Reagrupament a Sant martí de Riucorb


Dimecres a ¾ de 9, competint per l’audiència amb un partit de lliga televisat del Barça, Emma Azamar i Jaume Fernàndez, primer i segona a les llistes electorals per Lleida, van presentar el projecte de reagrupament a la població de Sant Martí de Riucorb. El reagrupat Ferran Giner, artista plàstic d’El Vilet, poble agregat a Sant Martí, va presentar l’acte.

Emma Azamar va començar dient que a la nostra història hem patit moments injustos. Episodis com el decret de nova planta de 1716 que encara no s’ha derogat, que sotmet el regne d’Aragó per la força al de Castella. Moments que ens han portat, a pesar del nostre bagatge cultural i hegemònic, del nostre caràcter pacífic, treballador, emprenedor, valent, intel·ligent i ambiciós, a trobar-nos en una Catalunya autonòmica decadent. En una realitat que ens limita i ens escanya. Una realitat que manlleva la nostra potencialitat, que ens explota i que ens nega com a poble. Ens trobem lligats a una Espanya que ens els darrers 30 anys de trista democràcia no ha sabut, ni ha intentat, ni ha volgut assumir aquest bagatge, i ja hem tocat fons.

La davallada industrial i empresarial del país, fruit de la descapitalització, fa que Catalunya pateixi una triple crisi: una crisi financera mundial, una crisi espanyola derivada de la bombolla especulativa i una crisi catalana fruit de l’espoli fiscal. Tenim, a més una Generalitat endeutada de vint mil milions d’euros ( 20.000.000.000 €), i hem d’aguantar, impotents, l’espoli dels nostres diners que tant necessitem. Això té un nom i és colonialisme. Catalunya no pot sortir de la crisi econòmica sense divorciar-se d’Espanya. L’economia catalana no se’n sortirà amb un Estat que ens roba sistemàticament i l’exclou dels sectors econòmics més estratègics. Només amb un Estat propi, que impulsi la seva reconversió tecnològica, que proporcioni les infraestructures necessàries i que permeti una bona cohesió social, Catalunya podrà fer front als grans reptes econòmics del segle XXI.

Els partits polítics, ara en precampanya, proposen solucions variades al problema. Des dels que no veuen cap problema (voldran que ho solucionem posant-nos una bena als ulls?) passant pels que proposen ressuscitar l’estatut  o formar un estat federal, o aconseguir un concert econòmic. No n’han tingut prou per adonar-se que Espanya no vol canviar i menys deixar d’ingressar els vint-i-dos mil milions d’euros (22.000.000.000 €) que obté de Catalunya. D’altres volen convocar un referèndum, però sense preses. Amb o sense presa, cal l’autorització d’Espanya per fer-lo. Reagrupament no creu en pactes amb Espanya mentre no siguin d’igual a igual. Reagrupament proposa la declaració unilateral d’independència que és la única via que depèn només dels catalans.

El senyor Montilla, al que ERC ens va posar de president, manifesta, contràriament al que diuen economistes de prestigi, entre ells el guardonat amb el premi Nobel, que la independència serà la decadència. És que el senyor Montilla en sap més o és que ens enganya ?  És aquesta la confiança que té en el país. Considera als ciutadans de Catalunya febles i immadurs. com es pot referir a una decadència econòmica si només amb espoli es rescatarien sobradament els deutes de la Generalitat en tant sols un any.  Però, en qualsevol cas, seria la nostra pròpia decadència i no la causada per l’estat depredador.

En els darrers anys s’han creat al món nous estats, alguns fruit de conflictes bèl·lics, però molts de manera pacífica i alguns, fins i tot, de manera amistosa. En els darrers 20 anys, han sorgit 18 estats independents nous a Europa, a la gent de Reagrupament ens agradaria que Catalunya fos el dinovè. Catalunya ho necessita. A Reagrupament no inventem res. Investiguem i proposem el camí.  La independència només pot esdevenir, dins la Unió Europea, de manera pacífica. I si no és de manera amistosa, tenim les “lleis del divorci de l’estat” creades a la convenció de Viena del 1977 que regulen el repartiment del patrimoni. Per arribar a aquest punt cal 68 diputats declaradament independentistes en les seves campanyes electorals que facin saber al món i en especial als Estats Units i als països pesants de la Unió Europea de la decisió democràtica del poble de Catalunya perquè arbitrin el procés. El camí està obert i ens han deixat les fites ben marcades. I Espanya, qui demana assumir les decisions del tribunal constitucional, però que no assumeix les decisions del tribunal internacional de la Haia, s’hi haurà de posar fulles.

El PIB per càpita de Catalunya ens propulsaria, si fos independent, a la quarta posició en el rànquing d’aquest índex a Europa, darrera de Luxemburg, Irlanda i Holanda.

Ja fa molts anys que patim l’espoli i, en democràcia, dins l’empar de la Unió Europea, els polítics catalans han estat mirant cap a una altra banda. La classe política no ha fet res quan haurien de ser ells els que passessin al davant.

Emma cita un munt d’avantatges que suposarien per a Catalunya el tenir estat propi i deixar de patir l’espoli. Des de la gestió de les infraestructures fins a tenir veu a les organitzacions internacionals.

Ara és el moment de posar fins a l’últim alè per a poder construir el país que volem per als nostres fills i per aquells que els succeiran,seguint l’exemple de generacions i generacions, tot honorant la memòria dels qui ens han ensenyat a estimar a Catalunya.

Acaba citant a Pedrolo en un escrit del 1978

“I no oblidem mai que l’alliberament de l’home passa per l’alliberament dels pobles; ningú no pot ser lliure si se l’encadena a una altra comunitat que, per si fos poc, no tolera que sigui com és i el força, amb pressions o amb prohibicions, a abjurar la seva cultura” .

Tot seguit dóna la paraula a en Jaume Fernàndez.: Reagrupament no segueix el model de partit clàssic perquè el coneixem prou. Els partits polítics acaben essent organismes que sols busquen la seva supervivència. Si no tenen el poder fan el que convingui per tenir-lo i si el tenen miren de no perdre’l. No defensen els interessos dels ciutadans. I ara estant convertint la campanya electoral en un espectacle penós que produeix desafecció als ciutadans.

La democràcia que tenim és de molt baixa qualitat. Només tenim dreta a anar a votar. A les eleccions municipals hi ha una relació més estreta entre el ciutadà i els polítics, però, en qualsevol cas, tret d’Arenys, no es tria al candidat, sinó a la llista creada pels partits. I ves que no facin la coalició dels perdedors per departir-se els càrrecs i enriure-se’n encara més dels ciutadans . I després només toca esperar 4 anys més sense poder controlar res. I si no compleixen amb el programa electoral, t’aguantes.  Als partits polítics amb quotes de poder ja els està bé aquest sistema.

Reagrupament es compromet a no entrar al govern i a estar a l’oposició, perquè és des de l’oposició que es pot denunciar tot el que cal canviar.

Reagrupament som una associació formada per gent vinguda dels quatre vents i on tothom que vulgui canviar el sistema hi és convidat

Reagrupament proposarà lleis que permetin als ciutadans controlar als polítics. La política no és un ofici ni un benefici. És un servei. Cal una llei de limitació de mandats. Els polítics han de venir d’una professió, han d’intentar servir al país durant un temps limitat i han de tornar a la seva professió. Quan un polític només sap viure de la política farà el que li convingui a ell i no farà el millor per al país. Ara mateix, molts polítics no sabrien on anar a guanyar-se el sou fora de la seva poltrona.

El sistema electoral actual és de partits, no de persones. Volem que sigui el poble que triï al seu candidat i que aquest treballi per als seus electors. El poble paga als polítics i, si no treballen per a nosaltres, cal preguntar-se què hi fan, al parlament ? Per a ser diputat, el polític ha de guanyar-se la confiança de la cúpula del partit, no la dels seus electors.

Cal que hagi transparència total del que costa tot el muntatge públic. Posa l’exemple dels comptes que als EUA els assessors han d’explicar a la premsa americana. Han de detallar i justificar fins a l’últim regal. Una premsa agressiva, no subvencionada, diferent de la nostra premsa, submisa als poders fàctics.

Només els polítics lliures poden portar el país a la seva llibertat. Per això Reagrupament no demanarà crèdits que li puguin condicionar la seva actuació.

En el torn obert de paraula, Jaume Ponsarnau, assistent a l’acte, puntualitza que el 80 % de les infraestructures que s’havien de fer a Catalunya ens els darrers anys i que s’havien inclòs als pressupostos, no s’han portat a terme. No és tant important l’aprovament dels pressupostos com el balanç de la gestió. El canal Segarra – Garrigues ja s’hauria pogut construir cinc cops amb els diners de l’espoli d’un any. Pel que fa al possible boicot espanyol, diu que la balança en la relació comercial es decanta cap a un comerç d’Espanya cap a Catalunya. Que els mercats no tenen pàtria ni els diners bandera. Dins els sistema global mundial, sense proteccionisme del mercat intern aquesta por no té cap lògica.

Els Comentaris estan tancats