Arxiu novembre, 2010

Actes de campanya programats a les terres de Lleida pel dimarts 16

A la Seu d’Urgell, a les 10:00, passejada pel mercat de Jaume Fernàndez i d’Emma Azamar

A Agramunt, a les 11:00, passejada pel mercat de Núria Elias

A Organyà, a les 17:00 acte de campanya de Jaume Fernàndez i Francesc Alcàzar a la sala d’actes de l’Ajuntament

A Oliana, a les 19:00 acte de campanya de Jaume Fernàndez i Francesc Alcàzar a la sala d’actes de l’Ajuntament

A Torà, a les 20:30, acte de campanya amb Ester Roca i Jaume Ponsarnau a la sala d’actes de l’Ajuntament

A Solsona, a les 21:00, acte de campanya de Jaume Fernàndez i Francesc Alcàzar a la sala d’actes del Casal de Cultura i Joventut

No hi ha Comentaris

Sorpresa

Els reagrupats de l’Urgell volem agrair a l’autor d’aquesta obra el seu esforç i dedicació.

Podeu gaudir-ne tot anant des de Tàrrega a Agramunt

No hi ha Comentaris

L’estelada oneja al punt més alt d’Altet

No hi ha Comentaris

Reagrupament fa campanya a l’Urgell

Jaume Fernàndez i Núria Elias han estat testimonis del bategar quotidià de Tàrrega

 Jaume fernàndez, cap de llista i Núria Elias, 11ena de les llistes de Reagrupament per Lleida, han començat el dia amb un esmorzar en un dels bars emblemàtics de Tàrrega per, seguidament, passejar i conversar amb els targarins i els paradistes del mercat. A l’hora de sortir la canalla de l’escola s’han atansat a una de les escoles públiques on han pogut conversar amb peres i padrins dels alumnes.

Després d’un dinar a un altre dels restaurants antics de Tàrrega, acompanyats d’alguns simpatitzants, s’han passejat per dos supermercats i han visitat diversos establiments comercials. Finalment, s’han atansat a l’escola de música, per també, copsar el batec i el sentiment dels targarins que s’hi apleguen en acompanyar la canalla.

 

A la tarda, acompanyats d’Emma Azamar, 2ona de les llistes per Lleida, tots tres s’han passejat pels carrers cèntrics de Bellpuig saludant els veïns que hi transitaven i visitant comerços del poble.

 

Al vespre, Jaume Fernàndez , Núria Elias i Jaume Ponsarnau, que tanca la llista per Lleida a les properes eleccions, han celebrat un acte de campanya a Castellserà. 

No hi ha Comentaris

Reagrupament ha visitat tots els municipis de l’Urgell

Durant la precampanya electoral, Reagrupament ha portat el missatge del seu ideari a tots els municipis de l’Urgell

Per a Reagrupament no hi ha ciutadans de segona ni municipis menytenibles.

No hi ha Comentaris

Carretero a la Cambra de Comerç de Tàrrega

El doctor Joan Carretero ha pronunciat una conferència a la Cambra de Comerç de Tàrrega davant dels empresaris urgellencs.

En Josep Torres, empresari targarí, ha introduït el president de Reagrupament destacant el seu perfil curricular, la seva trajectòria professional i el seu bagatge patriòtic

En agrair la presència dels assistents, el doctor Carretero ha començat fent un símil del govern autonòmic i una empresa. Si una empresa hagués de demanar un crèdit amb un interès del 7 ó el 8 % tots pensaríem que està passant per una situació dramàtica, i si amés aquests diners no els pogués tornar còmodament, en un termini llarg, seria indicatiu que la empresa no gosa de gaire fiabilitat.

La Generalitat ha emès uns bons, a tornar en un any, i al final a la generalitat li suposarà haver de pagar un interès d’un 8%. Diuen que molts espanyols estant comprant deute de la generalitat. Així s’acaba d’encerclar el cercle. Ens espolien els nostres diners, ens els deixen i els en paguem interessos.

La Generalitat tanca en dèficit cada any, i any rere any va acumulant el deute.  En el cas d’una empresa això li suposaria la fallida.

De l’etapa d’ERC, als actes divulgatius, els pocs assistents restaven incrèduls a les xifres de l’espoli. Ara són estudis universitaris de caràcter neutral que xifren en vint-i-dos mil milions (22.000.000.000) d’euros anuals. L’estat recapta molts més impostos a Catalunya. Aquesta xifra, que representa el 10% del nostre PIB és la quantitat que no s’ens retorna de cap manera. Han estat molts anys que s’han estat demanant la publicació de les balances fiscals. Finalment les han publicat i l’estat espanyol xifra l’espoli en 17.500 milions d’euros. Déu n’hi do, també. A cap país del món, una regió aporta aquest percentatge del seu PIB per al desenvolupament d’una altra regió. A Alemanya, després de la unificació, per ajudar a les regions menys afavorides, es van establir dues normes. Per una banda el límit que un Land pot aportar és el 4% del seu PIB. (Als EUA no superen el 2%). És una fórmula per a no empobrir el motor econòmic, i l’altre norma és que cap regió que rebi una aportació superi el nivell de les regions donants. Així s’equilibren els territoris.

A Espanya, lluny de potenciar els motors econòmics, els escanyen. Quan s’acabin els fons de cohesió europeus el 2013, algú no s’imagina d’on traurà els diners ? Com no podrà ser d’altra manera, de València, de Balears i de Catalunya.

Madrid també és una de les comunitats que contribueix econòmicament , però cal matisar que molt del seu teòric PIB  l’aporten les grans corporacions, que cotitzen a Madrid però generen la riquesa a altres territoris, i a Catalunya en generen una bona part. A banda, es justifiquen les inversions a la comunitat de Madrid com d’interès comú de tot l’estat.

Al món global en el que ens trobem, les grans decisions es prenen a Brussel·les, a nova York, a Pekín,… i a la taula d’en bernat, qui no hi és no és comptat. Catalunya no té representació internacional. Catalunya té una estructura econòmica i un teixit industrial molt diferent que el d’Espanya. Però és Espanya qui ens hi representa. Espanya, naturalment, vetlla pels seus interessos. I aquests interessos de la indústria espanyola estan ben representats a la llotja d’en Florentino al Bernabeu. Es tracta de grans corporacions, no d’una base emprenedora i treballadora com és la indústria familiar catalana. El mateix passa en el sector primari, la nostra peculiaritat fa que no siguem ben representats sota els punts de mira espanyola. A tall d’exemple, la pagesa que rep més diners dels fons europeus és la duquessa d’Alba. Es tracta d’un tipus de cultiu latifundista de baixa explotació. El nostre sistema agrari el representen principalment petits i mitjans empresaris.

El president pujol es va inventar l’eufemisme de l’Europa de les regions, però a Europa només compten els ciutadans i els estats. Per Europa no existim. Fins i tot, el conseller d’agricultura, Antoni Siurana, que no era gens independentista, va tornar escandalitzat d’una cimera dels responsables d’agricultura perquè no va poder badar boca.

Darrerament hem assistit a la deslocalització d’empreses, i un exemple proper el tenim a Cervera. El govern ho justificava perquè la nostra situació actual havia evolucionat i ara les empreses anaven a països amb un estatus actual com era el nostre de fa vint anys. Ens demanaven calma perquè el futur estava en empreses d’alta tecnologia. Paradoxalment, el president Montilla ha anat a buscar inversions a la Xina, amb la conseqüent precarietat de salaris baixos i les promeses de facilitats per als empresaris xinesos que no tenen les nostres empreses a casa nostra. Cada cop perdem més competitivitat i cada cop tenim més problemes per a sortir-nos-en.

Quan Ryan air es va establir a l’aeroport del prat va deixar en evidència que Barcelona no competia amb aeroports de primer ordre com Milà, Londres, París, Madrid… Només és un aeroport subsidiari de Madrid i competeix amb aeroports de baix cost com Reus o Girona.

La revolució industrial va iniciar-se a Catalunya, i en aquells moments, podia ser interessant un tancament de fronteres, doncs el mercat quedava protegit de competències estrangeres. En un món globalitzat això no és ni de lluny vàlid, i cal tenir eines per afrontar les exigències dels mercats internacionals, especialment ara que ens veiem afectats d’una crisi financera mundial, d’una crisi estructural espanyola i d’una crisi provocada per l’espoli fiscal.

Davant de tots aquests greuges, només ens queden dues postures. O ens resignem, que és una postura molt cristiana i respectable, amb totes les seves vessats:

  • La resignació tipus PP : la culpa de tot és nostra, per ser catalans. Si ens sentíssim espanyols no tindríem aquests problemes.
  • La resignació PSC, amb l’espera d’algun dia esdevenir una federació.
  • La resignació CiU, amb el somni d’un concert econòmic, molt rendible a Navarra i a Euskadi, però que amb la sentència del tribunal constitucional ha quedat clar que som una comunitat de règim comú, que participem dels pressupostos de l’estat i que qualsevol canvi ha de passar el filtre dels 15 presidents autonòmics.
  • Finalment hi ha la resignació ERC, esperant que l’estat espanyol autoritzi un referèndum d’independència i que el Borbó el rubriqui.

 

L’altre postura és la independència, única decisió que pot prendre el parlament de Catalunya sense haver de demanar permís.  No hi ha cap altre opció intermèdia.

Catalunya, com a estat europeu també hauria de pagar en concepte d’ajudes, però seria molt menys.

Pel que fa a les pensions, cosa que amoïna molta gent, cal traure’ns la idea del cap que l’estat espanyol té una guardiola amb els diners que hem anat cotitzant. No hi ha cap fons de pensions. Les pensions es paguen directament de les cotitzacions dels treballadors. Entre els anys 2004 i 2007 els treballadors catalans han contribuït de manera generosa amb 13.000 milions d’euros més que les pensions cobrades a Catalunya pels nostres pensionistes. En un estat independent aquests diners podrien engreixar un fons de pensions.

La independència no va contra ningú. Que una població conformi un municipi no suposa estar en contra d’un altre municipi. Però si la població és un poble agregat, només en rebrà les escorrialles. Cap país del món que s’hagi independitzat ha retornat a sotmetre’s voluntàriament altre cop a un país dominant.  Els països independitzats han arribat a multiplicar per 3, per 7 i fins per 10 el seu PIB en un curt termini de temps.

El doctor Carretero ha exposat ràpidament les lleis que proposarà Reagrupament per al bon govern.  Llei electoral catalana, amb districtes uninominals petits, on el diputat es degui als seus electors, votant, si cal, contra les directrius del líder del seu partit. Limitació de mandats, doncs ni del millor alcalde del món, per exemple, s’hauria de concebre que pogués estar 30 anys a l’alcaldia. Cal simplificar l’administració amb dos estrats, els municipis i l’estat. Els municipis es mancomunarien per a gestionar els serveis de caràcter general.

La tercera fórmula que proposa Reagrupament és l’antítesi del que proposa Montilla subvencionant als NiNis. Això és dramàtic i resulta d’un nul estímul. Cal treballar més i millor. Cal estudiar més i millor. S’ha de cercar l’excel·lència i no la mediocritat.

Montilla ha dit que els abstencionistes en unes eleccions són persones a qui els està bé la situació actual i estan contents amb el sistema. A Reagrupament ni hi estem gens d’acord.

També ha dit que Catalunya es manifesta en referèndum cada quatre anys. Que  les eleccions són una consulta d’autodeterminació. Amb això hi estem totalment d’acord.

No hi ha Comentaris