Articles d’opinió

 

 Tàrrega suma independència

“Només està exempt de fracassos qui no fa esforços” (R. Whately)

            Qui sustenta el pseudònim amb que són signats aquests escrits de lliure opinió, publicats a Nova Tàrrega una setmana darrera una altra gràcies a l’amabilitat del seu director, encara que se sàpiga (perquè així em consta), vull presentar-me, millor dit, tinc el deure de fer-ho tota vegada que he de fer alusió directa a la meva persona, en Jaume Ponsarnau i Marquilles, un ciutadà normal sense res d’extraordinari, que tot i que sóc un home ja gran, lluito i treballo cada dia perquè els meus projectes pesin més que els meus records. Per això procuraré seguir escrivint, encara que ho faré sota el mateix pseudònim, senzillament perquè ho trobo menys pretenciós segons el meu modest punt de vista i sense que aquest suposi cap apriorisme crític envers els companys que signen amb el seu nom i cognoms (com segurament s’ha de fer) i amb qui tinc l’honor de compartir aquestes col·laboracions.

            Fetes aquestes precisions que segurament no venien al cas, passo  a comentar, més enllà dels resultats, el que pot succeir a partir d’ara conseqüència d’aquestes eleccions al Parlament català.

            Personalment, com a candidat per Reagrupament Independentista a la circumscripció de Lleida, vull donar les gràcies als 361 votants de la ciutat de Tàrrega que ens han votat: moltes gràcies a tots per la vostra valentia i confiança. El vostre suport ens ha fet ocupar la cinquena posició entre les forces polítiques locals per davant de SI i ICV-EUiA. D’aquest resultat se’n podran fer moltes lectures, tantes, probablement, com opinòlegs facin, però n’hi ha una que voldria destacar: a Tàrrega s’ha votat en bona mesura en clau independentista. I, encara que pugui sorprendre a més d’un, la nostra ciutat, malgrat el seu cautelós i tradicional conservadorisme, posseix la rara virtud d’avançar-se al present tot perfilant el futur polític que tindrem, al país en general, i a la ciutat en particular. No és cap descobriment d’ara sinó que és la constatació feta al llarg d’aquests darrers trenta anys.

            Dit això, cal felicitar el senyor Artur Mas i a CiU pel resultat sense pal·liatius que han lograt obtenir. Han guanyat amb tota l’extenció. Però també s’ha de felicitar la ciutadania per la creixent participació demostrada (60,8 %) en l’àmbit del nostre municipi, així com l’alt grau de civisme que ha regnat en tot moment. També donar la benvinguda al nou hemicicle que resultarà després d’aquest 28N a la coalició independentista SI del senyor Laporta. M’hen congratulo d’una manera molt especial, no caldria ni dir-ho, però, ho vull fer per a destacar que al menys ells hi han arribat i és bo que algú ho hagi abastat. Confio, com no pot ser d’altra manera, que aquesta presència serà el primer pas parlamentàriament significatiu a favor de la independència del nostre país. Hem estat uns adversaris respectuosos, però adversaris a fi de comptes i és just reconèixer que ells se n’han sortit i nosaltres encara no a nivell de tot Catalunya. Encara que a Tàrrega ha estat Reagrupament, com he dit abans, la força més votada de totes dues. Gràcies una vegada més als qui heu optat per nosaltres.

            Amb reflex estrictament local he de dir que l’actual tripartit municipal ha rebut de valent el càstig general: el PSC ha passat de 1.251 vots el 2006 a 716;

ERC de 1.402 vots a 549 i ICV-EUiA de 465 a 252. El PP ha mantingut la seva constant i els 440 i escaig vots han fet acte de presència una vegada més. A nivell nacional podriem dir que el tripartit ha propiciat la tormenta perfecta i són públics i notoris els resultats que s’han produit. Com què s’han comentat abastament per autoritzats cronistes, no m’hi estendré més. Només us parlaré de la incidència de l’independentisme que comença a ser més viu que mai.

            D’independentistes n’hi ha de més i de menys valents, com en tot i a tot arreu. Però, de ben segur que a Tàrrega n’hi ha més dels primers que no pas dels segons. Ciutadans disposats a situar l’independentisme de forma transversal a la nostra societat pel bé dels interessos de la seva gent, del seu país, de la seva llibertat i de la seva dignitat.

Permeteu-me que ho digui tal i com un servidor modestament ho veig. Podem dir que els més valents, coherents i ferms regeneradors de la política democràtica, s’han decidit principalment, al marge d’altres fets circumstancials, per Reagrupament. Uns altres s’han decidit per SI després que aquests hagin  capitalitzant en bona part els actius de la plataforma de les consultes. Res a dir. Ben trobats i enhorabona per haver guanyat a nivell nacional aquests quatre diputats. Han guanyat a nivell de tot Catalunya però no pas a Tàrrega, i és dels pocs llocs on ha estat així. Tot un detall a destacar que només el temps ens podrà reconèixer ja que per ara, si bé Rcat. no n’ha tret cap (de diputat) a tot el país, el camí cap a la independència no deixa de presentar-se llarg, dur i segurament ara més complex del que pugui semblar.

També hem de comptar amb els independentistes d’ERC ara que tindran motius per a rectificar la seva lamentable deriva d’aquests darrers set anys. I, com no podria ser d’altra manera després d’aquest èxit esclatant del senyor Mas, confio que els independentistes porucs i malfiats que encara sobreviuen a CiU o que voten a la coalició de manera acrítica i sistemàtica, també surtin a oxigenar-se amb llibertat i dignitat tot agafan el camí de la independència. O això o anar-se morin agafats a l’esperança que un dia esclataran, més que de madurs, de podrits i ressecs sense sang a les venes. Tots aplegats o reagrupats podriem fer una gran feina, però, només el temps i les trompades electorals ens aniran convencent d’aquesta imperativa necessitat.

Jaume Valeri d’Urgell

 

 Sense llibertat no tindrem la independència“La llibertat no fa més feliços o millors els homes, simplement els fa més homes” (Manuel Azaña)

            No pas en els termes que serien desitjables de respecte I reconeixement democràtic. Ni tampoc dins d’una Constitució que ha demostrat abastament tenir greus carències democràtiques. I molt menys quan tota la maquinària partidista espanyola, tant de dreta com d’esquerra, ha demostrat haver arribat al seu límit: molt per sota i encara més lluny del que seria desitjable en un estat de dret. Això és el què hi ha de significatiu i de greu quan es conculquen drets fonamentals de nacions com la catalana amb molts segles d’història.

            Ací és on rau la principal dificultat: en la manca real de llibertat. De llibertat essencial. De la que obliga a veure els drets de les persones amb respecte i sota l’imperatiu de la bona justícia i no pas, com ara passa massa sovint, sota l’imperi d’una justícia subjecta als interessos polítics o al servei de sectarismes molt interessats i gens transparents. Espanya i per extensió l’actual Estat espanyol, tenen una història nefasta. I sembla talment que ningú no vulgui fer res al respecte. Ans al contrari, alguns amb molt de poder polític el que volen és retornar-nos a un centralisme exacerbat. Un centralisme que es contrapunta radicalment amb la llibertat dels pobles i de les persones i que no té terme mitg. Per no tenir no té ni respecte al sentit d’eficàcia més racional i elemental.

            Constatades totes les evidències que ens porten d’una banda a aquesta conclusió, també ens confirmen d’altra que l’única via real possible en llibertat (a manca de la formal que ens hauria d’atorgar la Constitució) és la de la declaració unilateral d’independència. Ara ens trobem on ens trobem: a les portes de constituïr-se el nou Parlament sorgit de les eleccions del 28N. Els resultats de les quals tots ja sabem prou bé. Res importarà que el candidat de CiU pugui sortir investit president en primera o en segona votació, el cert és que serà investit. Tota la resta de circumstàncies són i seran pures anècdotes.

            El que no serà tant anecdòtic és la correlació de forces que s’haurà produït finalment i amb les que se suposa el nostre país haurà de tirar endavant. Siguin els que siguin finalment, ho tindran molt difícil, perquè sense la llibertat real suara esmentada, no tant sols és fa impossible la independència, sinó també portar a terme les polítiques que caldrien per a superar la crisi mundial (molt greu) més la derivada de l’Estat que ens colla de manera aguda, fins i tot morbosa, sense oblidar la particular situació nacional d’un pesant deute econòmic així com el permanent dèficit pressupostari que l’acompanya. Per molt de rigor i eficiència que hi vulguin posar els electes, es trobaran amb una situació d’atzucac dinerari i de misèria econòmica. És el que hi ha i no cal pas que ens enganyem.

            És per això més que res que ens haurem de fixar amb el que diuen, fan i proposen els protagonistes de la independència, tots: els parlamentaris i els extra-parlamentaris, atesa la necessitat d’un canvi de rumb nacional que, més d’hora que tard (així cal que ho esperem), el nostre govern i el Parlament és veuran obligats ha emprendre. No hi trobaran cap altre camí i encara que allargaran per raons de manca de valentia i compromís polític, tant com podran la situació de l’anar tirant, acabaran per tenir d’enfrontar-se a una situació definitivament greu, molt delicada i sense solucions constitucionals de cap mena. En definitiva: la resurrecció digna no serà possible. Serà aleshores quan un nou relat independentista aflorarà amb més força que mai i l’esperança rebrotarà de bell nou. És quan seran molts més els convençuts, segurament  els màxims possibles, que visionaran el camí de la independència com a cosa de tots, sense importar els orígens ni altres aspectes absolutament mesquins i poc respectuosos que alguns injustament retreuen sempre que poden. La dignitat reclamarà grans dosis de llibertat.

            Tothom ha de començar a comprometre’s amb el procés d’independència i és des del territori que el repte d’aquest compromís a d’agafar el protagonisme principal. El territori n’és la base de tot el moviment, la resta s’hi avindrà inexorablement. El país és un tot que clama respecte i llibertat i que encara en reclamarà molt més per necessitat i ànsies de sobreviure de l’única manera digna possible.

            Tot això em fa pensar si serà convenient que els Ajuntaments es converteixin en protagonistes territorials de tot aquest moviment independentista alliberador. Més aviat crec que són les primeres víctimes que l’actual sistema ha deixat més abandonades. És cert que les polítiques municipals en general s’han distingit, volen i sense voler, per un desori sovint irresponsable d’accions encaminades al lluïment, tocant molt poc de peus a terra i gravant la fiscalitat dels ciutadans a nivell local de manera injusta i abusiva. També les mancances creixents i de previsió social de l’administració superior, ha fet que el desori augmentés fins a extrems alarmants. És per tot això que em resisteixo a creure de cara a les properes eleccions municipals, que als ajuntaments sigui oportú presentar-hi opcions independentistes de radicalitat democràtica donada la gravetat de llur situació. Podríem dir que el seu mal no vol soroll i sí que necessita grans solucions. Solucions que s’han d’exigir a la Generalitat de manera contundent i taxativa. Caldrà, per començar, que als ciutadans no ens facin més rics sobre el paper i d’una manera virtual: ara ho som de manera extrema, injusta i absolutament irreal. I com això moltes coses més que també implicaran als consells comarcals i a les diputacions, cridats, per cert, a desaparèixer en ares d’una administració més austera i eficaç. Per tant molta feina i delicada que agravarà per força les capacitats econòmiques del govern autonomista de torn, ara de CiU. Que sense la independència de Catalunya no se’n podrà sortir..

Jaume Valeri d’Urgell

 Per dignitat, coherència i valentia“Qui pot canviar els seus pensaments pot canviar el seu destí” (S. Crane)

            A Catalunya hem entrat en una etapa nova, que no per ser-ho, de nova, és inesperada, ans el contrari. No és pas per voluntat pròpia que finalment hi som, sinó per reacció als successius fracassos finals dels protagonistes polítics, econòmics i socials espanyols en general. Òbviament secundats pels seus homòlegs corresponents, diguem-ne, catalans. De totes maneres benvinguda sigui aquesta nova etapa. La Nació catalana ho necessita i l’hi és transcendental.

            El gran pacte de la Transició espanyola ha arribat al seu final. Ja fa molt de temps que va començar a mostrar signes d’exahuriment, a part de les cada vegada més evidents perverses intencions polítiques que el van inspirar (principalment destinades a fòtre-ns als catalans) i sota les quals va néixer. També l’obsessiu integrisme de les forces polítiques espanyoles, alimentades pels poders fàctics tradicionals, han acabat mostrant la crúa realitat del seu plomall, per fi.

            Les polítiques, principalment les autonomistes, junt amb tots els seus autors i actors, des de la transició a la democràcia i fins avui, ens hi han anat portant de forma irreversible. Podriem dir que molts ja ho veiem venir; en una paraula: recel·làvem, però no seria just perquè en el fons manteniem una certa esperança de que tot plegat s’aniria redreçant d’una manera, al menys, més justa i equànim per als catalans. Volíem confiar en les nostres capacitats nacionals. També amb les d’un poble que mai no s’habia rendit. Però, finalment no ha estat així.

            L’independentisme, com a anhel suprem de llibertat ja fa temps que pugnava per sortir del seu forçat i injust retir, i ara ha emergit amb una potència transversal sense precedents. La transversalitat n’és la principal característica. I, segurament també, la condició que en representa les millors garanties de present i de futur. D’ací la nova etapa que hem encetat: transversal i determinant. La qual cosa no vol dir pas que hagi de ser fàcil, que no ho serà. Però és el camí: el de la declaració unilateral d’independència feta per la majoria dels diputats del nostre Parlament (que així explícitament ho hagin postulat en llur democràtica elecció), avalada per les altes instàncies jurídiques internacionals.

            En quin context, amb quines perspectives i amb quines eines?. Primer, des de la clara afectació tantes vegades reiterada amb el total menypreu a la dignitat de tot un poble. Segon, des de l’abús de la sistemàtica espoliació econòmica, sense precedents a cap altra regió, país o estat del món. La farsa de la solidaritat entre autonomies ha trencat totes les costures d’un sistema anticatalà pervers i lamentable. Certament a Catalunya patim uns dèficits generalitzats que ara, amb la crisi mundial que ens embarga, fa molt més durs i difícils de superar. El descrèdit de les nostres institucions econòmiques és tant palès que podria acabar en fallida. És obvi que això repercuteix en totes les  instàncies del govern de forma greu i limitadora: estem doblement ofegats, d’una banda pel caòtic sistema espanyol i d’altra pel context internacional. La situació és molt greu.

            S’ha partit sistemàticament de plantejaments viciats. Inicialment perquè els nostres polítics governamentals han abusat dels tacticismes, fins a l’extrem de prioritzar els interessos partidistes per damunt dels del país. Una frivolitat aquesta que no té justificació de cap mena. Viciats també perquè han depositat una perillosa confiança (tantes vegades traïda) en els polítics i els partits del Govern espanyol. L’Estatut ha representat un punt final d’una gravetat absoluta. És justament en aquests context que ara ens trobem. I les perspectives no haurien de passar per més del mateix. De fet ja no hi passaran.

            La transversalitat independentista ha fet acte de presència amb una força més que notable i aquesta és la millor de les perspectives per al poble de Catalunya. Proutes reaccions melodramàtiques mirant enrere i més valentia per mirar endavant. Els ciutadans així ho han entés i demanden un pas ferm en la via de la independència. Cal que els polítics governamentals ho entenguin d’una vegada per totes i passin de les paraules als fets. És el moment en que si creuen que tenen quelcom a dir sobre això ho diguin sense eufemismes, la gent ho espera.

            Les eines de que disposem tots plegats com a país són les de la coherència i la dignitat, uns valors que, d’altra banda, no han demostrat tenir precisament els nostres mandataris al llarg del temps. I si totes les eleccions han estat sempre de moltíssima transcendència, les que ara tindrem ho seran molt més que cap altra. Des de fora ens han dit que ens espavilem i que assumim els riscos com tothom està fen, però, és de dins que cal fer els passos més importants i això requereix, ho repeteixo, una valentia molt especial, de fet com la que ha demostrat una formació política com és Reagrupament Independentista, seguida de la Solidaritat per la Independència que pugnaran, malgrat les negatives circumstàncies electorals, per collar l’independentisme al Parlament amb la força suficient per fer avançar les llibertats de tots els catalans.

            Vivim un moment decisiu, un d’aquells en que tot es pot orientar molt bé o malament. Només cal que els ciutadans no es quedin a casa i vagin a votar amb valentia a favor de la independència.

Jaume Valeri d’Urge

 La independència és el camí“No hi ha grans talents sense gran voluntat” (Honoré de Balzac)

            És l’únic horitzó de dignitat nacional que tenim. No n’hi ha cap altre. I necessitem avançar-hi amb fermesa i convicció si volem sobreviure com a poble i com a societat lliure. Si volem que la nostra identitat, història, cultura, llengua i tots aquells valors que ens han fet com som i, sobretot com volem ser, no vagin desapareixen de manera inexorable. Tot just ens hem començat ha desvetllar, però, la transversalitat essencial d’aquesta renovada força d’emancipació nacional, assentada sobre el principi d’una democràcia sòlida i fortament regenerada, així com l’autoexigència en la cultura de l’esforç, el treball, l’austeritat i de tots aquells valors que elevin el llindar cap un país d’excel·lència, acabaran donant-nos la tant anhelada i legítima llibertat.

            És amb aquesta mateixa voluntat que Reagrupament Independentista, presidida per Joan Carretero, ha determinat en la seva reunió dels quadres nacionals esdevinguda el passat cap de setmana a Vic, per unanimitat, donar continuïtat al seu compromís i projecte polític i treballar amb tota la convicció de cara a l’assoliment dels valors que fins avui ens han guiat. A Reagrupament ens hi hem aplegat per avançar amb passa ferma cap a la llibertat d’aquest país i aquesta notícia, com no pot ser d’altra manera, emplena d’esperança el nostre esdevenidor més immediat. I com que no ens trobem encara en temps de vèncer, haurem de dedicar-nos intensament a convèncer, sobretot aquells que segueixen pensant que tot caurà de madur. D’això un servidor ja vaig dir el que en pensava en l’escrit de Nova Tàrrega anterior a aquest.

            D’altra banda, convèncer, vol dir també cercar una majoria democràtica per la independència, sòlida, valenta i convençuda, que és el més propi d’un país que va tenir les primeres institucions parlamentàries d’Europa. Cal que mai no ho oblidem. Com tampoc no podem oblidar que s’ha acabat l’anar tirant, ara hem d’anar per feina, també provant de refer ponts trencats quan calgui i amb qui calgui, sempre, és clar, que comparteixi els objectius suara esmentats. El temps ens mostrarà qui s’ha mogut per patriotisme i qui per ambició o per uns altres interessos.

            Refer-nos amb prestesa després d’una certa decepció, és cosa que els independentistes hem aprés al llarg dels anys. No ens ve pas de nou. Només hauríem de recordar –recentment- la de l’any 2003 amb l’anomenat Pacte del Tinell i la de les eleccions de 2006, amb una elevadíssima abstenció després de tres anys de malairós govern amb polítiques de vol baix que ens van abocar a un desànim col·lectiu generalitzat. Tot això sense voler mencionar el feixuc procés d’elaboració, i posteriors rebaixes, d’un nou Estatut que va nèixer mort i que ha acabat per arrastrar, com ja fa temps que vèiem venir, la fi del procés autonomista. Una fi cantada i inexorable donats els interessos dels partits polítics espanyolistes i espanyols.

En un altre ordre de temes, amb la voluntat d’ampliar i fer més precisos alguns dels punts de vista abocats a l’escrit de la setmana passada, em veig obligat a seguir tractant sobre els resultats de les recents eleccions al Parlament de Catalunya esdevinguts a la nostra ciutat. Prego em disculpin els amables lectors pel fet de retornar la seva atenció a un esdeveniment del tot superat de manera inapel·lable.

Primer de res he de matisar la meva “felicitació a la ciutadania per la creixent participació demostrada”; en realitat hauria d’haver dit per l’alta participació demostrada en relació a la mitjana nacional, tot i mantenir, al nostre municipi, la tendència a la baixa des de les eleccions de 2003. Dit sigui com a precisió.

També he de mostrar la meva sorpresa i la de tota la gent de Reagrupament Independentista (RI.cat) pel fet que aquesta força política no surti referenciada als escrutinis de les meses de districte ni a cap dels gràfics -excepte un- inclòs el tradicional formatge. Tot i suposar que es pugui deure a no haver tret cap parlamentari a nivell nacional, cosa que res  té a veure amb la pura informació del cas, no deixa de sorprendre que un resultat com el que  va treure a Tàrrega (361 vots 5,7%) un dels més bons de tota Catalunya, esdevinguda cinquena força a nivell local, només sigui indicat al resum comparatiu per anys. Als votants de RI.cat també els ha estranyat no veure reflectit el seu interès i la seva notable presència.

I com no saludar al company Joan Ll. Tous de qui he notat d’un temps cap aquí la recuperació de llurs col·laboracions sempre mestrívoles i finament argumentades que, la veritat sigui dita, alguns trobàvem a faltar i així ho vaig reflectir fa temps en més d’un dels meus escrits. Ben trobat i gràcies pel seu escrit titulat “Amb tota l’esperança” que comparteixo absolutament, però, sobretot i d’una forma molt destacada, el seu coherent pronòstic abocat al final de l’antepenúltim paràgraf que celebro el porti a la lúcida conclusió que jo fa tants anys que maldo per fer-li acceptar. Benvingut al camí de veritat, company.

No puc dir pas el mateix de l’anàlisi que fa de tot plegat el senyor Manuel Carqués Serrato, president del PP de Tàrrega. Senzillament perquè d’anàlisi pot fer el que més li convingui o li plagui de fer i no seré pas jo qui el contradigui, ni molt menys. Però, el que no se l’hi pot acceptar és, ras i curt, sobre quins han de ser els temes i quins no sobre els que alguns haurem d’escriure en el futur. Aquesta és una qüestió que deu de correspondre a la direcció de Nova Tàrrega i no pas a ell, ja que al menys que jo sàpiga, no hi té cap responsabilitat fins a dia d’avui. En tot cas ha de saber que els independentistes com un servidor tenim molta feina per davant i moltes ganes de fer-la i de fer-la bé. El que sí em permetrà que li digui, amb tota la modèstia de que sóc capaç naturalment, que la seva original forma “d’estimar i defensar la llibertat de Catalunya com el valor més important entre tots els catalans i catalanes” només ho pugui fer “això sí, dins d’Espanya” com categòricament afirma. Grandiloqüent afirmació que es permet cercenar de cop carregant-se-la del tot. Pensi com vulgui, però, sisplau afini els conceptes. Avui no tinc més espai per seguir-ne parlant, però prometo que amb molt de gust ho faré, si és que a vostè no li sembla malament.

Jaume Valeri d’Urgell

 Independència ara i fins a ser un nou Estat de la UE.” Tots els homes neixen iguals, però és l’últim cop que ho són.” (Abraham Lincoln)

            Avui he dubtat molt a l’hora de titular aquest escrit, volia posar-hi: El nostre futur lliure. Finalment m’he decidit pel que hi ha perquè penso que és més pedagògic i explícit de cara a les eleccions que tindrem, com aquell qui diu, demà passat. Sí, les nostres eleccions generals: les de Catalunya, les que ens hi juguem veritablement el nostre futur. El nostre futur nacional. Aquell que hem de voler que sigui lliure i amb plenitud.

Que som una nació ningú no ho posa pas en dubte, llevat, és clar, del Tribunal Constitucional espanyol, que excedint llurs supremes atribucions jurídiques (precisament ells que són tant legalistes), ens ha dit amb notable estridència que és el que podem sentir-nos i en conseqüència també el què no  o millor dit, el que només podem ser. Un excés molt greu el que han comés aquests juristes que cap poble en plé ús dels seus drets no hauria de poder tolerar.

            Doncs sí: som una nació sense estat, per ara. Però tenim molt clar que posseïm tot el dret, legítim i universal de tenir el nostre propi Estat. Recordin que tota nació cerca el seu estat i nosaltres també. Això ho sap fins i tot el senyor Fraga, un dels pares de l’actual Constitució espanyola. D’ací el mot (o la llufa), diuen que constitucional de: nacionalitat, fruit d’un consens pervers en contra dels catalans. Ara ja sabem que aquest mot i un seguit de principis legals més, expressats en el text de l’actual Constitució espanyola, no serveixen sinó que per a fer-nos menys lliures, retallar els nostres drets fonamentals i rebaixar-nos a servidors d’un Estat que ens subordina i ens escarneix sense cap mirament ni respecte. Doncs bon vent i barca nova, que com diu el poeta: tot està per fer i tot és possible.

            Com que del que es tracta és de pensar més en el demà que no pas en l’ahir, ara en tenim l’oportunitat democràtica de posar la primera pedra del nostre futur lliure. No ens enganyem però, el camí serà llarg i segurament que plé de dificultats, però és el camí. No n’hi ha d’altre que ens pugui portar a la plena llibertat.

I no és just ni seriós que hi hagi qui digui que no estem “prou madurs” o que no hi ha un consens prou generalitzat. Vull creure que no s’han recordat de tots aquells que han donat tota una vida de manera generosa i abnegada per exercir de catalans i que van esdevenir singulars i universals. No tinc prou espai per a enumerar-los. I de tots aquells altres que deixaren la vida durant el gran desastre de la guerra civil. I de tota aquella gran munió de gent, de tot ordre i condició, que, sobretot pel fet de ser catalans vàren tenir que emigrar cap un exili dur, perillós i sovint infrahumà. I de totes aquelles víctimes d’una repressió criminal que, més enllà de la bogeria de la pròpia guerra civil, foren aniquilades pel fet de ser persones rellevants i significatives de la societat catalana. Com que he dit més amunt que hem de mirar cap a l’endemà, deixaré aquí el llistat d’actius d’ordre superlatiu i incomparable que una nació com la nostra ha anat fraguant al llarg de molts anys i de segles.

Mireu, en realitat no es pot separar el que mai no ha estat unit, només cal reconèixer la nostra realitat, la lingüística, la cultural, l’econòmica, de les institucions, etc.. I tot sempre des de la no-violència, sense odis ni rencors. Caldria fer saber a la gent d’una vegada per totes que el concepte de “nació” aplicat a Catalunya és anterior al de “nació” aplicat a Espanya. Per tant, com que Espanya no té cap voluntat, ni bona ni dolenta, d’esdevenir una nació de nacions o un Estat plurinacional i no se n’han sortit d’acabar amb Catalunya, tot i que ho han intentat múltiples vegades, només hem estat una font d’ingressos molt important per a ells. I això s’ha d’acabar perquè, entre altres raons, no tenim res per a ingressar, tret dels dèficits, endeutament i les factures per pagar si és que s’han de mantenir els mínims socials a que com a país tenim dret.

És probable que Catalunya no estigui suficientment forta per tenir una vida independent, però és ben cert que ho està molt més que molts dels vit-i-dos països que s’han independitzat durant el segle XX i fins i tot més que no pas alguns dels quatre que ho han fet en aquest recent estrenat segle XXI. Principis fonamentals com són llibertat i justícia ens han de fer donar el pas d’una vegada per totes. No podem esperar més o ens anirem afeblint sense remei i ara sí, ara toca anar a votar independència: és el primer pas, seriós, valent i responsable. I, permeteu-me que ho digui, després de gairebé cinc anys de col·laborar lliurement a Nova Tàrrega amb escrits sempre didàctics en favor de la independència de Catalunya, crec que estic fora de tota sospita pel que fa al meu modest pensament i conviccions i penso també que des del respecte que sento per tots els que amablement hem llegiu us puc ben recomanar una formació que, al meu parer, reuneix totes les condicions el compromís, la honestedat i la lleialtat necessàries per agafar el camí de la  independència que Catalunya necessita. He tornat a veure gent plenament il·lusionada pel futur del seu país. Per fer-ho possible s’ha de votar a Reagrupament independentista, un servidor en sóc el candidat que en clou la llista per Lleida, i, com no podia ser d’altra manera, predico amb l’exemple. De tots plegats depèn que agafem el camí de la llibertat i de la dignitat amb tota la força que cal. Gràcies a tots i a totes per la vostra paciència, estímul i confiança.

Jaume Valeri d’Urgell

Independència, democràcia i treball“Ha arribat el moment que tots els homes bons surtin en ajut d’ells mateixos” (Horatio Nelson)

            En Joan Carretero va escriure al diari Avui el 18 d’abril de 2009 en aquell article Patriotisme i Dignitat “La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència”. Doncs precisament d’això tracta aquest escrit.

            Ara estem tots cridats, de bell nou, a votar a les eleccions de Catalunya (res a veure amb les autonòmiques que en diuen els integristes espanyols) i la papereta és, en democràcia,  l’arma pacífica més poderosa que un poble té a les mans. Convé no oblidar-ho. Penseu que tots aquests polítics professionals només tenen por de veritat a les urnes, principalment al moment d’obrir-les per a fer el recompte dels vots. I el pròxim diumenge dia 28 no serà cap excepció, ans al contrari, ja que aquesta vegada l’independentisme s’hi presenta d’una manera oberta i transversal i aquest fet és una autèntica novetat i constitueix una fita històrica.

            Com deia, aquests polítics tenen més por a les urnes que no pas a tots els seus nefastos desencerts per clamorosos que hagin estat. De fet, ja ho estem veient, aquí ningú no fa autocrítica de cap mena i això ho diu gairebé tot d’ells. Tots es comporten com a víctimes, i a fe que no albiro pas el per què, més quan les úniques víctimes de veritat som nosaltres: els ciutadans de Catalunya que, en paraules del mestre Joan Solà (recentment traspassat) “estem subordinats i som escarnits”.

            Acabava l’escrit de la setmana passada dient que vivim un moment decisiu, un d’aquells en que tot es pot orientar molt bé o malament i que només calia que els ciutadans no ens quedéssim a casa i anéssim a votar amb valentia a favor de la independència. Doncs bé, modestament i com a base argumental intentaré reflectir, a grans trets, la situació de com ens trobem, el context, les perspectives i les eines de que disposem.

            El context és lamentable, trist, negatiu i de pura desafecció de la gent, amb una situació econòmica que, més que lamentable, és molt perillosa. Tenim més d’un 17 per cent d’atur i un 40 per cent del jovent no té treball. No estem bé de salut política, econòmica i social. Tenim una societat esgotada de tanta lluita estèril i frustracions constants. La tant cantada unitat de les esquerres, origen dels dos tripartits, autojustificada com a garantia protectora d’unes suposades classes encara no prou “madures” (segons les forces del tripartit i també les de l’oposició) per a poder assumir la llibertat del seu país, de tant paternalistes i protectors el que han assolit és que, en lloc d’integrar-se més tota aquesta gent, se sentin més reforçats en llur espanyolisme híbrid agermanat amb un catalanisme maldestre i malfiat.

            Si fóssiu espanyols més que no pas cap altra cosa, us faríeu catalans amb els plantejaments que han fet fins ara els partits al govern?. Un servidor no, ja que d’entrada no serveix per a res, més enllà de tenir de suportar una carga impositiva de les més elevades de tot Espanya, ultra tenir que aguantar l’escarni de tota la resta dels espanyols d’una manera sistemàtica. La veritat és que quan tota aquesta gent vegi que ser català voldrà dir el que ha de dir en tant que catalans d’una Catalunya lliure i sobirana, ho tindran definitivament clar i optaran per ser-ho en les mateixes condicions que el que més. Per ser-ho amb tots els drets, deures i la plena assumpció de la identitat, valors i cultura catalanes.

            Les perspectives passen per destacar i reforçar els valors de la nostra nació d’una manera total i sense fissura. Destacant que no és missió ni potestat de l’actual Tribunal constitucional el dir-nos si som o no som una nació. Aquest fet resta totalment fora de les seves atribucions jurídiques. Ras i curt, s’han excedit en les seves funcions constitucionals i han anat massa enllà.

            Una línia de treball s’haurà d’encaminar a desterrar de la ment dels ciutadans les pors i les fal·làcies mediàtiques i ordinàries de la nostra classe política. Perquè sinó fos així, ara l’independentisme ja tindria les màximes possibilitats reals d’esdevenir una força majoritària al Parlament català atesa la gran quantitat de manifestants independentistes que van sortir al carrer el 10J entre altres joioses evidències.

            Mireu, si som una nació, que ho som diguin el que diguin tots plegats, tenim tot el dret de cercar el nostre Estat polític. Això ho saben totes les nacions lliures del món, i Espanya també. Els únics que semblen no tenir-ho clar són els catalans que, o bé no aniran a votar, o votaran en blanc o votaran als actuals partits autonomistes d’esquerra, de centre o de dreta, per pura covardia o, el que és més greu, per afecció a un sistema que els domina mental i psicològicament. Un servidor tinc amics que lluiten per sortir-se’n d’aquesta nefasta paròdia mental tot i reconèixer que els costa i que potser, fins i tot, no se’n sortiran aquesta vegada. Però al menys ho intenten.

            És tanta la capacitat seductora de les grans maquinàries partidistes que molts abrandats independentistes hi acaben sucumbint. Tenen mitjans de tot  ordre amb els quals acaben convencent, o adormint, als més durs adeptes de la llibertat. El sistema els ho fa possible i juga sempre al seu favor. Tot i així tindrem l’oportunitat de poder ser més valents que mai: només caldrà agafar una papereta d’una força independentista, ferma i seriosa i anar-la a dipositar a la urna el dia 28N. Això pot fer estralls a la mediocritat de la majoria dels actuals polítics i a la perversitat del sistema que els alimenta. Sinó poden defensar la nostra llibertat i la nostra dignitat que es quedin a casa, els polítics és clar.

Jaume Valeri d’Urgell

Fer independentisme“Nosaltres matem el temps, però ell ens enterra” (Joaquín M. de Assis)

            Sempre són dies durs per a un patriota aclaparat per les infàmies polítiques. Naturalment també pels resultats electorals al nostre parlament que s’han donat d’una manera força limitada. Però, malgrat tot, s’ha posat l’independentisme a primera línia. Ara es tracta de mantenir-lo viu, actiu i constant i més transversal que cap altra opció ideològica. Car l’independentisme, que no és una ideología en si mateix, les respecta totes, totes les que es fonamenten en principis veritablement democràtics.

            Mani qui mani, el nostre país seguirà convulsionant-se en aquest cul-de-sac en que els poders de l’Estat espanyol s’han obstinat desacomplexadament a ensorrar-lo. I vist el grau de sensibilitat, l’absoluta absència de respecte i de claríssima voluntat involucionista per part dels poders polítics estatals, caldrà, més que mai, mantenir la fermesa independentista i tots els seus valors de llibertat com la via més determinant.

            Tinguem sempre clar que el procés d’independència només depén de nosaltres: els catalans, els d’origen, els de voluntat, els d’adobció i també de tots aquells que sentin la llibertat com un valor suprem i irrenunciable. Perquè, en definitiva, la independència és primer que res llibertat. Llibertat suprema i responsable. I la llibertat és un dret de les persones i dels pobles, reconegut sense pal·liatius en totes les declaracions i tractats internacionals actuals.

            Hi ha independentistes que plantejen una permanent confrontació democràtica com a estratègia constant. Segur que s’ha de fer per mantenir les constants vitals de l’independentisme, però, més enllà d’aquesta constant cal rearmar-se reforçant els valors més pràctics de la gestió del dia a dia, que són tots aquells que els ciutadans, per raons òbvies, copsen amb més immediatesa. La independència no és cap filosofia, ans al contrari, és una realitat que hem d’assumir pel nostre bé. El seu full de ruta no és pas fàcil, és lògic, perquè té un component de clara confrontació rupturista amb el sistema dominant que, en el nostre cas, s’ha aviciat de forma clarament malvolent en contra de tots els nostres interessos històrics, culturals, linguístics i econòmics.

            La independència vol convicció, però també atreviment i fermesa si es vol esdevenir un país normal, lliure i pletòric, amb un estat polític propi com tenen tots els països normals i lliures del món. Els meus arguments no pretenen servir com un full de ruta per anar fen durant quatre anys, sinó per fer constanment accions pràctiques i efectives en favor dels nostres drets i llibertats. I, més enllà del relat que puguem escriure durant aquesta relativament nova etapa de govern, cal fer imprescindible la necessitat objectiva i definitiva de la independència com l’única solució de futur. I és desitjable que tots els independentistes ho puguem tenir ben clar.

            Un servidor, que pertanyo a l’associació política Rcat. esdevinguda  extraparlamentària en les darreres eleccions, no tinc cap inconvenient en manifestar que actualment els meus representants més directes al Parlament són els parlamentaris independentistes de SI, ras i curt. Ells tenen tota la meva confiança, i tot i que pugui discrepar de les seves estratègies, són els qui tenen la veu parlamentària de l’independentisme. Només demano que mantinguin una actitut digna i ferma, sense renúncies, en favor de la nostra independència. La qual cosa no vol pas dir que hagin de primar la permanent confrontació per sobre de propostes sòlides, amb capacitat i garanties d’èxit.

            Diria que més que el futur, l’independentisme té un present il·lusionador amb el qual ha de bastir llur creixent realitat. Veig aquesta legislatura bastant previsible en la línia de la divagació nacional: les forces majoritàries al Parlament seguiran divagan amb tòpics com “el dret a decidir” o el “nou pacte fiscal” encara que amb un sentit molt més responsable i ajustat a la crítica realitat econòmica. Com que a la pràctica es mantindran en la exausta via autonomista no se’n podran sortir d’una manera clara i no se’n sortiran. Durant massa temps el tripartit ho era tot i va col·lapsar una bona part del país, ara CiU també ho serà tot i només a endreçar dèficits i administrar misèries ja tindran feina a governar. Però cada vegada la independència és farà més evident i necessària. No hi ha cap altra via possible dins d’aquesta Espanya. I la societat estarà cada vegada més preparada per aquest repte, com ho estan ja moltes de les elits empresarials que les estan entomant per totes bandes. L’economia hi té un pes molt important i es farà notar.

            També des dels Ajuntaments s’haurà de marcar un compromís amb el procés d’independència i amb la regeneració democràtica de la política, possiblement amb una més alta participació ciutadana. La democràcia participativa s’haurà de fer més real i haurà d’esdevenir un autèntic compromís dels futurs governs locals. Hi ha masses Ajuntaments que campen com poden, sense nord hi amb molt poc sentit de país, molt independents i gens independentistes. Molts han creat forats econòmics innecessaris sense que hagi millorat el benestar els seus ciutadans, ans al contrari, l’han empitjorat. Aquest serà un àmbit que totes les forces polítiques s’hauran de mirar amb molta més atenció i responsabilitat, l’independentisme també, sembla obvi.

Jaume Valeri d’Urgell

El Reagrupament independentista o l’independentisme de Reagrupament a les eleccions“Res no és, tot esdevé” (Georg W. F. Hegel)

            Diré d’entrada que Reagrupament és una força política estructurada en una associació i constituïda en partit només a efectes legals electorals d’acord amb la legislació vigent. És absolutament transversal a qualsevulla ideologia, i ho és en el sentit més ampli que es pugui arribar ha entendre. Aquest valor és el que ha fet possible el reagrupament o aplegament de persones vingudes dels quatre vents, cap de les quals no és un polític professional en la justa apreciació del terme. Més aviat el contrari: són professionals que procedeixen de tots els àmbits de la societat, com són el món de l’empresa, del treball, de l’administració, l’ensenyament, la sanitat, la justícia, la universitat, etc., que s’apleguen per fer política de veritat en favor del país, sobre la base del màxim compromís amb els nostres valors ètics i morals com a poble, àdhuc republicans. Molts d’ells amb una llarga tradició de militància partidista en partits sobretot catalanistes i nacionalistes. Però també n’hi ha que no tenen cap experiència militant d’ordre partidista que actuen amb la ferma convicció de la llibertat de Catalunya, el seu país, aquest que, alguns, al marge dels seus orígens, volen i estimen com a seu.

            Al nostre país, ara menys que mai, no el podrà salvar cap ideologia per sí mateixa. Ni cap acció encaminada i compromesa amb l’alliberament nacional, però subjecta a  un únic projecte ideològic, pot oferir les garanties suficients amb que, més enllà del propi sectarisme i dels valors d’un projecte social que li siguin inherents, pugui aplegar la màxima base de ciutadans possible. És a dir, no pot ser que vulguem la independència com a país i la seva llibertat, sempre i quan només sigui sota la nostra exclusiva visió de la societat, sigui aquesta de dretes, d’esquerres, de centre dreta o de centre esquerra. D’ací que la transversalitat suposi la única garantia per a poder treballar, amb generositat i sense traves, en favor de la legítima llibertat que ha de culminar amb la definitiva independència de Catalunya. Primer alliberem-nos i després democràcia, democràcia i més democràcia, amb rigor, austeritat, coherència, transparència i responsabilitat. Aquest és el compromís transversal de Reagrupament, que junt amb el de la regeneració democràtica de la política, conformen el nucli central dels seus reptes més immediats. També té un projecte social basat en els valors suara esmentats i reflectit en la seva declaració programàtica “Ordenant el nostre futur lliure” que fa propostes concretes per una acció de govern immediata, si calgués. Tot i que primer són els dos grans objectius sense els quals res de substancial és possible al nostre país.

            La síntesi del compromís electoral de Reagrupament consisteix en l’autoexigència radical de treballar per la llibertat, la democràcia i la independència, fins a l’assoliment d’un Estat propi per Catalunya. Amb un determinat rebuig frontal a les tàctiques a curt termini, a les pràctiques localistes interessades, a les mentalitats burocràtiques i burocratitzadores i a tots aquells interessos que siguin aliens a la Nació catalana, com ho són el ja superat autonomisme, la castradora dependència i la permanent subordinació que ens omple d’indignitat.

            Reagrupament assumeix amb volguda responsabilitat tots els reptes que té el país en camps com l’economia i el finançament, l’ensenyament, l’educació i la sanitat, el territori i les infraestructures, la cultura i la llengua i una molt essencial internacionalització de Catalunya en tots els fronts. Fins aquí, tots els arguments, més o menys ordenats (o clarament desordenats), que en síntesi presenta Reagrupament Independentista a les pròximes eleccions. Podem ben dir que són tant determinants com ambiciosos, però, són els únics per sortir d’aquesta pendent de decadència en que ens trobem perduts i en clara davallada.

            L’actual horitzó (que no podem perdre de vista) ens diu que, atès que els fets són més que evidents pel que fa a la fi de la Transició espanyola, val més que els catalans (i els que no se’n senten també) ens en donem per assabentats d’una vegada per totes: la Transició s’ha acabat i amb ella qualsevol de les remotes esperances que va crear. El lent degoteig dels traspassos ha quedat estroncat fins a nova ordre. I no volen servir ni més cafè (d’aquell generalista) sinó és que es faci molt necessari en funció dels interessos de qui ostenti el poder general de l’Estat espanyol (qui, a fí de comptes és l’únic que fa i desfà). Perquè ens  entenguem: només quan l’aritmètica parlamentària ho pugui fer recomanable (per a ells) i en cas d’extrema necessitat.

            Naturalment, a més inri, aquest joc pervers també té trampa, no és un joc net: i doncs, què us pensàveu catalans?. El gran Poder (TC) acaba d’assentar jurisprudència al decapitar i mutilar l’Estatut de 2006, deixant més que clar el dret de permanent intervenció i/o recuperació, si cal o volen, dels àmbits transferits. Amb l’agreujant d’haver deixat oberta la porta dels recursos en contra de la llengua (en principi) i en contra de tot allò català que els pugui suposar una renda electoral. En fi, han aixecat (una vegada més) la veda en contra nostra.

            Que per no tenir, no tenim ni el dret a autodefinir-nos ni la capacitat legal de fer-ho. Ells són els únics que poden dir si som una nació o un apèndix d’Espanya, i així ho han decidit (que som un apèndix i res més) a través de la sentència que conclou que Catalunya no es una nació en termes jurídics constitucionals. Doncs amén, i visca Catalunya lliure!!.

Jaume Valeri d’Urgell

Vénen turbulències….“És un estrany propòsit perseguir el poder i perdre la llibertat (Babeuf)

            Lluny de voler emular el nou poemari de la Sara Bailac, només li prenc prestat el títol perquè s’escau al meu punt de vista del que s’esdenvindrà a partir d’ara en l’acció política del nostre país. També perquè els quaranta-tres poemes de la Bailac són una pura delícia i la influència dels seus versos i de la seva prosa m’han provocat una forta sotragada reflexiva. Per això m’ha semblat que el títol serviria als meus propòsits polítics. Propòsits, d’altra banda, absolutament subjectius, però que un servidor, modestament, ho veig com ho veig.

            Ens hem de congratular de tenir un nou govern amb un nou president al cap davant que vol fer les coses bé: com ha de ser. Tot i que els que l’han precedit en el temps també ho havien fet igual, és a dir, amb la mateixa voluntat i propòsits. Un servidor em sento satisfet de tenir un president competent i ben preparat per a la tasca que haurà d’abordar en aquest mandat, tot i les meves clares discrepàncies en la línia més essencial del que jo crec hauria de propugnar el govern d’una nació que té urgències que només podrà superar des de la plena llibertat i amb l’exercici de la seva sobirania.

            Malgrat les citades discrepàncies, prou clares i determinants, si un servidor hagués tingut alguna influència pel que fa a l’estratègia a seguir en la seva investidura per part dels independentistes, hauria optat per aconsellar abstenir-se en la primera votació. Més encara una vegada escoltat el  parlament del candidat en el que substancialment hi havia un clar compromís en l’aspecte del plé desenvolupament nacional. És segur que els independentistes, tots, els parlamentaris i els extraparlamentaris volem anar més enllà i més ràpid, però no s’hauria d’haver votat en contra de qui reclama el dret a decidir. Els independentistes, atesos els resultats electorals, també ens hem d’esforçar per omplir el nostre discurs polític i ampliar la nostra estratègia parlamentària més enllà dels principis fonamentals de l’independentisme actiu.

            La radicalitat dels plantejaments independentistes no ha de contraposar-se amb una gestió intel·ligent i responsable d’ordre parlamentari. És evident que tampoc no som uns fonamentalistes, per tant, atès que cap opció independentista no va obtenir una majoria prou qualificada (i alguns ni això), ens toca no perdre ni una de les possibles oportunitats que anirem tenint per seguir fen pedagogia de la independència. Que és com dir que s’ha de seguir picant pedra i treballar amb la màxima fermesa, també amb la deguda humilitat, per avançar cap a la plena llibertat nacional. Els ciutadans ho aniran entenen millor que de cap altra manera. Si més no, que la exercida des d’un cert fonamentalisme personalista com la que es va evidenciar al Parlament per part de SI. També faig extensiva la meva apreciació a ERC, que després dels seus nefastos resultats electorals, sembla que hauria de tenir molt més clar el reforçar el seu malmés i escorat costat nacional. No van anar així les coses i només puc fer que lamentar-ho.

            Provablement CiU hagués estat disposada a negociar algun tipus de pacte per la investidura (en primera instància) amb ERC i SI si aquests haguéssin volgut ho mostrat un cert interés. Primer haurien evitat el pacte posterior amb els socialistes. Segon; possiblement SI n’hauria pogut treure grup propi, la qual cosa seria molt important per l’independentisme parlamentari i ERC hauria demostrat que havia entés el que li ha passat i es posava a rectificar llur estratègia amb prestesa i intel·ligència. Tercer; s’hauria conformat un bloc nacional tàcit que, tot i les seves diferències, podria representar una clara reorientació i compromís de cara a l’acció de futur. Quart; i no poc important, s’hauria guanyat dos dies de cara a les greus urgències que té el país. Però les coses han anat com han anat i som on som.

            No sé que més va posar en relleu el debat d’investidura. Però sí que m’hagués agradat que hi hagués posat tot el que he esmentat i crec que el senyor Mas ho va posar relativament fàcil perquè fos així. Penso que hi va haver poca visió política per part dels independentistes i ho lamento.

            Ara tothom espera els primers resultats tangibles d’aquest nou govern, i no ens podem enganyar, aquests començaran per dins de casa. Perquè en definitiva, com que no hi ha més cera que la que crema, amb un endeutament que esborrona i una crisi que ho embolcalla tot, les retallades i les imposicions imaginatives que gravitaran a les nostres espatlles, seran els primers signes d’enduriment que notarem. Administrar la misèria imposada serà la constant i com s’ho faran els nous protagonistes?. Molt em temo que amb grans dificultats. Sobreviurem políticament tots plegats?. Segur que sí però amb grans incògnites de cara al nostre futur. Serà ací on cada vegada agafarà més força la independència i Mas ho sap. Per tant els nostres anhels seguiran vius i en franca extensió i com que hem vist com les gasta l’Estat caldrà estar amatents a les segures turbulències que el sistema ens depararà. La independència de Catalunya no és una qüestió solzament de fe, que només acabaria per conformant-nos, és també una qüestió de dret, voluntat, convicció i fermesa. I cal que el nostre President i el nou govern tinguin ben clar que en democràcia la llibertat nacional és possible i que la independència n’és el camí.

Jaume Valeri d’Urgell