Cal anar a Madrid?


http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticia/2166/cal/anar/madrid

Alfred Bosch.

Hi ha veus que diuen que els catalans, políticament parlant, no hi hem d’anar a fer res a Madrid. Els arguments que s’esgrimeixen des del sobiranisme per renunciar a entrar en el joc de la capital espanyola són bàsicament tres; primer, que la sobirania ens la juguem tota a casa, segon, que al capdavall allà no en traurem res de substancial, i tercer, que els que hi van acaben abduïts per la mecànica espanyola. Semblen raons prou fonamentades, sobretot si tenim en compte els resultats de tres dècades llargues d’acció parlamentària i de negocis pírrics per al nostre país.

És obvi que la llibertat nacional, i també la justícia social, són grans objectius que hem de perseguir a casa; ens hem de creure que el nostre parlament és receptor de la sobirania, per delegació de l’únic cos que n’és dipositari, el poble català. La independència i la prosperitat les hem de treballar dins el país. Òbviament. Però això no treu que hàgim de comunicar les nostres aspiracions a la capital del regne al qual encara pertanyem. Quan viatgem a Brussel·les, amb la millor de les intencions, el que ens diuen allà és de calaix; si no ens volem separar d’Europa, no cal que els maregem gaire. Primer el que hem de fer és entendre’ns amb, o desentendre’ns de, l’Estat espanyol, i quan estigui fet ja ho encaixarem a Europa.

Si volem un divorci, d’entrada hem de comunicar-ho a l’altra part. Amb cordialitat, sense violència, amb raonaments i un sac de veritats, però ho hem de fer. I exposar un i altre cop el nostre dret a determinar lliurement el nostre futur. I trobar els camins i acords perquè això es pugui dur a terme, com abans millor, sense crispació innecessària. Tots els grans patriotes han expressat els seus anhels al cor dels respectius imperis, i han utilitzat quan han pogut les caixes de ressonància de les capitals; ho van fer Benjamin Franklin, José Martí, Charles Parnell, Mahatma Gandhi, Kwame Nkrumah, Léopold Senghor, Ho Chi Minh… I ho va fer Francesc Macià, diputat a les Corts, durant setze anys.

Quant a obtenir res de palpable a Madrid, fent un exercici de modèstia i realisme, hem de reconèixer que els horitzons són limitats. L’època del regateig i el peix al cove sembla esgotada, i encara més si el 20-N se salda amb una majoria absoluta del PP, com apunten les enquestes. Però fins i tot sense uns mapes tan blaus, cal reconèixer que per àmplia que sigui la presència catalana a la Carrera de San Jerónimo, sempre serà minoritària. És més; la funció constitucional i central d’aquell hemicicle és encarnar i defensar la sobirania espanyola, o sigui que té el seu mèrit anar al gresol de la nació veïna a aguantar segons què, i sentir segons què, si l’únic objectiu és proclamar que ja no s’hi vol anar més. Sembla un contrasentit.

Però precisament un tal escenari, per contradictori que sembli, pot afavorir les ambicions nacionals catalanes. Un cop escapçada la via del negoci i dels tractes, ja només queda l’opció d’usar el faristol de Madrid de forma desinhibida, com un altaveu publicitari en el qual, sense res a perdre ni res a guanyar, els representants catalans podran expressar amb tota franquesa les seves conviccions i propostes de país. Per als defensors més ferms de la plena sobirania, és una ocasió daurada, de les poques que ens cobreix l’erari públic espanyol, i és una autèntica pena renunciar-hi.

Algú pensarà que el públic receptor dels missatges madrilenys no ens interessa; i aquesta noció és, al meu entendre, la més errada de totes. Ens interessa que la premsa internacional, concentrada del tot a Madrid, escolti el nostre missatge. Ens interessa que l’opinió pública i els poders del món –inclosos els espanyols- siguin conscients de les nostres posicions. I també ens interessa que el nostre discurs arribi a catalans que no escolten mai els debats del parc de la Ciutadella ni estan al corrent de la política catalana perquè les televisions que sintonitzen, simplement, no en parlen. Madrid és el melic informatiu les cadenes estatals, i a través d’elles pot arribar a molts veïns nostres que si no estaran del tot in albis.

Finalment, quant al perill de ser abduïts per la lògica política espanyola, no us ho podem (puc) respondre amb coneixement de causa, encara no. Però deixeu-nos (deixeu-me) dir que la propensió a deixar-se segrestar, aquesta “síndrome de Madrid” que tants pateixen, i tants critiquem, és un mal que es produeix amb freqüència i sense cap necessitat de sortir de casa. No cal recórrer 625 km per ser capturat en un vòrtex espanyolista.

O sigui que, comptat i debatut, creiem (crec) que val la pena anar a la capital del regne i arriscar-nos (arriscar-se) a fer bona feina per al país. Nosaltres ens sentiríem honrats i privilegiats (Jo em sentiria honorat i privilegiat) de poder córrer aquest risc.

Els Comentaris estan tancats