Arxiu octubre, 2010

Reagrupament a Els Omells de Na Gaia

Reagrupament fa la presentació del seu full de ruta a Els Omells de na Gaia, avant penúltim municipi de l’Urgell a ser visitat

Salvador Bori va iniciar l’acte de presentació de Reagrupament introduint els ponents, per una banda el número tres per a les llistes de la província de Lleida, Francesc Alcàzar, veterinari avesat a diagnosticar animals a la consulta i a prescriure’ls tractament. A Els Omells, però, ens va diagnosticar el país i en va recomanar un tractament de xoc per a desvetllar-lo de l’anestèsia.

L’altre ponent, Jaume Ponsarnau, quinzè honorífic per les llistes de Lleida per una trajectòria independentista llarga i amb més d’un desencís. Va ser fundador de Convergència Democràtica a l’Urgell.

A l’igual que de dictadures n’hi ha de diferents nivells de virulència, la democràcia també té graus de qualitat. La democràcia no és només una qüestió de poder anar a votar. La nostra democràcia està patint una crisis de valors i li cal una regeneració política.

Els nostres polítics estan atrapats en una espiral viciosa. Si depèn d’ells mai no arribarem a tenir una llei electoral.

Reagrupament el formem treballadors de molts àmbits de la societat, no pas polítics. No cerquem ambicions personals en aquest projecte, perquè qui no ambiciona res, res no corromp. De Reagrupament no en viu ningú. Volem prestar un servei al país de manera temporal, treballant per recuperar els valors ancestrals de l’esforç, del sacrifici, del compromís i del coratge.

Espanya ens va prendre les nostres institucions democràtiques i ens va posar recaptadors que encara perduren.

Nosaltres no reclamem res més que el que és nostre. No busquem fons europeus, només els nostres propis recursos.

Hi ha corrents independentistes que acaben essent corrents ideològiques, universals i cosmopolites. El nostre bagatge ve de lluny i aportem el rigor i la coherència, aparcant les nostres ideologies i mantenint el discurs, aquí i a tot arreu. Nosaltres som el Sistema Nerviós Central de l’Independentisme Català.

El President Companys va dir que les diferents causes del món poden trobar adeptes d’arreu, però Catalunya només ens té a nosaltres. I Catalunya ens necessita ara. Aquells que veuen en la independència una quimera no fan res per canviar la situació actual, i la situació actual dista molt de ser acceptable. Aquells que diuen que potser els nostres néts veuran Catalunya independent són uns covards i uns acomodats egoistes que possiblement n’hagin tret profit, de ser espanyols. Què potser deixen la feina per fer-la algú altre? Si volem assolir la fita, haurem de “baixar del carro” i començar-lo a empènyer.

Algú del públic assistent va deixar una reflexió. Darrerament hem sentit notícies com que Merkel vol fer un canvi de rumb en el model d’integració dels nouvinguts. A molts països, amb tot el dret, prioritzen als autòctons davant els forasters.

A Catalunya també hi ha manifestacions en una línia clarament xenòfoba. Paradoxalment, els preconitzadors d’aquesta demagògia fàcil i penosament efectiva en rendibilitat electoral, també preconitzen un anti catalanisme que pretén fer-nos estrangers a casa nostra, prioritzant la cultura invasora espanyola per sobre de l’autòctona a Catalunya. Una manifestació més que només comptem com a territori colonitzat i supeditat. Això ho diuen catalans de naixement que només poden ser tractats de traïdors i botiflers.

Jaume Ponsarnau va dir que Catalunya ha estat sempre terra d’acollida. El mestissatge forma part de la nostra cultura i el model d’integració és cabdal per a la convivència. Va posar d’exemple la seva esposa, aragonesa de naixement i catalana d’adopció, independentista fins al moll de l’òs sense que això sigui cap incoherència. Malauradament, hi ha molts exemples d’inadaptats que, incoherentment no han sabut viure i ser a casa nostra.

No hi ha Comentaris

Reagrupament Independentista a Ossó de Sió

Dimecres 13 d’octubre Reagrupament Independentista va anar a Ossó de Sió, que juntament amb els nuclis de Castellnou d’Ossó, Montfalcó d’Agramunt i Bellver d’Ossó conformen el municipi del mateix nom.

Jaume Fernàndez (alcalde de Rosselló de Segrià i cap de llista de Reagrupament per Lleida) i Ester Roca (regidora a l’ajuntament de Guissona i quarta de la llista) van explicar què pretén Reagrupament i com pretén aconseguir-ho. Aquestes són algunes de les explicacions que van donar:

  • Tenim el parlament més antic d’Europa però no som capaços de fer una llei electoral pròpia. Els nostres polítics tenen algun problema.
  • Vivim en una ficció parlant amb eufemismes com “nació” en comptes de “comunitat autònoma”, “demarcació” en comptes de “província”, “parlament català” en comptes de “parlament autonòmic”… El tribunal constitucional, amb el seu missatge clar i contundent, ha deixat desorientats als polítics que buscaven un encaix dins d’Espanya.
  • Tots els governants catalans dels darrers 30 anys que han anat a pidolar a Madrid han vingut dient que havien aconseguit el millor acord de finançament que mai s’havia aconseguit.  Però no ha estat fins ara que hem tingut sobre la taula les balances fiscals. I demostren que l’espoli fiscal està per damunt del 10% del PIB.
  • La Generalitat és com un cotxet a pedals. Molt bonic, però així no es pot guanyar cap Gran Premi.
  • Hi ha Comunitats Autònomes que han estat vivint per damunt de les seves possibilitats a costa dels fons europeus i de l’espoli a d’altres comunitats, bàsicament Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Aquest sistema, lògicament, no pot mantenir-se tot sol i ha deixat l’economia espanyola en un equilibri fràgil.
  • No som anti-espanyols. Som pro-catalans. Però ser català a Espanya és un acte de resistència molt cansat.
  • A tot el món s’han fet un munt de nous estats. La ONU no deixa d’incorporar nous membres. I cap d’ells ha fet marxa enrere per a ser sotmès novament. Tots els nous estats han incrementat i multiplicat el seu PIB.
  • L’independentisme ha traspassat l’àmbit dels partits polítics i està essent un fet social generalitzat.  Això preocupa a alguns partits, i tot el que se’ls acut per a “seduir-nos” és utilitzar l’argument de la por. Ho hem sentit en boca del president de la Generalitat que ha governat amb menys vots (“independència és decadència”) i del ministre espanyol que ha generat més atur (“que ningú es pensi que la independència serà pacífica”).
  • La democràcia està en mans dels partits i no de les persones. Els partits polítics tenen massa poder.  La relació entre l’elector i el seu representant ha de ser més estreta.
  • Els pressupostos causen gran expectació quan es pacten. Però quan es liquiden no s’hi baralla ningú, passen desapercebuts. Quan és justament el moment per fer balanç i comprovar si s’ha fet o no tot el que s’havia pressupostat.
  • Pel nostre bé, hem de deixar el grup dels porquets, dels PIGS en anglès (per les sigles de Portugal, Italy, Greece, Spain). Que Espanya s’hagi d’espavilar sense nosaltres no li farà cap mal, ans al contrari.

No hi ha Comentaris

Reagrupament Independentista a Ciutadilla i Verdú

Aquest dissabte 9 d’octubre vam aprofitar per fer dues activitats en una mateixa tarda: anar a presentar Reagrupament Independentista a Ciutadilla i, en acabat, visitar la Fira de la Verema i el Vi de Verdú.

Vet aquí alguna de les coses que Jaume Fernàndez (cap de llista per Lleida a les properes eleccions autonòmiques) i Emma Azamar (segona de la llista) van dir a Ciutadilla.

  • Molts catalans, com Sant Pau, estant caient del cavall i veuen la llum: s’adonen que no hi ha res a fer amb Espanya.
  • Ni al PP ni al PSOE els preocupa què fan a Catalunya perquè saben perfectament com reacciona el votant català. El PP sap que per cada vot que perd aquí en guanya quatre a Espanya. I el PSOE sap que, com tal que no guanyi el PP, els catalans els votaran a ells, facin el que facin, ni que presentessin un sofà com a cap de llista. Això ha de canviar!
  • Espanya ens vol dins seu per raons econòmiques, però també per raons d’orgull: a cap imperi li agrada perdre les seves colònies.
  • Per aconseguir la independència no és suficient dir que s’és independentista. Cal fer el pas de proclamar-la. I nosaltres diem com: a través del Parlament, mitjançant una declaració unilateral d’independència. Cal, doncs, votar aquelles opcions que proposin fer aquest pas i no aquelles opcions que diuen que són independentistes, però no fan res per aconseguir-ho.
  • Francesc Macià no va poder fer més per aconseguir-la perquè va viure en una Europa que tenia Hitler, Stalin i Mussolini com a líders. Ara tenim una Europa forta, lliure i democràtica: ara podem aprofitar-ho per fer la nostra proclama unilateral i aconseguir la independència.
  • Tot el deute acumulat de la Generalitat (20.000.000.000 € – vint mil milions d’euros) es resoldria recuperant els diners de l’espoli fiscal d’un sol any, i encara ens sobrarien mil milions d’eurets.
  • Tinguem-ho clar: sense diners només es pot xerrar, no pas fer política, ni de dretes ni d’esquerres.
  • S’ha perdut a Catalunya allò que ens havien ensenyat pares i padrins: fer guardiola. Ara cada cop més ens estem empeltant de la manera de fer espanyola, d’enriquir-se a través de l’especulació i no del treball.
  • El canal Segarra–Garrigues arriba tres vegades malament. Arriba un segle tard. Arriba car, perquè l’ha de pagar el pagès (a diferència de llocs com Israel, on el pagès només ha de pagar la canalització interna a la seva finca i el volum d’aigua consumida). I, per rematar-ho, resulta que un cop feta l’infraestructura, ens limiten la zona regable a la meitat, deixant en la misèria gent que havia començat a invertir per adaptar-se al regadiu, i encarint encara més l’obra per als que sí que podran seguir regant.

Després de sortir de Ciudadilla, a partir de les vuit, ens vam apropar a Verdú per visitar la primera jornada de la Fira de la Verema i el Vi. Allí vam podem parlar amb alguns vilatans i repartir uns quants fullets d’informació de Reagrupament Independentista.

No hi ha Comentaris

Presentació de Reagrupament a Puigverd d’Agramunt

Aquest dijous 7 d’octubre, a les nou del vespre, es va presentar Reagrupament a Puigverd d’Agramunt, amb Jaume Fernàndez, historiador i cap de llista de Reagrupament per Lleida, i Jaume Ponsarnau, urgellenc, militant històric de l’independentisme, que ocupa l’honorífica darrera posició en aquesta mateixa candidatura.

Després de resumir tants actes de presentació a la comarca de l’Urgell, potser no cal fer una narració tant extensa d’aquests, o sigui que us deixem només amb alguns titulars.

Jaume Ponsarnau:

  • “La democràcia, sense control, es converteix en una befa al ciutadà.”
  • “Nosaltres no ens volem inventar cap estat, només volem recuperar el que ja havíem tingut.”
  • “Als cristians van començar tirant-los als lleons però han acabat esdevenint una gran comunitat. Cal esperar -i treballar per aconseguir-ho- el mateix per Catalunya.”

Jaume Fernàndez:

  • “L’estat espanyol pateix una crisi més gran que els altres paisos europeus per culpa de viure en un miratge. No es pot anar cobrant subvencions europees per pobre i anar pel món presumint de ric.”
  • “Espanya és un xiringuito on hi ha gent que viu molt bé, mentre nosaltres paguem la festa. No pot ser que a Extremadura tinguin un 30% de la població fent de funcionaris mentre que a Catalunya no arribem ni de bon tros a la meitat.”
  • “Les nostres empreses no es deslocalitzen per anar a la Xina. Ho fan per anar a l’Aragó, perquè han de pagar la meitat d’imposts i tenen més prestacions..”
  • “Artur Mas va dir ahir davant una munió d’empresaris que reduirà l’atur a la meitat, però sense explicar com ho pensa fer. D’això se’n diu tenir fe, no pas tenir solucions.”
  • “La independència no suposarà cap barrera de cap tipus. Simplement que a Soses, tornant de l’Aragó, enlloc d’un cartell verd que hi diu “Comunitat de Catalunya” n’hi haurà un altre de blau amb un cercle d’estrelles grogues al mig del qual hi dirà, simplement, “Catalunya”.”

No hi ha Comentaris

Treballem més!

Les enquestes no ens són favorables. No hem de defallir pas per això. Treballem, doncs, amb més fermesa

Relat de Jorge Bucay.

Heus aquí dues granotes que van caure en un recipient amb nata.

De seguida van adonar-se que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar una estona en aquella massa tant espessa com unes arenes movedisses. Al començament, les dues granotes van moure les cames per arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xipollejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Notaven que cada cop era més difícil sortir a la superfície i respirar.

Una d’elles va dir en veu alta: “ No puc més. És impossible sortir d’aquí. En aquesta matèria no s’hi pot nedar. Com que he de morir, no veig per què allargar aquest patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril”.

Dit això va deixar de moure les cames i es va enfonsar ràpidament, literalment engolida per l’espès líquid blanc.

L’altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se: “ No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però, encara que s’apropi la mort, prefereixo lluitar fins a l’últim alè. No vull morir ni un segon abans que arribi la meva hora”.

Va continuar movent les cames i xipollejant, sempre al mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.

I, de sobte, de tant moure les cames, batre les anques i sacsejar-se, la nata es va convertir en mantega.

La granota, sorpresa, va fer un salt i, patinant, va arribar fins a la vora del recipient. Des d’allà va poder tornar a casa raucant alegrement.

No hi ha Comentaris

No puc! … o sí que puc?

Relat de Jorge Bucay,: L’elefant del circ

Catalans. Recordeu el que al·leguen els partits parlamentaris suposadament “nacionalistes” o “independentistes”  quan s’excusen dient “ara no toca” o coses per l’estil, tot parlant d’INDEPENDÈNCIA  No tingueu dubte que som com un elefant poderós, capaç d’això i de molt més

Quan era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els animals, sobretot l’elefant. Durant la funció, l’enorme bèstia feia gala de la seva mida, pes i força descomunals. Però després de la seva actuació i fins una estona abans de tornar a l’escenari, l’elefant quedava subjecte tan sols per una cadena que empresonava una de les seves potes clavada en una petita estaca que hi havia en el terra. No obstant, l’estaca era només un minúscul tros de fusta amb prou feines enterrat uns centímetres a la terra. I tot i que la cadena era gruixuda i poderosa em semblava obvi que aquell animal era capaç d’arrencar l’estaca i fugir. El misteri era evident: què el manté aleshores? Per què no fuig?

 

Aleshores vaig preguntar a algun mestre, algun pare o algun tiet pel misteri de l’elefant. Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat. Però si estava ensinistrat, per què l’encadenaven? No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps em vaig oblidar del misteri de l’elefant i l’estaca. Fa uns anys vaig descobrir que per sort algú havia estat prou savi per trobar la resposta: l’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des de molt, molt petit. Estic segur que en aquell moment l’elefantet va empènyer, tirar, suar, intentant deslligar-se. Però tot i el seu esforç, no va poder. Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l’animal acceptà la seva impotència i es resignà al seu destí. Aquest elefant enorme i poderós, que veiem en el circ, no s’escapa perquè creu, pobre, que NO POT. Ell té registre i record de la seva impotència, d’aquella impotència que va sentir poc després de néixer. I el pitjor és que mai més s’ha tornat a qüestionar seriosament aquest registre. Mai… mai… intentà posar a prova la seva força una altra vegada.

No hi ha Comentaris

Reagrupament a Vilagrassa

Dijous 30 de setembre, a la sala de plens de l’ajuntament, Jaume Ponsarnau i Jaume Fernàndez, cap i cua de les llistes provisionals de Reagrupament independentista al parlament de Catalunya per a les terres de Lleida, presenten el projecte polític de l’associació Reagrupament Independentista als ciutadans de Vilagrassa.

A la sala, en començar la xerrada, inesperadament, fa acte de presència el rei de les Espanyes en caure el damàs de Reagrupament que tapava el retrat del Borbó.

Comença el parlament Jaume Ponsarnau:    Aquesta associació que va crear Joan Carretero segueix unes tesis simples que és fonamenten, principalment, en dos pilars bàsics

  1. 1 La independència de Catalunya.
  2. 2 La regeneració democràtica de la política del nostre País sobre la base de la transparència, l’austeritat i una major eficàcia, amb unes lleis que en permetin un control estricte.

Som una associació de persones sense lligams partidistes ni polítics, perquè cap ideologia ens traurà de l’atzucac. Sense recursos no hi ha polítiques de cap tipus. Les nostres mancances i les nostres necessitats estan per sobre d’ideologies polítiques.

 Som una associació de persones unides sobretot per un compromís ètic  amb la política i per un desig de BONA justícia per al nostre país. La justícia que ens ve d’Espanya  serà legal, però no justa. Som patriotes catalans i la nostra radicalitat és la llibertat i la defensa del dret de ser lliures com qualsevol poble normal del món.

 Estem vivint un moment delicat pel país i no disposem d’eines per sortir-nos-en.  No aspirem a seguir administrant la decadència ni la misèria. A les pròximes eleccions només tindrem dues alternatives essencials, o votar per seguir sotmesos a la constitución española o votar per la Constitució Catalana. La independència és la garantia per a la nostra supervivència i ara és possible, necessària i urgent.

Vam ser un estat. No ho oblidem mai. I Espanya ens van arravatar els nostres drets per la força. Mai ens han convençut ni ho han intentat. Espanya ha anat evolucionat des d’aleshores, i ara és un estat modern, present als organismes internacionals. Espanya s’agrada tal com és i no canviarà. Però nosaltres no tenim futur dins d’aquesta Espanya. Espanya no ens permet preservar la nostra identitat i les nostres estructures nacionals.

L’estatut no té ni present ni futur. L’hem de deixar reposar en pau, per dignitat. Mentre nosaltres batallem pel nostre país i només n’obtenim munts d’exemples de projectes pressupostats que es queden sense dotació econòmica i que no s’executen, a altres comunitats tenen estructures infrautilitzades sense haver-s’hi de barallar gens.

Jaume Ponsarnau acaba citant a Schopenhauer “Tota veritat travessa tres fases; és ridiculitzada; violentament confrontada i finalment és acceptada com autoevident”.  Estem a la segona fase, així que, Catalans, a treballar !

Jaume fernàndez pren la paraula. Agraeix  als veïns presents que hagin decidit venir a un acte polític. Demostra això la seva fe en uns moments en que la política desorienta i desencisa. Un exemple d’aquesta desorientació ha estat la vaga del dia 29. Una resposta antiga a un problema nou.

Nosaltres volem ser una resposta nova a un problema antic. Un problema que sovint hem volgut ignorar. Mentre l’economia anava trampejant  amb el creixement urbanístic, mentre els ajuntaments tenien ingressos per atendre, fins i tot, el que altres administracions desatenien, i la roda anava girant, hem mirar cap a una altra banda . Els vells, però, ja pronosticaven la patacada. Deien que allò no es podia sostenir. Ara la roda ens esclafa. Jaume Fernàndez ho exemplaritza referint-se al poble del que n’és alcalde, Rosselló de Segrià, on en un any han passat de recaptar 400.000 euros en impostos d’obres a haver de retornar llicències d’obres i estar amb un descobert de 20.000 euros.

Espanya ha passat d’una economia basada en un sistema agrari arcaic a una altra basada en el sector terciari i on l’economia productiva és una ficció. La revolució industrial els ha passat de llarg. España té una cultura econòmica basada en l’especulació on els models més ben valorats són els dels diners fets en obra pública a l’empara dels poders polítics. A aquesta crisi espanyola que ens esclafa hi hem d’afegir una crisi mundial financera, i a més, una tercera crisi derivada del dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros (3.000 €/cap). Tornant a citar el seu poble de 3.000 habitants, a 3.000 euros per cap de mitjana pel dèficit, els correspondria 9 milions d’euros i el pressupost del seu ajuntament és de 2 milions. Aquests diners van a altres comunitats per a subvencionar allò que nosaltres ens hem de costejar. És com pagar el doble per obtenir la meitat.  Sota quina ideologia algú pot argumentar que li està bé prescindir d’aquests recursos. A qui li estigui bé la dependència amb Espanya que ens ho expliqui.

Per sortir de la crisi cal diners i competències. Amb les competències que tenim ara, al parlament només es pot debatre sobre el sexe dels àngels. Per poder debatre i decidir sobre els afers cabdals ens cal ser un estat.

Reagrupament no es presenta a les eleccions per governar una Catalunya autonòmica. El nostre compromís és estar a l’oposició fins que una majoria de forces polítiques entenguin que la via que hem de prendre és la de la independència. Un altre compromís és el de dissoldre’ns així que assolim la independència. Però, mentre això no arriba, farem una oposició constructiva. No col·laborarem amb l’engany de la coalició dels perdedors. No podem permetre  una tercera edició d’un tripartit que ena ha fet passar tanta vergonya. Afavorirem que governi el partit que hagi votat majoritàriament el poble, però el marcarem de prop.

Però per bons gestors que siguin els que governin, es trobaran un panorama difícil de reconduir. Ni el millor pilot de fórmula 1 podria fer un paper digne amb una tartana.

La via és la independència. La resta de vies són vies mortes, carrerons sense sortida. O algú s’ho creu que l’Espanya catatònica en fallida tècnica donarà ni un cèntim del nostre dèficit ? Madrid defensarà els seus interessos. Catalans, defensem nosaltres els nostres !.

Estem en un moment històric. El vent ens va a favor i hem de desplegar la vela. No som ni a Rússia ni a Xina ni a cap altre realitat tirànica. Som a una Unió Europea que és un oasi de democràcia en un món salvatge. Som ciutadans europeus. És inconcebible una massacre dins la UE i menys per part d’un estat membre. Hem de perdre les pors del passat.

A Reagrupament no inventem res. Les nostres propostes es fonamenten en l’observació i en la investigació. Hi ha dues maneres d’esdevenir un nou estat dins el món democràtic. Una és la del referèndum als països on la maduresa i el bagatge democràtic ho permeten. A Espanya, tot i la llei de consultes que va aprovar el parlament, hi ha una llei orgànica de rang superior que les controla. Això és possible al Regne Unit, o al Canadà… Algú s’ho creu, amb el soroll que va generar la consulta no vinculant d’Arenys, que Espanya ens permetrà convocar un referèndum vinculant ?

L’altra via és la declaració unilateral d’independència. És la via que van usar Noruega, Txèquia i Eslovàquia, Montenegro o Kòsovo i que el tribunal internacional de La Haia la va ratificar. Un cop assolida una majoria parlamentària de partits que, sense enganys, hagin declarat la intenció de proclamar la independència a la seva campanya electoral, es convoquen als mitjans mediàtics internacionals més prestigiosos i als estats democràtics de més rellevància i es procedeix a l’acte de sobirania. A partir d’aquí, superem la legalitat espanyola i ens posem a les seves mans. Sota el seu auspici, aquest procés seguirà el tractat aprovat per la convenció de Viena de 1977 sobre el divorci dels estats i la separació de bens. Tot seguit, en un termini, que va dels sis mesos al dos anys, s’ha de convocar un referèndum de ratificació de la decisió presa pel parlament, on el govern interí s’abocarà a demanar el sí.  Espanya ja no tindrà potestad per a prohibir-nos-el. Amb una majoria parlamentària independentista i un govern esmerçant tot el seu potencial, el resultat de referèndum, en aquestes circumstàncies, està garantit.

Cal, doncs, fer una crida nacional en vers els catalans despistats i vers els espantats. Només depèn de nosaltres ser un estat o una regió.

Jaume Fernàndez i Jordi Serés

En acabar l’acte, previ al torn obert de paraula, s’ofereix als assistents poder contribuir econòmicament amb la campanya electoral. El nostre compromís és acabar la campanya amb un deute zero, perquè no volem quedar atrapats pel sistema. Els polítics captius no ens portaran enlloc. Només els polítics lliures ens portaran a la independència.

Preguntats els ponents pel règim de pensions en el cas d’esdevenir independents, es respon que a l’estat espanyol no hi ha un fons de reserva. Del que paguem de la quota de seguretat social, el 30 % se’n va a pagar les pensions de les espanyes. El problema el tindrien els espanyols.

A la sala no hi havia cap altre membre de l’AMPA de l’escola tret del que us escriu. A les reunions de l’AMPA es debat de forma estèril sobre la teòrica gratuïtat de l’ensenyament i s’enlairen queixes pels pagaments en concepte de materials que hem de fer a l’escola i a la ZER . Es queixen, però no venen a sentir el missatge. Es queixen en petit comitè mentre amb els nostres diners es paguen els materials dels nens d’altres comunitats. Es queixen i a les Espanyes els paguen els llibres i els ordinadors. Es queixen i no busquen solucions. Es queixen i no escolten les solucions que els proposa Reagrupament.

No hi ha Comentaris