De què anirà la pel·lícula?


Apunt de Jordi Comas, associat a Reagrupament de Matadepera

Les eleccions són com les pel·lícules, si fem un esforç de síntesi, sempre som capaços d’afirmar que “van d’alguna cosa”, que tenen un eix central, una gran pregunta a respondre. Evidentment el tema del què van uns comicis no és neutre, per això tots els actors que hi participen intenten fer una abstracció valorant quin seria el debat central que els beneficiaria. I expliquen als votants que les eleccions, efectivament, van d’això o d’allò altre.

Tots els comicis tenen unes determinades circumstàncies econòmiques socials i polítiques que marquen l’agenda de temes. Però això a alguns tant els fot, no hi ha límits ni riscos. Com que estan acostumats a prendre per imbècils els electors i que en facin cas omís, es pot arribar a l’extrem del PSOE; que en les darreres eleccions tornava a dir que el tema era el “perill” del retorn de la dreta. S’hi val exhibir fotos de polítics jubilats d’altres continents i tot!
Tot i que encara falta molt, crec que ja podem albirar de què volen que vagin les pròximes eleccions les principals formacions polítiques catalanes.
L’operació de la Casa Gran augura que CiU voldrà que siguin una tria entre un govern sucursalista i ineficient enfront un govern d’obediència nacional competent. Una tria que permet posar a la llista un socialdemòcrata rere un lliberal; i fer campanya amb López Tena i Duran Lleida. A la Casa Gran hi caben tots, oi?
El PSOE anirà a parar on sempre. No crec que tinguin nassos de tornar a fer sortir el mite del gran gestor Montilla (ni fets, ni paraules), ni el del “gobierno amigo”. Aniran a les essències: dretes i esquerres, sense explicar exactament la diferència entre uns i altres. Sortirà el mite del pacte CiU-PP i hi haurà una certa batalla per la centralitat. Acusaran a CiU de radicalitzar-se (el clima hi ajudarà), i intentaran carregar contra els socis de govern presentant-los com un llast. Un sofà sense carisma ni personalitat per president com a opció més segura. Un sofà d’esquerres, és clar.
I ERC? Buf… Suposo que vendrà els grans avenços en construcció nacional, ens recordarà com ens ha canviat la vida des que governen les esquerres que subvencionen escoles de l’Opus Dei i tornarà a escenificar l’equidistància asimètrica. Que consisteix en demanar la proclamació de la independència a Mas, si vol el seu suport, i demanar-li a Montilla unes quantes conselleries per fer polítiques… d’esquerres, naturalment.
IC-V dirà que les eleccions van de… s’ho imaginen? Dretes i esquerres! El mateix que el PSOE -quina novetat. I amb els altres no els entretinc perquè no m’interessen.
Això és el que podríem preveure avui, certament. Però sembla evident que les eleccions aniran d’alguna altra cosa després de com s’ha resolt el finançament i de la imminent sentència de l’Estatut. Amb l’escenari que s’albira, per molt que ho defugin, els partits hauran de respondre a la pregunta: i ara, què?
A totes les previsibles estratègies que he apuntat, és inevitable afegir-hi que els aspirants a President de la Generalitat hauran de dir quin és el seu horitzó de País. Quan Espanya ens diu que sempre serem la mamella de la que xuclar i ens posi per escrit quin és el marc d’autogovern que està disposada a acceptar pels propers 25 anys, els candidats com a mínim hauran de dir el què els sembla.
I aquí és on la cosa es posa interessant. No sé si CiU podrà fer aquesta campanya amb Duran i López Tena, com els deia abans. No sé quina campanya pot fer un president de la Generalitat amb carnet del PSC-PSOE, acompanyat de “ministros del Gobierno de España”. Segueixo sense saber què pot dir ERC. Parèntesi: En el fons tinc la sensació que el que el seu problema, per comptes de què dir, serà com fer que sigui creïble per part del seu electorat. Fins i tot IC-V té en perspectiva un paper ben galdós (tindran els nassos de parlar de federalisme?).
El que si que sé és quina campanya farem una colla de ciutadans el 2010. Direm que el que toca és triar entre la unió que ofereixen els espanyols o la sobirania. Que la pregunta és nació o “comunidad autónoma de régimen común”. Que les pròximes eleccions, diguin el que diguin els altres partits, van de decidir què fem com a País, veient que el desenvolupament de l’autogovern està en un atzucac irresoluble i que anem perdent pistonada mentre pensem cap on anar.
Potser per això últimament estic força optimista, perquè crec que per primer cop les eleccions aniran del nostre tema. Potser per això tinc la impressió que no s’avançaran i que el govern esgotarà la legislatura. Perquè com més s’allunyi la convocatòria del que s’està a punt d’esdevenir, més possibilitats tindran tots els partits de fer-nos creure que les eleccions van d’una altra cosa. Que Madí, Zaragoza i Vendrell vagin pensant com respondran la pregunta. Sense els seus recursos, ni els seus equips professionals, nosaltres ja estem anant barri a barri, poble a poble, i ciutat a ciutat, explicant la nostra resposta.

Els Comentaris estan tancats