Presentació de Reagrupament a Tornabous


Tàrrega, 29/09/2010

 

Ahir dimarts a les 21:00 hores es va fer la presentació de Reagrupament Independentista a Tornabous

 

Ignasi Planas: “La única possibilitat de viure amb

normalitat és esdevenir un estat”

 

“El tribunal constitucional només ha interpretat el que diu la constitució. No. hem topat amb el tribunal. Hem topat amb la constitució”

Catalunya està sotmesa a un règim comú on tothom ha d’estar d’acord per a aconseguir res”

“Pel que fa a la vaga del dia 29, de totes les reivindicacions que es plantegen Catalunya no té capacitat de decisió en cap”

Francesc Morreres: “La independència és, doncs, l’única opció no sotmesa a negociacions amb els governs sords de Madrid”

 

A Tornabous, a la sala Salvador Seguí (el Noi del Sucre) de l’ajuntament, es va

fer la presentació del projecte de Reagrupament a càrrec de Francesc Morreres i Ignasi Planas.

Va presentar l’acte el coordinador de Reagrupament de l’Urgell, Salvador Bori.

Francesc Morreres, cinquè candidat a la llista de Reagrupament per Lleida:

Reagrupament es comença a engendrar quan Catalunya ensopega amb les consecutives retallades de l’estatut redactat el 2003. I neix per la necessitat d’omplir un buit al nostre Parlament. Fins aleshores, des de la mort del dictador, cap grup ha defensat seriosament un projecte d’independència i de regeneració política. El topall amb l’estatut ens aboca a considerar l’esdevenir un estat com a única eina útil per a defensar els nostres interessos.

L’estat espanyol ens ha marcat el sostre de les nostres aspiracions. La independència és, doncs, l’única opció no sotmesa a negociacions amb els governs sords de Madrid.

Ignasi Planas, jutge de professió, membre de l’equip redactor de la Constitució de Catalunya, candidat número disset a les llistes per Barcelona, i president de la Federació Catalana de Rugby:

Tot sentiment té un punt d’irracionalitat. El nostre sentiment de país es remunta a temps molt llunyans. Des de sempre, la independència ha estat un objectiu pels catalans, però ara és una necessitat totalment racional.

El catalanisme evoluciona des del segle XIX per dues vies. Per una banda, engolits per una Espanya encarcarada i retrògrada, els catalans miràvem cap a Europa amb un discret atansament. Per una altra banda, sota una dominació espanyola extenuant, amb prohibicions fins i tot en el comerç, intentàvem sobreviure buscant un encaix dins l’estat.

Amb Espanya dins dels organismes internacionals, l’atansament a Europa esdevé ara irrellevant. Encara que els interessos de Catalunya siguin diferents dels d’Espanya, aquesta ens representa i ens anul·la. La via de l’encaix va tenir un punt àlgid després de la dictadura. Intentant reconstruir el que la dictadura va destruir. Havíem evolucionat en l’autogovern amb l’adquisició progressiva de competències i amb l’estatut de 1979. Havíem arribat a pensar que l’encaix era possible. Que estàvem acceptablement bé dins d’Espanya. Que podíem ser catalans dins l’estat espanyol. Ara veiem que tot allò era un miratge. Em topat amb un mur construït al mig del camí de les nostres aspiracions com a nació.

La nostra realitat, que ara es destapa, ens desvela un encaix dins d’Espanya

despersonalitzat i uniformador.

El tribunal constitucional només ha interpretat el que diu la constitució. No hem

topat amb el tribunal. Hem topat amb la constitució. Diverses de les sentències

sobre l’estatut així ho palesen.

Dins d’Espanya només som un àmbit geogràfic. Al respecte del que sentencien sobre l’article 8, referent al terme “Poble de Catalunya” ens diuen que som “Ciudadanos de España vecinos de Cataluña”.

La Nació Catalana no hi cap dins de la constitució espanyola en tant que diu que “solo cabe la nación española, única y indivisible”.

Enric Prat de la Riba va dir que la nació és nació encara que per la llei no ho sigui. Haurem, doncs, de transgredir aquesta legalitat.

Pel que fa al nostre idioma ens deixen clar que l’única llengua d’obligat coneixement és l’espanyola i la posa jeràrquicament per sobre de la llengua catalana. La llengua dels nostres avantpassats esdevé de segon ordre.

Pel que fa a la bilateralitat, que les dues personalitats jurídiques, estat i Generalitat, tinguin converses d’igual a igual, la sentencia diu que “la parte se relaciona con el todo”. Som una part. Una descentralització administrativa.

Entre tant, hi ha polítics que encara s’entesten a que tot segueixi igual.

La constitució desmarca a les comunitats amb drets florals com Navarra i País Basc. La resta de l’estat és considerada per igual. Catalunya està sotmesa a un règim comú on tothom ha d’estar d’acord per a aconseguir res. I les reivindicacions que assoleixi Catalunya, automàticament seran atribuïbles a totes les comunitats. Així ho tenen lligat altres comunitats amb els seus estatuts (clàusula “Camps”, al País Valencià, per exemple). Un concert econòmic, en aquesta conjuntura, podria suposar la ruïna de l’estat.

El federalisme estaria topant, igualment, amb aquest règim comú. Caldria un canvi de la constitució per fer-ho viable.

Tots aquests polítics són uns irresponsables que no assumeixen els reptes del

país i no volen fer-se càrrec de la realitat.

Pel que fa a la vaga del dia 29, de totes les reivindicacions que es plantegen Catalunya no té capacitat de decisió en cap. Tot el que pot fer en aquest àmbit és gestionar les oficines de col·locació.

Ara no és tant important el “cap on anem”. Ara és més important el “quan arribarem”.

Entre tant, per poder viure la nostra catalanitat amb normalitat, els poders polítics ens empenyen a lluites estèrils per distreure’ns. Els cas de les reivindicacions de les seleccions catalanes per a competir internacionalment n’és un exemple.

La única possibilitat de viure amb normalitat la nostra catalanitat és esdevenir un estat.

Els Comentaris estan tancats