalviar frustracions a la població independentista.

-          SI : Diu que les eleccions són el referèndum. La ruta és assolir 68 diputats independentistes per proclamar la independència, coincidint amb el discurs de RICat. Entre tant cal anar fent pedagogia. Proposa el contacte telemàtic per rebre la veu del poble i transmetre-la al parlament.

Reconec que els apartats corresponents a RICat són més extensos. La resta de ponents van tenir un discurs desestructurat, cobrint el temps cedit, però sense aportar idees que poder transcriure, repetint-se en el seu discurs, o perdent-se en retòriques alienes a la pregunta.

El públic va ser convidat a formular, per escrit, preguntes als ponents. Aquest apartat l’estalvio.

Els Comentaris estan tancats