Arxiu 25/jul/2009

De què anirà la pel·lícula?

Apunt de Jordi Comas, associat a Reagrupament de Matadepera

Les eleccions són com les pel·lícules, si fem un esforç de síntesi, sempre som capaços d’afirmar que “van d’alguna cosa”, que tenen un eix central, una gran pregunta a respondre. Evidentment el tema del què van uns comicis no és neutre, per això tots els actors que hi participen intenten fer una abstracció valorant quin seria el debat central que els beneficiaria. I expliquen als votants que les eleccions, efectivament, van d’això o d’allò altre.

Tots els comicis tenen unes determinades circumstàncies econòmiques socials i polítiques que marquen l’agenda de temes. Però això a alguns tant els fot, no hi ha límits ni riscos. Com que estan acostumats a prendre per imbècils els electors i que en facin cas omís, es pot arribar a l’extrem del PSOE; que en les darreres eleccions tornava a dir que el tema era el “perill” del retorn de la dreta. S’hi val exhibir fotos de polítics jubilats d’altres continents i tot!
Tot i que encara falta molt, crec que ja podem albirar de què volen que vagin les pròximes eleccions les principals formacions polítiques catalanes.
L’operació de la Casa Gran augura que CiU voldrà que siguin una tria entre un govern sucursalista i ineficient enfront un govern d’obediència nacional competent. Una tria que permet posar a la llista un socialdemòcrata rere un lliberal; i fer campanya amb López Tena i Duran Lleida. A la Casa Gran hi caben tots, oi?
El PSOE anirà a parar on sempre. No crec que tinguin nassos de tornar a fer sortir el mite del gran gestor Montilla (ni fets, ni paraules), ni el del “gobierno amigo”. Aniran a les essències: dretes i esquerres, sense explicar exactament la diferència entre uns i altres. Sortirà el mite del pacte CiU-PP i hi haurà una certa batalla per la centralitat. Acusaran a CiU de radicalitzar-se (el clima hi ajudarà), i intentaran carregar contra els socis de govern presentant-los com un llast. Un sofà sense carisma ni personalitat per president com a opció més segura. Un sofà d’esquerres, és clar.
I ERC? Buf… Suposo que vendrà els grans avenços en construcció nacional, ens recordarà com ens ha canviat la vida des que governen les esquerres que subvencionen escoles de l’Opus Dei i tornarà a escenificar l’equidistància asimètrica. Que consisteix en demanar la proclamació de la independència a Mas, si vol el seu suport, i demanar-li a Montilla unes quantes conselleries per fer polítiques… d’esquerres, naturalment.
IC-V dirà que les eleccions van de… s’ho imaginen? Dretes i esquerres! El mateix que el PSOE -quina novetat. I amb els altres no els entretinc perquè no m’interessen.
Això és el que podríem preveure avui, certament. Però sembla evident que les eleccions aniran d’alguna altra cosa després de com s’ha resolt el finançament i de la imminent sentència de l’Estatut. Amb l’escenari que s’albira, per molt que ho defugin, els partits hauran de respondre a la pregunta: i ara, què?
A totes les previsibles estratègies que he apuntat, és inevitable afegir-hi que els aspirants a President de la Generalitat hauran de dir quin és el seu horitzó de País. Quan Espanya ens diu que sempre serem la mamella de la que xuclar i ens posi per escrit quin és el marc d’autogovern que està disposada a acceptar pels propers 25 anys, els candidats com a mínim hauran de dir el què els sembla.
I aquí és on la cosa es posa interessant. No sé si CiU podrà fer aquesta campanya amb Duran i López Tena, com els deia abans. No sé quina campanya pot fer un president de la Generalitat amb carnet del PSC-PSOE, acompanyat de “ministros del Gobierno de España”. Segueixo sense saber què pot dir ERC. Parèntesi: En el fons tinc la sensació que el que el seu problema, per comptes de què dir, serà com fer que sigui creïble per part del seu electorat. Fins i tot IC-V té en perspectiva un paper ben galdós (tindran els nassos de parlar de federalisme?).
El que si que sé és quina campanya farem una colla de ciutadans el 2010. Direm que el que toca és triar entre la unió que ofereixen els espanyols o la sobirania. Que la pregunta és nació o “comunidad autónoma de régimen común”. Que les pròximes eleccions, diguin el que diguin els altres partits, van de decidir què fem com a País, veient que el desenvolupament de l’autogovern està en un atzucac irresoluble i que anem perdent pistonada mentre pensem cap on anar.
Potser per això últimament estic força optimista, perquè crec que per primer cop les eleccions aniran del nostre tema. Potser per això tinc la impressió que no s’avançaran i que el govern esgotarà la legislatura. Perquè com més s’allunyi la convocatòria del que s’està a punt d’esdevenir, més possibilitats tindran tots els partits de fer-nos creure que les eleccions van d’una altra cosa. Que Madí, Zaragoza i Vendrell vagin pensant com respondran la pregunta. Sense els seus recursos, ni els seus equips professionals, nosaltres ja estem anant barri a barri, poble a poble, i ciutat a ciutat, explicant la nostra resposta.

No hi ha Comentaris

No al no sistemàtic

Joan Vila, associat a Reagrupament de Terrassa

Per descomptat que no podem estar d’acord amb el nou finançament. Ni amb l’abús dels cabals públics per a fer-nos combregar amb rodes de molí les bondats d’un finançament que ni es creuen els propis càrrecs polítics dels partits del tripartit (excepte en Saura).

Ni amb el prohibicionisme sistemàtic, emprat com a coartada d’un govern, en un desesperat intent de no semblar un mal govern. Ni amb l’abandó de les pròpies responsabilitats quan els nostres honorables i molt honorables dirigents s’han d’enfrontar amb la crua realitat de la seva incompetència davant de fets consumats. Com ara el nou finançament.

Com l’estació d’alta velocitat que no deixaran que existeixi al Prat fins que no n’hi hagi a Barajas. Com la vergonya de l’única carretera que ens ofereix l’Estat per comunicar-nos amb Occident: la N-II! Com la constant i sistemàtica decapitació teledirigida de qualsevol iniciativa innovadora, emparant-se en una administració, una burocràcia i una funció pública dignes de l’Espanya del segle XIX.

Mentrestant els catalans ens hem de conformar amb la franquesa i valentia d’algunes persones dignes de ser respectades com a tals, com en Sala Martín, en Joan Carretero, en López Tena, fins i tot en Joan Laporta…; amb el Barça del triplet; amb la T1; amb el 25% d’una cistella d’impostos…

Però nosaltres, la gent de Reagrupament, no ens podem permetre de caure en el no sistemàtic. El nostre missatge sempre ha de ser positiu i en positiu: no estem en contra del nou finançament, sinó per exemple si ara hem d’estar contents perquè gestionarem des de la Generalitat el 25% d’una part dels impostos recaptats a Catalunya, com ens hauríem de sentir si gestionéssim el 100% de TOTS els impostos que es recapten a Catalunya?

No estem contra la majoria de Govern actual, sinó que la volem millorar, si convé desplaçant-la, amb polítics sorgits del poble i que treballin per al poble, amb generositat, renunciant per definició al vitalici que representa la política professional. No volem més polítics sorgits del partit i que treballin per la quota de poder i el vitalici propi i del partit.

No estem contra la gestió del Govern actual, amb especial menció de la ineptitud del Sr. Saura i del seu escuder Sr. Boada, sinó que la volem millorar amb les alenades d’aire fresc que significarà la rotació provocada per la limitació de mandats i l’obertura de les llistes electorals, amb circumscripcions més pròximes al ciutadà, i obrin la política als professionals de vàlua provada en cada sector.

I, sobretot, sobretot, no estem en contra d’Espanya, ans al contrari: volem veure als espanyols més feliços sense nosaltres, aquesta pesada càrrega que els representem, per la felicitat dels quals nosaltres, en un esforç suprem de generositat, estem disposats a sacrificar-nos i, proclamant unilateralment la independència, lliurar-los del difícil tràngol que per a ells representaria haver-nos de fer fora, ara que no poden fer-ho amb la força de les armes.

Sempre construint. Sempre creant. Sempre innovant.

Després d’haver-la aconseguit, segur que sabrem gestionar la nostra llibertat com a poble. Perquè som gent de tota mena, condició i coneixements al país.

Com els que estem entrant a formar part del projecte Reagrupament.

Però mentrestant, sense obviar que no estem sols, el nostre missatge no pot anar a remolc del no. El nostre missatge i el nostre treball han d’anar a favor del sí i de la persecució incansable dels nostres objectius, independentment de les reaccions que el nostre pas provoqui.

És a dir: ben a l’inrevés d’allò a que ens tenen acostumats els polítics actuals.

2 Comentaris

L’endemà de la independència

Apunt de Jordi Miralda, associat a Reagrupament de Terrassa

Els associats a Reagrupament tenim a partir d’ara una feina molt important: treure la por a la gent i transmetre l’entusiasme que sentim pel projecte independentista a tants catalans com puguem. Molts catalans estan farts de la mediocritat dels polítics del nostre país, i busquen quelcom que els il·lusioni.
Per això, cal que la nostra proposta per la independència sigui seriosa, realista, engrescadora per a tots i concreta. I amb aquesta idea, m’agrada imaginar-me com serà l’endemà de la declaració unilateral de la independència des del Parlament de Catalunya, un cop aconseguida la majoria absoluta d’autèntics independentistes.
M’imagino, en primer lloc, tothom anant a la seva feina amb normalitat, a treballar pel país. Els mestres i nens a les escoles, els metges a atendre els pacients, els constructors a les seves obres, els treballadors de les empreses a manufacturar els seus productes, els mossos d’esquadra a vetllar per la seguretat dels ciutadans, els artistes a generar cultura, perquè així és com construïm la nació catalana. Les coses habituals de la nostra vida seguiran essent les que esperem en un estat democràtic, però disposant de tots els nostres recursos i podent decidir el nostre destí com un país normal, sense haver de buscar excuses per poder sobreviure com a minoria marginalitzada.
El govern català provisional haurà de treballar per aconseguir tot el reconeixement internacional que sigui possible. També a casa nostra, es demanarà a les empreses i institucions que declarin la seva adhesió al nou Estat català, perquè deixin d’enviar automàticament els diners dels impostos a l’Estat espanyol. A la Unió Europea sol·licitarem ser un nou estat membre, i el reconeixement com a estat de l’eurozona per part del Banc Central Europeu.
A part d’això, la tasca més important del govern provisional de Catalunya serà la de fer un cens de ciutadans catalans, i convocar les primeres eleccions democràtiques per a un estat català. Qui seran els ciutadans de Catalunya? Jo crec que ho haurien de ser tots aquells que ho vulguin ser i compleixin uns requisits molt simples: o bé haver nascut a Catalunya, o bé ser fill de pare o mare nascuts a Catalunya (o descendent d’exiliats polítics), o bé haver residit i treballat a Catalunya durant els últims X anys, on X serà un número raonable a determinar. A part d’això, caldrà simplement assegurar-se de satisfer les normes de la Unió Europea per atorgar la ciutadania. Res d’exàmens de català o altres certificats de catalanitat: si algú no coneix prou bé la llengua pròpia del país, l’estat ja li facilitarà la forma d’aprendre-la.
Immediatament després de la declaració d’independència, el govern català hauria d’establir unes oficines on la gent s’aniria a registrar com a ciutadans per un procediment molt senzill, simplement signant un document on manifesten la seva voluntat de ser ciutadans de Catalunya. Cap problema per als que no ho vulguin ser: poden mantenir la seva ciutadania espanyola, i seguir residint i treballant a Catalunya igual que qualsevol altre ciutadà de la Unió Europea. I els que vulguin tenir doble ciutadania, catalana i espanyola? Penso que l’Estat català tampoc no hi hauria de posar cap pega: ja decidirà el govern espanyol si això els està bé.
Tan aviat com pugui enllestir-se el cens electoral, es podran convocar eleccions on hi participaran tots els partits polítics que s’hagin registrat com a partits catalans. Hi haurà moltes propostes diferents sobre el programa polític i social que ha d’aplicar el govern de Catalunya. Els ciutadans catalans aniran a votar a les primeres eleccions democràtiques pròpiament catalanes, i d’aquí sorgiràun govern ja definitiu que es posarà a la feina per aplicar el seu programa.
Com respondria l’Estat espanyol? Podrien dir que la nostra declaraciód’independència és il·legal i inconstitucional, i que ens “deixem estar d’aventures”. Ja ens podrien venir al darrera amb un flabiol sonant. Podrien enviar la seva policia, potser amb alguns tancs d’acompanyament, a clausurar la Generalitat i les seves oficines. Si arribessin a aquest extrem, els nostres polítics elegits haurien d’anar a la presó amb el cap ben alt, i tots els ciutadans que els hauríem elegit sortiríem a manifestar-nos per exigir el seu alliberament i la devolució dels poders a la Generalitat. Nosaltres guanyaríem al final per un motiu molt senzill: un estat democràtic no pot anar contra la democràcia.
Ja sabem, doncs, el que hem de fer: convèncer la gent presentant un pla concret i real per la independència que beneficiarà a tothom i ens donarà una nació catalana oberta al món i al progrés, lliure, integrada i democràtica, on tots seran benvinguts. Fins que tinguem prou vots per arribar a la majoria absoluta.

No hi ha Comentaris

Conte per a nens (i adults)

Apunt de Xavier Palet, associat a Reagrupament a Sant Cugat

Tots els dies, 10 homes es reuneixen en un bar per xerrar i beure cervesa. El compte total dels deu homes és de 100 €. Acorden pagar de la manera proporcional, amb la qual cosa la cosa seria més o menys així, segons l’escala de riquesa i ingressos de cada un: Els primers 4 homes (els més pobres) no paguen res.

El 5è paga 1 €. El 6è paga 3 €. El 7è paga 7 €. El 8è paga 12 €. El 9è paga 18 €. El 10è (el més ric) paga 59 €.

A partir de llavors, tots es divertien i mantenien aquest acord entre ells, fins que, un dia, el propietari del bar els va ficar en un problema: “Ja que vostès són tan bons clients, “els va dir, “els reduiré el cost de les seves cerveses diàries en 20 €. Els tragos des d’ara costaran 80 €. ”

El grup, però, va plantejar seguir pagant el compte en la mateixa proporció que ho feien abans. Els quatre primers van seguir bevent gratuït; la rebaixa no els afectava en absolut. Però què passava amb els altres sis bevedors, els que realment paguen el compte? Com havien de repartir els 20 € de rebaixa de manera que cada un rebés una porció justa? Van calcular que els 20 € dividits en 6 eren 3,33 €, però, si restaven això de  la porció de cada un, llavors el 5è i 6è home estarien cobrant per beure, ja que el 5è pagava abans 1 € i el 6è 3 €.

Aleshores el barman va suggerir que seria just reduir el compte de cada un per, aproximadament, la mateixa proporció, i va procedir a calcular la quantitat que cadascú hauria de pagar. El 5è bevedor, el mateix que els quatre primers, no pagaria res: (100% d’estalvi). El 6è pagaria ara 2 € en lloc de 3 €: (estalvi 33%). El 7è pagaria 5 € en lloc de 7 €: (estalvi 28%). El 8è pagaria 9 € en lloc de 12 €: (estalvi 25%). El 9è pagaria 14 € en lloc de 18 €: (estalvi 22%). El 10è pagaria 49 € en lloc de 59 €: (estalvi 16%). Cadascun dels sis pagadors estava ara en una situació millor que abans: els primers quatres bevedors seguien bevent gratis i un cinquè també.

Però, un cop fora del bar, van començar a comparar el que estaven estalviant. “Jo només vaig rebre un euro dels 20 € estalviats,” va dir el 6è home: i va assenyalar el 10è bevedor dient “Però ell va rebre 10!” Sí, és correcte, “va dir el 5è home. “Jo també només estalvio 1 €; és injust que ell rebi deu vegades més que jo “.” Veritat!! “, va exclamar el 7è home.” Per què rep ell 10 € de rebaixa quan jo  he rebut només 2? Els rics sempre reben els majors beneficis!” “Un moment!”, van cridar els quatre primers al mateix temps. “Nosaltres no hem rebut res de res. El sistema explota els pobres!” Els nou homes van envoltar al 10è i li van donar una pallissa.

La nit següent el 10è home no va anar a beure, de manera que els nou es van asseure i van beure les seves cerveses sense ell. Però a l’hora de pagar el compte van descobrir una cosa inquietant: Entre tots ells no ajuntaven els diners per pagar ni tan sols la meitat del compte.

I així és, els catalans són els que més paguen perquè són els que més riquesa produeixen, en conseqüència haurien de gaudir de grans avantatges. La comunitat que paga més impostos són els que haurienrebre majors beneficis.

Poseu impostos molt alts, ataqueu-los per ser els que més produeixen, i el més probable és que no apareguin mai més. De fet, és gairebé segur que començaran a beure en algun bar a l’estranger on l’atmosfera és una mica més amigable.

2 Comentaris

El llarg camí cap a l’IES-PSOE

Apunt de Josep Ginebra, associat a Reagrupament

Quan a l’any 1979 es va votar el referèndum de la constitució Espanyola, ERC va ser l’únic partit important que va demanar el vot en contra. Tot i que en aquells moments ERC encara era un partit pràcticament clandestí perquè va ser l’últim a ser legalitzat, el 1980 va treure 14 diputats que van ser determinants per barrar el pas al PSC-PSOE de la LOAPA, de Filesa, de l’Alfonso Guerra, del GAL, d’en Roldan i de 20 anys d’ofec polític i econòmic de Catalunya des dels seus governs a Madrid.

L’any 1984 en Carod, en Carbonell i en Benach es van estrellar com a candidats de “Nacionalistes d’Esquerra” i van ser en part responsables de la davallada de l’ERC d’en Barrera. Qui l’hi havia de dir a l’Huguet quan a la nit d’aquelles eleccions brindava perquè la Generalitat no seria del PSOE, que acabaria fent de crossa del segon govern del PSOE a la Generalitat? Ara els de l’Huguet es presentaran com a “Esquerra”, sense “Nacionalistes” al davant, i tornaran a arrossegar a la baixa el que queda del partit d’en Barrera. I si la nata que es clavaran no serà com la de fa 25 anys, serà en part gràcies a que ara tindran la maquinària socialista treballant a favor.

L’altre dia escoltant en Puigcercós cantant les excel.lències del peix al cove a la socialista, em preguntava on dimonis s’ha ficat l’independentisme parlamentari. Com pot algú que va votar contra l’estatut legitimar un finançament pitjor del que marca l’estatut i que perpetua l’espoli? Com protestaran contra el TC si acaben d’aplaudir al PSOE convertint l’apartat del finançament del seu estatut en paper mullat? Serà que tenen pensat legitimar també les noves retallades del PSOE des del TC?
Mentre en Ridao postula una via gradualista cap a la independència, el PSC-PSOE ens valencianitza gradualment i el PP pretén occitanitzar-nos del tot. Si els d’en Castells ja ens proveïssin tant bé com diuen, perquè farien falta en Ridao i en Puigcercós? Perquè carreguen només contra els acords entre CiU i Aznar si aquests apedaçaven un finançament molt pitjor culpa del PSOE d’en Montilla? On era Sant Castells aquests últims 30 anys, mentre els governs del seu partit ens espoliaven tant com podien des de Madrid, i cap a on mirarà en Puigcercós a partir d’ara mentre ens segueixin espoliant?

Per seguir fent només d’oficines de col.locació i de claca dels socialistes, més val que Iniciativa i Esquerra deixin de fer-se la competència, es fusionin i facin llistes conjuntes amb els socialistes a tot arreu, com ja fan al senat i com CDC i UDC fan des de fa 30 anys. Un cop ja tothom sap que els candidats a president d’Iniciativa i d’Esquerra tant aquí com a Madrid són els candidats del PSC-PSOE lo racional és que vagin junts a les eleccions com a IES-PSOE i així aprofitin al màxim els avantatges de la llei de Hondt.

1 Comentari